Anar al contingut

UR-100

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
UR-100

El UR-100 (en rus: УР-100, designació GRAU: 8K84, designació OTAN: SS-11 Sego) va ser un missil intercontinental en càrrega nuclear (ICBM) creat i desplegat per l'Unió Soviètica entre 1966 i 1996. УР són les inicials de "универсальная ракета" ("eixida universal").[1]

La designació UR-100MR es referix a un missil completament distint, el MR-UR-100 Sotka.

Història

En abril de 1962, el govern soviètic va decidir el desenroll de la segona generació de missils balístics intercontinentals (ICBM), per a remplazar els sistemes obsolets de primera generació, R-16 i la R-9. La resolució prevea el desenroll de quatre tipos de missils: una eixida llaugera de combustible sòlit com contrapart del Minuteman nortamericà, que devia estar estacionat en grans cantitats; una eixida pesada com contrapart dels Titán; una eixida massa pesada per a dur ogives en més de 50M de poder explosiu i un missil orbital dissenyat per a eludir els radars d'alerta primerenca nortamericanes que vigilen cap al nort.

Sergei Koroliov va encarregar al OKB-1 el desenroll de el ICBM llauger i sòlit. No obstant, este programa (RT-2) va tindre obstàculs tècnics més grans i les experiències negatives en els proyectes anteriors de ICBM de Korolev (el R-7 i R-9) va donar lloc a dos proyectes paralels per a un missil llauger, en combustibles líquits en les oficines de disseny SKB-586 baix Mijaíl Yánguel (R-38) i OKB-52 baix Vladímir Cheloméi (UR-100). El desenroll de el UR-100 va ser aprovat el 30 de març de 1963. El programa R-38 va finalisar quan l'oficina de disseny de Yángel es va centrar en el desenroll del pesat R-36.[2][3]

Desenroll

El UR-100 era un missil ICBM de combustible líquit, en dos etapes. Les primeres versions es podien utilisar com un missil ICBM "llauger" en un sol cap nuclear de 770 kg de pes i 0,5 megatones , o com missil balístic d'alcanç mig en un cap més poderós d'al voltant d'una tonellada i mija i 1,1 megatones.

Les versions finals i més modernes, podien transportar de tres a sis vehículs de transport múltiple MIRV. Els missils es varen desplegar en grups de dèu unitats. En particular, cada grup consistia en dèu siges blindades subterràneus 15P784 (per KBOM, Oficina de Disseny de Maquinària Comuna de Vladímir Barmin), reforçats i totalment automatizado, sense personal, de tal modo, que el control de llançament es realisava des d'un lloc central a distància.

Un dels principals problemes resolts en èxit en el disseny del model UR-100, va ser la reducció del temps necessari per a llançar l'eixida. Per ad açò, es varen prendre una série de mides, escomençant pel fet de que el missil podia permanéixer repostat en tot moment en servici, menys de 10 anys. El conjunt de mides adoptades varen conduir a que la posada en marcha es portarà a terme en menys de tres minuts de rebre l'orde. En gran mida, este temps, estava condicionat pels giroscopis.

Vore també

Referències

  1. ↑ Designations of Soviet and Russian Missiles and Spacecraft
  2. ↑ P. Podvig (Hrsg.): Russian Strategic Nuclear Forces. MIT Press, 2004, ISBN 978-0-262-16202-9.
  3. ↑ S. J. Zaloga: The Kremlin's Nuclear Sword - The Rise and Fall of Russia's Strategic Nuclear Forces, 1945-2000. Smithsonian Institution Press, 2001, ISBN 1-58834-007-4.