Jaume I

Plantilla:Polisèmia Plantilla:Reis de la Corona d'Aragó Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, 27 de juliol del 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). (en llatí; a 30 de març de 1251: Jacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani). És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.

Ascendents

Fill i successor del rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" al tron de la corona d'Aragó i de Maria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare el 1213, quan tan sols comptava 5 anys. Fou pare dels reis Pere III d'Aragó "el Gran" i Jaume II de Mallorca "el Prudent".

Núpcies, amants i descendents

thumb|Retrat a l'oli de Jaume I de l'Ajuntament de Palma (fi del s. XVI), exposat a la Festa de l'Estendard.

• 1^er Matrimoni. ∞ Elionor de Castella; el 1221, 6 de juny a Ágreda amb la filla d'Alfons VIII de Castella. Se'n divorcià el 1229. Fills:
  • 1 Alfons d'Aragó (1222-1260), hereu de la corona fins a la seva mort.

  Primera amant: Elo Álvarez
  Segona amant: Aurembiaix d'Urgell, filla del comte d'Urgell

• 2^on Matrimoni. ∞ Violant d'Hongria; el 1235, 8 de setembre a Barcelona amb la filla d'Andreu II d'Hongria. Fills:
  • 2 Violant d'Aragó (1236-1300), casada el 1246 amb Alfons X de Castella.
  • 3 Constança d'Aragó (1238-1275), casada amb Manuel de Portugal.
  • 4 Sança d'Aragó (1239-1251), que morí de peregrinació a Terra Santa.
  • 5 Pere III d'Aragó (1240-1285), rei d'Aragó i València i comte de Barcelona.
  • 6 Jaume II de Mallorca (1243-1311), rei de Mallorca.
  • 7 Elisabet d'Aragó i d'Hongria (1245-1271), casada el 1262 amb Felip III de França.
  • 8 Sanç d'Aragó (1247-1275), que arribaria a ser arquebisbe de Toledo.
  • 9 Ferran d'Aragó (1248-1251), mort als tres anys

  Tercera amant: Blanca d'Antillón. Fills:
   10 Ferran Sanxis (1240-1275), baró de Castre
  Quarta amant: Elvira Sarroca. Fills:
   11 Jaume Sarroca (1248-?), que va arribar a ser bisbe d'Osca
  Cinquena amant: Guillema Cabrera
  Sisena amant: Sibil·la de Saga

• 3^er Matrimoni. ∞ Teresa Gil de Vidaure, que seria esposa mitjançant document privat, però que el rei va abandonar quan aquesta va contraure la malaltia de la lepra. Fills:
  
  • 12 Jaume de Xèrica (1255-1285), senyor de Xèrica
    
  • 13 Pere I d'Ayerbe (1258-?), baró d'Ayerbe

  Setena amant: Berenguela Alfonso
  Vuitena amant: Berenguela Ferrandis. Fills:

• • 14 Pere Ferrandis (1259-1318), baró d'Híxar
    

Engendrament i baptisme de l'infant Jaume (1208-1211)

La història sobre l'engendrament i el baptisme del rei en Jaume són recollits pel propi rei en el Libre dels feyts i estan envoltats d'un aura llegendària.

Engendrament

[[Fitxer:Montpellier Cathedrale.jpg|thumb|200px|right|Catedral de Montpeller]] Sobre l'engendrament del rei Jaume, fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, com que el rei Pere rebutjava la seva muller i hom estava preocupat per l'absència d'un hereu legítim, s'ordí una trama per a enganyar-lo. Als primers de maig del 1207, aprofitant que el rei era a Montpeller li digueren que una dama montpellerina que desitjava tenir per amistançada l'esperava en un palau de la ciutat. Però en lloc de la dama fou Maria de Montpeller qui passà la nit amb el rei, mentre a les fosques aquest pensava que jeia amb la dama que desitjava. A fi de donar fe de l'engendrament, Maria de Montpeller havia estat acompanyada per 24 prohoms i 2 notaris, abats i priors, l'oficial del bisbe i diversos religiosos, dotze dames i altres tantes donzelles. Quan arribà el matí, entraren tots a la cambra i Maria de Montpeller revelà la seva identitat, explicant-li al rei el què havia succeït; aleshores ell digué que "pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment", i aquell mateix dia marxà de Montpeller a cavall. Passat el temps de l'embaràs, el rei en Jaume I d'Aragó va nàixer al Palau dels Tornamira de Montpeller la nit de l'1 al 2 de febrer del 1208.

Baptisme

thumb|200px|right|El nom del rei Jaume escollit d'entre els noms dels apòstols en un ciri Els testimonis documentals confirmen que el primer nom que s'escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume, sinó que s'hauria d'haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el 1210 pactà el seu pare el rei Pere II d'Aragó entre el seu fill i la comtessa d'Urgell; i també figura amb el nom de Pere en el nou contracte matrimonial firmat el 1211 amb la filla de Simó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de les Gesta comitum Barchinonensium et Regum Aragonum se l'anomena per dues vegades Pere Jaume. I el fet és que en el llinatge de Casal de Barcelona els noms tradicional havien estat els de Borrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d'aquests; i en la Casa d'Aragó durant la dinastia Ximena els noms tradicionals havien estat Alfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reina Maria de Montpeller.

És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l'elecció d'un nom tant estrany a la tradició, Jaume, per a l'hereu de la Corona d'Aragó. Diu que sa mare, Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; els possibles noms eren, doncs, Pere, Andreu, Jaume (el major), Jaume (el menor), Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Maties, Tomàs, Simó, Judes (Tadeu), Judes (Iscariot). El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Jaume, i aquest fou el nom que la reina Maria de Montpeller escollí per al seu fill. La Providència decidí que fos l'apòstol sant Jaume qui donés el nom al futur rei conqueridor, esdevenint Jaume I d'Aragó, així com també fou I de Mallorca, I de València, I de Barcelona, I d'Urgell i I de Montpeller.

Captiveri de l'Infant Jaume i mort del rei Pere "el Catòlic" en la Batalla de Muret (1211-1213)

[[Fitxer:Battle of Muret.jpg|thumb|200px|right|Miniatura de la Batalla de Muret]]

Artícul principal → Croada albigesa.

Després de la victòria cristiana sobre els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa, el rei Pere II d'Aragó s'implicà en la Croada albigesa. El rei Pere era vassall de la Santa Seu des que es féu coronar pel Papa Innocenci III a Roma l'any 1204 i la seva ortodòxia catòlica era indubtable. Per aquesta raó, Ramon VI de Tolosa, el comte de Foix, el comte de Comenge i el comte de Bearn s'hi reteren com a vassalls buscant un senyor poderós i inqüestionable. Malgrat que el rei Pere II d'Aragó mai no va ser favorable envers l'heretgia càtara, car ja des del 1198 havia pres mesures contra l'heretgia als seus dominis, va intervenir-hi per defensar els seus nous vassalls i l'hegemonia política adquirida per la Corona d'Aragó a Occitània, que es veia amenaçada per Simó IV de Montfort, cabdill dels croats francesos.

En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte, el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l'Infant Jaume (futur Jaume I d'Aragó), amb la filla de Simó IV de Montfort, Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora l'infant Jaume, que el 1211 tan sols tenia 3 anys, a Simó IV de Montfort. Però un cop aquest tingué al nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El 12 de setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s'havia quedat sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra.

Interregne i regència (1213-1218)

A conseqüència del vassallatge que el rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" havia retut a la Santa Seu l'any 1204, la Corona d'Aragó era jurídicament sota la sobirania directa del Papa Innocenci III. A més, Maria de Montpeller, mare de l'Infant Jaume, també li havia encomanat al Sant Pare Innocenci III la protecció de l'Infant Jaume. Les disposicions d'aquest s'encaminaren ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l'organització de la Corona d'Aragó per tal que s'establís una regència durant la minoria d'edat de l'Infant.

Restitució de l'infant Jaume

[[Fitxer:Narbonne panorama.jpg|thumb|200px|right|A Narbona l'infant Jaume fou restituït a l'ampara de la Santa Seu]] Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l'Infant Jaume, anà a Roma i pregà al Papa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill. Per la seva part, el Regne d'Aragó i Catalunya enviaren una delegació a Roma formada per l'antic majordom del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I, Guillem IV de Cervera, el mestre de l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon i Pero d'Ahones. Davant la negativa inicial de Simó de Monfort, el 22 de gener del 1214 el Papa Innocenci III trameté una nova carta al comte en què li manava que restituís l'infant i fes acatament i submissió al legat papal, el cardenal Pietro di Benevento. El 18 d'abril del 1214 el legat papal arribà a Narbona i entre aquest dia i el 25 d'abril del 1214 va efectuar-se la restitució de l'Infant Jaume. El varen rebre el comte Sanç d'Aragó, el mestre de l'Orde del Temple fra Guillem de Mont-rodon, així com el gran prior de l'Orde de l'Hospital i una comissió de magnats aragonesos i catalans entre els quals figuraven Dalmau de Creixell i Guillem I de Cardona. Tanmateix, l'Infant Jaume va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat del Papa Innocenci III.

Sota la protecció de l'Orde del Temple

[[Fitxer:Castillo monzon.jpg|thumb|200px|right|El Castell de Montsó, on fou educat l'infant Jaume dels 6 als 9 anys]] A mitjan agost del 1214 el legat papal es reuní a Lleida amb una assemblea de magants. Allí, Aspàreg de la Barca, bisbe de Pamplona, els mostrà l'infant Jaume i tots juraren respectar-lo i defensar-lo. A l'assemblea, però, no hi assistiren ni Sanç d'Aragó, ni Ferran d'Aragó, abat de Mont Aragón; segons diu el rei en la seva crònica, el motiu seria que ambdós aspiraven a la corona. Després d'aquesta assemblea i seguint els designis fixats en el testament de Maria de Montpeller, mare de l'infant Jaume, el mestre de l'Orde del Temple, fra Guillem de Mont-rodon, es féu càrrec de l'infant Jaume quan aquest comptava uns 6 anys. Els Cavallers Templers l'instruïren com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'hi educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume.

Regència de Sanç d'Aragó (1216-1218)

El legat papal, el cardenal Pietro di Benevento, féu les funcions de procurador (regent) provant d'ordenar els temes de la corona per tal d'evitar que s'estengués el caos. Primerament designà el jueu Azac com a mediador per tal d'establir una treva entre la Corona d'Aragó i els sarraïns. Aconseguit aquest objectiu, es procedí a l'elecció oficial del Procurador de la Corona d'Aragó (el regent) i el nomenament recaigué en el sexagenari Sanç d'Aragó, comte de Rosselló, Provença i Cerdanya, tercer fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d'Aragó, qui havia d'ésser assessorat per un Consell de la Procuradoria. El nomenament degué efectuar-se el mes de novembre del 1214; ben aviat però, la seva designació fou posada en entredit per un oncle de l'infant Jaume, l'abat de Mont Aragón Ferran d'Aragó, qui també aspirava a la regència.

El Consell de la Procuradoria fou organitzat definitivament pel Papa Innocenci III amb la butlla del 23 de gener del 1216. En aquest document consten els següents consellers: pel Regne d'Aragó: el bisbe de Tarassona García Frontín I, l'antic majordom del Regne d'Aragó Ximeno Cornel I i Pero d'Ahones; per Catalunya: l’arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca, els magnats catalans Guillem I de Cardona i Guillem IV de Cervera, així com el mestre de l'Orde del Temple i educador de l'infant Jaume mentre residia al castell de Montsó, fra Guillem de Mont-rodon.

Sortida de Montsó

[[Fitxer:Pere-II-aragó-tomba-sixena.jpg|thumb|200px|right|Tomba del rei Pere destruïda pels anarquistes l'any 1936 al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena]] La política pel regent Sanç d'Aragó continuà la del difunt rei Pere II d'Aragó i es caracteritzà pel recolzament a la causa occitana i l'ànsia per venjar la mort del rei ocorreguda en la Batalla de Muret. Aquesta política topà novament amb la Santa Seu i el nou Papa, Honori III, successor d'Innocenci III i defensor de Simó IV de Montfort, amenaçà novament amb una croada contra la mateixa Corona d'Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana. Aquesta situació de màxima tensió amb el papat fou aprofitada per l'abat de Mont Aragón Ferran d'Aragó, per posar novament en dubte la regència de Sanç d'Aragó. Davant d'aquest creixent clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure l'infant Jaume del castell de Montsó i posar fi a les disputes per la regència. Així, entre els dies 20, 21 o 22 de juny del 1217, a l'edat de 9 anys, l'infant Jaume sortí del castell de Montsó.

Primerament fou conduït al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, on reté honors a la sepultura del seu pare, el difunt rei Pere II d'Aragó "el Catòlic".

Fi de la regència de Sanç d'Aragó

Les amenaçadores butlles pontifícies del 1217 i 1218 inclinaren finalment el Consell Reial a oferir la submissió total de Jaume I al Papa Honori III. La continuació de la procuradoria del comte Sanç d'Aragó exposava la Corona d'Aragó al perill de l'entredit i a l'excomunió del rei Jaume. Amb aquest argument, l'abat Ferran d'Aragó, amb el recolzament de Ximeno Cornel I, de Pero d'Ahones i de Blasco Maça, forçaren la fi de la regència cap el mes de setembre del 1218. El comte Sanç d'Aragó es traslladà al Comtat de Provença des d'on prosseguí la seva política de recolzament a la causa occitana i a Ramon VI de Tolosa. Però si d'una banda la retirada del comte Sanç d'Aragó significà la fi dels problemes amb la Santa Seu, per altra banda desencadenà alhora tot una sèrie de revoltes de l'aristocràcia militar per dominar el Consell Reial i controlar el poder.

Regnat de Jaume I (1218-1276)

Durant els primers anys del seu regnat el rei En Jaume va mantenir diverses lluites contra la noblesa. El 1219 fou nomenat un nou Consell Reial encapçalat per l'arquebisbe de Tarragona i que es perllongà fins al 1221 quan el rei en Jaume es casà i es feren Corts d'Aragó a Daroca.

Primera revolta nobiliària

Artícul principal → Primera revolta nobiliària contra Jaume I d'Aragó.

[[Fitxer:Muralla de Albarracín, Teruel, Aragón.jpg|thumb|200px|right|Muralles d'Albarrasí]] Amb pràcticament 12 anys, el 1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. La revolta s'inicià quan Rodrigo de Liçana es negà a acatar l'ordre del rei que li manava d'alliberar Lope d'Albero, que Rodrigo de Liçana havia fet presoner per uns deutes. Jaume I (d'11 anys encara i a punt de fer els 12) i el Consell Reial, resolgueren posar fi a la revolta d'una manera contundent atacant el noble rebel. Primerament s'alliberà el castell d'Albero que estava ocupat per les tropes de Rodrigo de Liçana. Seguidament s'atacà el feu del noble revoltat, el castell de Liçana, on es trobava empresonat Lope d'Albero.

Davant de la impossibilitat d'aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiant-se a la Senyoria d'Albarrasí, un territori cristià independent enclavat entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella i que estava sota el domini de Pero Ferrández d'Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria independent i iniciaren el setge d'Albarrasí el juliol del 1220. Però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordres també col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.

Matrimoni amb Elionor de Castella, armat cavaller i Corts d'Aragó

[[Fitxer:Palacio episcopal e iglesia de Sta Maria Magadalena.jpg|thumb|200px|right|A Tarassona el rei Jaume fou armat cavaller a l'edat de 13 anys]] El 1221, a l'edat de 13 anys, es casà amb Elionor de Castella. La decisió del casament l'explica el mateix rei en la seua crònica fonamentant-se en les pors dels seus consellers que si moria sense un hereu la terra quedaria novament sumida en el desordre i que tant Sanç d'Aragó com Ferran d'Aragó aspiraven a la corona. Així, el 6 de febrer del 1221 a la ciutat d'Ágreda i seguint els designis dels consellers es celebrà el casament. Tot i així, el jove rei hagué d'esperar a complir la majoria d'edat, els 14 anys, per poder tenir relacions i engendrar un hereu amb la reina Elionor.

El rei i la reina sortiren d'Ágreda i anaren cap a Tarassona. Allí, a l'església de Santa Maria de la Vega de Tarassona, el rei en Jaume fou armat cavaller, cenyint-se ell mateix l'espasa que hi havia sobre l'altar. Formaven part del seguici del rei el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, don Ladrón, Ato I de Foces, Guillem IV de Cervera, Ramon de Montcada, l'oncle del rei Bernat Guillem de Montpeller, Guillem I de Cervelló, García Pérez de Meitats, Roldan Laín, Pero d'Alcalà i Sanxo Duerta.

El mes d'abril del 1221 el rei i la seva muller anaren cap a Osca per celebrar Corts d'Aragó. En el transcurs de les corts es confirmà per un termini de set anys la moneda jaquesa que el rei en Pere II d'Aragó, pare del rei en Jaume, havia manat fer. A les corts hi foren presents la reina Elionor, el bisbe de Saragossa Sanxo d'Ahones, el bisbe d'Osca García de Gúdal, el bisbe de Tarassona García Frontín II, el mestre de l'Orde del Temple fra Guilhem d'Azylach, el mestre de l'Orde de l'Hospital fra Folch de Tornell, el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Ximeno Cornel I, Ato I de Foces, Assalit de Gudal i Guillén d'Alcalà. Finades les corts el rei anà a Saragossa i tot seguit anà cap a Daroca, on arribà el juliol del 1221.

El rei s'estigué a Daroca fins al mes de març del 1222, que hi celebrà noves corts d'Aragó en les quals el vescomte Guerau IV de Cabrera féu reverència al rei en senyal de la seva reducció al seu servei. Formaven part de la cort del rei el majordom del Regne d'Aragó Blasco I d'Alagón, Nuno Sanç d'Aragó, Vallés de Bergua, Garcia Pérez de Meitat, Assalid de Gudal, el Justícia d'Aragó Pero Pérez de Tarazona, Pero Sessé III, Pero d'Alcalà, Ruy Ximénez de Luesia, Blasco Pérez de Gotor, Gil Garcés d'Açagra i d'altres cavallers.

Segona revolta nobiliària

Artícul principal → Segona revolta nobiliària contra Jaume I d'Aragó.

A mitjans del 1222 Guillem II de Montcada i de Bearn ocupà les terres de Nuno Sanç d'Aragó, fill del comte de Rosselló, cosí del rei i antic regent de la corona Sanç d'Aragó i el 1223 s'inicià una guerra entre ells. El rei Jaume I d'Aragó va haver de prendre partit pel seu parent, Nunó Sanç d'Aragó, en detriment del seu antic defensor, Guillem II de Bearn. Però novament la noblesa no donà suport al sobirà i es bastí una poderosa aliança nobiliària en contra del rei formada pel mateix Guillem II de Bearn, l'Infant Ferran d'Aragó, Ramon de Montcada, Guillem Ramon de Montcada, Guillem Ramon Dapifer, Ramon de Cervera, Jaume de Cervera, Guillem de Claramunt, Ramon Alemany de Cervelló i Guerau d'Aguiló. Àdhuc Nunó Sanç d'Aragó fou forçat a unir-se a la coalició contra Jaume I i aquest acabà empresonat a Alagó. El 1224 va haver de pagar un rescat de 20.000 morabatins per la seva llibertat.

Setge de Peníscola

Artícul principal → Setge de Peníscola (1225).

[[Fitxer:Peniscola en automne.JPG|thumb|200px|right|L'inexpugnable Castell de Peníscola]] En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I, que aleshores comptava 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcà com a objectiu el castell de Peníscola, però el setge no reeixí per la defecció de la noblesa, que no acudí a la seva crida. Tot i així, el 1226 planejà una nova expedició, aquest cop sobre València sortint de Terol, però l'expedició no es dugué a terme novament pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Tanmateix, el rei d'Aragó i Comte de Barcelona obtingué de Zayd Abu Zayd el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves rendes a València i Múrcia, a canvi d'obtenir una treva. I fou precisament el trencament d'aquesta treva el què provocà una nova revolta nobiliària.

Guerra entre els Montcada i els Cardona

Artícul principal → Guerra entre els Montcada i els Cardona.

El 1226 s'inicià una guerra entre Guillem II de Montcada i de Bearn i els Cardona. El rei Jaume I es posició finalment en favor dels Montcada, fet que l'enfrontà amb els Cardona, negant-se aquests a auxiliar-lo en la posterior Conquesta de Mallorca.

Tercera revolta nobiliària

Al 1227 va afrontar un nou alçament de la noblesa, dirigit per l'Infant Fernando, oncle del rei, que es va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la signatura de la Concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles, i li donà l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.

Guerra pel Comtat d'Urgell

Artícul principal → Guerra pel Comtat d'Urgell.

Al 1228 va implicar-se en la guerra pel Comtat d'Urgell ocasionada per la mort sense fills mascles del comte Ermengol VIII d'Urgell i les pretensions de Guerau IV de Cabrera de controlar el comtat. Aurembiaix d'Urgell, filla del comte, va reivindicar els drets de successió enfront i Jaume I d'Aragó li donà el seu suport signant un contracte de concubinatge a Agramunt. Fou llavors que el comte de Barcelona emprengué accions contra els Cabrera, però la noblesa urgellenca signà el Conveni de Tàrrega el 1236, temorosos d'una possible unió matrimonial entre el Comtat d'Urgell i el Comtat de Barcelona.

Conquesta de Mallorca

thumb|200px|right|Assalt a Madīna Mayūrqa
el 31 de desembre de 1229

Artícul principal → Conquesta de Mallorca.

Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona, i conquereix Mallorca a Abū al-`lā Idrīs al-Mā'mūn ben al-Manṣūr: desembarca a Santa Ponça i venç els moros a la batalla de Portopí. Presa Madina Mayurqa el 31 de desembre 1229, comença la repoblació amb pagesos de l'Empordà (1236). Al s. XIII mateix ja es commemora a Mallorca, dia 31 de desembre, la Festa de la Conquesta, al segle XIV anomenada Festa de l'Estendard. Al voltant d'aquesta Festa, Jaume el Conqueridor esdevé el principal mite de la història de Mallorca, com també serà mitificat al País Valencià.

Sotmetiment de Menorca

Artícul principal → Tractat de Capdepera.

Pel Tractat de Capdepera (1231), l'alcaid de Menorca, Abū 'Abd Allāh Muhammad ibn Ahmad ibn Hisām, esdevingué vassall del rei. No va ser fins al regnat d'Alfons III d'Aragó, nét de Jaume I d'Aragó, que es conquerí de forma efectiva aquesta illa, després de la capitulació de l'arrais Abû’Umar (1287). Posteriorment però i d'acord amb el Tractat d'Anagni (1295) la cedí a Jaume II de Mallorca, el seu germà, qui la incorporà a la corona mallorquina. Va ser repoblada per catalans, però també s'hi van quedar molts sarraïns. La conquesta és celebrada anualment el dia de Sant Antoni.

Conquesta de les Pitiüses

Artícul principal → Conquesta catalana d'Eivissa i Formentera.

Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona, i son germà Bernat de Santa Eugènia conqueriren les Pitiüses (Eivissa i Formentera) el 1235 a Abû I-Hasan 'Alî al-Saîd al-Mutadid. La festa de la Conquesta se celebra, seguint el model de la Festa de l'Estendard mallorquina, el dia 8 d'agost, Sant Ciríac.

Conquesta del Regne de València

thumb|200px|right|Entrada de Jaume I
a Madīna Balansiya
el 9 d'octubre de 1238

Artícul principal → Conquesta de València.

Començà el 1232. El 1238, tropes catalanes i aragoneses entren a la ciutat de València, que depenia de califa de Bagdad al-Mustansir Billah.

La conquesta de les darreres places originà una topada amb Alfons X de Castella, que pretenia conquerir Xàtiva. Però hi renuncià després de signar el tractat d'Almirra (1244), segons el qual Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia. El Regne de València van ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, que ara són de parla catalana, i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors, inicialment de parla aragonesa i avui de parla castellana. La conquesta és celebrada a la ciutat de València des del temps de Ramon Muntaner fins avui dia, per imitació de la Festa de l'Estendard mallorquina.

Primera revolta dels sarraïns valencians

Artícul principal → primera revolta mudèjar.

Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1244 sota el comandament d'Al-Azraq, que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.

[[Fitxer:Peno de la conquesta.jpg|thumb|right|200px|Penó de la conquesta, que simbolitza la rendició de Balansiya davant les tropes de Jaume I. Conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València.]]

Mentrestant, Jaume I demanà ajuda econòmica al papa Climent IV a canvi de cedir davant les seues pressions i de l'exempció de delme, signà l'expulsió dels musulmans de tot el territori de la Corona d'Aragó en un decret amb les corts a València. Açò comportà que una part important dels musulmans expulsats s'afegiren als rebels, que es feren encara més forts, i abocà el regne a una situació de guerra generalitzada. Per altra banda, uns cent mil musulmans que acceptaren l'exili, provinents fonamentalment de la Ciutat de València, foren agrupats i conduïts cap a la frontera de Múrcia, escortats amb protecció militar.

Segona revolta dels sarraïns valencians

Artícul principal → segona revolta mudèjar.

En la segona revolta sarraïna (1248-1258) Al-Azraq causà més d'un maldecap del vell Jaume I, ja que estigué a punt de matar-lo en una emboscada però, al final, fou derrotat per la traïció del seu mateix conseller. Per l'antiga amistat, Jaume I no va empresonar-lo i fou obligat a exiliar-se, deixant els seus dominis, ja molt reduïts, en les mans d'un germà i un oncle, sotmesos a contínues pressions dels nous senyors feudals catalans i aragonesos.

En 1258 Jaume I rebutjà una treva oferida d'al-Azraq a través del rei Alfons X el Savi, i recuperà gairebé sense resistència els castells de Planes, Pego, Castell de Castells. Als pocs dies al-Azraq es va rendir, lliurant Alcalà, Gallinera, i la resta de les fortificacions, i fou expulsat del Regne. Jaume I no complí les condicions de l'ajuda del papa Climent VI d'exterminar els musulmans, com ho feia Castella, per por de debilitar el Regne econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d'accions legals amb l'objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se al cristianisme, com a condició per a poder mantenir els seus drets i possessions.

La renúncia a Occitània

Artícul principal → tractat de Corbeil.

Signà amb Lluís IX, el rei francès, el tractat de Corbeil (1258), pel qual li cedia tots els dominis que tenia a Occitània (excepte la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d'Omelàs), però aconsegueix que els reis francesos renunciïn explícitament a qualsevol pretensió sobre Catalunya que poguessin al·legar més endavant com a descendents dels conqueridors de la Marca Hispànica. Realment, en aquest tractat no s'intercanviaren territoris, sinó que ambdós reis renunciaren a drets nominals que difícilment podien exercir: el rei de França reconeixia la independència dels comtats de Catalunya, assolida de fet a final del segle X, mentre que Jaume I reconeixia als francesos els territoris dels nobles occitans que havien estat vassalls dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó, ocupats per França a la croada contra els albigesos després de la batalla de Muret. Tot i això, al Llenguadoc, on encara s'estaven produint revoltes antifranceses, veieren aquesta renúncia de Jaume I com una traïció.

Conquesta de Múrcia

Artícul principal → Conquesta del Regne de Múrcia (1265-1266).

Castella havia sotmès Múrcia al vassallatge (1243), quan Ibn Hud al-Dawla va signar les capitulacions d'Alcaraz, però els musulmans murcians es van revoltar contra Castella amb el suport de Regne de Granada i el Marroc (1264). La reina Violant d'Aragó i d'Hongria (esposa d'Alfons X el Savi) demanà ajut urgent al seu pare Jaume I. Aleshores, tropes exclusivament catalanes comandades per l'infant Pere (el futur Pere II el Gran) conqueriren a Muhammad ibn Hûd Biha al-Dawla el regne moro de Múrcia (1265-1266). Tot el país va ser repoblat per catalans. D'acord amb el Tractat d'Almizra, Jaume I cedí, generosament, Múrcia al Regne de Castella.

Croada de 1269

Artícul principal → Croada de Jaume I.

Al setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa en la Croada de Jaume I qua havia de ser la novena croada, però dispersades les seves naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües-Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquesta nova empresa.

Quarta revolta nobiliària

Mentre Infant Pere estava al Regne de Navarra per casar-se amb Joana I de Navarra, alguns nobles catalans, entre els quals es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, recolzats per la noblesa aragonesa: Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pero Cornel IV, Ximeno d´Urrea amb intenció d'obtenir diners, terres i privilegis. Al capdavant dels nobles s'hi trobava Ferran Sanxís de Castre, fill de la relació del rei amb Blanca d'Antillón, que volia enemistar l'hereu amb el rei.

Jaume I va fer comprometre l'infant a tornar els castells a Ferran, però alhora es preparà per a la guerra entrant a l'Aragó i atacà el castell d'Antillón, on vivia la mare de Ferran, qui s'hi va dirigir per alçar el setge, però fou derrotat i fugí el juny de 1275 al castell de Pomar on va anar l'infant disposat a prendre'l a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran va fugir disfressat de pastor mentre els seus homes s'enfrontaren als de Pere, però Ferran fou atrapat quan intentava creuar el riu Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.

Tercera revolta dels sarraïns valencians

Artícul principal → tercera revolta mudèjar.

L'any 1276 tingué lloc la tercera revolta dels sarraïns valencians, amb un exèrcit comandant per al-Azraq des de l'exterior camí cap Alcoi. Jaume I, combinà diplomàcia i guerra per a sufocar la revolució, provocant disputes internes entre els musulmans, i recuperant terreny.

La tercera revolta mudèjar fou la que afectà més directament Alcoi, en els dominis antics d'Al-Azraq (Alcalà, Benisili, Pego, Benigànim, o Benissulema). Aquesta vegada Alcoi fou defensat per quaranta cavallers que arribaren des de Xàtiva, i derrotaren a mort Al-Azraq en una maniobra de distracció. No obstant açò, una vegada que l'exèrcit mudèjar inicià la fugida, alguns cavallers de Xàtiva, improvisadament, volgueren perseguir-los, i caigueren en una emboscada militar a mà de rebels encapçalats pel fill d'Al-Azraq, els quals es trobaven amagats per a un contraatac. Alcoi, per tant, quedà desprotegida, i el fill d'Al-Azraq aconseguí prendre-la, així com Xàtiva. La revolta s'estengué per tot el territori i posà seriosament en perill el Regne de València, amb el fill d'Al-Azraq com a nou cap: mil peons moros atacaren Llíria, els mudèjars de Beniopa es revolten, i l'exèrcit musulmà destruí Llutxent i avançava regne endins per la Vall d'Albaida.

Mentrestant, Jaume I es posà malalt i morí el 27 de juliol de 1276. Aleshores va heretar el tron valencià el seu fill Pere III el Gran. El nou rei recuperà fortificacions i arribà a un acord de treva de tres mesos. Després va sotmetre diversos castells i hagué de rendir a la força el de Montesa. La revolta finalitzà l'octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. Pere I ordenà desarmar-los sense que foren castigats, i a l'any 1283 decretà una llei permetent-los la llibertat de desplaçament i de residència en tot el regne, així com la llibertat de comerç.

Mort de Jaume I

En plena tercera revolta dels sarraïns valencians Jaume I es va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, trobant-se a la residència reial d´Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l´Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l'Infant Pere a ocupar els castells que cregués convenient en el Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 féu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere III d'Aragó i Jaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l'Orde del Císter i inicià aleshores el viatge per ingresar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramon Muntaner sitúa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d'Alzira, talment com si no hagués arribat a empendre el viatge cap el monestir. La data sí és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol de 1276, després d'un regnat de seixanta-tres anys.

Política religiosa

Durant el seu regnat es va introduir la Inquisició a la Corona d'Aragó mercès a Sant Ramon de Penyafort. Amb les conquestes de Mallorca i València, hi expandí el cristianisme.

Política municipal

Artícul principal → Consell de Cent.

Jaume I va crear l'any 1249 l'estructura fonamental del govern municipal de Barcelona: un consell de 4 membres, auxiliats per 8 consellers i una assemblea de probi homines -prohoms- tots ells membres de la mà major. Després de diverses modificacions, l'any 1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada: l'autoritat municipal va recaure sobre 3 consellers (Conseller en Cap, segon i tercer) elegits per un Consell de Cent jurats.

Política institucional i obra legislativa

Artícul principal → Pactisme.

El Pactisme i les Corts

[[Fitxer:Cortes Catalanas.jpg|thumb|right|Jaume I d'Aragó presidint les Corts Catalanes. Miniatura de l'incunable: "Constitucions i altres drets de Catalunya" 1495]] El pactisme és la formula de repartiment del poder que es va començar a establir entre els monarques de la Corona d'Aragó i els grups més privilegiats. La noblesa i l'església varen ser els primers a exercir el pactisme amb el rei, però des del segle XIII s'hi va afegir les classes emergents ciutadanes, sobretot de Barcelona (ciutadans honrats). El pactisme va permetre un equilibri entre l'autoritarisme reial i els interessos econòmics de noblesa, clergat i burgesia rica. El pactisme es desenvolupa a les corts catalanes, on estan representats els tres braços i no hi són representats ni camperols ni menestrals. Els grups privilegiats van aprofitar els moments en què el rei necessitava el seu ajut monetari per forçar-lo a aprovar acords que reforçaven els seus privilegis.

El Vidal Mayor: primera recopliació dels Furs del Regne d'Aragó

En 1247, el rei Jaume I d'Aragó va convocar Corts Generals del Regne en Osca amb la intenció de continuar l'obra legisladora de la Corona, compilant en un sol document la legislació vigent: era el naixement del Vidal Mayor. El bisbe Vidal de Canyelles va rebre l'encàrrec de redactar aquesta compilació seguint les deliberacions consensuades en les Corts d'Osca . La intenció del rei era aplicar aquests Furs en tot el regne, incloent-hi el Sobrarbe, la Ribagorça, la Vall d'Aran i algunes comarques castellonenques en substitució d'anteriors furs particulars, que tenien la seva base en el Fur de Jaca, i que van ser derogats després de la compilació que suposava el Vidal mayor. El bisbe Vidal de Canyelles, conseller reial i expert jurista, va redactar una primera versió en llatí, que es coneix com Compilatio minor, en la qual es va limitar a ordenar per matèries els preceptes consensuats en les Corts d'Osca, sistematitzant-los sota títols adequats a la manera del Digest que marcava la tradició del Corpus Iuris Civilis.

Recopilació dels Usatges de Barcelona

[[Fitxer:Vidal mayor.jpg|thumb|right|El Vidal Mayor, la primera compilacio de Furs d'Aragó]] Els Usatges de Barcelona (en llatí Usatici Barchinonae) van començar a recollir, a partir del segle XII, textos de diversa procedència normativa: resolucions de la cort comtal, fragments del dret romà i del dret gòtic, i cànons religiosos. Encara que tradicionalment s'atribueix la promulgació dels Usatges a Ramon Berenguer el Vell, sembla que la redacció definitiva es va fer durant el regnat de Jaume I. Davant les discòrdies entre els juristes que prenien partir per la llei gòtica i altres pel dret romà, Jaume I ho va dirimir a les Corts de Barcelona del 1251 establint la prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats o al seny natural. Molts juristes van utilitzar la via del seny per aplicar el dret comú. Pel Tractat de Perpinyà, els Usatges havien de tenir vigència al Rosselló i la Cerdanya, malgrat llur separació de la Corona d'Aragó.

Els Furs del Regne de València

Els Furs de València i, per extensió, Furs del Regne de València o, simplement, els Furs valencians, foren el dret territorial valencià durant més de quatre segles, des del 1261, quan Jaume I els va jurar i promulgar, durant la reunió de les Corts Valencianes el mateix any. Els furs s'originen en els costums, sèrie de normes de la vida comuna i ordenació de la ciutat de València, que es van creant adaptant (però separadament) de les normes aragoneses (furs d'Aragó) i les normes de Catalunya (els Costums de Lleida i els Usatges de Barcelona). També s'incorporen als costums (o almenys no es deroga) un tribunal instaurat pels regnes moros, el Tribunal de les Aigües de València. El primer costum va ser promulgat per Jaume I el 21 de març de 1238 a Xàtiva, conferint jutges civils i criminals, així com la cambra dels jurats de València, a la recent conquestada València. Aquesta creació de lleis pròpies per a València va ser en contra de la noblesa aragonesa que volia estendre els Furs d'Aragó a València. És el 1251 quan, inspirat pel nom dels furs d'Aragó, es comença a referir els costum com a furs, després de l'ordre reial de recollir totes les normes que s'havien estat promulgant en els primers anys de la València cristiana. Aquest any, Jaume I ordena que els jutges s'atinguen als furs. El 7 d'abril de 1261, a València, Jaume I, i reunides per primera vegada les Corts Valencianes, jura els furs de València. A més, el 11 d'abril promulga un privilegi al nou Regne, pel qual tots els successor del monarca també hauran de signar-los a València, en un mes del començament del seu regnat.

Política econòmica

Artícul principal → Consolat de Mar.

L'expansió i supremacia comercial i marítima catalana té el seu fonament en el Consolat de Mar, que va ser l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal. La competència l'exerceixen dos cònsols de mar i un jutge d'apel·lació, amb independència del govern establert. Aquest Consolat de Mar evoluciona com a codi jurídic i té les seves arrels en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona (1258), que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals de Barcelona.

Les normes jurídiques que regulen el dret marítim català, seran aplicades primer per tota la Mediterrània com a dret mercantil i de navegació, passant més tard a l'atlàntic com a dret internacional. El Consolat de Mar va néixer en l'època del que es coneix com a ius mercatorum. El "dret dels mercaders" regulava les relacions entre els comerciants de l'època. Aquests comerciants, en una societat bàsicament feudal, agrària i rural, es trobaven a les ciutats, entre elles Barcelona. Val a dir que el ius mercatorum representa les arrels de l'actual dret mercantil. Va néixer per i per als comerciants, de manera que podem parlar d'un dret corporatiu, donat que calia estar inscrit a la corporació per a poder rebre l'aplicació d'aquest dret. Al mateix temps era d'aplicació autònoma, donat que es va crear una jurisdicció pròpia que tractava el ius mercatorum.

Una d'aquestes jurisdiccions és el Consolat de Mar a Barcelona. Finalment cal dir que les fonts d'aquest dret van ser el costum mercantil, l'ús del comerç, els estatuts de les corporacions i les resolucions dels tribunals d'aquestes. El següent pas en l'evolució del dret mercantil el trobem a l'edat moderna. L'expansió i supremacia comercial i marítima catalana, amb els Consolats de Mar arreu d'Europa, té com a conseqüència que el dret marítim català trascendeixi les fronteres polítiques a tota la Mediterrània i el llevant de l'atlàntic.