Diferència entre les revisions de "Accentuació de la llengua valenciana"
| Llínea 244: | Llínea 244: | ||
=====Exepcions de la dièresis===== | =====Exepcions de la dièresis===== | ||
| − | *Les regles d’accentuació tenen pereferència sobre la dièresis: país, veí, pero no països, veïns. En les normes ortogràfiques de 1982 moltes paraules mantenien la diéresis, sino s'usava l'accent, aixina paraules com país i veí s'escrivien païs i veï, | + | *Les regles d’accentuació tenen pereferència sobre la dièresis: país, veí, pero no països, veïns. En les normes ortogràfiques de 1982 moltes paraules mantenien la diéresis, sino s'usava l'accent, aixina paraules com país i veí s'escrivien païs i veï, evidentement si es colocava accent també tenia preferència sobre la diéresis. |
| − | *L’infinitiu, el gerundi, el futur i els | + | *L’infinitiu, el gerundi, el futur i els condicionals dels verps acabats en -air, - eir, -oir, -uir. |
| − | *La i o u darrere de prefixos a-, - | + | *La i o u darrere de prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, etc. i la i dels sufixos -isme, -iste/-ista, -ible, -us i -um. |
==Conclusió== | ==Conclusió== | ||
Revisió de 11:09 25 jul 2019
La llengua valenciana té una tradició d'accentuar des de fa 400 anys incloent moviments, com la renaixença, encara que de moltes i diferents maneres.
Canvis de l'accentuació des de 1980 per la RACV
Normes en 1980
La primera proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) que es feu, consistia en accentuar totes les esdrúixoles, no accentuar-ne cap de plana i les agudes totes excepte els plurals, les acabades en -ar, -er, -ir, -or, -ur, i -ant, -ent, -int, -ont, -unt. També propon l’accent diacrític per als monosílaps segons l’orde de preferència verp, substantiu, pero a soles en el cas d’existir confusió en la frase. Estes normes causaven molta confusió en l'escritura.
Normes en 1982
L'accentuació s'eliminà i fon optativa per a paraules homógrafes. En cas de creure's necessari s'accentuava agudes front a planes i esdrúixoles, i planes front a esdrúixoles. També es recomanà el seu us per a partícules interrogatives o exclamatives i pronoms forts. En 1987 se feu una breu explicació que dia que suponien una dificultat en l'escritura i en l'hora de deprendre encara que estes normes ho suponien en la llectura.
Esta eliminació no fon per motius científics, sino perque el sector anexioniste catalaniste que o no podent o no sabent criticar una atra cosa de la normativa de la RACV centrà les seues crítiques en els accents. És per este motiu pel qual se prengué esta decició tan radical. Esta norma s'intentava argumentar dient que l'italià havia eliminat part de la seua accentuació o que l'anglés una llengua no romànica no accentuava.
La realitat és que esta norma d'accentuació durà molt de temps, fon la més pareguda al valencià del Sigle d'Or (puix en aquella época s'escrivia sense accents) i la més fàcil d'usar, per lo que molta gent seguix amprant-la, encara que ya no siga normativa.
L'accentuació actual des de l'any 2003
- Artícul principal → Accent agut.
- Artícul principal → Accent greu.
En l'any 2003 s'aprovà una accentuació en certa harmonia en les atres llengües romàniques (castellà, gallec, asturià, portugués, entre d'atres) més o manco totes elles accentuen les paraules que acaben en vocal, vocal més -s i de manera diferent els acabaments en -n. En valencià s'accentuen (accent obert o tancat):
- Les agudes quan acaben en vocal, vocal més es (-s) i acabades en -en. En valencià hi ha a soles vintissís paraules acabades en -en pero hi han molts temps verbals que acaben en -en.
- Les planes quan no acaben en les terminacions de les agudes.
- Les esdrúixoles sempre.
Accentuació dels monosílaps: l'accent diacrític
- Entre paraules homógrafes (que s'escriuen igual) i homòfones (que sonen igual) s’accentua la de més tonicitat (major intensitat): mà (substantiu) pero no ma (possessiu).
- Entre paraules homógrafes, pero no homòfones en diferència de vocal tònica oberta o tancada s’accentua l’oberta: mòra (dòna de religió islàmica) pero no mora (fuit o dòna de l'Àfrica septentrional).
Ací es deixa la llista de paraules que duen accent diacrític en valencià:
| sense accent | en accent |
|---|---|
| be: nom de la lletra b; possessió material; adverbi (contrari de "malament") | bè: belit (crit dels corders); corder; també s'usa en l'expressió "dur al bè" |
| bes: acció de besar | bès: plural de "bè" |
| bot i bots: acció de botar | bòt i bòts: barca; reclam |
| chec i checs: de la República Checa | chèc i chècs: document mercantil |
| chop i chops: arbre | chòp i chòps: mullat; onomatopeya |
| cobra i cobres: serp | còbra i còbres: verp "cobrar" (ell còbra, tu còbres) |
| cola i coles: pegament | còla i còles: verp "colar" (ell còla, tu còles) |
| coure: metal | còure: verp |
| deu i deus: divinitat; verp deure (ell deu, tu deus) | dèu i dèus: nou més u |
| do: nota musical | dò: gràcia, be |
| dona i dones: verp donar (ell dona, tu dones) | dòna i dònes: persona |
| es: forma invertida del pronom feble "se" (es cuina la paella = se cuina la paella) | és: verp ser (ella és forta) |
| foc i focs: llum elèctrica | fòc i fòcs: combustió |
| fon: verp ser (ella fon una dòna molt valenta) | fòn: verp fondre (ell fòn chocolate) |
| fora: verp ser (si yo fora ric; si ell fora bo) | fòra: exterior (contrari de "dins") |
| gel i gels: sabó; estat gelatinós | gèls i gèls: aigua en estat sòlit |
| golf: accident geogràfic | gòlf: deport |
| ma: la meua (ma mare, ma germana) | mà: extremitat en que acaba el braç |
| mes: pero; les meues (mes germanes, mes filles) | més: subdivisió de l'any (més de giner, més de febrer); adverbi i comparatiu (açò és més important); verp metre (he més la roba en l'armari). |
| meu i meus: possessiu (el meu coche) | mèu i mèus: sò dels gats |
| moc: mucositat | mòc: verp "moure" (yo mòc la cadira) |
| mole: cosa gran | mòle: peça cóncava (un mòle per a fer cocs) |
| molt, molta, molts, moltes: cantitat (tinc moltes revistes) | mòlt, mòlta, mòlts, mòltes: verp "moldre" (he comprat café mòlt) |
| mon: el meu (mon pare no té nas) | món: planeta, univers (viu en un món de fantasia) |
| mora i mores: fruit; verp "morar" (ell mora en un lloc molt lluntà) | mòra i mòres: musulmana |
| mos: els meus (mos pares, mos yayos); pronom dèbil coloquial (mos han fet mal) | mòs: acte de mossegar (li he donat un mòs a l'entrepà) |
| nos: pronom dèbil (nos han fet mal) | nós: pronom fort (Nós, el rei) |
| pel i pels: contraccions de per + el i per + els | pèl i pèls: cabell |
| perque: causal, final (ho faig perque vullc i perque puc) | perqué: motiu, causa (vullc saber el perqué de la teua actitut) |
| pol: extrem (el pol nort de la Terra) | pòl: alquitrà |
| res: pronom (yo no he fet res) | rés: acció de resar |
| roure: arbre | ròure: verp |
| sa: la seua (sa mare, sa germana) | sà: en salut (és un chic molt sà) |
| sabeu: verp saber (¿vosatres sabeu la resposta?) | sabèu: de Saba (un home sabèu) |
| se: pronom dèbil (se sap tots els països del món) | sé: verp saber (yo no sé quí era ella) |
| ses: les seues (ses germanes, ses filles) | sés: ano |
| set i sets: ganes de beure | sèt i sèts: sis més u
|
| seu i seus: possessiu (el seu llibre) | sèu i sèus: lloc social, catedral (la Sèu de Valéncia). séu i séus: sagí |
| si: condicional (vine si vols) | sí: afirmació (sí que vullc); pronom (pot vindre per sí mateix) |
| so: contracció de "senyor"; artícul salat masculí despuix de la preposició "en" (estic en so carrer = estic en el/lo carrer) | sò: soroll |
| sobres: plural de "sobre" (de correus, per a guardar papers...) | sòbres: verp sobrar (tu sòbres); restants (tireu les sòbres al fem) |
| soc: verp ser (yo soc) | sòc: calcer de fusta |
| son: el seu (son pare, son yayo) | sòn: ganes de dormir. són: verp ser (ells són) |
| sort i sorts: que no sent | sòrt i sòrts: bona fortuna |
| sou: verp ser (vosatres sou bona gent) | sòu: salari |
| te: pronom dèbil (te vullc) | té: planta; infusió feta en esta planta; verp tindre (ella té trentassís anys) |
| tes: les teues (tes germanes, tes filles) | tés: plural de "té" |
| tos: els teus (tos germans, tos fills) | tòs: esquilat; part del coll. tós: ganes de tossir |
| tort i torts: au | tòrt i tòrts: torçut; sense un ull |
| vos: pronom dèbil (demà vos ho diré) | vós: pronom fort, vosté (Vós, el rei) |
Dièresis
- Artícul principal → Diéresis.
- Du diéresis la u o la i quan van darrere de vocal sense formar diftonc i no porten accent gràfic: peüc, raïm, roïn, malaït.
- Per a indicar la pronunciació de la -u- en els grups güe, güi, qüe, qüi, per eixemple, aqüeducte o paraigües.
Exepcions de la dièresis
- Les regles d’accentuació tenen pereferència sobre la dièresis: país, veí, pero no països, veïns. En les normes ortogràfiques de 1982 moltes paraules mantenien la diéresis, sino s'usava l'accent, aixina paraules com país i veí s'escrivien païs i veï, evidentement si es colocava accent també tenia preferència sobre la diéresis.
- L’infinitiu, el gerundi, el futur i els condicionals dels verps acabats en -air, - eir, -oir, -uir.
- La i o u darrere de prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, etc. i la i dels sufixos -isme, -iste/-ista, -ible, -us i -um.
Conclusió
Esta accentuació permet marcar les diferències fonètiques del valencià en les atres llengües romàniques. La no accentuació no deixava saber a on recau l'accent i la fonètica de les paraules i aixina es poden vore les diferències fonètiques del valencià en el català per eixemple les terminacions tòniques -és tancades en valencià: permés, portugués front les catalanes permès, portuguès, la prepocició pero, plana en valencià en conte de la catalana però, Valéncia tancada en valencià i València oberta en català entre moltíssimes atres més diferències.
Estes normes a soles afecten a signes convencionals de l'ortografia, no a l'ortografia en sí. Estes normes seguixen, segons la RACV, criteris d'estricta valencianitat llingüística. És fals dir que esta accentuació nos acosta al català perque permeten marcar totes les diferències fonètiques de tonicitat i obertures vocàliques entre el valencià i el català.
