Zona monetària òptima

Eurozona, en blava obscur, i en blau clar els atres Estats integrants de l'Unió Europea. La zona euro va ser el primer experiment real per a demostrar la teoria de la Zona monetària òptima, no obstant, les condicions reals disten molt de les condicions teòriques per a ser un àrea òptima, en particular les barreres llingüístiques a la mà d'obra i la falta d'unió fiscal, varen agravar la crisis de l'euro.

En economia, una zona monetària òptima (ZMO), també coneguda com una regió monetària òptima (RMO), és una regió geogràfica en la que s'maximizar l'eficiència econòmica si la regió sancera compartira una única divisa. Descriu les característiques òptimes per a la fusió de divises o la creació d'una divisa nova. Esta teoria sol utilisar-se per a argumentar tant a favor com en contra de la possibilitat de que una determinada regió estiga llista per a convertir-se en una unió monetària, un dels últims passos de l'integració econòmica.

Un àrea monetària òptima sol ser normalment més gran que un sol país. Per eixemple, part de l'argumentació darrere de la creació del euro és que els països europeus, individualment considerats, no formen per sí sols un àrea monetària òptima, pero que Europa en conjunt si forma un àrea monetària òptima. La creació de l'Euro sol citar-se en este àmbit, perque proveïx del cas d'estudi més recent i de major envergadura de la creació d'una zona monetària òptima.

La teoria de la zona monetària òptima va ser originalment desenrollada per l'economiste Robert Mundell. Sol acreditar-se a Mundell com el originador de l'idea, pero també se senyala com a rellevant en la seua concepció el treball acadèmic previ desenrollat per Abba Lerner.

Models

Mundell va desenrollar la seua teoria en dos models, un en expectatives estacionarios i un atre en el supòsit de situació de risc global.

ZMO en expectatives estacionarias

Publicat per Mundell en 1961, és el model més citat pels economistes. En el model es considera que els chocs asimètrics socaven l'economia real, per lo que si són molt importants i no poden ser controlats, un règim en canvi flotant es considera millor, perque la política monetària global (a través de tipos d'interés) no estarà suficientment ben ajustada per a situacions particulars de cada una de les regions que donen forma a la zona.

Els quatre criteris citats per a que una unió monetària puga ser un èxit són:

Movilitat laboral a través de la regió: açò inclou capacitat física per a viajar (visats, drets de treballadors) o eliminar barreres culturals per a la llibertat de moviment (com seria el cas de distints idiomes) o les barreres institucionals. Obertura en movilitat de capital i flexibilitat de preus i salaris en la regió. Açò deu ser aixina per a que les forces de mercat d'oferta i demanda distribuïxquen automàticament els diners i els productes allí a on siguen necessitats. En la pràctica, açò no funciona si no existix verdadera flexibilitat salarial. El comerç entre els membres de l'Eurozona ha aumentat de forma important despuix de l'entrada en vigor del Euro. S'estima que el comerç intra-comunitari ha passat del 5% al 15% comparat en el comerç entre països no comunitaris.

• Un sistema que permeta compartir el risc de tot el conjunt, com per eixemple un mecanisme automàtic de transferència fiscal, que redistribuïxca els diners cap a les àrees o sectors que s'hagen vist desfavorits per les dos característiques abans senyalades. Açò sol prendre la forma d'una redistribució impositiva cap a les àrees menys desenrollades d'un país o regió. Esta política, encara que està acceptada en teoria, resulta molt difícil d'implementar políticament ya que implica que les regions més desenrollades aporten diners a les menys desenrollades. En teoria, Europa té una clàusula de no rescat en el Pacte d'estabilitat i creiximent, que implica que les transferències fiscals no estan permeses entre països, pero és impossible conéixer que ocorre en la pràctica. Durant la crisis del deute sobirà europea, la clàusula va ser eliminada de facto ya que es va portar a terme el rescat de països com Grècia, Irlanda i Portugal.
• Els països partícips tenen que tindre cicles econòmics similars. Quan un país experimenta un boom o recessió, atres països de l'unió tendiran a seguir-ho. Açò permet al banc central de l'unió promoure el creiximent per mig de polítiques que continguen l'inflació en els booms econòmics. Si els països tenen cicles dispars, el banc central no pot controlar la recessió d'uns mentres controla el creiximent d'uns atres.

ZMO en expectatives de risc

En este cas, Mundell intenta modelar cóm l'incertitut sobre el tipo de canvi podria interferir en l'economia. Este model sol citar-se menys que l'anterior, i es basa en una publicació de 1973.

Suponent que la moneda és gestionada correctament, quant major siga l'àrea, millor. En contrast en el model anterior, no es considera que els shocks asimètrics puguen socavar la moneda comuna precisament per l'existència mateixa de la moneda comuna. Esta dissemina els shocks a través de l'àrea, perque totes les regions tenen drets contra les demés en la mateixa divisa i poden utilisar-los per a rebaixar l'intensitat del shock, mentres que en un sistema de tipo de canvi flexible, el cost es concentraria en les regions individualment, des del moment en que la devaluación reduiria el seu poder de compra. De modo que, a pesar de posseir una política monetària ajustada en menor precisió, l'economia real deuria comportar-se millor.

Crítiques

Keynesianos

La noció d'una moneda que no està d'acort en un estat o unió d'estats sense una autoritat fiscal única ha segut durament criticat per keynesianos i post-keynesianos. Estos emfatisen el paper del dèficit presupostari creat per un govern (formalment, una autoritat fiscal) en el desenroll d'una economia, i consideren que l'us d'una moneda internacional sense una autoritat fiscal supon una pèrdua de "sobirania monetària".

Específicament, els keynesianos argumenten que l'estímul fiscal en la forma de dèficit pot ser necessari per a lluitar contra el desocupació, que no és possible si els estats d'una unió monetària no poden manejar la cantitat de dèficit necessari. La teoria post-keynesiana de neo-chartalisme sosté que els dèficits dels governs creen diners, i eixa capacitat per a imprimir diners és fonamental per a que l'estat puga dirigir els seus recursos, estant eixa "política monetària i eixos diners intrínsecament conectats a la política sobirana i l'autoritat fiscal". Estes crítiques consideren que els beneficis en les transaccions internacionals d'una moneda compartides són menors que si els comparem en les desventages que supon no poder aplicar mides estatals a la moneda.

Vore també

• Model Mundell-Fleming