We llaure sudamerican rockers

«We llaure sudamerican rockers» és una cançó interpretada pel grup chilé Els Presoners. Gravat despuix del llançament del tercer disc La cultura del fem, el senzill mai va ser llançat en cap dels àlbums d'estudi de la banda. Esta després seria inclós en diferents recopilatoris. És una de les cançons més emblemàtiques del grup i una de les favorites entre els fanàtics.

En Chile s'anava a editar en el disc següent, Cors (1990), pero finalment va quedar fòra perque no calçava en el tall electrònic i romàntic del mateix. Per lo tant, només va poder ser sentida en radis com a senzill promocional fins que es va publicar per primera volta en el país en el recopilatori Grans èxits (1991). Com a part de la promoció de dit àlbum, es va publicar en Equador un vinil promocional de 7 polzades que en la seua cara A contenia «El ball dels que sobren» i en la seua cara B «We llaure sudamerican rockers».

És la cançó favorita dels Presoners per a Claudio Narea i Miguel Tàpia, segons ho varen afirmar en el programa de televisió Mentires verdaderes de La Ret el 3 d'abril de 2013. Narea la va utilisar com jingle durant la seua campanya a diputat per Esquerra Cristiana en 2009.

Cançó

La cançó va nàixer durant el periodo en que Jorge González i Claudio Narea, baix el nom de Gus Cuc i els seus Necrofílicos Hemofílicos, estaven experimentant en el roc and roll i el rockabilly dels anys cinquanta, encara que segons va declarar el mateix González, este tema també té influències de rap.

La seua lletra és una perfecta ironia sobre el concepte d'estrela musical en una regió com Llatinoamèrica, que viu eclipsada pels rockstars del primer món.

En dir coses com «sentim enveja dels rockers de veres (...) Nostra pèssima música no és plaure per a deus, jamai guanyarem l'immortalitat (...) Elvis, sacsa't en el teu cripta», fan una sàtira de sí mateixos pero al mateix temps com una declaració de principis: som fills bastardos del roc anglosaxó pero no per això menys interessants.

Esta cançó s'ubica dins de les alegoria recurrents dels Presoners a l'identitat llatinoamericana. En eixe sentit, s'emparenta en «Malaït sudaca», «Llatinoamèrica és un poble al sur d'Estats Units» o «Independència cultural».

Com a curiositat, durant el sol de guitarra es pot escoltar un diàlec entre Jorge González i un tal «Lluite».

Est «Lluite» que respon les preguntes de González és Luis González (Lluite Profeta), futur membre de la banda Profetes i Frenètics, formada per Claudio Narea despuix de la seua eixida dels Presoners en 1990. El nom Lluite és una sòrt de succeït intern dels Presoners, com s'evidencia en el títul del curtmetrage Lluite, un home violent, i en cançons com «Lluite és un rocker» i «Els quatre Luchos» (el títul d'esta última cançó també va ser el nom de la societat formada entre 2001 i 2004 pels tres membres originals i el seu mánager Carlos Fonseca).

Video

El video d'esta cançó és un dels més recordats dels Presoners. Els integrants apareixen tocant en el set d'un estudi de televisió, vestits com greasers i guerrillers (una clara alusió a The Clash, representant ademés l'estètica contracultural que va cultivar la banda durant el periodo de La cultura del fem), mentres són bombardejats en ous farcidures de pintura que cauen des del cel. El video va ser un dels primers clips chilens en utilisar efectes de sò. Va ser un gran èxit televisiu en el seu país i va obtindre una alta rotació en programes com Extra jóvens.

Ademés, este video va ser el primer que va emetre MTV Llatinoamèrica quan va començar les seues transmissions l'1 d'octubre de 1993, prenent-ho com a «declaració de principis» de lo que seria la visió de la cadena televisiva llavors.