Fonètica del valencià

La fonètica del valencià és el conjunt de sons, nomenats fonemes pels llingüistes, que posseïx la pròpia llengua en els quals forma totes les seues paraules. La fonètica valenciana és molt semblant a la de les llengües del seu entorn, sent especialment pareguda a la fonètica de l'italià estàndart i a la del català parlat en Andorra i les zones orientals de Catalunya. Presenta certa variació geogràfica, pero és mínima si la comparem en la variació que poden tindre unes atres llengües com l'anglés, el castellà o, en casos més extrems, l'àrap o l'alemà, que presenten una alta variació geogràfica fins al punt de que, en el cas de l'àrap, podem afirmar que les diferents modalitats se tracten, en realitat, de diferents llengües.

En est artícul s'usarà l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI) per a representar els sons.

Sistema consonàntic

		Labials	Dentals/Alveolars	Palatals	Velars
Nassals		m (ma)	n (no)	ɲ (any)
Oclusives	Sordes	p (pa)	t (tu)		k (cap)
	Sonores	b (embut)	d (endur)		ɡ (sangós)
Africades	Sordes		ts (potser)	tʃ (chiquet)
	Sonores		dz (dotze)	dʒ (gir)
Fricatives	Sordes	f (fi)	s (sò)	ʃ (peix)
	Sonores	v (vi)	z (casa)
Aproximants	Centrals			j (yo)	w (hui)
	Laterals		l (la)	ʎ (lloc)
Vibrant múltiple			r (carro)
Vibrant simple			ɾ (cara)

Nassals

La consonant [n], quan va davant d'una consonant velar ([g] i [k]) se pronuncia en el sò velar nassal [ŋ], que es fa en la part posterior de la llengua: sanc, angul. Les consonants [n] i [m], quan van davant d'una labiodental ([f] i [v]) prenen el sò labiodental nassal [ɱ], que és com una [m], pero feta posant els llavis inferiors en les dents superiors. Açò tots els valenciaparlants ho fan de manera natural, sense pensar i, la major part de vegades, sense donar-se'n conte.

Oclusives

En valencià, les oclusives sonores ([b], [d] i [g]) realment només se pronuncien oclusives quan van a principi de frase, despuix de pausa i despuix de nassal (en el cas de la [d], també despuix de [ɫ]): baló [ba'lo], ambició [am.bi.si'o], condena [kon'de.na], soldat [soɫ'dat], angul ['aŋ.guɫ]... En el restant de casos, tenen una pronunciació fricativa, més relaixada ([β], [ð] i [ɣ]): roba ['rɔ.βa], roda ['rɔ.ða], argument [aɾ.ɣu'ment]...

A final de paraula no existixen les oclusives sonores, per lo que únicament apareixen les sordes: cap ['kap], sanc ['saŋk], vert ['vɛɾt]... Les úniques excepcions són les paraules "ab" i "ad". L'arcaisme "ab" se pronuncia [ap], pero si va seguida de vocal o consonant sonora, el seu sò canvia a [aβ]. La preposició "ad" és una variant de "a" usada davant de pronoms personals i demostratius escomençats per vocal, la seua pronunciació és sempre [að].

Cal tindre en conte que la terminació -ada i els seus derivats -ades, -adet, -adeta, -adets i -adetes se pronuncien ['a], ['a.es], [a'et], [a'e.ta], [a'ets] i [a'e.tes], com en les paraules vesprada [ves'pɾa], baldades [baɫ'da.es], cremadet [kɾe.ma'et], ralladeta [ra.ʎa'e.ta], llavadetes [ʎa.va'e.tes] o maquilladets [ma.ki.ʎa'ets]. Est emmudiment general de la [ð] en estes terminacions és general i estàndart, no s'ha de considerar vulgarisme ni s'ha de pronunciar cap [ð].

Com a excepció, la de en la terminació -ada i derivats sí que s'ha de pronunciar en les paraules de només dos sílabes: fada ['fa.ða] (i no ['fa]), cada ['ka.ða] (i no ['ka]), grada ['gɾa.ða] (i no ['gɾa])... També s'ha de pronunciar en els adverbis acabats en -ment: acomodadament [a.ko.mo'ða.ða'ment] (i no [a.ko.mo'ða'ment]), abandonadament [a.βan.do'na.ða'ment] (i no [a.βan.do'na'ment]); encara que els adjectius dels quals deriven sí que emmudixen la de: acomodada [a.ko.mo'ða], abandonada [a.βan.do'na]. Opcionalment, en poesia pot optar-se per pronunciar la de en eixes terminacions, com en els versos de l'Himne oficial de la Comunitat Valenciana "sona la veu amada" [a'ma.ða] i "notes de nostra albada" [aɫ'βa.ða].

Coloquialment en algunes zones, especialment del sur, sol emmudir-se la [ð] entre vocals en atres terminacions: roa ['rɔ.a] (roda), Naal [na'aɫ] (Nadal), mocaor [mo.ka'oɾ] (mocador)... Això no és acceptable en el valencià estàndart, puix no és una característica general del valencià, encara que està molt estesa, especialment en la terminació -ador i derivats.

També, en algunes zones, les terminacions -mp, -nt, -nc i -lt i els seus plurals solen emmudir la consonant oclusiva final: cam ['kam] (camp), Vicèn [vi'sɛn] (Vicent), san ['saŋ] (sanc) mol ['moɫ] (molt). Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià estàndart.

Africades i fricatives

En valencià central és molt comú pronunciar els sons [z], [dz] i [dʒ] com si foren [s], [ts] i [tʃ]: cassa ['ka.sa] (casa), dotse ['do.tse] (dotze), meche ['me.tʃe] (mege), chirar [tʃi'ɾaɾ] (girar)... Açò és un vulgarisme nomenat apichament, inadmissible en valencià estàndart.

En el nort valencià, és comú pronunciar el sò [dʒ] entre vocals com a [jʒ] (el fonema [ʒ] representa una africada palatal sonora, exactament igual que la jota francesa o catalana, pareguda al sò [ʃ] de "peix" ['pejʃ], pero fent vibrar les cordes vocals) quan correspon a l'antiga grafia "j" i "g", mentres que es manté la pronunciació [dʒ] quan correspon a l'antiga grafia "tg" i "tj": abadeijo [a.βa'ðej.ʒo] (abadejo), aijuda [aj'ʒu.ða]... Pero: mege ['me.dʒe] (antigament "metge"), viage [vi'a.dʒe] (antigamen "viatge")... Açò correspon a una pronunciació antiga que diferenciava, entre vocals, les lletres ge i jota dels dígrafs te ge i te jota, pero actualment ha desaparegut en la gran majoria del valencià, per lo que en valencià estàndard no és admissible la realisació de [jʒ], puix és un arcaisme en la llengua general.

És molt important indicar que, en valencià, quan una paraula acaba pels sons [s], [ʃ], [ts] i [tʃ] i la paraula que va despuix comença per vocal, eixos sons passen a ser [z], [ʒ], [dz] i [dʒ], és dir, se sonorisen: els amics [eɫz a'miks], peix al forn ['pejʒ aɫ 'foɾn], tots arriben ['todz a'ri.βen], mig any ['midʒ 'aɲ]... Això és lo que en francés se coneix com a liaison.

Molts parlants pronuncien els sons [ts] i [dz] com si foren [tʃ] i [dʒ]: doge ['do.dʒe] (dotze), toig ['totʃ] (tots), pocher ['pɔ'tʃeɾ]... També ocorre que, en el parlar de la Plana, el sò de peix [ʃ] s'ha perdut per influència del castellà i es pronuncia com una [s]: peis ['pejs] (peix), calais [ka'lajs] (calaix), viscut [vis'kut] (vixcut)... No cal dir que estes pronunciacions no són correctes en valencià estàndart.

Hui en dia la nostra llengua està tenint una forta tendència, per influència del castellà, a pronunciar el sò [v] com si fora [b]/[β]: bert [bɛɾt] (vert), combers [kom'bɛɾs] (convers), rabe ['ra.βe] (rave)... Esta tendència és un vulgarisme nomenat betacisme, que és inadmissible en el valencià estàndart, que sempre dferencia entre el sò [v] i el sò [b] i la seua variant [β].

Aproximants

La nostra llengua sempre ha diferenciat clarament el sò [ʎ] de lloc, del sò [j] de yayo, pero actualment s'està tendint a perdre el primer sò en favor del segon, és un procés que es coneix com a yeisme, que també succeïx en francés i en castellà, pero, a diferència d'estes llengües, el valencià té moltíssimes més voltes el sò [ʎ], per lo que en valencià estàndart és incorrecte perdre este sò. Per a deprendre a pronunciar-lo, soles cal pronunciar una [l], pero la punta de la llengua, en conte de tocar la part de darrere de les dents de dalt, té de tocar la part de darrere de les dents de baix i la part del mig de la llengua ha de tocar el paladar, deixant passar l'aire pels costats de la boca. Per als parlants que han perdut este sò, seria convenient recuperar-lo en la parla diària, no a soles en la llengua formal, per a que no es perda la riquea fonètica de la nostra llengua.

En valencià, el sò de [l] té una variant nomenada "el fosca", popularment coneguda com a "el catalana" o "el anglesa", el seu símbol fonètic és [ɫ]. Esta variant de la el ocorre sempre que vaja seguida de consonant o estiga a final de paraula: alcohol [aɫ.ko'ɔɫ], mel ['mɛɫ], calvície [kaɫ'vi.si.e]... Este sò és característic del valencià, puix les llengues de l'entorn pronuncien la el diferent: en castellà i el francés sempre pronuncien la el "clara" [l], mentres que els balears i catalans la pronuncien sempre "fosca" [ɫ], la distrbució que té el valencià d'usar generalment la el clara, pero davant de consonant o a final de paraula, usar la fosca és una distribució que nos ve del llatí i que poques llengues romàniques han conservat (a soles el valencià i el portugués). En un valencià estàndart és inadmissible pronunciar totes les els a la castellana o a la catalana, s'ha de seguir la distribució tradicional.

Vibrants

En valencià tenim dos classes de vibrants: la simple i la múltiple. La seua distribució és fàcil: a principi de paraula, despuix de les consonants [ɫ] i [n] i quan és doble, el seu sò és múltiple [r], en el restant de casos, és simple [ɾ]. Açò és una cosa que els valenciaparlants fan intuïtivament.

En el nort valencià i algunes zones del sur, la er final d'algunes paraules, especialment verps, se pert: comprà [kom'pɾa] (comprar), cante ['kan.te] (cànter), di ['di] (dir), fe-me ['fe.me] (fer-me)... Açò és un vulgarisme inadmissible en valencià general, que sempre pronuncia les ers. Com a excepció, la er és muda en les paraules diners [di'nes], socors [so'kos] i dimarts [di'mats].

Sistema vocàlic

Vocalisme tònic

En valencià existixen sèt vocals diferents en sílaba tònica (és dir, la sílaba que pronunciem en més intensitat), que són estes:

Vocal	Anteriors	Central	Posteriors
Tancada	i (cinc)		u (cuc)
Semitancada	e (més)		o (món)
Semioberta	ɛ (pèl)		ɔ (sò)
Oberta		ä (mà)

Vocalisme àton

En sílaba àtona (la que pronunciem en manco intensitat), les vocals semiobertes [ɛ] i [ɔ], nomenades popularment e i o obertes, se pronuncien com les semitancades [e] i [o], popularment conegudes com a e i o tancades. Aixina tenim paraules com "home", que du o semioberta tònica ['ɔ.me], pero "homenet", que té una o àtona i, per tant, semitancada [o.me'net]. Com a excepció tenim només els números dèsset, dèneu i dènou (variant de "dèneu"), a on la vocal àtona es pronuncia semioberta: ['dɛ.sɛt], ['dɛ.nɛw] i ['dɛ.nɔw]. Com que les vocals [ɛ] i [ɔ] només apareixen en sílaba àtona en tres paraules, se sol considerar que no formen part del vocalisme àton valencià, pero en est artícul les inclourem. Per tant, en posició àtona tenim estes vocals:

Vocal	Anteriors	Central	Posteriors
Tancada	i (chiquet)		u (nugar)
Semitancada	e (quatre)		o (homenet)
Semioberta	ɛ (a soles en dèsset i deneu)		ɔ (a soles en dènou)
Oberta		ä (roca)

Pronunciacions coloquials de les vocals

En moltes zones, la vocal [e] tendix, en contacte en una consonant palatal, a sonar com si fora una [i]: "menjar" i "senyor", pronunciades [min'd͡ʒaɾ] i [si'ɲoɾ]. També, en el nort valencià hi ha una tendència a pronunciar la vocal [a] com si fora [ɛ] en les paraules que comencen per lla-: "llarc" i "llapis", pronunciades ['ʎɛɾk] i ['ʎɛ.pis].

És molt comú en la major part del domini llingüístic pronunciar la vocal [e] inicial com si fora una [a], especialment en les paraules escomençades per les combinacions eix-, em-, en-, es-: eixut, embrutar, entendre, escrit, pronunciats [aj'ʃut], [am.bɾu'taɾ], [an'ten.dɾe], [as'kɾit]. També, en certs contexts, la vocal [o] sol pronunciar-se [u]: poal, cosir, Josep, Joan, pronunciats [pu'aɫ], [ku'ziɾ], [d͡ʒu'zɛp], [d͡ʒu'an].

Estos fenómens propis de la llengua coloquial són inacceptables en valencià estàndart, que sempre pronunciarà les vocals com estan escrites.

Harmonia vocàlica

Mapa que mostra els llocs a on hi ha harmonia vocàlica i de quina classe es dona (en català)

L'harmonia vocàlica és un procés complex que succeïx en gran part del domini llingüístic. És un fenomen que consistix a pronunciar la vocal [a] final àtona com si fora una [ɛ] o una [ɔ]. Poden hi haure cinc classes d'harmonia vocàlica, depenent de la zona:

1. Pronunciar totes les [a] finals àtones com si foren [ɛ]: casa ['ka.zɛ], dona ['dɔ.nɛ], terra ['tɛ.rɛ].
2. Pronunciar totes les [a] finals àtones com si foren [ɔ]: casa ['ka.zɔ], dona ['dɔ.nɔ], terra ['tɛ.rɔ].
3. Pronunciar les [a] finals àtones com a [ɛ] solament si en la sílaba anterior hi ha una [ɛ]: casa ['ka.za], dona ['dɔ.na], terra ['tɛ.rɛ].
4. Pronunciar les [a] finals àtones com a [ɔ] solament si en la sílaba anterior hi ha una [ɔ]: casa ['ka.za], dona ['dɔ.nɔ], terra ['tɛ.ra].
5. Pronunciar les [a] finals àtones com a [ɛ] si en la sílaba anterior hi ha una [ɛ], i com a [ɔ] si hi ha una [ɔ]: casa ['ka.za], dona ['dɔ.nɔ], terra ['tɛ.rɛ].

Si be és un fenomen molt estés i és difícil d'evitar per als parlants que el tenen, convé evitar-lo en valencià estàndart, que sempre pronuncia la [a] final com s'escriu.

Bibliografia

• Boronat i Gisbert, J. Fono (2000) Introducció a la fonologia valenciana, Valencia: Lo Rat Penat.
• Fullana Mira, Lluis (1915) La Palatalisació Valenciana
• Fullana Mira, Lluis (1915) Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català
• Fullana Mira, Lluis (1916) Diferencies dialectals en la llengua valenciana
• Fullana Mira, Lluis (1925) Evolució Fonogràfica de la llengua valenciana

Enllaços externs

• Fonètica de la llengua valenciana. Característiques que la individualisen