Miquel Batllori

Miquel Batllori i Munné
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Religiós, historiador i escritor
Naiximent:	1909
Lloc de naiximent:	Barcelona, Espanya
Defunció:	2003
Lloc de defunció:	Sant Cugat del Vallés, Barcelona, Espanya

Miquel Batllori i Munné, també conegut popularment com el Pare Batllori (Barcelona, 1 d'octubre de 1909 - † Sant Cugat del Vallés, 9 de febrer de 2003) fon un sacerdot, historiador i escritor espanyol.

Biografia

Miquel Batllori fon fill de la cubana Paula Munné de Escauriza, la seua llengua materna fon el castellà, com queda clar en la laudatio del professor Santiago La Parra, en rebre Batllori un doctorat honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia en l'any 2001. Els seus yayos i el seu pare havien fet fortuna en la Cuba colonial i en la seua casa vixqué l'estímul a les lletres i les arts.

Afectat d'osteomielitis, estudià la primària i el bachillerat en el Colege Jesuïta del carrer de Casp de Barcelona i es graduà en Filosofia i Lletres i Dret en l'Universitat de Barcelona (1928). En octubre d'eixe mateix any realisà el noviciat en el Monasteri de Gandia de la Companyia de Jesús i des de l'any 1930 estudià humanitats en el Monasteri de Veruela (Saragossa).

Quan la República prohibix l'activitat dels jesuïtes es trasllada a Itàlia, a on estudià Filosofia (1933–1936) i Teologia (1936–1939). Torna a Espanya despuix de la Guerra Civil i s'ordena sacerdot en l'any 1940.

Fon mestre en el Colege La nostra Senyora de Montesión de Palma de Mallorca (1941–1947), despuix de lo que es trasllada definitivament a Itàlia. Allí s'incorpora a l'Institut històric de la seua Orde, sent director de la mateixa entre 1954 i 1958 i de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu (1951–1969 i 1974–1981). A partir de l'any 1952 dona classes d'Història Moderna en la Facultat d'Història Eclesiàstica de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. En 1980 es jubila i retorna a Espanya, a on en l'any 1997 s'estaja en la Residència Jesuïta del carrer de Casp. Entre els anys 1993 i 1999 es varen publicar tretze toms de les seues Obres Completes.

Estudià l'història de la Corona d'Aragó, la cultura catalana i la pròpia Companyia de Jesús, sense despreciar atres temes com la colonisació d'Amèrica i l'Ilustració. La seua oposició al bombardeig de Barcelona pels Nacionals li va portar problemes dins de la seua Orde i s'especula que el seu trasllat a Mallorca fon una espècie de castic. Durant el franquisme mantingué contacte en polítics catalans democristians en l'exili i en la clandestinitat.

Obra

• Recuerdos de casi un siglo (2003, junt a Cristina Gatell)
• Lingüística i etnologia al sigle XVIII: Lorenzo Hervás (1999)
• Estètica i musicologia neoclàssiques: Esteban de Arteaga (1999)
• Iberoamèrica: Del descobriment a la independèndencia (1999)
• Els catalans en la cultura hispanoitaliana (1998)
• Cultura i finances a l'edat moderna (1997)
• La Il.lustració (1997)
• Les reformes religioses al sigle XVI (1996)
• De l'humanisme i del Renaixement (1995)
• Baltasar Gracián i el Barroc (1996)
• De l'Edat Mitjana als temps moderns i contemporanis: Cinc converses sobre els meus escrits (1994) N´hi ha edició en castellà De la Edad Media a la contemporánea: Conversaciones sobre mi obra
• La família Borja (1994)
• Arnau de Vilanova i l'arnaldisme (1994)
• Església i societat a la Catalunya del s.XVIII (1990)
• Humanismo y Renacimiento: estudios hispano-europeos (1987)
• Llull (1987)
• Ramón Llull: antología filosòfica (1984)
• Orientacions i recerques: Sigles XII-XX (1983)
• Baltasar Gracián (1983)
• Cultura e finanze, Studi della storia dei gesuiti da S. Ignazio al Vaticano II (1983)
• Vida de Ramón Llull: la vida escrita i la iconografía coetànies (1982)
• Llengua, història i societat a Mallorca i Menorca (1979)
• A través de la ciència i la cultura (1979)
• Der katalanisch-aragonische Humanismus: Vom 14. bis 16. Jahrhundert: 12. Vorlesung der Aeneas-Silvius-Stiftung (1977) En alemà.
• Galeria de personatges: De Benedetto Croce a Jaume Vicens Vives (1975)
• Algunos momentos de expansión de la historia y cultura valencianas: Discurs llegit en l'acte de la seua investidura de Doctor Honoris Causa (1975) Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat de Valéncia.
• Arxiu Vidal i Barraquer: Esglesia i Estat durant la Segona República Espanyola (1931-1936) (1971)
• Catalunya a l'epoca moderna: recerques d'història cultural i religiosa (1971)
• Baltasar Gracián en su vida y en sus obras (1969)
• Josep Finestres: epistolari (1969)
• La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos (1966)
• Il pensiero de la Rinascenza in Spagna e Portogallo (1964)
• La primera misión pontificada a Hispanoamérica 1823-1825 (1963)
• Ignasi Casanoves: reliquies literàries (1960)
• Introducción a Ramón Llull (1960)
• Ramón Llull en el món del seu temps (1960)
• Balmes i Casanoves, estudis biogràfics i doctrinals (1959)
• Vuit sigles de cultura catalana a Europa (1958)
• Gracián y el barroco (1958)
• El abate Viscardo: Historia y mito de la intervención de los jesuitas en la independencia de Hispanoamérica (1953)
• Cartas del padre Bartolomé Pou al Cardenal Despuig (1946)
• Jerónimo Nadal y el Concilio de Trento (1946)
• Esteban de Arteaga (1943)
• Francisco Gustá, apologista y crítico (1941. Tesis doctoral. Universitat de Madrit)

Premis, guardons i reconeiximents

• Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2001)
• Soci d'Honor de l'Associació d'Escritors en Llengua Catalana (1999)
• Medalla d'Or del Govern Balear (1998)
• Premi de la Fundació Catalana per a l'Investigació (1998)
• Creu d'Honor d'Àustria per a les Ciències i les Arts (1997)
• Premi Príncip d'Astúries de Ciències Socials (1995)
• Premi Lluís Guarner de la Generalitat Valenciana (1991)
• Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1990)
• Premi Nacional d'Història d'Espanya (1988) per Humanisme i Renaixença: estudis hispà-europeus
• Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1985)
• Gran Creu d'Alfons X el Sabi (1984)
• Creu de Sant Jordi (1982)
• Premi Extraordinari de Doctorat de l'Universitat de Madrit (1941) per la seua tesis de doctorat.
• Premi Extraordinari de Llicenciatura en Filosofia i Lletres de l'Universitat de Barcelona (1928)
• Doctor Honoris causa de les Universitats de Valéncia (1975), Barcelona (1978), UNED (1993), Illes Balears (1994), Politècnica de Valéncia (2001), Alacant, Andorra, Autònoma de Barcelona, Girona, Jaume I de Castelló, Lleida, Oberta de Catalunya, Politècnica de Catalunya, Pompeu Fabra, Ramón Llull, Rovira i Virgili i Vich (2002)
• Professor Emèrit de la Facultat d'Història Eclesiàstica de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma (1981)
• Membre de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l'Acadèmia Nacional d'Història en Buenos Aires i atres Acadèmies hispanoamericanes d'Història, Institut d'Estudis Catalans, Comité Espanyol de Ciències Històriques, Real Acadèmia de l'Història de Madrit, Acadèmia Pontaniana de Nàpols, Comité de Ciències Històriques de la Santa Sèu, Comité Internacional de Ciències Històriques.

Cites

El catalán de Barcelona que se intenta imponer en Valencia es un dialecto infame e infecto. Lo cual es totalmente anticatalán ya que en estos lugares nunca se aceptará que un dialecto tan infecto como el de Barcelona se pueda imponer como lengua nacional

Miquel Batllori (Las Provincias, 2.11.1992)

• La cita correspon al discurs pronunciat per Miquel Batllori (Pare Batllori), el dia 1 de novembre de l'any 1992, en l'Universitat de Girona i publicada el dilluns, 2 de novembre de 1992 en el periòdic Las Provincias per José Aparicio Pérez i citat en el llibre de Mª Teresa Puerto Ferre titulat Lengua valenciana, una lengua suplantada (Valéncia, 2006, Diputació de Valéncia).

• Extracte de l'artícul publicat en el periòdic 'Las Provincias' (2.11.1992) de les declaracions del Pare Batllori:

El catalán de Barcelona que se intenta imponer en Valencia es un dialecto infame e infecto. Miquel Batllori.

Naturalmente es un catalán, ama a Cataluña y lucha por su tierra, por sus gentes y por su cultura, especialmente por su lengua, como debe de ser, y esto nadie se lo puede ni debe reprochar, ya que es más bien un ejemplo a seguir. Pero lo hace desde el respeto a las otras tierras, las otras gentes y las otras culturas, como debe ser también y esto no puede dar motivo a alabanza porque es una obligación, un deber, de todos. [...] Pero es un hombre honesto, libre e independiente: cuando no le gusta algo y debe decirlo, lo dice, guste o no guste, moleste o no moleste, porque, además, tiene derecho a ello. [...] Y este dialecto del catalán, infame e infecto, el de Barcelona o barceloní, es el que intentan imponer aquí, desde la Universidad Literaria y desde la Conselleria de Cultura, de manera directa y ordenancista. [...] ... los que dicen utilizar las Normas del 32, que en realidad lo que utilizan es la normativa fabriana,... que es la del Institut d'Estudis Catalans, hecha fundamentalmente sobre el dialecto barceloní, es decir, sobre el dialecto infame e infecto... [...]

Y después de estas declaraciones, si los que promueven esta auténtica vergüenza nacional no son capaces de reflexionar ni rectificar es que han llegado al límite de su degradación, y si la sociedad valenciana no es tampoco capaz de sacudirse esta lacra social y cultural será porque, sin duda, merecerá lo que tiene.

Vore també

• Dialecte barceloní
• Pompeu Fabra

Enllaços externs

• Miquel Batllori en Wikipedia