La tomba de Francisco II, duc de Bretanya, i de la seua dòna Margarita de Foix és un monument funerari que es troba en la catedral de sant Pedro i sant Pablo de Nantes (França). Va ser realisat en marbre de Carrara al començament de el XVI per Michel Colombe (escultor) i Jean Perréal (arquitecte).

Tomba de Francisco II de Bretanya

Història

El conjunt, encarregat per la duquesa Ana de Bretanya per a honrar la memòria dels seus pares, està considerat com una obra mestra de l'escultura del Renaixença francesa. És aixina mateix un monument commemoratiu de la dinastia dels Montfort i es configura des d'un punt de vista romàntic com un símbol important de l'història de Bretanya, mentres que tomba de la nacionalitat bretona en esta época clau en la que el homenage a l'últim duc de Bretanya va ser impulsat precisament per la seua filla, el matrimoni de la qual havia conduït a l'unió del ducado de Bretanya al regne de França.[1]

El monument va ser inicialment designat baix el nom de «tomba de dels carmelitas». Devia esta apelació al seu emplaçament inicial, puix Francisco II havia expressat el desig de que el seu cos descansara en la capella dels carmelitas de Nantes, junt a la seua primera esposa, Margarita de Bretanya, a la qual devia el seu títul de duc.[1]

En 1499, Ana de Bretanya llança el proyecte per a eixecutar una tomba en la que devien descollar les estàtues yacentes dels seus pares. Esta obra monumental va ser pensada per l'arquitecte i pintor Jean Perréal i eixecutada per l'escultor Michel Colombe entre 1502 i 1507.[2] En 1506, la duquesa i reina de França obté del papa Juliol II l'autorisació per a traslladar els restants de la seua mare, Margarita de Foix (que havia segut inhumada en la catedral en 1487), a la tomba de la capella dels carmelitas, lo que va tindre lloc en 1507. A la seua mort, Ana de Bretanya va ser inhumada en la basílica de Saint-Denis, com tots els monarques capetos.[1][2] Solament el seu cor està ubicat en la tomba familiar.[2]

En 1791, durant la Revolució francesa, els carmelitas de Nantes varen ser dispersats i el mobiliari va ser venut. Un any despuix els edificis del convent dels carmelitas de Nantes són venuts com a bens nacionals.[3] Els tres ataüts varen ser traslladats a la cripta de la catedral i la tomba va ser amagada per a evitar la seua destrucció. Este acte s'ha atribuït tant a Jean-Baptiste Ogée, com a Mathurin Crucy. Quan la tomba va ser trobada de nou, en 1800, el propi Mathurin Crucy va propondre reutilisar la tomba per a que sirviiera de base d'una columna commemorativa.[2] Esta proposició va ser rebujada pel prefecto El Tourneur, i el monument va ser finalment transferit a la catedral en 1817.[4]

La tomba està classificada com monument històric des de 1862.[5]

Descripció

El monument està constituït per un sarcòfec massiu rectangular de 3,90 m per 2,33 m i 1,27 m d'altura, i s'eleva sobre un zócalo de marbre negre de Lieja.[5] Les dos estàtues yacentes presenten els ulls tancats i les mans entrellaçades en actitut d'oració. Estan representats recostados, un al costat de l'atre, en una iconografia típica de l'Edat Mija tardana. Els seus caps descansen sobre uns espessos coixins que mantenen tres àngels agenollats i als seus peus se situa un lebrel, símbol de fidelitat, i un lleó, símbol de força.[1] En els quatre cantons de la tomba s'eleven quatre estàtues femenines, representant cada una de les virtuts cardinals: la justícia, la força, la templanza i la prudència.[6]

Les parets laterals del sarcòfec estan separades per un ample rebanc de marbre negre en dos registres superposts sobre els quals figuren delicades escultures ubicades en chicotetes casetes. El registre superior està decorat de pilastres en bajorrelieve que emmarquen les casetes de marbre roig que alberguen als sants patrons dels dos finats (Sant Francisco d'Assís i santa Margarita), Carlemany i Sant Luis, aixina com els Dotze Apòstols (sis en cada dels costats). En el registre inferior se succeïxen unes plañideras vestides de negre emmarcades en chicotets medallones en forma de closca de marbre vert.[7]

El mausoleu combina elements estilístics diferents, «les estàtues yacentes en estil tradicional i una ornamentació renaixentista en les parets laterals en les que s'integren les estatuillas dels Apòstols d'estil gòtic tardà i les plañideras».[8]

Les estàtues yacentes

Francisco II i Margarita de Foix estan representats en les mans entrellaçades i els ulls tancats; duen un vestit d'aparat (grans abrics forrats d'armini) i una corona en flors de lis. El duc du un collar en el distintiu de la "Ordre del Hermine i del Épi".[1]

Les estàtues dels ànguls

Les figures alegóricas femenines representen les quatre virtuts cardinals, indicadores del camí virtuós que el príncip i que tot home estan anomenats a seguir[9]

 
El dragó extirpat de la torre del homenage (detall)
 
El bust bifronte de la Prudència

El lleó i el lebrel

Recostado als peus del duc, el lleó està girat cap a l'exterior. Presenta, entre les seues pates davanteres, un escut romboidal en el que figuren les armes de Bretanya sobre les que s'alça una corona (el lleó és un símbol clàssic en el heràldica bretona).[1]


El lebrel, orientat del costat opost del lleó, està recostado als peus de la duquesa. Al seu collar adornat d'arminis està nugada la Orde de la Cordelière, creada per Ana de Bretanya despuix de la mort dels seus parents.[1] Presenta entre les seues pates davanteres l'escut de Bretanya (part esquerra) i de Foix-Béarn-Navarra (part dreta), armes heretades del seu pare Gastón IV de Foix-Béarn i de la seua mare Leonor I de Navarra.[10]

Carlemany, Sant Luis i els apòstols

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 ,, p. 58.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 de Berranger, 1975, p. 130.
  3. ↑ de Berranger, 1975, p. 129.
  4. ↑ de Berranger, 1975, p. 131.
  5. ↑ 5,0 5,1 Plantilla:Palissy.
  6. ↑ ,, p. 61.
  7. ↑ ,, p. 59.
  8. ↑ Kathleen Wilson-Chevalier, Eugénie Pascal (2007). Patronnes et mécènes en France à la Renaissance (en fr), Publications de l'Université de Saint-Étienne, p. 233.
  9. ↑ Panneau de présentation du monument sur site.
  10. ↑ ,, p. 58.

Bibliografia (en francés)

  • Thomas Grison, Li tombeau dones ducs de Bretagne et són symbolisme, Cordes-sur-Ciel, Éditions Rafael de Surtis, <clave>2015</clave>, 241 p. (ISBN 978-2-84672-377-0).
  • Henri de Berranger, Évocation du vieux Nantes, Paris, Els Éditions de Minuit, <clave>1975</clave> (réimpr. 1994), 2i éd. (1re éd. 1960), 300 p. (ISBN 2-7073-0061-6, OCLC 312748431).
  • Jean-Michel Leniaud, Gilles Bienvenu, Pierre Curie, Véronique Daboust, Dominique Eraud, Catherine Gros, François-Charles James et Odette Riffet, Nantes, la cathédrale - Loire-Atlantique, Nantes, Inventaire général dones monuments et dones richesses artistiques de la France. Commission régionale Pays de la Loire., coll. « Images du patrimoine », <clave>1991</clave>, 64 p. (ISBN 2-906344-36-4(édité erroné)).
  • Eusèbe Girault de Saint-Fargeau, Histoire nationale et dictionnaire géographique de toutes els communes du département de la Loire-Inférieure, Paris, Nantes, Baudouin frères, <clave>1829</clave>, 147 p. (notice BnF no FRBNF30512346, lire en ligne).

Vore també


Referències