Diferència entre les revisions de "Propietat intelectual"

Revisió de 09:54 23 feb 2018

Propietat intelectual es pot definir com la propietat que es té sobre les obres fruit de l'enginy i la inteligència; ya siguen lliteràries, artístiques o científiques. És una propietat un poc especial, ya que a diferència de les coses que s'acostumen a posseir, la propietat intelectual fa referència a qualsevol cosa intangible; lo que fa que siga un concepte de propietat més sofisticat al que estem acostumats a tractar.

Les lleis de propietat intelectual oferixen a l'autor un conjunt de drets exclusius en relació en el tractament que es fa de la seua idea, i no sobre l'idea en si mateixa. També és important resaltar, que les lleis protegixen l'obra resultant, no el procés de creació. És a dir, que les idees, métodos, sistemes o procediments no queden protegits per la llegislació de propietat intelectual. Només queda protegida la seua expressió lliterària o científica, pero no l'idea continguda, que per tant no pot ser objecte de registre.

Història

L'història de la propietat intelectual està estretament vinculada als diversos canvis tecnològics ocorreguts en l'història de la humanitat. La propietat intelectual no ha estat sempre reconeguda; va ser en Anglaterra, al sigle XVII, quan va ser reconegut per primera vegada el copyright com un dret inherent a la creació lliterària. I més tart, es va estendre al restant de treballs resultants de l'intelecte. Per això, el sistema actual de protecció de la propietat intelectual és el resultat directe de la invenció de la imprenta de Gutenberg, i ha segut modelat posteriorment per l'aparició de la fotografia, el cine, els vídeos domèstics, etc.

L'aparició d'Internet ha segut l'últim revulsiu al qual ha estat somés el sistema del dret d'autor, propiciant l'aparició de noves normes a tots els nivells per a assegurar la protecció dels drets d'autor davant la tecnologia digital, i assegurar la seua supervivència.

El sigle XIX

El sigle XIX la gran expansió del capitalisme i la necessitat d'incentius per mantindre l'accelerat alvanç tecnològic despuix de les guerres napoleòniques, consolidarien la llògica de la propietat intelectual i estendrien les llegislacions protectores.

La propietat intelectual va ser històricament depenent en la pràctica a les necessitats socials d'innovació. Quan Eli Whitney va inventar la desmotadora de coto en 1794 a ningú (i molt menys a l'inventor) se li va plantejar fer un patent de la seua creació . La desmotadora era un invent senzill, que permetia reduir el preu del cotó dràsticament i va convertir als EUA durant la década de 1830 en el gran proveïdor de las naixents manufactures textils britàniques. I el cotó es va transformar en un be de consum de masses de preu assequible. EE.UU. i Gran Bretanya gràcies a la industria de la manufactura cotonera varen passar a ser països desenrollats.

Un atre aspecte destacable va ser la internacionalisació espontànea dels pagaments a els autors per part dels editors. Durant el sigle XIX els autors estatunidencs varen rebre mes pagaments dels editors britànics que del seu propi país , encara que llegalment els privilegiats eren estatals i no podien ser reclamats llegalment en atres països. Sembla que, com torna a succeir hui dia, la part principal dels ingressos d'una obra es produïen en la primera edició, lo que incitava als editors britànics suficientment a pagar per accedir als continguts abans que el seus competidors, sense necessitat de que estos pogueren valdre els seus privilegis llegals.

Per esta raó, la Convenció de "Berne pour la protection des ouvres littéraires et artistiques" convocada en 1886 per iniciativa de Victor Hugo va marcar un moment decisiu en la globalisació del dret d'autor en obligar la reciprocitat en el reconeiximent de drets dels autors per part dels països firmants. Encara que era originalment a soles mija dotzena i exclusivament europeus (els EUA no se sumaren fins al 1989) és quant és varen fixar les bases del panorama actual.

Propietat intelectual en el sigle XX

El sigle XX fon el sigle del copyright, els drets d'autor i las patents. Després de celebrar-se la convenció de Berna en 1886, en 1893 es va fundar el BIRPI (Bordeaux internationaux réunis pour la protection de la propriété intellectuelle), actualment conegut en el nom de OMPI(Organisació Mundial de la Propietat Intelectual). Per estes dates varen aparéixer les primeres associacions de drets d'autor com la SGAE, en 1899 quan es va crear va eixir en el nom de SAE. En la segona mitat del sigle, en l'esclat industrial de la música i la universalisació del mercat audiovisual concentrat en els EUA, es va dur a terme la homologació internacional de la propietat intelectual.

Objectius

Incentius financers

Estos drets exclusius permeten als propietaris de la propietat intelectual aprofitar els beneficis del monopoli. Estos beneficis de monopoli d'oferir un incentiu financer per a la creació de la propietat intelectual, i, en cas de patents, pagament associat costs de busca i desenroll.

Creiximent econòmic

El monopoli llegal otorgat per les lleis de propietat intelectual se li atribuïx una contribució significativa al creiximent econòmic. Els economistes estimen que les dos terceres parts del valor de les grans empreses en els EUA es remonten als actius intangibles.

Categories de la PI segons OMPI

Segons l'Organisació Mundial de la Propietat Intelectual (OMPI), la propietat intelectual és un tipo de propietat, això significa que el seu propietari o titular pot dispondre d'esta tal i com desige i que cap atra persona física o jurídica podrà dispondre llegalment de la seua propietat sense el seu consentiment. Naturalment, l'eixercici d'este dret està subjecte a llimitacions.

Propietat industrial: comprén les invencions, paleses, marques, dibuixos i models industrials i indicacions geogràfiques d'orige.

Drets d'autor: que comprén les obres lliteràries i artístiques, tals com les noveles, els poemes, les obres de teatre, les películes, les obres musicals, les obres d'art, els dibuixos, pintures, fotografies, escultures, i els dissenys arquitectònics.

Drets conexos: comprén les interpretacions o eixecucions dels artistes, la producció de fonogrames i les activitats dels organismes de radiodifusió.

Registre de la propietat intelectual

El Registre de la propietat intelectual és un organisme previst en la Llei de Propietat Intelectual, concebut com un dels sistemes de protecció dels drets de Propietat Intelectual, a través de la prova i la publicitat dels drets que s'inscriuen.

En els Registres de la Propietat Intelectual es registren drets, que recauen sobre les obres susceptibles de protecció. Estes obres són, segons la llegislació:

Obres científiques i lliteràries
Composicions musicals
Obres teatrals, coreografies i pantomimes
Obres cinematogràfiques i audiovisuals
Escultures, pintures, dibuixos, gravats, litografies, historietes gràfiques, fotografies i obres plàstiques, siguen o no aplicades
Proyectes, plans, maquetes d'obres arquitectòniques o d'ingenieria, gràfics, mapes i dissenys relatius a la topografia, la geografia o la ciència
Programes d'ordenador
Bases de senyes
Pàgines web i obres multimèdia
Actuacions d'artistes, intérprets i eixecutants
Produccions fonogràfiques, audiovisuals i editorials

L'autor no té necessitat de fer cap tràmit administratiu; per tant, la inscripció en el Registre de la Propietat Intelectual és sempre un tràmit voluntari. A la vegada, la inscripció servix com mig de prova que acredita qui és l'autor i a qui corresponen els drets d'explotació. Es considera que el dret existix tal com es declara en el Registre, llevat que es prove lo contrari.

Drets sobre la propietat intelectual

Es poden distinguir dos tipos de drets sobre la propietat intelectual:

Els drets extra-patrimonials, o drets morals, són els drets que l'autor te com a autor de l'obra intelectual. És el cas del dret a publicar l'obra o mantindre-la inèdita; i el dret a ser reconegut com a l'autor de l'obra per part de tercers.

Els drets patrimonials; que fan referència a l'aspecte econòmic que es deriva de l'autoria de l'obra. És a dir, el dret a cobrar per l'edició, traducció o adaptació de l'obra.

Com tots el tipos de propietat, la propietat intelectual es pot vendre o transferir a tercers. A diferència d'atres formes de propietat tradicionals; que es mantenen a lo llarc del temps, encara que a vegades siga a través de diferents propietaris, la propietat intelectual té un final. De forma general, en Espanya els drets d'explotació duren tota la vida de l'autor i 70 anys més despuix de la seua mort o declaració de mort, moment en el qual l'obra passa al domini públic, formant part d'un patrimoni comú; podent ser utilisada lliurement per qualsevol, respectant l'autoria e integritat. Els drets morals, pel seu caràcter personal, varen vinculats a la vida de l'autor. Els drets d'autoria e integritat de l'obra poden ser eixercits, sense llímit de temps, pels hereus o persona designada per l'autor.

Tot i que els autors de les obres gogen d'un ampli conjunt de drets sobre les mateixes, estes han de cedir en determinats casos enfront un interés social més ampli de promoció i desenroll de la cultura. Estes restriccions es concreten en la possibilitat de reproduir l'obra o part de la mateixa sense necessitat d'autorisació expressa de l'autor en casos com:

Per donar constància en un procediment judicial o administratiu.
Per us privat del copista.
Per us privat d'invidents.
En cites i resenyes, en finalitats docents o d'investigació, indicant la font i el nom de l'autor.
En ocasió de treballs o informacions sobre temes d'actualitat.
En relació a les obres situades en vies públiques.
Per la seua utilisació sense finalitats lucratives en determinades institucions de caràcter cultural i científic.
Durant l'eixecució d'obres musicals en actes oficials.
La paròdia, mentres no puga supondre risc de confusió.

Crítiques a la propietat intelectual

Autors com Stephan Kinsella, Juliol Cole, Alfredo Bullard o Enrique Pasquel sostenen que els drets de propietat intelectual no són necessaris per promoure la creativitat i l'alvanç científic i imponen costs molt alts per a la societat. Per eixemple, incentiven costosos litigis judicials i desincentiven la creació de més coneiximent una volta que el creador té el monopoli del dret de propietat intelectual.

Enllaços externs

@@ Llínea 15: / Llínea 15: @@
 La propietat intelectual va ser històricament depenent en la pràctica a les necessitats socials d'innovació. Quan Eli Whitney va inventar la desmotadora de coto en [[1794]] a ningú (i molt menys a l'inventor) se li va plantejar fer un patent de la seua creació . La desmotadora era un invent senzill, que permetia reduir el preu del [[cotó]] dràsticament i va convertir als EUA durant la década de [[1830]] en el gran proveïdor de las naixents manufactures textils britàniques. I el cotó es va transformar en un be de consum de masses de preu assequible. [[EE.UU.]] i [[Gran Bretanya]] gràcies a la industria de la manufactura cotonera varen passar a ser països desenrollats.
-Un atre  aspecte destacable va ser la internacionalisació espontànea dels pagaments a els autors per part dels editors. Durant el sigle XIX els autors estatunidencs varen rebre mes pagaments dels editors britànics que del seu propi país , encara que llegalment els privilegiats eren estatals i no podien ser reclamats llegalment en atres països. Sembla que, com torna a succeir hui dia, la part principal dels ingressos d'una obra es produïen en la primera edició, lo que incitava als editors britànics suficientment a pagar per accedir als contenguts abans que el seus competidors, sense necessitat de que estos pogueren valdre els seus privilegis llegals.
+Un atre  aspecte destacable va ser la internacionalisació espontànea dels pagaments a els autors per part dels editors. Durant el sigle XIX els autors estatunidencs varen rebre mes pagaments dels editors britànics que del seu propi país , encara que llegalment els privilegiats eren estatals i no podien ser reclamats llegalment en atres països. Sembla que, com torna a succeir hui dia, la part principal dels ingressos d'una obra es produïen en la primera edició, lo que incitava als editors britànics suficientment a pagar per accedir als continguts abans que el seus competidors, sense necessitat de que estos pogueren valdre els seus privilegis llegals.
 Per esta raó, la Convenció de "Berne pour la protection des ouvres littéraires et artistiques" convocada en [[1886]] per iniciativa de Victor Hugo va marcar un moment decisiu en la globalisació del dret d'autor en obligar la reciprocitat en el reconeiximent de drets dels autors per part dels països firmants. Encara que era originalment a soles mija dotzena i exclusivament europeus (els EUA no se sumaren fins al [[1989]]) és quant és varen fixar les bases del panorama actual.