Verge consagrada

En l'Iglésia Catòlica, una verge consagrada és una dòna que ha segut consagrada per l'Iglésia a una vida de virginitat perpètua com a esposa de Crist. Les vérgens consagrades són consagrades pel bisbe diocesà segons el rito llitúrgic aprovat.
Les vérgens consagrades dediquen el seu temps a les obres de penitència i misericòrdia, a l'activitat apostólica i a l'oració, segons el seu estat de vida i els seus dons espirituals. Una verge consagrada pot viure com monja en alguna de les órdens monásticas o “en el món” baix l'autoritat del seu bisbe, al servici de l'Iglésia.
El rito de consagració de vérgens per a dònes que “viuen en el món” es reintrodujo en 1970, baix el papat de Pablo VI, a raïl del Concili Vaticà II.[1][2] Es basa en la pràctica de la velatio virginum que es remonta a l'era apostólica, especialment a les primeres vérgens màrtirs. La consagració de vérgens per a les monges que varen fer la seua professió perpètua de vots va perdurar més allà dels temps en vàries formes i sense interrupció en el otorgamiento.
El Còdic de Dret Canònic de 1983 i l'exhortaació apostólica Vita Consecrata de 1996 del Papa Juan Pablo II parlen del resorgiment de l'Orde de les Vérgens (Ordo Virginum), els membres de les quals representen una image de l'Iglésia com l'esposa de Crist.
Pel creixent interés per la vocació i del 50.º aniversari de la seua institució formal, la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostólica va emetre l'instrucció Ecclesia Sponsae Imago en juliol de 2018.[3]
Història
Orígens
La castitat és una de les Sèt Virtuts de la tradició cristiana, enumerades per Gregorio Magne a finals de el VI. L'elogi de la castitat o celibat com a virtut religiosa està present en el Nou Testament, especialment en 1 Corintios, a on l'Apòstol Pablo sugerix un paper especial per a les vérgens o fadrines com més adequat per a «les coses del Senyor». En 2 Corintios 11:2, Pablo aludix a l'Iglésia com Esposa de Crist, dirigint-se a la congregació: «Vos he desposado en un sol marit, per a presentar-vos com una verge pura a Crist».
En l'hagiografia cristiana, existixen numerosos relats de màrtirs vérgens, com Margarita de Antioquía, Inés de Roma, Eufemia de Calcedonia i Lucía de Siracusa.
En la teologia dels Pares de l'Iglésia, el prototip de la sagrada verge és María, la mare de Jesús, consagrada pel Esperit Sant en l'Anunciación.[4]
El primer rito formal conegut de consagració és el de Santa Marcelina, ocorregut en l'any 353, mencionat en De Virginibus pel seu germà, Sant Ambrosio. Una atra verge consagrada primerenca és Santa Genoveva.
Història moderna
La renaixença moderna del rito de la consagració de vérgens en l'Iglésia Catòlica per a dònes que vivien fòra de les comunitats religioses està associat en Anne Leflaive (1899-1987). La consagració de vérgens a la manera de l'Iglésia antiga va ser recolzada per certs bisbes francesos a principis de el XX. Leflaive va ser dirigida cap a esta vocació per François de Rovérié de Cabrières, bisbe de Montpeller. Va rebre la consagració en la capella del Carmelo en Paray-li-Monial el 6 de giner de 1924, en el seu 25 natalici, pel bisbe de Autun, Hyacinthe-Jean Chassagnon.
Va haver una creixent demanda de tals consagració en la década de 1920, per lo que els bisbes varen solicitar aclariments a la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada. La resposta donada el 15 de març de 1927 va ser negativa.[5] La Congregació va prohibir la reactivació d'eixe tipo de consagració. El decret de 1927 va argumentar que la consagració de les vérgens que vivien en el món (in saeculo viventes) havia caigut en desús durant molt temps i estava en contradicció en la Llei Canònica de 1917 vigent en eixe moment. També es va argumentar que la sanció oficial d'un vot de virginitat en una "cerimònia molt imponent" podria córrer el risc de dur a les dònes aixina consagrades a jujar el seu estatus com a superior al de les monges, els vots solemnes de les quals no van acompanyats de cerimònies similars, i inclús distraure a algunes dònes que d'un atre modo haurien elegit una vocació monástica.
Va ser significativament pels esforços d'Anne Leflaive durant les següents décades que esta prohibició finalment es va rescindir en 1970. En 1939, Leflaive va fundar els misionero seculars d'Acció Catòlica, un institut de dònes célibes o viudes que va ser suprimit en 1946. A partir de la década de 1940, Leflaive va estar en contacte en Angelo Roncalli, el futur Papa Juan XXIII, i en Giovanni Montini, el futur Papa Pablo VI, els qui varen ser receptius a les seues idees. Durant la década de 1950, Leflaive visitava Roma una volta a l'any per a pressionar en el Vaticà pel restabliment del rito de consagració de les vérgens. Leflaive va publicar l'Estudi de les consagració de les vérgens en el Pontifici Romà en 1934, reeditat com Espouse du Christen 1956, i com La Femme et l'Eglise en 1968. En un moment en que les confessions reformades començaven a introduir l'ordenació de dònes, Leflaive va rebujar estrictament tal possibilitat, argumentant que «Crist i la seua Iglésia oferixen a la dòna un dò de gran plenitut [sic]» en forma de consagració de vérgens, ya inscrita en el Pontifical.[6]
En 1950, Pío XII va emetre Sponsa Christi, una constitució apostólica que aborda la vocació de les monges i el seu paper en la preservació del patrimoni separat de les primeres vérgens. Açò va reviure l'interés per la consagració de les vérgens. En la seua constitució apostólica, Pío XII va decretar que solament les monges que vivien en clausura podien rebre la consagració llitúrgica de vérgens. En 1954, Pío XII va citar Sponsa Christi en el seu encíclica Sacra Virginitas com a mostra de l'importància de l'ofici que els hòmens i dònes consagrats complixen en l'iglésia.[7]
En 1963, el Concili Vaticà II va solicitar una revisió del rito de la consagració de les vérgens que es trobava en el Pontifical. El rito revisat va ser aprovat per Pablo VI i publicat en 1970. Esta consagració podia ser otorgada a dònes en órdens monásticas o a dònes que vivien en el món, la forma de vida que s'havia trobat en l'Iglésia primitiva.[8]
L'instrucció Ecclesiae Sponsae Imago sobre el Ordo virginum va ser publicada per la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostólica en juliol de 2018. En juny de 2020, el Papa Francisco va dirigir una carta a les vérgens consagrades en motiu del 50.º aniversari de la promulgació del rito revisat de la Consagració de les Vérgens.[9]
Requisits i vida consagrada
El rito de 1970 del Ordo Consecrationis Virginum establix els següents requisits per a que les dònes que viuen en el món reben la consagració:[1]
- Que mai s'hagen casat ni vixcut en oberta violació de la castitat.
- Que, per la seua prudència i caràcter universalment aprovat, donen seguritat de perseverança en una vida de castitat dedicada al servici de l'Iglésia i del pròxim.
- Que siguen admeses a esta consagració pel bisbe que és ordinari del lloc.
Les vérgens consagrades pertanyen a la vida consagrada. Les que viuen en el món no són sostingudes financerament pel bisbe, sino que deuen proveir per al seu propi manteniment. Les vérgens consagrades poden eixercir lliurement una ocupació o professió, sempre i quan no atenten en la moral i principis de la vida consagrada.[10]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Ordo Consecrationis Virginum (1970). Consultat el 7 de juny de 2022.
- ↑ «Ordo Virginum-The Order of Virgins» (en en). Office for Religious- Archdiocese of Dublin (2015-08-06). Consultat el 2022-06-07.
- ↑ «Instrucció “Ecclesiae Sponsae Imago” sobre el “Ordo virginum”». press.vatican.va. Consultat el 2022-07-31.
- ↑ «A les participants en el segon Congrés de el "Ordo Virginum" (15 de maig de 2008) | Benedicto XVI». www.vatican.va. Consultat el 2022-07-31.
- ↑ AAS 19, 15 de març de 1927.
- ↑ Roux, Jacqueline, Anne Leflaive: Una vida per a la renaixença d'una vocació oblidada (2004). Consultat el 7 de juny de 2022.
- ↑ «Sacra Virginitas (March 25, 1954) | PIUS XII». www.vatican.va. Consultat el 2022-06-07.
- ↑ «Vita consecrata (25 de març de 1996) | Juan Pablo II». www.vatican.va. Consultat el 2022-07-31.
- ↑ «Pope to Consecrated Virgins: Be women of mercy, experts in humanity - Vatican News» (en en). www.vaticannews.va (2020-06-01). Consultat el 2022-06-07.
- ↑ «Who llaure consecrated virgins? | United States Association of Consecrated Virgins». consecratedvirgins.org. Consultat el 2022-06-07.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Virgen consagrada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.