Terra Amata
Terra Amata (en italià, 'Terra Amada') és un lloc arqueològic francés localisat a l'aire lliure en Niça, en les ales del mont Boron, a 26 m sobre l'actual nivell del mar Mediterrànea. Va ser descobert i excavat en 1966 per Henry de Lumley. El jaciment contenia ferramentes del Paleolític Inferior, datades sobre el 400.000 a. C., i vestigis d'algunes de les primeres pràctiques de domesticació del fòc en Europa.[2]
El lloc es troba, actualment, baix un edifici d'apartaments i un museu de prehistòria a on s'exhibixen alguns dels objectes descoberts.
Principals descobriments
[editar | editar còdic]El lloc va ser descobert durant la construcció d'un terrat prop del port de Niza, en 1966. Despuix de negociar en el propietari del lloc, DeLumley va obtindre permís per a treballar allí, des del 28 de giner fins al 5 de juliol de 1966. Ell i el seu equip varen treballar sèt dies a la semana, les vintiquatre hores al dia.[3]
Segons DeLumley, el lloc contenia un assentament en vàries capes de vivendes ubicades en una plaja fòssil. Les vivendes daten de l'any 380.000 a. C. i incloïen restants que sugerien que els habitants vivien en cabanyes en la plaja. En el centre de cada cabanya hi havia un fumeral, en cendres, lo que demostra que els habitants tenien el control del fòc. Estes senyals de fòc, junt en les de Menez Dregan, Finisterre, França, en Beeches Pit, Suffolk, Anglaterra, i en Vertesszollos, Hongria, són les evidències més primerenques de la domesticació del fòc en Europa.[4] Els restants incloïen murs baixos de pedres i cudols de plaja, colocats al noroest dels fumerals, que protegirien al fòc del fort vent Mistral.
DeLumley creïa que els habitants construïen les cabanyes en pells d'animals, sostingudes per postes i en un forat en el centre, per a que el fum poguera escapar. En un refugi d'este tipo cabien entre vint i quaranta persones. Si la seua teoria és correcta, Terra Amata és un dels primers descobriments de vivendes artificials en Europa.
El jaciment també contenia evidència de fabricació de ferramentes, en les pedres de la plaja, algunes en dos cares tallants i un tipo particular de pico de pedra, conegut com "Pico de Terra Amata". També es va descobrir una gran cantitat de ferramentes de pedra i raspadors en les dunes sobre la plaja.
Controvèrsia
[editar | editar còdic]Una interpretació molt diferent del jaciment va ser presentada després per una atra arqueòloga, Paola Vila, qui va dedicar part de la seua tesis doctoral al mateix lloc. Va argumentar que les conclusions de DeLumley eren més conjeturales que convincents.[5] Va afirmar que era igualment provable que les pedres es depositaren naturalment per mig del fluix d'una riera, l'arrastre del sol o algun atre procés natural. [6]
Vila també va argumentar que els artefactes de pedra de les diferents capes habitables proposts poden encaixar-se, lo que demostra que s'han mogut cap a dalt i cap a avall a través de la columna de sediment. [7] Per lo tant, és molt provable que els supòsits conjunts de capes habitables siguen mescles d'artefactes de diferents periodos que han aplegat a nivells específics. Per lo tant, segons ella, existia evidència contundent de que el lloc va estar subjecte a processos posdeposicionales relativament invasivos, que també podrien ser responsables de les ___protected_title_0___ de pedra.
Vila va argumentar que DeLumley hi havia sobreestimado considerablement l'estat de conservació del jaciment original i que era impossible datar en precisió els objectes, perque les capes no podien considerar-se independents entre sí. També va afirmar que el jaciment deuria datar-se entre una época posterior al 380 000 a. C. i el 230 000 a. C.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Musée de Préhistoire Terra Amata. «Li site acheuléen de Terra Amata» (en fr). Musée de Préhistoire Terra Amata. Consultat el 2022-06-10.
- ↑ de Lumley, 2007, p. 211.
- ↑ de Lumley, 2007, p. 213.
- ↑ de Lumley, 2007, p. 225.
- ↑ (2005) Scarre (ed.). The Human Past: World Prehistory & the Development of Human Societies, London: Thames & Hudson, p. 114. ISBN 0-500-28531-4.
- ↑ Antiquity.68(260)
- 489–503.ISSN 0003-598X.
- ↑ Vila (1983). Terra Amata and the Middle Pleistocene archaeological record of southern France, Berkeley: University of Califòrnia Press, p. 303 pages. ISBN 0-520-09662-2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- de Lumley (2007). La Gran Histoire dones premiers hommes européens (en fr). ISBN 978-2738119186.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Terra Amata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.