Guillem de Castro

Guillem de Castro, sala de personages ilustres del Palau del Marqués de Dosaigües

Guillem de Castro i Bellvís (Valéncia, 4 de novembre de 1569 - † Madrit, 28 de juliol de 1631), en espanyol Guillén de Castro, fon un dramaturc valencià d'Espanya, considerat com el més important de la escola valenciana de fins del sigle XVI i un dels més destacats de la comedia nova lopesca, desenrollada a partir de la irrupció en el teatre de Lope de Vega.

Contant les seues comèdies publicades —Un total de 26— I les que se li poden atribuir, es conserven d'este autor al voltant de 35 obres dramàtiques. La seua fama es deu principalment a la seua obra Les joventuts del Cid (escrita entre 1605 i 1615), basada en el cicle de romançs cidianos, que fon imitada per Pierre Corneille en Le Cid (1636).

Biografia

Fill de Castellana Bellvís, noble valenciana els antepassats del qual deyen remontar-se al rei Joan I d'Aragó i de Francesc de Castro i Palafox, «ilustre cavaller», als vint-i-un anys va intervindre en una coneguda justa poètica celebrada durant les bodes de Francesc Palafox, senyor d'Ariza i Lucrècia de Moncada; les esposalles i la participació del jove poeta fon reflectida per Francisco Agustín i Tárrega en la seua comèdia El prat de Valéncia .

No va tardar molt a ingressar en la famosa Acadèmia dels Nocturns de Valéncia en el seudònim de «Secret». En este ambient es va iniciar en el cultiu les lletres i la composició de comèdies en el mencionat dramaturc, el canonge Tárrega, Gaspar Aguilar i Miguel Beneyto, en els que publica les seues dos primeres obres teatrals, L'amor constant i El cavaller bovo, en una edició conjunta de 1608.

Entre els anys 1593 i 1600 va eixercir des de El Grau el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs corsaris.

Despuix d'un desafortunat matrimoni en l'any 1593 en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de 1595 va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del senyor d'Andilla, en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en 1597 moria sa mare i poc despuix la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per Andrés Rei d'Artieda i Cristóbal de Virués, entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a Lope de Vega, que llavors recalava en Valéncia, i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.

Buscant ampar, cap a l'any 1601 va entrar al servici de Carlos de Borja, duc de Gandia, com «procurador general». En 1606 es troba en Itàlia servint al virrei de Nàpols, Juan Alonso Pimentel d'Herrera, comte de Benavente, i poc despuix fon nomenat pel virrei governador de Scigliano. Va tornar cap a 1609 a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en 1616 la «Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs». En 1618 s'imprimix en Valéncia la Primera Part de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.

A finals d'eixe any o començaments de l'any 1619 va anar a provar fortuna en l'escena madrilenya servint a Juan Téllez Girón, marqués de Peñafiel, primogènit del senyor Pedro Girón, Duc d'Osuna; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en 1619 per la beatificació i canonisació de sant Isidre. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de Antonio de Prado i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de Lope de Vega, Miguel de Cervantes, Baltasar Gracián i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra Les joventuts del Cid fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica Dido i Enees, que va supondre el torrejament de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.

Fon nomenat cavaller de Santiago en l'any 1623 encara que, pel fet que fon involucrat en 1624 com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del nunci (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En 1625 va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la Part Segona de les seues comèdies, que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de 1631 despuix de testar a favor de la seua esposa.

Obra

Va compondre gran varietat d'obres teatrals. El seu drama més célebre és Les joventuts del Cid , que més tart adaptaria Corneille en El Cid . Va escriure una segona part d'esta obra, Les joventuts del Cid, comèdia segona o Segona de les gestes del Cid (com resa l'índex de l'edició de les seues comèdies), habitualment coneguda i editada com Les gestes del Cid. També fon estimat per la seua creació de caràcters, mostra d'això seria l'engalanat protagoniste de El Narciso segons la seua opinió.

Tres de les seues peces s'inspiren en obres de Miguel de Cervantes: El curiós impertinent, convertida en una tragèdia de to còmic, La força de la sanc i El senyor Quixot de la Mancha, en la que els dos universals figures són a soles un contrapunt còmic d'humor directe d'entremés als amors creuats de Cardenio, Luscinda, Ferrando i Dorotea.

En el restant de la seua producció destaquen obres cavalleresques, tal com El naiximent de Montesinos, drames històrics entre els que es troba El més impropi botí, obres de capa i espasa, com Els malcasats de Valéncia, i les peces mitològiques Oroneta i Filomena i Dido i Enees. Va crear tragicomèdias en obres com El perfecte cavaller i drames: La justícia en la pietat. atres obres destacades són l'enjorn pero sòlit drama èpic El comte Alarcos i l'impactant tragèdia L'amor constant, una de les seues dos primeres obres.

Temes

Característic de Guillem de Castro com autor dramàtic és la seua predilecció per temes propis de la tragèdia, habitualment representada en intrigues que presenten el conflicte de la rebelió contra un rei o estadiste tirà, tema insòlit donada la jerarquia social del barroc que feya que l'autoritat real emanara de Deu.

De totes maneres el tiranicidi portat a les seues últimes conseqüències a soles fon mostrat en to de comèdia en Els malcasats de Valéncia i en una tragèdia pura: L'amor constant, una de les seues dos primeres obres dramàtiques, composta entre els anys 1596 i 1599. En esta época el pensament humanista del sigle XVI abordava en freqüència estos assunts, com es pot observar en les tragèdies de Cristóbal de Virués. Posteriorment, d'acort en l'espirit dels pensadors polítics del XVII, Guillem de Castro s'abstindrà de propondre el regicidi com a solució als problemes d'un cos social oprimit. No obstant, el tema va seguir present d'alguna manera en Les joventuts del Cid. Comèdia segona en el tractament del personage de Sancho II de Castella qui, abusant de les seues prerrogatives reals, desobedix el testament de son pare Ferrando I el Magne i és mort a traïció per Vellido Dolfos, a qui la providència divina infon valor. Ya no és una decisió humana, sino un castic del Deu cristià contra un mal rei.

En el terreny de la comèdia Guillem part sobretot del desenroll minuciós d'una intriga complexa, d'un embroll inteligent, basat en equívocs, malentesos, i virages en la peripècia que, no obstant, són solucionats com a premi a la virtut dels amants. Insistix en el plantejament dels problemes privats en el matrimoni, lo que és poc habitual en el teatre barroc espanyol. Juan Luis Alborg aduïx l'eixemple de la doble insatisfacció conjugal de les parelles de Els mal casats de Valéncia .

Un dels seus grans temes és l'anàlisis de la verdadera amistat i l'integritat del valor i la virtut, tot això reflectit en una de les seues obres mestres, El curiós impertinent. També destaca (i ho eixemplifica esta obra) el tractament de la dona com a personage fort que és capaç de manejar les voluntats dels personages circumdants i els fils del propi destí.

S'observa també un tractament crític de les convencions de l'honra, que es veuen en distància i fins rebuig. L'honra en Guillem de Castro sempre és vista com la permanència d'unes lleis periclitades que impedixen la realisació dels desijos llegitimats per la llei natural enfront dels convencionalismes del còdic de l'honor. En este sentit, El curiós impertinent (Alborg, 1967) planteja de fet la licitut dels amors adúlters (de Camila en Lotario) enfront dels del matrimoni en Anselmo; i inclús, en la mort d'este últim, es veu restaurat este paradoxal orde, reforçat pel perdó que en les seues últimes paraules Anselmo, el marit, oferix a l'amant pel dany causat.

Fonts

Destaca també la seua habilitat en la re elaboració del romancer popular (mostra d'això són Les joventuts del Cid) i les novelle italianisants per a tramar les seues obres, com ocorre en El curiós impertinent. No obstant, no va cultivar la comèdia pastoril, els drames de vilà honrat, ni tampoc els assunts greus religiosos, comèdies de santes o interlocutòries sacramentals a excepció de El millor espós Sant Josep.

La seua formació i apetències són les d'un cortesà humaniste, més que les d'un teòlec com Calderón o un flare, com Tirso o un especialiste en l'història sagrada, ordenat sacerdot en la seua madurea, com Lope de Vega. La seua concepció urbana i profana de la dramatúrgia li va alluntar també del problema de l'honra del vilà i els problemes del camp espanyol.

Agarra els seus assunts de fonts molt diverses: de les llegendes històriques espanyoles, del romancer (cidià i carolingi en El naiximent de Montesinos) i de la mitologia en Dido i Enees o Oroneta i Filomena. També s'ha senyalat l'importància de l'observació de costums contemporànees (i inclús de les seues pròpies experiències matrimonials), present en obres com Els malcasats de Valéncia .

Personages

La majoria dels seus personages pertanyen a l'alta noblea, i escassegen burgessos o llauradors, lo que reflexa una intenció moralisadora d'acort en els presuposts didàctics de la tragèdia, més eixemplars com més elevada siga la classe social a la que pertanyen els tipos dramàtics que la representen.

En la seua obra madura destaca la caracterisació sicològica dels personages femenins, moltes vegades protagonistes, sempre inteligents i finalment capaços de conduir el seu destí, a pesar de les dificultats en qué la condició de la dona en l'estructura de la societat barroca llosa les seues possibilitats d'actuació i decisió. Eduardo Juliá, en les seues «Observacions preliminars» a les obres completes de Guillem de Castro, senyala que en la seua primera etapa (abans de 1600) els personages masculins estan caracterisats per la seua força, arribant inclús a extrems de brutalitat; en tant que les dones, que comencen personificant les qualitats de bellea i la capacitat d'amar i ser amades, acaben sent eixemples de virtut, fermea i valor en la seua producció tardana.

És important també la seua contribució a la creació de tipos de la comèdia, en la primerenca aparició de personages singulars com la «dama gràcia» (en Els malcasats de Valéncia) o el «bonico» (en El Narciso segons la seua opinió), que és l'antecedent del galant «de figurant». No és molt habitual, no obstant, la presència del graciós en les seues comèdies, relegat a un paper secundari i en poques facetes.

Recurrent en el seu teatre és la tipologia del rei tirà, be en obres a on es arrepenedix i per tant se salva (Quant s'estima l'honor, La justícia en la pietat i Oroneta i Filomena) o en atres en que es produïx el regicidi: L'amor constant i el cavaller perfecte.

També és resenyable la presència de la figura del cavaller que no sap que ho és, pero actua com a tal i corteja i és cortejat per dames de la noblea. La revelació final de la seua verdadera condició social posa en orde el que haguera segut subvertir la jerarquia social del periodo barroc. Eixemples d'este tipos tenim en el Leónido de L'amor constant i el Cardenio de El senyor Quixot de la Mancha.

Una de les diferències substancials en la tipologia dels personages del teatre de Lope de Vega és que en el valencià pare i fill no estan enfrontats. La voluntat Paterna és acceptada i esta obediència de vegades origina un conflicte, al renunciar al seu amor, com ocorre en La humilitat superba, en la que Rodrigo de Villadrando renúncia al seu amor per María obedint a son pare i, gràcies a això, podrà recuperar-la al final de l'obra.

Abundant en este tret, caldria senyalar el que s'ha donat a cridar el «pedagogisme» de la comèdia guilleniana, sifrat que en un moment culminant de la intriga el pare passa a eixercir el paper d'institutor, ensenyança que el fill haurà d'acceptar per a eixir triumfant en el seu objectiu. La rebelia contra el pare, com ocorre en la Comèdia segona de Les joventuts del Cid, on el futur Sancho II de Castella es rebela contra son pare i senyor, el rei Ferrando I, acaba en la caiguda en desgràcia, convertit en un tirà castigat per la mà divina, que infon valor en Vellido Dolfos per a eixecutar el mereixcut designi de la Providència. Este sentit didàctic li porta a seleccionar el moment del aprenentage de l'héroe en Les joventuts del Cid descartant portar a les taules, per eixemple, el seu moment cim de la conquista de Valéncia. La segona part d'esta obra servirà per a mostrar la mesura adquirida per l'héroe castellà, oponent-ho al «apassionament» en el que es governa Sancho II.

Conseqüència d'açò és que l'amor s'establix sempre en el consentiment de l'autoritat Paterna, a diferència de Lope, on el comú és que els amors, no sancionats pels pares, hagen de conduir-se en rebelia, fugint de casa i transgredint la deguda obediència filial. En moltes de les obres dramàtiques de Guillén de Castro pare i fill constituïxen una unitat harmònica durant tota l'acció, com succeïx en El perfecte cavaller, El naiximent de Montesinos o L'amor constant.

Obres més destacades

L'amor constant

La seua primera obra dramàtica, escrita entre 1596 i 1599, està inscrita en l'escola valenciana de la segona mitat del sigle XVI i posseïx totes les característiques de la tragèdia de la dramatúrgia renaixentiste.

El comte Alarcos

Es tracta d'una obra escrita entre 1600 i 1602 que presa el seu assunt del «Romanç del comte Alarcos». L'obra té un ambient èpic i de tragèdia, encara que, en llínea en la comèdia nova, està moderada per un final feliç. S'aborda el tema de la resistència davant del poder injust eixercit per un rei caduc i dèbil, que al seu torn està dominat per una dona forta. L'obra supon una crítica de l'habitual còdic de l'honor i es constituïx en un eixemple d'educació cavalleresca.

Els malcasats de Valéncia

Els seus personages no pertanyen a l'alta noblea ni al tipos de cavaller heròic que representa el Cid de Les joventuts o el comte Alarcos. Són cavallers i dames d'acomodada posició i vida urbana que protagonisen una intriga de relacions conjugals governades per l'engany i la insatisfacció molt poc freqüent en el teatre barroc espanyol.

Caracterisada com una molt ben construïda comèdia d'intriga, apareixen singulars personages: el graciós neci francés, que recorda la tècnica de les farses de Lope de Roda, el vell vert, la dama fogosa, el marit afeminat covart, el donjoan i, per damunt de tots ells, destaca el tipo representat per Elvira, precedent de la «dama gràcia», que, disfrassada de bell galant, conseguix en ingeni i valor reconduir una situació desfavorable.

El curiós impertinent

Escrita cap a 1606, poc despuix de publicar-se la primera part del Quixot de 1605, és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «El curiós impertinent» de Cervantes, novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.

El senyor Quixot de la Manxa

La datació és semblant a la del Curiós impertinent (encara que esta adaptació no té la qualitat de la comèdia mencionada) i l'assunt es pren, no del fil principal del Quixot, sino dels embolics de novela eixemplar que protagonisen Cardenio, Luscinda, Fernando i Dorotea, presos dels capítuls XXIII a XXX i XXXVI de la primera part de l'obra cima de Cervantes. En esta versió Don Quixot i Sancho són mers contrapunts còmics, que, com a personages de farsa ridícula o pas de Lope de Roda, protagonisen excursions en la trama principal en forma de «entremés a bastonades».

El perfecte cavaller

Es tracta d'una tragicomèdia escrita entre els anys 1610 i 1615 de perfecta estructura que mostra els motius recurrents de la comèdia barroca: l'honor, la llealtat al monarca i la noblea eixemplar del cavaller perfecte, el senyor Miguel Llamps. Al seu voltant quatre personages són governats per la seua invencible passió: el rei ama a Diana pero és rebujat. La reina ama a Ludovic (germà de Diana) i és corresposta, pero esta, conscient del seu deure conjugal i obligada pel seu sentit de l'honra, es resistix a deixar-se portar per l'amor.

El Narciso segons la seua opinió

Escrita entre 1612 i 1615, esta obra ha segut considerada el precedent de la «comèdia de figurant», desenrollada plenament en la segona generació de dramaturcs barrocs, en obres com El bonico el senyor Diego (1662), de Agustín Moreto.

Les joventuts del Cid

Composta entre els anys 1605 i 1615 i de caràcter històric-llegendari, està inspirada en el cicle de romançs sobre el Cid i ha segut considerada tradicionalment per la crítica com l'obra cima de Guillén de Castro. La intriga descendix d'una cadena que conecta l'èpica tardana de les Joventuts de Rodrigo i les cròniques alfonsines en el romancer i d'ací es refon en la tradició dramàtica d'utilisar les llegendes històriques per a crear un teatre nacional, llabor que devem tant a Lope de Vega com a Guillén de Castro.

L'obra conté abundants passages de gran vigor poètic i emocionat lirisme, com es pot apreciar en el monòlec de Rodrigo que, despuix de conéixer l'afront patit per son pare, es dispon a reparar l'ofensa, conscient de la desgràcia que en els amors de Ximena tal acte pot ocasionar:

Suspens, d'afligit,

estic, Fortuna, ¿és cert lo que veig?

tan en el meu dany ha segut

la teua mudança, ¡que és teua i no la crec!

Possible va poder ser que permetera

la teua inclemència que fora

mon pare l'ofés, ¡estranya pena!

i l'ofensor... ¿el pare de Ximena?

¿Qué faré, sort atrevida,

si ell és l'ànima que em va donar la vida?

¿Qué faré (¡terrible calma!)

si ella és la vida que em té l'ànima?

Mesclar volguera, en confiança teua,

la meua sanc en la seua,

¿i he d'abocar la seua sanc? ¡Brava pena!

¿yo he de matar el pare de Ximena?

Mes ya ofén este dubte

al sant honor que la meua opinió sustenta;

raó és que sacse

d'amor el jou, i el bascoll exenta,

acodixca al que soc; que havent segut

mon pare l'ofés,

¡poc importa que fora amarga pena!

l'ofensor el pare de Ximena.

[...]

Tot és poc, tot és res

en desconte d'un agreuge,

el primer que s'ha fet

a la sanc de Laín Calvo.

Les joventuts del Cid, vv. 518-541 i 554-557
ed. De Stefano Arata, Barcelona, Crítica, 1996.

S'unixen en Les joventuts del Cid els temes d'honor i deure, d'amor i raó d'estat, en una visió sobretot exaltadora de les qualitats de l'héroe, que es manifesten en un conjunt d'actituts eixemplars en el seu rei, son pare, el seu deure i la seua amada. Corneille, en canvi, remarca en la intriga amorosa i veu el Cid sobretot com un galant. L'obra ha segut representada ben freqüentment en totes les époques i és la principal responsable de la fama perdurable de Guillem de Castro.

Obra menor

La major part de la seua obra no dramàtica es troba en les actes de l'Acadèmia dels Nocturns. Allí figuren poemes de circumstàncies i composicions en prosa: un «Discurs lloant el secret d'amor», dos «Disquisicions contra la confiança» i un tractat titulat «Discurs [de] com ha de guanyar un galant a una dama».

Quant a la seua obra poètica, també es pot localisar en publicacions disperses en els pròlecs d'edicions del seu temps, en les compilacions de les justes poètiques en que va intervindre i en el Cançoner de Matías (Duc d'Estrada), que es troba a Nàpols.

Obres dramàtiques

Comèdies publicades

• L'amor constant (1596-99)
• El cavaller bovo (1595-1604, prob. A. De 1599)
• Dido i Enees (a. De 1599)
• El desengany feliç (h. 1599)
• El naiximent de Montesinos (1595-1602, prob. H. 1599)
• El comte Alarcos (h. 1600-1602)
• Els malcasats de Valéncia (a. De 1608, 1595?-1604?)
• La humilitat superba (a. De 1605, 1595?-1605?)
• El curiós impertinent (h. 1606)
• Don Quixot de la Mancha (h. 1606)
• El Comte d'Anar-los (1605-1608)
• Oroneta i Filomena (1608?-1612?)
• La veritat desentranyada i enganyós casament (1608?-1612?)
• La força de la sanc (1613-1614)
• El perfecte cavaller (1610?-1615?)
• El Narciso segons la seua opinió (1612?-1615?)
• Les joventuts del Cid. Comèdia primera (1605-1615)
• Les joventuts del Cid. Comèdia segona (1605-1615), coneguda com Les gestes del Cid
• La força del costum (1610?-20?)
• Els enemics germans (1615?-1620?)
• La justícia en la pietat (1615?-1620?)
• El millor espós Sant Josep (1617-1620?)
• El vici en els extrems (1623)
• Quant s'estima l'honor (1622?-24)
• Enganyar-se enganyant (1622?-1624)
• El pretendre en pobrea (1622?-1624)

Comèdies de segura atribució

• La tragèdia pels zels (1622)

Entremés

• Entremés famós de Cornelio

Lloa

• Lloa famosa del senyor Guillem de Castro. Va fer-la per a la companyia d'Arias a Sevilla

Comèdies atribuïdes

• Allà van lleis do volen reis
• A on no està el seu amo està el seu dolc
• L'institutor del seu fill
• El cércol de Tlemcen
• El més impropi botí
• El net de son pare
• El pobre honrat
• El prodigi dels montanyes, i màrtir del Cel, Santa Bárbara
• El renegat arrepenedit
• Ingratitut per amor
• Les canes en el paper i dubtós en la venjança
• Les maravelles de Babilònia
• Pagar en pròpia moneda
• qui males manyes hi ha, vesprada o mai les perdrà
• qui no s'aventura no hi ha ventura

Comèdies escrites en colaboració

• Algunes gestes de les moltes del senyor García Hurtado de Mendoza, marqués de Cañete (1622) (Escrita en colaboració en huit dramaturcs, entre els que destaquen Mira d'Amescua, Ruiz d'Alarcón o Vélez de Guevara. A Guillén de Castro pertany l'autoria de l'escena final de l'acte tercer.)
• La poma de la discòrdia i robo d'Elena (en colaboració en Mira d'Amescua)

Edicions

Edicions antigues

• L'amor constant i El cavaller bovo, en Dotze comèdies famoses de quatre poetes naturals de la insigne i coronada ciutat de Valéncia, Valéncia, Aurelio Mey, 1608.
• Primera Part de les comèdies del senyor Guillem de Castro natural de la ciutat de Valéncia, Valéncia, Felipe Mey, 1618.
• Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro, Valéncia, Miguel Sorolla, 1625.

Descripció bibliogràfica analítica de les edicions príncips

• DOZE / COMÈDIES / FAMOSES, DE QVATRO / POETES NATVRALES DE LA / INSIGNE I CORONADA CIV- / DONEU DE VALÉNCIA./ [Escut] / A Valéncia per Aurelio Mey. 1608.

• PRIMERA PART / DE LES COMÈDIES / DEL SENYOR GVILLEM DE CASTRO / NATVRAL DE LA CIVDAD DE VALÉNCIA. / Les Comèdies que van en este llibre són les següents. / 1. El Perfecte Cauallero. / 2. El comte Alarcos. / 3. La Humilitat soberuia. / 4. El senyor Quixote de la Manxa. / 5. Les Joventuts del Cid, primera. / 6. Segona de les gestes del Cid. / 7. El Desengany feliç. / 8. El comte Dir-los. / 9. Els Mal Casats de Valéncia. / 10. El Naiximent de Montesinos. / 11. El Curiós impertinent. / 12. La d'Oroneta, i Filomena. / Any [escut] 1618. / EN LLICÈNCIA, / A Valéncia, en la Inpresión de Felipe Mey, / junt en Sant Esteuan.

• Segvnda Part / de les Comèdies / del senyor Gvillem de Castro / Dirigides a la senyora Ana / Maria Figuerola i de Castro. / El titule de les Comèdies es vora en la / segon full. / Any [vinyeta] 1625. / En llicència, / A Valéncia, Per Miguel Sorolla, junt en la Vniversidad. / Venen-se en la mateixa Emprenta. Contingut del volum: 1. Enganyar-se enganyant; 2. El millor Espòs; 3 Els enemics germans; 4. Quanto s'estima l'honor; 5. El Narciso en el seu opinió; 6. La veritat esbrinada i enganyós casament; 7. La justícia en la pietat; 8. El pretendre en pobrea; 9. La fuerça del costum; 10. El vici en els extrems; 11. La fuerça de la sang; 12. Dido i Enees.

Edicions modernes

Obres completes

• Comèdies del senyor Guillén de Castro i Bellvís, 3 vols., ed. Cayetano Alberto de la Barrera, Tom I, Madrid, 1861. (Comprén les comèdies: El naiximent de Montesinos, El comte Alarcos, El comte d'Anar-los, L'amor constant, El perfecte cavaller, Les Meravelles de Babilònia, El nét de son pare, El pretendre en pobrea, Enganyar-se enganyant, La pietat en la justícia, El prodigi dels montanyes, i Les Joventuts del Cid I i II.)
• Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís, ed. Eduardo Juliá Martínez, Madrit, Real Acadèmia Espanyola-Impremta de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, 1925-1927, (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera série). L'edició compila 42 comèdies, en les de probable atribució.
• Obres completes. Vol. I, ed. Joan Oleza,Madrit, «Fundació J. A. Castro» - Akal, 1997.
• Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro, ed. Carmen Simón Palmer, Mardrid, Chadwyck-Healey, 1998 (CD-rom Teatre Espanyol del Sigle d'Or)].
• Segona Part de les comèdies de Guillén de Castro, ed. Carmen Simón Palmer, Madrid, Chadwyck-Healey, 1997 (CD-rom Teatre Espanyol del Sigle d'Or).

Soltes

• El senyor Quixot de la Manxa , ed. Crítica i estudi introductori de Luciano García Lorenzo, Madrid, Anaya, 1971.
• El curiós impertinent, ed. Christiane Faliu-Lacourt i M.a Luisa Llobató, Kassel-Valencia, Reichenberger-Generalitat Valenciana, 1991, (Colecció Teatre del Sigle d'Or. Edicions crítiques, 31).
• El Narciso segons la seua opinió, ed. A. V. Ebersole, Madrid, Taurus, 1968, (Colecció Temes d'Espanya, 73).
• Première partie de joventuts del Cid, de Guillén de Castro, ed. Ernest Mérimée, E. Privat, Toulouse, 1890.
• Les joventuts del Cid (dos comèdies, Comèdia primera i Comèdia segona), ed. Víctor Said Armesto, Madrid, Espasa Calp, (Clàssics Castellans, 15), 1962. 1a ed. En «La lectura», 1913.
• Les joventuts del Cid, edició, estudi i notes per E. Juliá Martínez, Saragosa, Ebre, 1940 (Biblioteca Clàssica Ebre, 16). [reimp. 1942, 1960, 1965, 1970 i 1982].
• Les joventuts del Cid, ed. De Luciano García Lorenzo, Madrid, Càtedra, 1978 (reimprés diverses vegades).
• Les joventuts del Cid. Comèdia primera, ed., pról. I notes de Stefano Arata, estudi preliminar d'Aurora Egido, Barcelona, Crítica, 1996 (Biblioteca Clàssica, 59). ISBN 84-7423-767-X
• [Les joventuts del Cid (comèdia segona)] pub. En el títul de Les gestes del Cid, ed. De John G. Weiger, Barcelona, Puvill-Editor, 1981, (Biblioteca Universitària Puvill; II. Asajos, 5).
• Els mal casats de Valéncia, ed. Crítica i estudi introductori de Luciano García Lorenzo, Madrid, Castalia, 1976, (Clàssics Castalia, 76).

Registres gravats

• [Les joventuts del Cid], adaptació, direcció i realisació de Juan Guerrer Zamora, Madrid, Dial Discos, D.L., 1981, (Colecció Teatre Clàssic Espanyol). [Gravació sonora, 2 cassettes: estèreo. És una coproducció de Ràdio Nacional d'Espanya i el Ministeri de Cultura, Secretaria General. Tècnica So Dolby].

Obra no dramàtica

• «Discurs lloant el secret d'amor», en J.L. Canet, E. Rodríguez i J.L. Sirera (eds.), Actes de l'Acadèmia dels Nocturns de Valéncia, Valéncia, Institució Alfons el Magnànim, 1994, (Colecció Arxius i Documents). Vol. III: Sessions 33-48, Pp. 292-297.
• «Discurs com a de grangear un galant a una dama», en E. Juliá Martínez (ed.), Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís, Madrit, Real Acadèmia Espanyola, Tipografia de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, vol. III, 1927, Pp. 582-589.
• «Redones a un galant en les quatro esses», en J.L. Canet, op. cit., vol. III: Sessions 33-48,, Pp. 287-289.

Vore també

• Acadèmia del Parnàs o Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs.

Bibliografia

• ALBORG, Juan Luis, Història de la lliteratura espanyola. Vol. II. Época barroca, Madrit, Gredos, 1987 (1a ed. 1967), ps. 335-344. ISBN 84-249-3128-9
• ARATA, Stefano, «Pròleg» a Les joventuts del Cid. Comèdia primera, ed., pról. I notes de Stefano Arata, estudi preliminar d'Aurora Egido, Barcelona, Crítica, 1996 (Biblioteca Clàssica, 59), ps. IX-LXXXII. ISBN 84-7423-767-X
• CAZAL, Françoise, «Romancer i reescriptura dramàtica: Les Joventuts del Cid», Criticador núm. 72, Universitat de Toulouse-Le Mirail, 1998, ps. 93-123. ISSN 0247-381X [1]
• DOMINGO CARVAJAL, Gemma, Tipologia dels personages en la dramatúrgia de Guillén de Castro i Bellvís (1569-1631), Universitat de Barcelona, 2006, (Tesi doctoral), ISBN 84-689-7477-3.
• FALIU-LACOURT, Christiane, «Formes vicariantes d'un tema recurrent: El curiós impertinent (Cervantes i Guillén de Castro)», Criticador núm. 30, Toulouse, 1985, ps. 169-181. ISSN 0247-381X
• ——, Un dramaturge espagnol Du Siècle d'Or. Guillén de Castro. Université de Toulouse-Le Mirail, 1989.
• FLOECK, Wilfried, «Les joventuts del Cid» Von Guillén de Castro und «Li Cid» Von Corneille, Ein neuer Vergleich, Romanischen Seminar Der Universität, Bon, 1969.
• FROLDI, Rinaldo. Lope de Vega i la formació de la comèdia. Madrid, Anaya, 1973 (la primera versió, en italià, és de 1962).
• GARCÍA LORENZO, Luciano, El teatre de Guillén de Castro, Barcelona, Planeta, 1976.
• GARCÍA VALDECASAS, Amèlia, La tragèdia de final feliç: Guillén de Castro, Estudis literaris, Universitat de Valéncia, 1995, ps. 211-225.
• JULIÁ MARTÍNEZ, Eduardo (ed.), «Observacions preliminars» a les Obres del senyor Guillén de Castro i Bellvís, Madrid, Real Acadèmia Espanyola-Impremta de la Reviste d'Arxius, Biblioteques i Museus, 1925-1927, (Biblioteca Selecta de Clàssics espanyols, primera série).
• MÉRIMÉE, Henri. L'art dramàtic a Valéncia, Valéncia. Institut «Alfons el Magnànim», 1985, 2 vols. (1a ed. En francés de 1913).
• MESONERO ROMANOS, Ramón de, Dramàtics contemporanis a Lope de Vega, Madrid, Biblioteca d'Autors Espanyols, 1951 (1a edició de 1857).
• MONTANER FRUTOS, Alberto, Política, història i drama en el cércol de Zamora. La «Comèdia segona de les joventuts del Cid» de Guillén de Castro, Saragosa, Universitat de Saragosa, 1989. ISBN 84-7733-107-3
• OLEZA, Joan, «Introducció» a Guillén de Castro, Obres completes, Madrid, Fundació J. A. Castro-Akal, 1997. Tom I, ps. I-XXXV.
• RAMOS, Juan Luis, «Guillén de Castro en el procés de la comèdia barroca», a Joan Oleza Simó (dir.), Teatre i pràctiques escèniques, II: la Comèdia., London, Tàmessi Books, 1986 (1a ed. 1983), ps. 229-248.
• ROCA FRANQUESA, José Mª. «Un dramaturg de l'Edat d'Or: Guillén de Castro. Referències a un sector del seu teatre.» RFE, XXVIII, 1944, ps. 378-427.
• RUIZ RAMMÓ, Francisco, Història del teatre espanyol (Des dels seus orígens fins a 1900), Madrid, Càtedra, 1988, ps. 175-179. ISBN 84-376-0190-8
• SAID ARMESTO, Víctor, «Prefaci» al seu ed. De Guillén de Castro, Les joventuts del Cid (dos comèdies, Primera... i Segona part de Les joventuts del Cid), Madrid, Espasa Calp (Clàssics Castellans, 15), 1962, ps. VII-XXX.
• SEBOLD, Russell P., «Un David espanyol, o "galant diví". El Cid contrareformiste de Guillén de Castro», Homage to J. M. Hill, Valéncia, Castalia, 1968, ps. 217-242.
• WEIGER, Jhon G., Cap a la comèdia. Dels valencians a Lope, Barcelona, Planeta, 1978.
• WILSÀS, William E., Guillén de Castro, New York, Twayne Publishers, 1973.
• WILSÀS, Edward M. i Duncan MSENTIR, Història de la lliteratura espanyola, vol. 3: Sigle d'Or: teatre, Barcelona, Ariel, 1985 (6a ed. Rev.), ps. 138-140. ISBN 84-344-8354-8

Enllaços externs

• Edicions digitals de comèdies de Guillén de Castro. (Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes).
• Edicions digitals en concordances de comèdies de Guillén de Castro: 1. El comte Alarcos. 2. El curiós impertinent. 3. Les joventuts del Cid. 4. El Narciso segons la seua opinió.

• Juan Luis Ramos, «Guillén de Castro en el procés de la comèdia barroca», ps. 229-248, a Joan Oleza Simó (dir.), Teatre i pràctiques escèniques, Valéncia, Institució «Alfons El Magnànim», 1984. Reproducció digital: Alacant, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2002.
• Edicions més accessibles de totes les seues obres i documents complets històrics sobre Guillén de Castro (més una cronologia i un estudi onomàstic). anexos, Domingo Carvajal, G., loc. cit.
• Bibliografia exhaustiva dels manuscrits i edicions existents de les obres de Guillén de Castro, loc. cit.

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Castro de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.