Diferència entre les revisions de "Julio Casares"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 30: Llínea 30:
 
== Obra ==
 
== Obra ==
  
(Secció per completar)
+
Selecció de les  principales obres:
 +
 
 +
* ''Crítica profana: Valle-Inclán, Azorín, Ricardo León'' (1914)
 +
* ''Crítica efímera'' (1918-1919)
 +
* ''Índice de lecturas'' (1919)
 +
* ''Nuevo concepto del diccionario de la lengua'' (1941)
 +
* ''Diccionario ideológico de la lengua española'' (1942)
 +
* ''Cosas del lenguaje. Etimología, lexicología y semántica'' (1943)
 +
* ''El humorismo y otros ensayos'' (1961)
  
 
== El Diccionari ideològic ==
 
== El Diccionari ideològic ==

Revisió de 20:44 1 maig 2024

Julio Casares Sánchez
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Músic, filòlec i diplomàtic.
Naiximent: 26 de setembre de 1877
Lloc de naiximent: Granada, Andalusia, Espanya
Defunció: 1 de juliol de 1964
Lloc de defunció: Madrit, Espanya

Julio Casares Sánchez (Granada, 26 de setembre de 1877 - † Madrit, 1 de juliol de 1964) fon un filòlec, lexicògraf, lexicòlec, diplomàtic, músic, traductor i crític lliterari espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i autor del Diccionari ideològic de la llengua espanyola. Fon nomenat Secretari perpetu de la RAE en l'any 1939.

Biografia

Julio Casares batejat en la parròquia de Sant Gil i Santa Ana de Granada, ciutat en la que feu els seus primers estudis. Destacà des de molt jove com a violiniste, aplegant a participar en un concert en el Teatre Principal en sols nou anys. Continuà la carrera de violí en Madrit en el professor José del Hierro fins a ingressar en l'Orquesta del Teatre Real en l'any 1896, institució que va abandonar per a eixercir la carrera diplomàtica.

Obtingué una plaça, per oposició, en el Ministeri de l'Estat. Destinat en París, va deprendre japonés en l'Escola Superior de Llengües Orientals; dos anys més tart es va establir en Japó, a on va completar els seus estudis de llengua. En el mes d'agost, és enviat pel Ministeri de l'Estat en destí a la llegació diplomàtica en Tòquio, compaginant els seus treballs diplomàtics en activitats musicals (concert de violí en Singapur i treballs sobre música japonesa per a violí).

Durant la seua estància contrau matrimoni per poders en Maria Koehler Lucas a la que havia conegut durant els seus estudis en el Conservatori de Madrit, a on cursava la carrera de piano en la que va obtindre el títul en la calificació de “virtuosisme”. D'este matrimoni naixerien Julio, María Luisa, Cristian, Pelayo i Lorenzo. Durant anys va treballar en l'oficina d'interpretació de llengües, pels seus coneiximents de francés, alemà i atres llengües eslaves. Queda referència de que va aplegar a manejar-se en díhuit idiomes.

Prengué possessió de silló en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 8 de maig de 1921 en el discurs titulat Nou concepte del diccionari de la llengua, sent contestat per Antonio Maura y Montaner. En eixa institució va ocupar també el quinzé càrrec de secretari perpetu, per al que fon elegit el 7 de decembre de 1939, permaneixent en ell fins a la seua mort.

El 23 d'agost de 1934 el president de la República (Niceto Alcalà-Zamora y Torres) el nomena delegat suplent d'Espanya en la quinzena Assamblea de la Societat de Nacions de Ginebra. Despuix de la Guerra Civil, el 20 de juny de 1939, el Tribunal Seleccionador declara que és "admés directament al servici actiu" i li consolida en el càrrec de Traductor Cap de l'Oficina d'Interpretació de Llengües del Ministeri d'Assunts Exteriors. Francisco Franco, en el Decret de 1944, i a proposta del Ministre d'Assunts Exteriors, Francisco Gómez-Jordana y Sousa, li va concedir la gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. Es va jubilar el 10 d'octubre de 1947, en el títul de traductor-cap honorari d'interpretació de llengua.

Va representar a Espanya com poliglota en la Societat de Nacions i en el departament espanyol de relacions culturals, aplegant a ser director de la revista Revue Pédagogique de l'ONU, en sèu en Ginebra.

Com a crític lliterari es pot citar el seu treball Crítica profana (1914), a on, entre atres temes com l'obra de Ricardo León y Román i Azorín, denunciava els plagis de Valle-Inclán. També va colaborar en la prensa en artículs de divulgació; poden mencionar-se com a curiositat els seus estudis sobre música japonesa, que foren publicats en la revista francesa Anals d'Aliança Científica.

Obra

Selecció de les principales obres:

  • Crítica profana: Valle-Inclán, Azorín, Ricardo León (1914)
  • Crítica efímera (1918-1919)
  • Índice de lecturas (1919)
  • Nuevo concepto del diccionario de la lengua (1941)
  • Diccionario ideológico de la lengua española (1942)
  • Cosas del lenguaje. Etimología, lexicología y semántica (1943)
  • El humorismo y otros ensayos (1961)

El Diccionari ideològic

(Secció per completar)

Cites

Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía "dialecto de los valencianos". Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.
Julio Casares, 1959

Enllaços externs