Joan Fuster

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
L'escritor Joan Fuster en una conferència.
Carnet de la Falange de Joan Fuster

Joan Fuster i Ortells (Sueca, Comunitat Valenciana, 23 de novembre de 1922 - Sueca, 21 de juny de 1992), fon un escritor valencià pancatalaniste[1][2] i figura clau en el nacionalisme pancatalaniste i en la promoció del terme polític països catalans . La seua principal obra, possiblement, fon l'ensaig Nosaltres, els valencians (en valencià, Nosatres, els valencians) en l'any 1962.

Biografia[editar]

La seua família era de procedència llauradora. La primera excepció fon son pare (dirigent local del Partit Carliste), que deprengué l'ofici de talliste d'imàgens i eixercí de professor de dibuix. Joan Fuster, puix, no fon un home de lletres per tradició familiar. Estos paràmetros cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seua obra posterior, i ho singularisen en el panorama ensagístic de les darreres époques.

En l'any 1960, Joan Fuster provava de viure de l'escritura publicant artículs, en castellà, en el "Suplemento Dominical" del diari Levante-EMV, diari conegut entre els valencians de l'época com el "diario regional del movimiento". En un artícul d'agost de 1960, poc ans de redactar per encàrrec del català Max Cahner l'opúscul "Nosaltres els valencians", Fuster deixà ben patent lo que ell considerava que implica ser escritor, o voler viure de l'escritura: la fi justifica els mijos. No importa falsejar la realitat per a trobar un editor o vendre una idea al públic:

«En cierta manera, escribir es siempre mentir, pero cuando el escritor habla de sí mismo, la mentira es siempre absoluta. Nadie resiste la tentación de ofrecerse a su público en la mejor de las prosopopeyas, aunque sea fingiéndola.»
[3]

Ya en 1962, Fuster trobà en el pancatalanisme una bona forma de viure de l'escritura:

«"On n’ecrit les livres qu’on veut.” Por lo menos, a mí me pasa eso un poco: no escribo los libros que querría escribir, y he escrito alguno _más de uno_ sin ganas y sin demasiada convicción. Ciertamente, estas disipaciones intelectuales suelen ser un riesgo intrínseco en cualquier “hombre de letras”, y no tengo derecho a quejarme. En la medida en que me he hecho un oficio de la pluma, no he tenido más remedio que resignarme a ello.»
[4]

Si be per l'época que escrigué el seu ensaig Nosaltres, els valencians se declarava lliberal,[5] en la seua joventut havia segut afiliat tant a les "joventuts del Moviment Falangiste d'Espanya" com, automàticament al tindre la majoria d'edat, a la Falange.[6][7].

Era un gran llector i un gran coleccioniste de llibres. Quan faltà, en el seu testament donà el seu extens llegat bibliogràfic a la Biblioteca Nacional de Catalunya i a l'Ajuntament de Sueca[8], encara que la Biblioteca Nacional de Catalunya ha cedit la part de la qual és propietària al "Museu-Casa Fuster" i, per tant, el seu llegat bibliogràfic se conserva tot sancer en Sueca[9].

Obra[editar]

L'obra de Joan Fuster està compilada en les següents publicacions:

Ensaig[editar]

  • Antología del surrealismo español. Alacant, Verbo, 1952
  • La poesia catalana fins a la Renaixença. Mèxic, Edicions Catalanes de Mèxic, 1954
  • Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer. Barcelona, Barcino, 1955
  • El descrèdit de la realitat. Ciutat de Mallorca, Moll, 1955
  • Antologia de la poesia valenciana. Barcelona, Selecta, 1956
  • La poesia catalana. Ciutat de Mallorca, Moll, 1956. 2 vol
  • Les originalitats. Barcelona, Barcino, 1956
  • El món literari de sor Isabel de Villena. Valéncia, Lo Rat Penat, 1957
  • Figures de temps. Barcelona, Selecta, 1957
  • Indagacions possibles. Palma de Mallorca, Moll, 1958
  • Recull de contes valencians. Barcelona, Albertí, 1958
  • Ausiàs March. Antologia poètica. Barcelona, Selecta, 1959
  • Un món per a infants. Valéncia, 1959
  • Judicis finals. Ciutat de Mallorca, Moll, 1960
  • Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler. Barcelona, Aedos, 1961
  • Valencia. Madrid, Dirección General de Turismo, 1961
  • Nosaltres, els valencians. Barcelona, Edicions 62, 1962
  • El País Valenciano. Barcelona, Destino, 1962
  • Poetes, moriscos i capellans. Valéncia, L'Estel, 1962
  • Qüestió de noms. Barcelona, Aportació Catalana, 1962
  • El bandolerisme català II. La llegenda. Barcelona, Aymà, 1963
  • Raimon. Barcelona, Alcides, 1964
  • Diccionari per a ociosos. Barcelona, A. C., 1964
  • Alicante y la Costa Blanca. Barcelona, Planeta, 1965
  • Causar-se d'esperar. Barcelona, A. C., 1965
  • Combustible per a falles. Valéncia, Garbí, 1967
  • L'home, mesura de totes les coses. Barcelona, Edicions 62, 1967
  • Consells, proverbis i insolències. Barcelona, A. C., 1968
  • Examen de consciència. Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Heretgies, revoltes i sermons. Barcelona, Selecta, 1968
  • Obres completes I. Llengua, lliteratura, història. Barcelona, Edicions 62, 1968
  • Abans que el sol no creme. Barcelona, La Galera, 1969
  • Obres completes II. Diari 1952-1960. Barcelona, Edicions 62, 1969
  • "Hi ha més catalans encara", fascicle de Dolça Catalunya. Barcelona, Mateu, 1969
  • L'Albufera de Valéncia. Barcelona, Les Edicions de la Rosa Vera, 1970
  • Obres completes III. Viatge pel País Valencià. Barcelona, Edicions 62, 1971
  • Babels i babilònies. Ciutat de Mallorca, Moll, 1972
  • Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1972
  • Rebeldes y heterodoxos. Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [trad. de Josep Palacios]
  • Contra Unamuno y los demás. Barcelona, Península, 1975
  • Obres completes IV. Assaigs. Barcelona, Edicions 62, 1975
  • La Decadència al País Valencià. Barcelona, Curial, 1976
  • Un país sense política. Barcelona, La Magrana, 1976
  • El blau en la senyera. Valéncia, Tres i Quatre, 1977
  • Contra el noucentisme. Barcelona, Crítica, 1977
  • Obres completes V. Literatura i llegenda. Barcelona, Edicions 62
  • Destinat (sobretot) a valencians. Valéncia, Tres i Quatre, 1979
  • Notes d'un desficiós. Valéncia, Almudín, 1980 [pròleg de Vicent Ventura]
  • Ara o mai. Valéncia, Tres i Quatre, 1981
  • Indagacions i propostes. Barcelona, Edicions 62 i la Caixa, 1981 [pròleg de Carme Arnau]
  • País Valencià, per què?. Valéncia, Tres i Quatre, 1982
  • Veure el País Valencià. Barcelona, Destino, 1983
  • Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1983
  • Sagitari. Valéncia, Diputació de Valéncia, 1984
  • Pamflets polítics. Barcelona, Empúries, 1985
  • Punts de meditació (Dubtes de la "Transición"). Valéncia, Tres i Quatre, 1985
  • Llibres i problemes del Renaixement. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989
  • Textos d'exili. Valéncia, Generalitat Valenciana, 1991 [pròlecs d'Alfons Cucó i Santiago Cortès]
  • Obres completes VI. Assaigs 2. Barcelona, Edicions 62, 1991

Poesia[editar]

  • Sobre Narcís. Valéncia, Torre, 1948
  • 3 poemes. Alacant, Verbo, 1949
  • Ales o mans. Valéncia, Editorial Torre, 1949
  • Va morir tan bella. Valéncia, 1951
  • Terra en la boca. Barcelona, Barcino, 1953
  • Escrit per al silenci. Valéncia, Institució Alfons el Magnànim, 1954
  • Set llibres de versos. Valéncia, Tres i Quatre, 1987

Cites[editar]

Joan Fuster fue siempre un mediocre literato de escaso rigor intelectual, un voluntarista historicista que se presentó como con un tono mesiánico y al que le interesó poco la realidad histórica, la evolución cultural o el devenir humano
Mario Vargas Llosa
¿Fuster, entonces, sólo era el parapeto? Creo que se aprovecharon de Fuster porque él vivía muy encerrado en su vida, en sus libros y, más o menos, se dejaba llevar.
Entrevista a María Consuelo Reyna (Levante-EMV, 10.10.210)
Totes les ideologies fascistes o totalitaries s'alimenten de la creacio de mits. Igual que els alemans consideraven a Hitler el seu guia (führer) infalible o que els russos omplien els carrers en l'image de “papà Stalin”, el catalanisme te en Joan Fuster al seu guia i pare, figura totemica intocable. El mateix esquema se repetix en totes les arees ocupades, completant-se el panteo panca en Sanchis Guarner –l'historiador i llingüiste–, Enric Valor –el gramatic i escritor (arribaren a postular-lo per al premi Nobel)–, i Vicent Andrés Estellés –el poeta–, de manera que resulta difícil pensar en un historiador, gramatic o poeta que no siga u d'estos, eclipsant en la seua artificial lluentor a tots els demes
Ara van a pel cant valencià (Editorial del Rogle, nº 141, juny 2018) editat pel Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana

Vore també[editar]

Referències[editar]

Enllaços externs[editar]