Who Killed the Electric Car?
Who Killed the Electric Car? (en espanyol: ¿Quí va matar al vehícul elèctric? o ¿Quí va matar al coche elèctric?) és un documental de Chris Paine llançat en DVD el 14 de novembre de 2006, en el que es narra cóm els interessos de certs grups varen tombar lo que semblava un pas de jagant cap al futur de l'automoció.
El documental se centra en el model de coche elèctric GM EV1 (Electric Vehicle 1), desenrollat per General Motors. Presenta l'història des de que el primer EV1 va ser fabricat fins que l'últim va ser triturado. Enumera i explica tots els possibles “assessins” del vehícul elèctric.
En 2008 Chris Paine va començar a treballar en el documental de seguiment Revenge of the Electric Car, que es va estrenar en el Tribeca Film Festival el 22 d'abril de 2011.[1]
Els fets se situen en Califòrnia, a finals de el XX i començos de el XXI. Els fets són relatats per diferents persones que varen tindre relació en el EV1, incloent exempleados de la General Motors (GM), expropietaris de el EV1 i activistes ambientals.
El coche elèctric
A principis de el XX els coches elèctrics competien en els de gasolina. En novembre de 1913 hi havia 756 coches elèctrics en Washington D. C., mentres que en 2012 solament hi havia 497 circulant. En abril de 1915 circulaven 1 000 coches elèctrics per Washington D. C. i 4 concessionaris venien exclusivament coches elèctrics. El 25 de juliol de 1913, Bruce Emerson va fer un molt publicitado viage d'anada i regrés a Baltimore , recorrent 132 km en una càrrega per a demostrar la capacitat del coche elèctric.[2]
Les millores com l'arrancada automàtica (fins a eixe moment els coches de gasolina arrancaven en manivela), el baix preu de la gasolina i la fabricació en massa d'estos coches varen fer que el coche elèctric desapareguera.
La massiva crema de combustibles fòssils va provocar greus problemes de contaminació de l'aire, efecte hivernàcul, calfament global, malalties cardiorrespiratòries, cerebrovasculares i d'alèrgies.cita requerida
Cada litro de gasolina cremada produïx 2,4 quilograms de diòxit de carbono (CO2) per lo que els vehículs de combustió interna són un dels principals causants del efecte hivernàcul i del calfament global.[3]
En Califòrnia en l'any 1990 el CARB (Califòrnia Air Resources Board) va aprovar una llei que obligava als fabricants de coches a que a partir de 1997 a lo manco el 2% de les seues vendes anaren de ZEV (Vehícul d'emissió zero), el 5% en 2000 i el 10% en 2002 i posteriors.
La resposta dels fabricants va ser doble: per un costat varen complir en la llei traent al mercat coches elèctrics que llogaven i no venien i per l'atre varen lluitar contra ella en els tribunals.
Aixina va nàixer el GM EV1. Era el primer coche elèctric modern: ràpit, net, senzill mecánicamente, eficient i tenia una autonomia de 130 km. També varen nàixer coches com el Toyota RAV4 EV, el Ford Th!nk i el Nissan Altra EV entre uns atres.
Més tart, la llei californiana va començar a rebre pressió de l'indústria petrolera. Consideraven la llei massa estricta. La llei es va flexibilisar: els fabricants podrien produir segons demanda. Per tant, si provaven no tindre demanda, no tindrien que produir més.
En 2001 GM va parar la fabricació de el GM EV1. Els fabricants respalats pel govern federal seguien pleitejant en els tribunals.
En juny de 2002 els tribunals varen emetre una mida cautelar en la que prohibia a CARB l'imposició de la regulació de ZEV. CARB va modificar la regulació en 2003.
En 2004 George W. Bush va anunciar una inversió en 5 anys de 1 700 millons de USD en investigació per al coche d'hidrogen.
El 24 d'abril de 2003 el govern californià va retirar la llei d'emissions zero. Despuix d'una reunió a on els defensors del coche elèctric varen tindre poc a dir, Alan Lloyd va acabar en la llei que ell mateixa va redactar.
Els fabricants ya havien previst esta situació, i cap coche havia segut venut. Ningú havia tingut l'oportunitat de comprar-ho. Tots i cada u dels autos tenien un contracte de lloguer en data de caducitat. Cap contracte va ser renovat. Els fabricants varen ser recuperant coches a mida que els contractes de lloguer expiraven. Front a açò, va haver vàries manifestacions, com la de Sacrament, Sta. Mónica (2003), pero varen anar en va.
En 2004 ya no quedava ni un sol EV1 en mans d'usuaris. GM disponia llavors de tota la seua flota de EV1s. Els demés fabricants varen fer lo mateix. Despuix de recuperar els coches, els varen destruir. Alguns manifestants varen aplegar a oferir diners pels últims EV1 que quedaven. No varen rebre resposta. Es varen quedar a acampar a les portes de l'aparcament a on es guardaven els últims EV1. Duyen pancartes, camisetes, penjaven cartells en eslògans com: “Don't Crush” (no tritureis), “GM shame on you” (GM tingau vergonya), “Save EV1” (salven al EV1).
El 14 de març de 2005 els manifestants varen rebre la seua resposta. Despuix de 27 dies d'espera GM es va dur els EV1s. Els manifestants varen intentar detindre'ls, pero va intervindre la policia i va acabar en alguns detinguts.
Algunes marques com Toyota, Fonda i Ford no trituraron la totalitat dels seus vehículs. Alguns com el Ford Ranger EV varen ser venuts a un preu simbòlic que va permetre a alguns dels seus propietaris quedar-se en el vehícul.
Producció
Chris Paine conduïa un GM EV1 per mig d'un contracte de leasing. Chelsea Sexton, responsable del coche elèctric en GM, li va comunicar que en finalisar el contracte els coches serien destruïts. Paine va parlar en un atre conductor de el GM EV1, Dean Devlin (productor eixecutiu del documental), i varen decidir realisar un documental que investigara el procés. Chelsea Sexton li va proporcionar molta informació des de dins de GM actuant com una gola profunda (whistleblower). Sexton va ser despedida de GM al final de 2001 quan la companyia va tancar la planta de fabricació de el EV1. [4]
El documental està escrit i dirigit per Chris Paine i produït per Jessie Deeter,
Els productors eixecutius varen ser Tavin Marin Titus, Richard D. Titus de Plinyminor i Dean Devlin, Kearie Peak, Mark Roskin, i Rachel Olshan d'Electric Entertainment.
Va ser presentat en els festivals Sundance, Sant Francisco Film Festival, Tribeca film festival, LA Film Festival, Berlin film festival, Deauville Film Festival, i atres festivals migambientals. Va ser llançat en cines en juny de 2006. La música va ser composta per Michael Brook i té música de Joe Walsh, DJ Harry i Meeky Rosie.
També varen formar part de l'equip de producció Jeff Steele, Kathy Weiss, Natalie Artin i Alex Gibney.
El documental va ser llançat en DVD el 14 de novembre de 2006 per Sony Pictures Home Entertainment.
Referències
- ↑ Revenge of the Electric Car web (ed.): «Revenge of the Electric Car: World Premiere Announced». Archivat des d'el original, el 17 de març de 2011. Consultat el 16 de març de 2011.
- ↑ evadc.org (ed.): «Hundreds of Electric Vehicles on the Streets of DC 100 Years Ago» (en anglés). Archivat des d'el original, el 8 de novembre de 2015.
- ↑ Fueleconomy.gov (ed.): «Reduïx Climate Change» (en anglés). Consultat el 2 de juny de 2015.
- ↑ Plug In America (ed.): «Plug In 2009 Public Night Discussion Panel with Chelsea Sexton, Chris Paine, and Bill Nye» (en anglés). Consultat el 19 de maig de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Who Killed the Electric Car?» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.