L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Tractat de Trípoli

El Tractat de Trípoli (Tractat de Pau i Amistat entre els Estats Units d'Amèrica i el Bey i súbdits de Trípoli de Berbería) va ser firmat en 1796.[1] Va ser el primer tractat entre els Estats Units i Trípoli (actualment Líbia) per a garantisar drets de navegació comercial i protegir als barcos nortamericans en la mar Mediterrànea dels locals pirates berberiscos.

Va ser redactat per Joel Barlow, un fervent republicà jeffersoniano, i firmat en Trípoli el 4 de novembre de 1796, i en Alger (per un testic tercer) el 3 de giner de 1797. Va ser ratificat pel Senat dels Estats Units unànimement i sense debat el 7 de juny de 1797, entrant en vigor el 10 de juny de 1797, en la firma del President John Adams.

En succeir a Adams com a president, Thomas Jefferson es va negar a continuar pagant a Tripolitania els tributs estipulats en este tractat, lo que va conduir parcialment a la Primera guerra berberisca. Un tractat posterior, el Tractat de Pau i Amistat, va ser firmat el 4 de juny de 1805.[2]

El tractat és freqüentment citat en discussions sobre el paper de la religió en el govern dels Estats Units, per una clàusula en l'Artícul 11 de la traducció a l'idioma anglés que va ser ratificada pel Senat i firmada pel president, la qual establix: «El Govern dels Estats Units d'Amèrica no està, en cap sentit, fundat en la religió cristiana».[3] No obstant, traduccions modernes del tractat oficial confirmen que tal frase no existix en el text en àrap.[4]

Pirates berberiscos

Artícul principal → Pirates berberiscos.

Durant tres sigles, fins al moment del tractat, les rutes marítimes del Mar Mediterrànea havien segut assaltades pels estats musulmans norteafricà de la Costa Berberisca (Trípoli, Alger, Marroc i Tunis) per mig del cors (pirateria autorisada pels governs). Els rehens capturats pels pirates berberiscos eren lliberats a canvi de rescat o forçats a l'esclavitut, contribuint a l'ampli comerç d'esclaus en l'Imperi otomà (del com els estats berberiscos eren part). La vida dels captius solia ser dura, especialment per als cristians, i molts morien pel maltracte rebut.


Abans de la Revolució americana (1775–1783), les colónies britàniques en Norteamérica eren protegides dels pirates berberiscos per bucs de guerra britànics de la Royal Navy i per mig de tractats. Durant la Revolució, el Regne de França va formar una aliança en les antigues colónies britàniques en 1778, ara proclamades independents com Estats Units d'Amèrica, i va assumir la responsabilitat de protegir en l'Armada francesa als barcos mercants nortamericans en el Mediterràneu i l'est del Atlàntic contra els pirates berberiscos.[5] Despuix del fi de la Guerra Revolucionària i en acabant de que els nous Estats Units conseguiren la seua independència en la firma del Tractat de París (1783), varen tindre que enfrontar per sí mateixos l'amenaça dels pirates berberiscos. Dos barcos americans varen ser capturats per pirates algerins en juliol de 1785, i els sobreviviente obligats a l'esclavitut, sent fixat el seu rescat en 60,000 dólars. Un rumor de que Benjamin Franklin, qui viajava en eixe temps des de França cap a Filadèlfia, havia segut capturat per pirates berberiscos, va generar gran commoció en els Estats Units.[6] Despuix de la dissolució de l'antiga Armada Continental i la venda del seu últim buc de guerra per part del Congrés de la Confederació en 1785, i ara sense una marina permanent, molt manco una marina capaç de proyectar poder a través de l'oceà, els EEUU es varen vore obligats a pagar tributs en diners i bens als estats berberiscos per la seguritat dels seus barcos i la llibertat dels seus ciutadans capturats. Com va informar el tinent i cònsul William Eaton al recent nomenat Secretari d'Estat John Marshall en 1800, «és una màxima dels Estats Berberiscos que 'Els cristians que vullguen estar en bons térmens en ells deuen lluitar be o pagar be'».[7]

Poc despuix de la formació dels Estats Units, el cors en el Mar Mediterrànea i l'est del Oceà Atlàntic per part de les nacions de la Costa Berberisca va impulsar als EEUU a iniciar una série dels cridats tractats de pau, coneguts colectivament com els Tractats berberiscos. Es varen negociar tractats individuals en Marroc (1786), Alger (1795), Trípoli (1797) i Tunis (1797), cada u d'ells en més d'una ocasió. El cònsul general dels Estats Units davant els estats berberiscos d'Alger, Trípoli i Tunis va ser Joel Barlow, qui va gestionar el text de varis tractats (incloent el Tractat de Trípoli) i va recolzar els esforços diplomàtics nortamericans en la Costa Berberisca. El Comissionat Plenipotenciario (i ministre davant el Regne d'Espanya en Madrit) dels Estats Units, David Humphreys, va rebre l'autorisació per a establir un tractat en Trípoli i va assignar a Joel Barlow i Joseph Donaldson per a negociar-ho. Va ser Joel Barlow qui va certificar les firmes de l'original en àrap i la còpia en anglés que se li va proporcionar. Més tart, el capità Richard O'Brien, USN, va establir el transport original dels bens negociats junt en el tractat, pero va anar el cònsul nortamericà James Leander Cathcart qui va entregar els pagaments finals requerits pel tractat.

Firma i ratificació

El primer president nortamericà, George Washington, va nomenar al seu antic colega David Humphreys com Comissionat plenipotenciario el 30 de març de 1795, en la finalitat de negociar un tractat en les potències berberiscas.[8] El 10 de febrer de 1796, Humphreys va nomenar a Joel Barlow i Joseph Donaldson com a «agents menors» per a formalisar un «Tractat de Pau i Amistat».[9] Baix l'autoritat de Humphreys, el tractat va ser firmat en Trípoli el 4 de novembre de 1796 i certificat en Alger el 3 de giner de 1797. Humphreys va revisar el tractat i ho va aprovar en Lisboa el 10 de febrer de 1797.[9]

El tractat oficial estava en àrap, i una versió traduïda pel cònsul general Barlow va ser ratificada pels Estats Units el 10 de juny de 1797. S'ha afirmat que l'Artícul 11 del tractat no formava part de l'original en àrap; en el seu lloc figura una carta del Dey d'Alger al Pachá de Trípoli. No obstant, va anar el text en anglés el que va ratificar el Congrés. Miller diu: «la traducció de Barlow és la que va ser presentada al Senat (American State Papers, Foreign Relations, II, 18–19) i que es va imprimir en els ___protected_title_0___ i en les coleccions de tractats en general; és eixe text anglés el que en els Estats Units sempre s'ha considerat com el text del tractat».[10]

El tractat va passar sèt mesos viajant des de Trípoli a Alger, després a Portugal i, finalment, cap a l'oest creuant l'Oceà Atlàntic Nort fins als Estats Units, sent firmat per funcionaris en cada parada a lo llarc del camí. No existix registre algun de discussió o debat sobre el Tractat de Trípoli en el moment en que va ser ratificat. No obstant, existix una declaració feta pel president John Adams en el document que diu:

Ara siga sabut, que yo, John Adams, president dels Estats Units d'Amèrica, havent vist i considerat dit tractat, en el consell i consentiment del Senat, ho accepte, ratifique i confirme, i cada clàusula i artícul del mateix. I en la finalitat de que dit tractat siga observat i eixecutat de bona fe per part dels Estats Units, he ordenat que lo anterior siga fet públic; i por la presente ordene i requerixc a totes les persones que eixercixquen un càrrec civil o militar dins dels Estats Units, aixina com a tots els demés ciutadans o habitants del mateix, observar i complir fidelment dit tractat i cada clàusula i artícul del mateix.


Els registres oficials mostren que en acabant de que el president John Adams enviara el tractat al Senat dels EEUU per a la seua ratificació en maig de 1797, el tractat sancer va ser llegit en veu alta davant el ple del Senat, imprimint-se còpies per a cada senador. Un comité va examinar el tractat i va recomanar la seua ratificació. Vintitrés dels treinta y dos senadors actius varen estar presents en la votació del 7 de juny, en la que es va aprovar per unanimitat la recomanació de ratificació.[11]

 
El Tractat de Trípoli tal com va ser presentat al Congrés

No obstant, ans que algú en els Estats Units vera el tractat, part dels pagaments requerits, en forma de bens i diners, ya havia segut realisada. Com va declarar Barlow: «La present escritura realisada per la nostra mà i entregada al capità americà O'Brien fa saber que nos ha entregat quaranta mil dólars espanyols, —tretze rellonges d'or, argent i pinsbach,— cinc anells, dels quals tres de diamants, un de safir i un en un rellonge en ell, cent quaranta piques de tela i quatre caftanes de brocat,—i tot açò en raó de la pau conclosa en els americans.» No obstant, esta va ser una cantitat incompleta dels bens estipulats en el tractat (segons el Pachá de Trípoli) i va ser necessari pagar 18,000 dólars adicionals per part del cònsul americà James Leander Cathcart a la seua arribada el 10 d'abril de 1799.[12]

 
Declaració de firma del president Adams

No va ser sino fins que es varen entregar estos bens finals que el Pachá de Trípoli va reconéixer oficialment el tractat. En ___protected_title_0___ de David Hunter Miller, considerada una colecció autorisada d'acorts internacionals dels Estats Units entre 1776 i 1937,[13] Hunter Miller descriu: ___protected_title_2___[12] És llavors quan el Pachá declara en una carta a John Adams el 15 d'abril de 1799: ___protected_title_3___[12]

Artícul 11

L'artícul 11 ha segut i és un punt de controvèrsia en disputes culturals populars sobre la doctrina de la separació d'iglésia i Estat respecte als principis fundacionals dels Estats Units. A pesar de la ratificació per part del Senat nortamericà del text en anglés que contenia el Artícul 11, la pàgina que inclou l'artícul 11 està absent de la versió en àrap del tractat.[12] El propòsit contemporàneu de l'artícul 11 era deixar clar que els Estats Units eren un Estat llaic,[14] i tranquilisar als musulmans de que l'acort no era en una extensió de les antigues nacions cristianes que varen participar en les Creuades.[15]

 
Artícul 11

L'artícul 11 diu:

Art. 11. Com el Govern dels Estats Units d'Amèrica no està, en cap sentit, fundat en la religió cristiana; com en sí mateixa no té caràcter d'enemistat contra les lleis, religió o tranquilitat dels musulmans; i com dits Estats mai han entrat en guerra o acte de hostilitat contra cap nació mahometana, les parts declaren que cap pretext sorgit d'opinions religioses produirà jamai una interrupció de l'harmonia existent entre abdós països.

Segons Frank Lambert, professor de Història en l'Universitat Purdue, les garanties de l'artícul 11 varen ser «destinades a dissipar els temors de l'Estat musulmà insistint que la religió no regiria l'interpretació ni l'aplicació del tractat. John Adams i el Senat varen deixar clar que el pacte era entre dos Estats sobirans, no entre dos potències religioses». Lambert escriu:


En les seues accions, els Pares Fundadors varen deixar clar que la seua principal preocupació era la llibertat religiosa, no l'alvanç d'una religió estatal. Els individus, i no el govern, definirien la fe i la pràctica religiosa en els Estats Units. Aixina, els Fundadors varen assegurar que, en cap sentit oficial, Amèrica seria una República Cristiana. Dèu anys en acabant de que la Convenció Constitucional terminara la seua llabor, el país va assegurar al món que els Estats Units eren un Estat llaic i que les seues negociacions s'adheririen al govern de la llei, no als dictats de la fe cristiana. Les garanties estaven contingudes en el Tractat de Trípoli de 1797 i tenien com a finalitat tranquilisar a l'Estat musulmà, insistint que la religió no regiria l'interpretació ni l'aplicació del tractat. John Adams i el Senat varen deixar clar que el pacte era entre dos Estats sobirans, no entre dos potències religioses.[16]

El tractat va ser publicat en la Philadelphia Gazette i en dos periòdics de Nova York, en solament escassa dissidència pública (notablement per part de William Cobbett).[17]

Dissidència posterior

Un membre destacat del gabinet d'Adams, el Secretari de Guerra James McHenry, va afirmar que va protestar pel llenguage de l'Artícul 11 abans de la seua ratificació. Va escriure al Secretari del Tesor Oliver Wolcott Jr., el 26 de setembre de 1800: «El Senat, el meu bon amic, ___protected_title_1___, mai va deure haver ratificat el tractat aludit, en la declaració de que 'el govern dels Estats Units no està, ___protected_title_2___, fundat en la religió cristiana.' ¿En quin una atra cosa està fundat? Este acte sempre em va semblar com ___protected_title_3___. No recorde que Barlow siquiera fora reprendido per este ultrage contra el govern i la religió.»[18]

Traducció i Artícul 11

 
Investigació i notes de Miller

La traducció del Tractat de Trípoli realisada per Barlow ha segut qüestionada, i s'ha debatut si l'Artícul 11 de la versió en anglés del tractat ratificada pel Senat americà correspon a algun text similar en la versió àrap.[4]

En 1931, Hunter Miller va completar un encàrrec del govern dels Estats Units per a analisar els tractats nortamericans i explicar cóm funcionen i qué signifiquen per a la posició llegal dels Estats Units en relació en el restant del món.[19] Segons les notes de Hunter Miller, «la traducció de Barlow és, en el millor dels casos, un pobre intent de parafrasear o resumir el sentit de l'àrap» i «l'Artícul 11 ... no existix en absolut».[12]

Despuix de comparar la versió en anglés de Barlow en la versió en àrap i l'italiana, Miller continua afirmant que:


El text àrap que es troba entre els artículs 10 i 12 és, en forma, una carta, burda i ampulosa i, ademés, prou intranscendent, del Dey d'Alger al Pachá de Trípoli. Cóm va aplegar eixe text a ser escrit i a ser considerat, com en la traducció de Barlow, com l'artícul 11 del tractat segons apareix allí, és un misteri i aparentment aixina deu permanéixer. Res en la correspondència diplomàtica de l'época tira llum alguna sobre este punt.[12]

D'açò, Miller conclou: «Un atre misteri, potser igual de rellevant, és el fet de que des de 1797 la traducció de Barlow haja segut acceptada, de forma confiada i universal, com el just equivalent de l'àrap... aun cuando existixen proves del caràcter erròneu de la traducció de Barlow en els archius del Departament d'Estat, provablement des de 1800 o abans».[12] No obstant, com va senyalar Miller:

Deu recordar-se que la traducció de Barlow és la que es va presentar al Senat (American State Papers, Foreign Relations, II, 18–19) i que es va imprimir en els Statutes at Large i en les coleccions de tractats en general; és eixe text en anglés el que en Estats Units sempre s'ha considerat com el text del tractat.[12]

Sense importar les diferències entre els texts en àrap i anglés, la traducció de Barlow (inclós l'Artícul 11) va ser el text presentat pel president i ratificat per unanimitat en 1797 pel Senat dels EEUU seguint procediments constitucionals estrictes. Segons el juriste americà Francis Wharton, el document original va ser redactat per un ex-predicador congregacionalista.[20]

Referències

  1. ↑ «The Barbary Treaties 1786–1816 : Treaty of Peace and Friendship, Signed at Tripoli November 4, 1796». The Avalon Project, Yale Law School.
  2. ↑ «Avalon Project – The Barbary Treaties 1786–1816 – Treaty of Peace and Amity, Signed at Tripoli June 4, 1805».
  3. ↑ «Avalon Project – The Barbary Treaties 1786–1816 – Treaty of Peace and Friendship, Signed at Tripoli November 4, 1796».
  4. ↑ 4,0 4,1 Christiaan Snouck Hurgronje, translation of Arabic text of treaty (1930), via Avalon Project (alguns errors de OCR)- accedit 2008-12-06
  5. ↑ «About this Collection». Thomas Jefferson Papers, 1606–1827. Library of Congress.
  6. ↑ David McCullough, John Adams (Simon & Schuster Paperbacks), 2001, p. 352.
  7. ↑ (1813) The life of the clapix Gen. William Eaton, E. Merriam & Co., pp. 185. (principalment recopilat de la seua correspondència i atres manuscrits)
  8. ↑ Frank Landon Humphreys, Life and claves of David Humphreys: soldier—statesman—poet, "belov'd of Washington", Volum 2 (1917) cap. 11.
  9. ↑ 9,0 9,1 «The Barbary Treaties: Tripoli 1796 – Humphrey's Declaration». The Avalon Project at Yale Law School.
  10. ↑ Hunter Miller, ed. Treaties and Other International Acts of the United States of America. Volume 2. Washington: Government Printing Office, 1931.
  11. ↑ “A Century of Lawmaking for a New Nation: U.S. Congressional Documents and Debats, 1774–1875” . Journal of the Executive Proceedings of the Senate of the United States of America, 1789–180. U.S. Library of Congress.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 «The Barbary Treaties: Tripoli 1796 – Hunter Miller's Notes». The Avalon Project at Yale Law School.
  13. ↑ Henkin, Louis (1996). Foreign Affairs and the United States Constitution, Oxford University Press, p. 442. ISBN 978-0-19-826098-1. ISBN 0-19-826098-9.
  14. ↑ Frank Lambert (2006). The Founding Fathers and the Plau of Religion in America, Princeton University Press, pp. 240–241. ISBN 978-0-691-12602-9. «Tingues years after the Constitutional Convention ended its work, the country assured the world that the United States was a secular state, and that its negotiations would adhere to the rule of law, not the dictates of the Christian faith. The assurances were contained in the Treaty of Tripoli of 1797 and were intended to allay the fears of the Muslim state by insisting that religion would not govern how the treaty was interpreted or enforced. John Adams and the Senate made clear that the pact was between two sovereign states, not between two religious powers.»
  15. ↑ Hill, Peter P. (2012). Joel Barlow: American Diplomat and Nation Builder, Potomac Books, p. 67. ISBN 978-1-59797-772-2.
  16. ↑ Frank Lambert (2006). The Founding Fathers and the Plau of Religion in America, Princeton University Press, p. 11. ISBN 978-0-691-12602-9.
  17. ↑ Lambert, Frank (2003). The Founding Fathers and the Plau of Religion in America, Princeton: Princeton University Press, pp. 240.
  18. ↑ "Letter from James McHenry to John Adams". En George Gibbs, ed. (1846). Memoirs of the Administrations of Washington and John Adams: Edited from the Papers of Oliver Wolcott, Secretary of the Treasury. Volume 2. William Van Norden. p.421.
  19. ↑ El seu treball sobre el Tractat de Trípoli es troba en Miller, David Hunter (1948). Treaties and Other International Acts of the United States of America (vol. 2), U.S. G.P.O...
  20. ↑ Schaff, Philip (1972) [primera edició 1888]. Church and state in the United States, or, the American idea of religious liberty and its practical effects: with official documents. Religion in America vol. 2. New York: Arno Press. p. 41. ISBN 9780405040832.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tractat_de_Trípoli&oldid=1577008»