Diferència entre les revisions de "Julio Casares"
(→Obra) |
|||
| Llínea 42: | Llínea 42: | ||
== El Diccionari ideològic == | == El Diccionari ideològic == | ||
| − | + | El ''Diccionario ideológico de la lengua española'' és l'obra més reconeguda de Julio Casares, elaborada durant 25 anys com un minuciós treball de classificació i inventari sistemàtic del lèxic espanyol i publicada per primera volta en [[1942]]. A l'inversa dels diccionaris convencionals, el diccionari ideològic permet obtindre la paraula a partir de la seua definició o, dit d'una atra forma, obtindre el significant a partir del significat. Despuix de la seua primera edició va ser revisat a fondo per l'autor en una nova edició ya que el manuscrit i el seu meticulós ficher, havien sofrit alguns desperfectes en haver permaneixcut en l'imprenta durant la [[guerra civil espanyola]]. Aixina mateix va afegir neologismes, tecnicismes i cientifismes. S'estima que en el ''Diccionari ideològic'', Julio Casares arreplegava la tradició lexicogràfica d'intents anteriors en eixe sentit iniciada per filòlecs com [[José Ruiz León]] i [[Eduardo Benot]]. | |
== Cites == | == Cites == | ||
Revisió de 20:47 1 maig 2024
| Julio Casares Sánchez | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Músic, filòlec i diplomàtic. | ||
| Naiximent: | 26 de setembre de 1877 | ||
| Lloc de naiximent: | Granada, Andalusia, Espanya | ||
| Defunció: | 1 de juliol de 1964 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Julio Casares Sánchez (Granada, 26 de setembre de 1877 - † Madrit, 1 de juliol de 1964) fon un filòlec, lexicògraf, lexicòlec, diplomàtic, músic, traductor i crític lliterari espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i autor del Diccionari ideològic de la llengua espanyola. Fon nomenat Secretari perpetu de la RAE en l'any 1939.
Biografia
Julio Casares batejat en la parròquia de Sant Gil i Santa Ana de Granada, ciutat en la que feu els seus primers estudis. Destacà des de molt jove com a violiniste, aplegant a participar en un concert en el Teatre Principal en sols nou anys. Continuà la carrera de violí en Madrit en el professor José del Hierro fins a ingressar en l'Orquesta del Teatre Real en l'any 1896, institució que va abandonar per a eixercir la carrera diplomàtica.
Obtingué una plaça, per oposició, en el Ministeri de l'Estat. Destinat en París, va deprendre japonés en l'Escola Superior de Llengües Orientals; dos anys més tart es va establir en Japó, a on va completar els seus estudis de llengua. En el mes d'agost, és enviat pel Ministeri de l'Estat en destí a la llegació diplomàtica en Tòquio, compaginant els seus treballs diplomàtics en activitats musicals (concert de violí en Singapur i treballs sobre música japonesa per a violí).
Durant la seua estància contrau matrimoni per poders en Maria Koehler Lucas a la que havia conegut durant els seus estudis en el Conservatori de Madrit, a on cursava la carrera de piano en la que va obtindre el títul en la calificació de “virtuosisme”. D'este matrimoni naixerien Julio, María Luisa, Cristian, Pelayo i Lorenzo. Durant anys va treballar en l'oficina d'interpretació de llengües, pels seus coneiximents de francés, alemà i atres llengües eslaves. Queda referència de que va aplegar a manejar-se en díhuit idiomes.
Prengué possessió de silló en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 8 de maig de 1921 en el discurs titulat Nou concepte del diccionari de la llengua, sent contestat per Antonio Maura y Montaner. En eixa institució va ocupar també el quinzé càrrec de secretari perpetu, per al que fon elegit el 7 de decembre de 1939, permaneixent en ell fins a la seua mort.
El 23 d'agost de 1934 el president de la República (Niceto Alcalà-Zamora y Torres) el nomena delegat suplent d'Espanya en la quinzena Assamblea de la Societat de Nacions de Ginebra. Despuix de la Guerra Civil, el 20 de juny de 1939, el Tribunal Seleccionador declara que és "admés directament al servici actiu" i li consolida en el càrrec de Traductor Cap de l'Oficina d'Interpretació de Llengües del Ministeri d'Assunts Exteriors. Francisco Franco, en el Decret de 1944, i a proposta del Ministre d'Assunts Exteriors, Francisco Gómez-Jordana y Sousa, li va concedir la gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. Es va jubilar el 10 d'octubre de 1947, en el títul de traductor-cap honorari d'interpretació de llengua.
Va representar a Espanya com poliglota en la Societat de Nacions i en el departament espanyol de relacions culturals, aplegant a ser director de la revista Revue Pédagogique de l'ONU, en sèu en Ginebra.
Com a crític lliterari es pot citar el seu treball Crítica profana (1914), a on, entre atres temes com l'obra de Ricardo León y Román i Azorín, denunciava els plagis de Valle-Inclán. També va colaborar en la prensa en artículs de divulgació; poden mencionar-se com a curiositat els seus estudis sobre música japonesa, que foren publicats en la revista francesa Anals d'Aliança Científica.
Obra
Selecció de les principales obres:
- Crítica profana: Valle-Inclán, Azorín, Ricardo León (1914)
- Crítica efímera (1918-1919)
- Índice de lecturas (1919)
- Nuevo concepto del diccionario de la lengua (1941)
- Diccionario ideológico de la lengua española (1942)
- Cosas del lenguaje. Etimología, lexicología y semántica (1943)
- El humorismo y otros ensayos (1961)
El Diccionari ideològic
El Diccionario ideológico de la lengua española és l'obra més reconeguda de Julio Casares, elaborada durant 25 anys com un minuciós treball de classificació i inventari sistemàtic del lèxic espanyol i publicada per primera volta en 1942. A l'inversa dels diccionaris convencionals, el diccionari ideològic permet obtindre la paraula a partir de la seua definició o, dit d'una atra forma, obtindre el significant a partir del significat. Despuix de la seua primera edició va ser revisat a fondo per l'autor en una nova edició ya que el manuscrit i el seu meticulós ficher, havien sofrit alguns desperfectes en haver permaneixcut en l'imprenta durant la guerra civil espanyola. Aixina mateix va afegir neologismes, tecnicismes i cientifismes. S'estima que en el Diccionari ideològic, Julio Casares arreplegava la tradició lexicogràfica d'intents anteriors en eixe sentit iniciada per filòlecs com José Ruiz León i Eduardo Benot.