Anar al contingut

Tipos de malles

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Eixemple del mallado utilisat en la modelisació d'una superfície definida per un núvol de punts (retícul no estructurat)

Els distints tipos de malles permeten optimisar la representació d'un domini geomètric més gran per mig de celes discretes més menudes. Les malles s'utilisen comunament per a calcular solucions d'equacions en derivades parcials i en aplicacions de computació gràfica, aixina com per a analisar senyes geogràfiques i cartogràfics. Una malla dividix l'espai en elements (també denominats celes o zones) sobre els que es poden resoldre les equacions, lo que després permet aproximar la solució en un domini més gran. Les vores dels elements poden restringir-se per a que s'ajusten als llímits interns o externs dins d'un model. Els elements de major calitat (millor forma) tenen propietats numèriques més adequades, encara que la bondat d'estos elements depén del tipo d'equacions en les que es treballa i de les propietats de la solució particular buscada.

Formes de cela comunes

Espai bidimensional

Formes bàsiques de celes bidimensionales

Hi ha dos tipos de formes de celes bidimensionales que s'usen comunament: el triàngul i el quadrilàter.

Els elements computacionalment menys adequats són aquells en algun àngul interior molt agut, costats molt curts, o abdós característiques.

Triàngul

Esta forma de cela consta de 3 costats i és un dels tipos de malla més simples. Una malla de superfície triangular sempre és ràpida i fàcil de crear. És més comú en retículs no estructurats.

Quadrilàter

És la forma bàsica de la cela de 4 costats, com es mostra en la figura. És més comú en cuadrículas estructurades.

Els elements quadrilàters generalment no poden ser o tornar-se cóncaus.

Espai tridimensional

Basic three-dimensional cell shapes

Els elements tridimensionals bàsics són els tetraedres, les piràmides, els prismes triangulars i els hexaedros. Tots tenen cares triangulars i cuadriláteras.

Els models bidimensionales extruidos poden representar-se completament per mig de prismes i hexaedros com a triànguls i quadrilàters extruidos.

En general, les cares cuadriláteras en 3 dimensions poden no ser perfectament planes. Una cara cuadrilátera no plana pot considerar-se un volum tetraèdric prim compartit per dos elements veïns.

Tetraedre

Un tetraedre té 4 vèrtiços, 6 arestes i està delimitat per 4 cares triangulars. En la majoria dels casos es pot generar automàticament una malla de volum tetraèdric.

Piràmide

Una piràmide de base cuadrilátera té 5 vèrtiços i 8 arestes; delimitades per 4 cares triangulars i 1 cuadrilátera. S'utilisen eficaçment com a elements de transició entre elements de cara quadrada i triangular i uns atres en malles i retículs híbrits.

Prisma triangular

Un prisma triangular té 6 vèrtiços i 9 arestes; delimitades per 2 cares triangulars i 3 cuadriláteras. La ventaja d'este tipo d'elements és que resol la capa llímit de manera eficient.

Hexaedro

Un cuboide, topológicamente equivalent a un gaveta, té 8 vèrtiços i 12 arestes; delimitades per 6 cares cuadriláteras. També se li crida hexaedro o rajola.[1] Per a la mateixa cantitat de celes, la precisió de les solucions en malles hexaédricas és la més alta.

Les zones de la piràmide i del prisma triangular poden considerar-se computacionalment com hexaedros degenerados, a on algunes arestes s'han reduït a zero. També es poden representar atres formes degeneradas a partir d'un hexaedro.

Celes alvançades (polièdriques)

Un element polièdric (dual) té qualsevol número de vèrtiços, arestes i cares. Per lo general, requerix més operacions informàtiques per cela per la cantitat d'elements veïns (normalment 10),[2] encara que este inconvenient es compensa en la precisió del càlcul.

Classificació de retículs

Retícul estructurat
Retícul no estructurat

Retículs estructurats

Els retículs estructurats s'identifiquen per la seua conectivitat regular. Les possibles opcions d'elements són quadrilàter en 2D i hexaedros en 3D. Este model és molt eficient en térmens d'espai, ya que les relacions de veïnat estan definides per la disposició de l'almagasenament. Algunes atres ventages de la ret estructurada sobre la no estructurada són una millor convergència i una major resolució.[3][4][5]

Retículs no estructurats

Un retícul no estructurat s'identifica per una conectivitat irregular. No es pot expressar fàcilment com una matriu bidimensional o tridimensional en la memòria d'una computadora. Açò permet qualsevol element possible que un solucionador puga utilisar. En comparació a les malles estructurades, per a les quals les relacions de veïnat són implícites, este model pot ser molt ineficiente des del punt de vista espacial, ya que requerix un almagasenament explícit de les relacions de veïnat. Els requisits d'almagasenament d'una ret estructurada i d'una ret no estructurada estan dins d'un factor constant. Estes cuadrículas solen amprar triànguls en 2D i tetraedres en 3D.[6]

Retículs híbrits

Una cuadrícula híbrida conté una mescla de porcions estructurades i porcions no estructurades. Integra les malles estructurades i les malles no estructurades de manera eficient. Aquelles parts de la geometria que són regulars poden tindre cuadrículas estructurades i aquelles que són complexes poden tindre cuadrículas no estructurades. Estes cuadrículas poden ser no conformes, lo que significa que no és necessari que les llínees de la cuadrícula coincidixquen en els llímits dels blocs.[7]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Hexahedron elements». Archivat des de l'original, el 2015-02-24. Consultat el 2015-04-13.
  2. ↑ «Archived copy». Archivat des de l'original, el 2013-12-06. Consultat el 2018-01-10.
  3. ↑ «Quality and Control - Two Reasons Why Structured Grids Llauren't Going Away».
  4. ↑ Castell, J.E.(1991).«Mathematical aspects of grid Generation».Society for Industrial and Applied Mathematics, Philadelphia.
  5. ↑ George, P.L.(1991).«Automatic Mesh Generation».
  6. ↑ Mavriplis, D.J.(1996).«Mesh Generation and adaptivity for complex geometries and flows».Handbook of Computational Fluïu Mechanics.
  7. ↑ Bern, Marshall; Plassmann, Paul(2000).«Mesh Generation».Handbook of Computational Geometry. Elsevier Science.


Referències