Teresa Mora Ferrándiz

Teresa Mora Ferrándiz, coneguda popularment com Teresa o Tereseta la Loca (Alcoy, Alacant 1899 – ibíd, 14 d'abril de 1952). Va ser un personage popular alcoyà molt volgut per la població, per la seua forma de mostrar els aspectes quotidians considerats tabú, en la Espanya de la postguerra, a chiquets i jóvens. A pesar d'això, Teresa, d'orige humil, va terminar els seus dies com a indigent.

Teresa Mora Ferrándiz, quan contava en uns 15 anys, en una image presa en la fàbrica "Fills de Salvador García", ca. 1914.

Biografia

Teresa Mora Ferrándiz, va nàixer en Alcoy, Alacant, en 1899, en el carrer Algezares, núm. 42, segons consta en el Archiu Municipal d'Alcoy (AMA), en el sí d'una família molt humil i originària de la població alacantina de Guadalest, que en 1894 varen marchar a la industriosa Alcoy en busca de millors oportunitats laborals.

Teresa naix quan els seus pares i els seus tres germans majors duyen assentats en la ciutat sis anys, des de 1892.

La seua mare, Teresa Ferrándiz Escortell (Guadalest, 5 de febrer de 1864), era ama de casa, i el seu pare, José Mora Sapena, malnomenat el tio Punteta (Guadalest, 8 de juny de 1860), treballava de jornalero.

La família, a excepció de Teresa i la seua germana menuda, Milacre (Alcoy, 1902), eren analfabets. Teresa va ser la quarta de cinc germans, i junt en la seua germana menuda assistia al colege, mentres el restant dels germans majors, José (Guadalest, 2 d'octubre de 1887), Joaquín (Guadalest, 7 de maig de 1889) i Isidro (Alcoy, 2 de febrer de 1894), ajudaven en l'economia domèstica amprats en oficis varis, com jornaleros o albañil.

En 13 anys, Teresa treballava en la fàbrica textil “Fills de Salvador García”, popularment coneguda com “Va escalar”, en la secció d'urdidos.

La mare de Teresa fallirà poc abans d'esclatar la Guerra Civil, i serà llavors quan la família començarà a dispersar-se, canviant de domicili al carrer de Sant Roque, núm. 22, i vivint en el seu germà Joaquín i el seu pare fins a la mort d'este, poc temps despuix. A partir de llavors, la seua situació personal canviarà radicalment i aflorarà la personalitat fantasiosa de Teresa, aquella a la que rendix homenage la lletra del cantautor Ovidi Montllor, “Homenatge a Teresa”.

Algunes fonts orals citen que va perdre el juí despuix de la mort de la seua mare, uns atres en canvi incidixen que tal volta va ser per un dels bombardejos que va sofrir la ciutat d'Alcoy durant la Guerra Civil, i els més romàntics opinen que va perdre el trellat al no retornar un nóvio de joventut despuix de la lluita. Lo que és cert és que era una dòna ensoñadora d'una gran fantasia, carregada d'humiltat i tendrea.

Teresa solia anar a Benilloba, a per aliments, caminant des d'Alcoy, normalment acompanyada d'atres personages populars alcoyans com eren Toni el Beco i Pep Calavera. Allí era coneguda en un atre renom, el de Bon Cor, perque, l'us de dita paraula junt en la de “guilopo”, varen ser molt comuns en el seu vocabulari.

Totalment sola i desamparada, per les nits s'acaronava en diversos llocs, com a edificis deshabitats i coves de la zona del Molinar. Una família d'industrials, apenados per la seua situació, li varen permetre instalar-se en “La Paraeta”, un vell barracó d'observadors de caça situat en el “Mas de Santa Lucía”, conegut també com “Mes de Sucrañes”, en la partida de la Llaona, terme municipal de Cocentaina. Allí, li varen colocar un catre i la varen abastir d'aliments i roba.

D'ella diuen que treballava el ganchillo de manera excepcional i molt meticulosa, realisant-se inclús les seues pròpies penyores de vestir, assentada moltes voltes en el parc de La Glorieta. Teresa subsistia de la caritat de les persones valorant lo que li oferien, vestits i complements de moda d'époques passades, com la característica pell de marta que no es llevava ni en els periodos estivals, o l'extravagant capell en el que cobria el seu incipient calvicie.

Mort

Teresa va morir sola en el barracó de caça, un 14 d'abril de 1952. Els veïns, estranyats de no vore-la eixir, varen alertar a la Assistència Sòcial, trobant-la ya morta, i va ser traslladada immediatament al Hospital Civil d'Oliver per a clarificar la causa de la seua mort: un colapse. Al sendemà, el 15 d'abril, els seus restants varen ser depositats en el Cementeri d'Alcoy, i en el registre d'entrada figura com “Teresa sense llinages”, en l'apèndix de “no paga”. La Assistència Social la va enterrar en la zona comuna, en la sanga 58, portón 12, lletra A, segons consta en el mateix registre. Anys més vesprada, concretament el 7 de decembre de 1965, per una remodelació de la parcela els seus restants varen ser exhumats i, sense parents coneguts, varen anar a parar al osario general.

En 1989, i en el marc d'una reforma general del Cementeri, l'Ajuntament decidix construir un Cenotafio o Panteón d'Alcoyans Ilustres just damunt del osario, mantenint l'accés a este, i precisament allí varen ubicar les cendres d'Ovidi Montllor el 12 de març de 1995, despuix del seu primerenc decés. Aixina que, i per ironies del destí, Ovidi i Teresa han terminat junts per a l'eternitat, un per ser famós i l'atra per ser una completa desconeguda.

Proyecció cultural

La figura i el reconeiximent cap a Teresa no es deu tant a les seues circumstàncies vitals, més allà de ejemplificar les vicissituts de la dura posguerra, com a la proyecció cultural que ha alcançat, estant present en l'estrat oral de la població d'Alcoy i rebent distints i variats homenages:

• El que la va donar a conéixer i li va otorgar fama va ser sense dubte Ovidi Montllor, qui en 1974, en el seu àlbum “A Alcoy”, dedica la pista número 2 (2:45’), a exaltar les bondats i mitificar la figura i allò que va representar per a ell Teresa, en la cançó “Homenatge a Teresa”.
• La novela “Un regne per a Tereseta la loca” (1987), de Dumenge Jiménez del Mall, repassa la vida de Teresa en clau de ficció novelada, en este cas l'autor aplega a afirmar, a través de fonts orals, que Teresa s'apellidar Alba i no Mora.

• L'escritor alcoyà Ricardo Canalejas, en el seu llibre, “Alcoyans de faula, 1ª part”, va ser el primer que va realisar un estudi exhaustiu sobre la seua figura, traent a la llum aspectes desconeguts de Teresa, perque a pesar de ser molt coneguda per la població, a penes quedava informació més allà de les fonts orals. També li va realisar un retrat idealizado, segons el seu recort d'infància, per a ilustrar la biografia de Teresa.
• Com a resultat d'un curs d'escritura creativa impartit en la ciutat d'Alcoy, es va editar un llibre que recopilava diversos relats, en la premissa comuna de reivindicar carrers per a dònes alcoyanes. Entre elles, es va incloure “Carrer de Tereseta la Loca”, a càrrec de Modest Satorre, que va recopilar l'informació aportada per Ricardo Canalejas, junt en els testimonis orals de Maruja Calvo i Luisa Company.
• Jordi Botella, en 2013, realisa un poema dramàtic, “Homenatge a T”, que va ser estrenat per la Cia. La Dependent en el Teatre Calderón d'Alcoy el 29 de maig del mateix any. En una duració de 50’, la direcció corria a càrrec de Pepa Miralles, la producció eixecutiva era de Joanfra Rozalén, la música de Moisés Olcina, l'audiovisual de Xavier Cortés, i va estar representada pels actors Pep Sellés i Rosanna Espinós.
• Antoni Miró, en 2013, realisa una obra homenage al seu amic Ovidi “A Tereseta i Ovidi”, utilisant l'image fotogràfica inèdita que conserva la família de Teresa Gisbert i Rafael Sarrió. Ha estat exposta en el Centre Cultural Ovidi Montllor, en l'exposició “Perquè vull a Ovidi Montllor”, en recort del 25 aniversari de la mort del cantautor.
• En 2018, dins del concurs de cementeris que oferix anualment la revista Adeu Cultural, es va presentar l'història de Teresa i Ovidi, enterrats prop l'u de l'atre per encert del destí, ella per ser indigent en la fossa comuna i Ovidi per ser famós en el columbario destinat a personages ilustres alcoyans. Es va participar en la categoria de “Millor Història documentada”, i va quedar guanyadora d'esta entre totes les històries seleccionades.

• Xavier Pérez Vaquer, en 2019, realisa l'obra “Homenatge a Teresa”, exposta en la Llotja de Sant Jordi d'Alcoy, en l'exposició “Vint-i-cinc vacances a Ovidi Montllor”, en recort del 25 aniversari, en 2020, de la mort d'Ovidi.