Zeugma

En retòrica, el zeugma (zeuma o adjunción; del grec antic: ζεῦγμα jou, llaç),[1] dins de les figures retòriques de construcció, és una de les figures d'omissió. És una figura de construcció sintàctica que consistix en utilisar una sola volta una paraula comuna per a vàries unitats anàlogues de l'oració (un verp per a varis subjectes, un adjectiu per a varis sustantius, etc.), encara que esta es referixca a atres més del periodo, solament s'expressa en un d'ells i ha de sobrentenderse en els demés. Consistix en l' elipsis en una oració d'un terme enunciat en una atra contigua segura.
Ej.: Miguel de Cervantes:
Ej.: Llibre d'Èxodo 20:18
En este cas "veent" s'aplica als relampagueos i a la montanya que humeaba, pero per a percebre els trons i el sò de la banya es requeria del sentit de l'oït.
Tipologia
Segons la morfologia del terme, es distinguixen:
- Zeugma simple: Quan la forma sobreentendida es pot recuperar en igual forma al terme original.
Ej.: Alonso Carrión:
- Zeugma complex: Quan al final d'una série d'elements del mateix nivell sintàctic s'introduïx una funció gramatical diferent, que actua com a factor sorpressiu i de ruptura. Ej.: Juliol Cortázar:
Segons la posició del terme en la frase, es distinguixen:
- Hipozeugma: Zeugma en el que el terme expresse es troba en l'últim enunciat. Ej: Alonso Carrión:
- Mesozeugma: Zeugma en el que el terme expresse es troba en un enunciat intermig. Ej.: Miguel Hernández:
- Prozeugma: Zeugma en el que el terme expresse es troba en el primer enunciat. Ej.: Alonso Carrión:
Referències
- ↑ «Real Acadèmia Espanyola» (en espanyol). Consultat el 2 de giner de 2016. «Del lat. zeugma, i este del gr. ζεῦγμα zeûgma; pròpiament 'jou', 'llaç'.»
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Zeugma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.