Zurvan

Zurvan o Zervan (del avéstico zruvan, "temps"), en la mitologia irania, és un deu primigeni (deidad primordial) del temps i el destí; que seria posteriorment la figura central de la religió zurvanita.

Descripció

Es tracta d'un deu arcaic iranio del que ya existixen testimonis escrits en el IV quan Eudemo de Rodas afirmava que els macs cridaven al tot, un i inteligible, a voltes "Espai" i a voltes "Temps", la realitat última del que haurien naixcut Ohrmazd i Ahrimán (formes pahlavis d'Ahura Mazda i Angra Mainyu, respectivament) com la llum i les tenebres, enteses com els principis del ben i del mal, o un deu bo i un atre mal.

Provablement, Zurvan fora un deu celest en el seu orige, font del temps i dador de la bona o mala sort, intervinent del destí. En el Vendidad 19.29 apareix, en el seu paper escatológico, com el creador del camí per a on alvançaven les ànimes dels justs i dels impíos dels difunts abans d'aplegar al pont Cinvat. En el Vendidad 19.13 i 16 apareix com dos aspectes: el Temps sense fi ("el Senyor etern", Zurvān Akarana) i el Temps del llarc domini ("el Senyor del món existent", Zurvān Dareghō-Chvadhāta). El Temps del llarc domini sorgix del Temps infinit i despuix de durar 12000 anys retorna a ell.

Plutarco, en el seu De Iside et Osiride 46-47, arreplega documents de el IV en elements doctrinales i rituals zoroástricos, en base en el zurvanisme, encara que sense mencionar a Zurvan, a on escriu que Oromazdes, naixcut de la més pura llum i Aremanos, naixcut de les tenebres, eixercien alternativament el poder cada 3000 anys i es combaten durant atres 3000 anys, per lo que el món només durarà 9000 anys, dividits en tres periodos de 3000.

Posteriorment, un sacerdot de l'iglésia armènia, Ernik de Kolb va transmetre el mit del deu, pel que quan res existia, Zurvan, cuatriforme (en quatre apariències), durant 1000 anys va estar oferint sacrificis per a poder tindre un fill, al que cridaria Ohrmazd i llavors crearia els cels, la terra i tot lo que en ella hi ha. Pero durant eixe mileni de sacrificis, va tindre un moment de dubte, i de la mateixa, es va originar el maligne Ahriman. En donar-se conte de que en la seua pancha hi havia dos bessons, va prometre que faria rei del món al primer que naixquera. Coneixent açò Ohrmazd, li'l va dir a Ahriman, que llavors, va esgarrar el sen patern i es va presentar davant ell. Zurvan li va preguntar que qui era i li va respondre que Orhmazd per lo que el pare li va contestar que no podia ser puix devia ser perfumado i lluminós i lo que es presentava davant ell era maloliente i tenebrós. Llavors va nàixer el Ohrmazd perfumado i lluminós i Zurvan va voler fer-li rei, pero per a no violar la seua promesa, li va donar la sobirania a Ahriman durant 9000 anys, fent a Ohrmazd senyor del seu germà i prometent-li la victòria al final dels temps. A partir de llavors, els fills de Zurvan es varen posar a crear, fent elements i criatures, bones i rectes en el cas de Orhmazd i males i tortuosas (serps, animals amoladors, montanyes) les de Ahriman.

Va ser associat inicialment en tres deidades, Vaiu (vent), Tuastar (espai) i Nugar (fòc). En el zurvanisme, la religió estatal dels sasánidas des dels sigles III a el VII, Zurvan va ser el seu deu suprem i senyor dels quatre elements.

Se li sol representar com un ser alado i andrógino en cap de lleó que pot dur en les seues mans les claus del temps i, a voltes, en els seus dos bessons eixint dels seus muscles.

L'idea del mit pel que es fa tota la creació a partir de la realisació d'un sacrifici és préstam indoiranio, que beu en les fonts de la mitologia hindú, a on la deidad Prayápati, mentres oferia el sacrifici per a tindre un fill, també va tindre un moment de dubte.

Vore també

• Pare de la Grandea
• Dieus