Víctor García de la Concha
| Víctor García de la Concha | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec i escritor. | ||
| Naiximent: | 2 de giner de 1934 | ||
| Lloc de naiximent: | Villaviciosa, Astúries, Espanya | ||
Víctor García de la Concha (Villaviciosa, Astúries, 2 de giner de 1934) és un filòlec i escritor espanyol. Fon el vigèsimoctau director de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) entre 1998 i 2010. El seu tercer mandat li havia segut concedit a títul extraordinari, lo ordinari són dos. Actualment és director honorari de la mateixa. Aixina mateix, fon director de l'Institut Cervantes entre 2012 i 2017.
Biografia[editar | editar còdic]
Naixcut en Villaviciosa (Astúries), estudià en el Seminari d'Oviedo i es va llicenciar en Teologia per l'Universitat Gregoriana de Roma. En els anys xixanta, com a sacerdot, fon colaborador del llavors arquebisbe d'Oviedo, Vicente Enrique i Tarancón. És sacerdot secularisat. Es va llicenciar en Filologia per l'Universitat d'Oviedo i va dedicar la seua tesis doctoral a les senderes poètiques de Ramón Pérez de Ayala (1970). Va obtindre el premi extraordinari del Doctorat i el Premi José Fernández a la millor tesis de 1968-1970. Posteriorment fon professor d'institut i catedràtic de Lliteratura Espanyola en les universitats de Valladolit, Múrcia, Saragossa i Salamanca.
En l'Universitat de Salamanca va posar en marcha vàries iniciatives, com l'Acadèmia Lliterària Renaixentista i les trobades lliteràries de Verines (Pendueles, Astúries).
En l'any 1984 va colaborar com a guioniste i assessor històric per a la série que Televisió Espanyola que va dedicar a Santa Teresa de Jesús.
Ha segut investit doctor honoris causa per les universitats americanes de Brown (1997), Ricardo Palma (2000), Pedagògica Nacional Francisco Morazán (2000), L'Havana (2001), Autònoma de Nicaragua (2009) i Guadalajara (2010) i per les espanyoles de Valladolit (2001), Alcalà d'Henares (2004), Antonio Nebrija (2009), Lleó (2014) i Salamanca (2016).
És també, des de 2000, professor honorari de la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Perú) i catedràtic honorari de la Universidad Rafael Landívar (Guatemala).
En maig de 1992 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) com a membre de número, ocupant el silló en la lletra «c». En decembre d'eixe any fon nomenat secretari, i en decembre de 1998 director, càrrec per al que fon reelegit en 2002 i 2006 i que va ocupar fins a 2010.
Entre 1999 i 2010 fon president de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola i des de 2011 és director honorari de la Real Acadèmia Espanyola i president d'honor de l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola. En giner de 2012 fon nomenat director de l'Institut Cervantes, càrrec que va eixercitar fins a 2017, en que és substituït per Juan Manuel Bonet.
En 2014 va participar en el proyecte «Cómicos de la lengua», en un comentari acadèmic sobre Teresa de Jesús. Eixe mateix any va presentar el seu llibre La Real Acadèmia Espanyola. Vida i història, en el marc dels actes commemoratius del III Centenari de l'institució. En 2015 va inaugurar en Àvila el congrés mundial «Teresa de Jesús, patrimonio de la humanidad», en una ponència sobre La reforma lliterària de Teresa de Jesús.
Obra[editar | editar còdic]
És autor d'una extensa obra d'investigació filològica, sent especialiste en lliteratura hispànica de la Renaixença i en els escritors místics del sigle XVI (va dedicar numerosos estudis a Sant Joan de la Creu, Fra Lluís de Lleó i Santa Teresa de Jesús). També estudià a fondo la poesia espanyola del sigle XX, en investigacions sobre Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Moreno Villa o León Felipe. Ha dirigit la revista Ínsula i les coleccions Austral i Clásicos Castellanos de l'Editorial Espasa-Calpe.
Durant la seua etapa com a director de la Real Acadèmia Espanyola, va potenciar la relació en les Acadèmies americanes en l'objectiu d'alcançar una política llingüística panhispànica; frut de dit treball varen ser el Diccionario panhispánico de dudas (2005), la Nueva gramática de la lengua española (2009), el Diccionario de americanismos (2010) i una nova edició de la Ortografía de la lengua española (2010).
Entre les seues publicacions destaquen:
- La poesía española de posguerra (1973)
- El arte literario de Santa Teresa (1978)
- León Felipe: itinerario poético (1986)
- La poesía española de 1935 a 1975 (1987)
- Nueva lectura del Lazarillo (1993)
- Al aire de su vuelo: estudios sobre Santa Teresa, fray Luis de León, san Juan de la Cruz y Calderón de la Barca (2004)
- Cinco novelas en clave simbólica (2010)
- Coordinació de l'edició facsímil del còdex Durán-Masaveu, quadern autògraf de Lope de Vega (2011)
- Breviario de amor (2019)
Premis i guardons[editar | editar còdic]
- Medalla del Principat d'Astúries (1998).
- Medalla d'Or de la Ciutat de Salamanca (1999).
- Premi Castella i Lleó de les Ciències Socials i Humanitats (2003).
- Medalla d'Honor de l'Universitat Internacional Menéndez Pelayo (2003).
- Premi Lázaro Carreter (2009).
- Cavaller de l'Orde del Toisó d'Or (2010).
- Premi Internacional Menéndez Pelayo (2011).
- Premi a la Trayectòria Professional, en els Premis Vodafone de Periodisme (2012).
- Premi a les Ciències Socials de la Fundació Marazuela (2012).
- Banda de l'Orde Mexicana de l'Àguila Asteca (2015).
Cites[editar | editar còdic]
También dijo el señor director, y puede ser el único acierto, en sus manifestaciones, que esto ha sido un problema de los políticos. Y no debió él adherirse al lenguaje político, sino convenir con el dictamen de la ciencia, que aunque no le creemos ignorante ni olvidadizo, permítanos, con todos los respetos, unas breves rememoraciones de la historia.
No es necesario aducir pruebas, por ser generalmente admitido que han sido los pueblos, en sus correspondientes zonas geográficas, los que han formado sus respectivas lenguas a través de los tiempos.
Valencia o Cataluña no son los nombres los que hacen a los pueblos, como tampoco el hábito no hace al monje. Son su idiosincrasia, su carácter, su temperamento, los que identifican a cada individuo, a cada pueblo.
Su propio temperamento tuvo el pueblo edetano, una de las mayores y más organizadas monarquías en tiempos antiquísimos; unidad social de habla ibérica, con rasgos lingüísticos propios; con varias poblaciones que acuñaron monedas; un pueblo de los más organizados, en su tiempo; un pueblo, que supo mantener su unidad a través de los siglos allá en la protohistoria y primeros tiempos.
Y mucho más de lo dicho era la Edetania, que comprendía, geográficamente, casi todo el territorio que sería mucho después el reino de Valencia, con franja extendida, en su parte septentrional, hasta Zaragoza. [...]