Anar al contingut

Teoria de la correlació de Orión

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Esquema estelar de la constelació de Orión (Osiris). Pot observar-se el '___protected_title_0___' orientat en les seues estreles extremes cap a Siri (Isis-Sothis) i Aldebarán.

La '___protected_title_1___' o '___protected_title_2___' (sigles inicials de ___protected_title_3___ en anglés)[1] és una especulació de l'egiptología pseudocientífica[2] que postula l'existència d'una correlació entre l'ubicació de les tres piràmides més grans del complex de piràmides de Giza i el Cinturó de Orión de la constelació de Orión, i que esta correlació va ser pensada com a tal pels constructors originals del complex de les piràmides de Giza. Les estreles de Orión supostament estaven associades en Osiris, el deu de la renaixença i l'atra vida dels antics egipcíacs.[3][4][5] Depenent de la versió, es poden incloure piràmides adicionals per a completar l'image de la constelació de Orión, i es pot incloure el riu Nilo per a que coincidixca en la galàxia de la Via Làctea. La teoria es va publicar per primera volta en 1989 en ___protected_title_4___, volum 13. Va ser objecte d'un best-seller, ___protected_title_5___, en 1994,[6] aixina com d'un documental de la BBC, ___protected_title_7___ (febrer de 1994), i apareix en alguns llibres de la new age.[7][8]

Representació gràfica de les tres piràmides de Giza segons la teoria de la correlació de Orión.

Crítica

Els arguments formulats per Hancock, Bauval, Anthony West i uns atres sobre l'importància de les correlació propostes han segut criticats.


Entre ells es troben les crítiques de dos astrònoms, Ed Krupp de l'Observatori Griffith en Los Àngeles i Tony Fairall de l'Universitat de Ciutat del Cap, Suràfrica. Usant equip planetari, Krupp i Fairall varen investigar de forma independent l'àngul entre l'alliniació del cinturó de Orión i el nort durant l'era citada per Hancock, Bauval, et al. (que diferix de l'àngul vist hui o en el tercer mileni aC, per la precesió dels equinoccios). Varen descobrir que l'àngul era alguna cosa diferent del pensament de "combinació perfecta" que existia entre Bauval i Hancock en la teoria de la constelació de Orión. Calculen 47-50 graus per les mides del planetari, en comparació a l'àngul de 38 graus format per les piràmides.[9]

Krupp va senyalar que la llínea llaugerament doblada formada per les tres piràmides es desviava cap al nort, mentres que el llauger "desviamento" en la llínea del Cinturó de Orión estava deformat cap al sur, i per a fer coincidir-les, un o un atre d'ells tenien que donar regrés al revés. De fet, açò és lo que varen fer en el llibre original Bauval i Gilbert (El Misteri de Orión), que compara imàgens de les piràmides i Orión sense revelar que el mapa de les piràmides havia segut invertit. Krupp i Fairall troben atres problemes en els seus arguments, inclús senyalant que si l'Esfinge està destinada a representar la constelació de Leo, llavors deuria estar en el costat opost del Nilo (la "Via Làctea") des de les piràmides ("Orión"), que el equinoccio vernal del 10,500 abans de Crist va ser en Virgo i no Leo, i que, en qualsevol cas, les constelacions del zodíac s'originen en Mesopotamia i varen anar completament desconegudes en Egipte fins a l'época greco-romana tardana. Ed Krupp va repetir esta declaració sobre "al revés" en el documental de la BBC Atlantis Reborn (1999).[10][11][12]

En un fallo de la Broadcasting Standards Commission (UK), el comité va fallar a favor de Robert Bauval que la declaració de Krupp de que els mapes es varen colocar boca avall va ser presentada "injustament" en el documental de la BBC Atlantis Reborn, sense incloure la resposta filmada de Bauval. Les respostes filmades de Bauval i Hancock a les declaracions de Krupp es varen incloure en la versió modificada del documental Atlantis Reborn Again, que es va mostrar el 14 de decembre de 2000.[13] El documental revisat va continuar presentant sérios dubtes sobre les idees de Bauval i Hancock, segons lo sostingut per l'astrònom Anthony Fairall, Ed Krupp de l'Observatori Griffith, l'egiptòloga Kate Spence de l'Universitat de Cambridge i Eleanor Mannikka de l'Universitat de Míchigan.[14]


Andrew Collins i Rodney Hale han propost una "teoria de correlació alternativa" usant tres estreles lluentes en la constelació de Cygnus.[15] Varen argumentar que no solament el pla s'ajustava al cel sino que també es podien observar les estreles sobre les piràmides corresponents. La seua proposta també ha segut impugnada.[16]

La correlació de Orión

Les piràmides

Els autors afirmen que lo que esta teoria propon va més allà de ser una simple coincidència astroarqueológica. Diuen que les tres piràmides de Guiza (pertanyents als faraons Keops, Kefrén i Micerinos de la IV Dinastia) estan alineades en gran exactitut, pese a la seua monumentalitat, en el cinturó de Orión, és dir, formen una image de les seues estreles en la terra. En l'actualitat açò no és exacte: les tres estreles de Orión formen un àngul que diferix per uns pocs graus en el que formen les piràmides. Pero, si es calculen els canvis precesionales del cinturó de Orión a lo llarc dels sigles, es comprova que va haver un moment en que estes tres estreles varen estar alineades exactament igual en relació en la Via Làctea que les piràmides en relació en el riu Nilo: cap al 10.500 a. C. Robert Bauval va realisar estos càlculs, que mostra en el seu llibre "El misteri de Orión", i especula en la possibilitat de que siga en esta época en la que es va concebre el proyecte mestre de les piràmides de Gizeh, encara que estes anaren construïdes posteriorment en época històrica. Van més allà inclús, plantejant que: no només estes últimes estan dins de la correlació de Orión, sino que també el restant de piràmides (construïdes la majoria en dinasties posteriors) tenen la seua image en el cel; estes piràmides són les de Dahshur, Abusir, Zawyet el-Aryan i Abu Roash.

Orientacions dels cridats canals de ventilació de la gran piràmide: Alfa Draconis, Orsoa Menor, Orión i Siri.

Ademés, els cridats “canals de ventilació” de la Gran piràmide de Guiza, descoberts per R. Howard Vyse, i W. Dixon apunten directament a les estreles. Les del costat sur apunten a la constelació de Orión (des de la cambra del rei) i a l'estrela Siri (des de la cambra de la reina). Les cambres del costat nort apunten a l'Orsoa Menor (des de la cambra de la reina) i a Alfa Draconis o Thuban (des de la cambra del rei), l'estrela que fa uns 4800 anys marcava el nort.

Un dels majors crítics en la teoria de la correlació, l'espanyol Juan Antonio Belmonte, astrofísic i un dels majors experts mundials en arqueoastronomía del món afirma: Les suposicions que fonamenten tamany destarifo no tenen desperdici i ademés invaliden unes atres de les seues hipòtesis.[17]

La Gran Esfinge

Per una atra part, l'escritor i investigador de història alternativa John Anthony West, junt al geòlec Robert Schoch, va afirmar en el seu llibre Sperpent in the Sky: The High Wisdom of Ancient Egypt que fa dotze milenis, l'Esfinge de Guiza va ser construïda representant el cel d'eixa época i estava basada en la direcció del punt vernal de la terra que apuntava directament cap a la Constelació de Leo, tenint la forma inicial d'un lleó, que va ser degradat per l'erosió i posteriorment restaurat, rebent el seu actual forma mitat lleó mitat home. Argumenten que han trobat marques en l'Esfinge que mostren una erosió per aigua de pluja; durant l'última glaciació, que també data d'eixa época en la qual el Sahara era un autèntic vergel, plovia a sovint en esta zona cap a l'any 10500 a. C.

Crítica

Els egiptòlecs sostenen que la Gran Esfinge va ser esculpida en el sigle XXV a. C., formant part del complex de la piràmide de Kefrén, i que el seu rostre pot representar la del propi faraó.

Vore també

Referències

  1. ↑ Alexandra Bruce. 2012: Science Or Superstition (The Definitive Guide to the Doomsday Phenomenon), The Disinformation Company, p. 46. ISBN 978-1-934708-28-6.
  2. ↑ Fagan, Garrett G. (2006). Archaeological Fantasies: How Pseudoarchaeology Misrepresents the Past and Misleads the Public (en en), Psychology Press. ISBN 9780415305921.
  3. ↑ The Oxford Guide: Essential Guide to Egyptian Mythology, Edited by Donald B. Redford, p302-307, Berkley, 2003, ISBN 0-425-19096-X
  4. ↑ Mackenzie, Donald A.. «Triumph of the Sun God», Egyptian Myth and Legend, Gresham Pub. Co., pp. 167–168. ISBN 0-517-25912-5.
  5. ↑ «Orion». Constellationsofwords.com. Consultat el 7 de decembre de 2012.
  6. ↑ Robert Bauval, Adrian Gilbert, ___protected_title_6___ (London: Heinemann, 1984). ISBN 0-434-00074-4
  7. ↑ Adrian Gilbert. Signs in the sky: the astrological & archaeological evidence for the birth of a new age, Three Rivers Press, pp. 61–66. ISBN 978-0-609-80793-4.
  8. ↑ Philip Coppens. The Canopus Revelation: The Stargate of the Gods and the Ark of Osiris, Adventures Unlimited Press, p. 30. ISBN 978-1-931882-26-2.
  9. ↑ “Precession and the layout of the ancient Egyptian pyramids” . Astronomy & Geophysics 40 (3): 3.4–3.4. doi:10.1093/astrog/40.3.3.4.
  10. ↑ “Precession and the layout of the ancient Egyptian pyramids” . Astronomy & Geophysics 40 (3): 3.4–3.4. doi:10.1093/astrog/40.3.3.4.
  11. ↑ “Pyramid màrqueting schemes” . Sky & Telescope 93 (2).
  12. ↑ Krupp, Ed. «Astronomical Integrity at Giza». The Antiquity of Man. Archivat des d'el original, el 2 de juny de 2018. Consultat el 8 d'agost de 2006.
  13. ↑ Corporation, British Broadcasting. «BBC - Science & Nature - Horizon - Atlantis Reborn Again».
  14. ↑ Corporation, British Broadcasting. «BBC - Science & Nature - Horizon - Atlantis Reborn Again».
  15. ↑ Hale R, Collins A., A Study of the Simple Geometrical Relationship of the Main Monuments of Giza and a Possible Connection to Stars, Archaeological Discovery Vol.04 No.02(2016), https://dx.doi.org/10.4236/ad.2016.42007
  16. ↑ Orofino, V. & Bernardini, P. (2016). Archaeoastronomical Study of the Main Pyramids of Giza, Egypt: Possible Correlations with the Stars?, Archaeological Discovery, 4, 1-10. https://dx.doi.org/10.4236/ad.2016.41001
  17. ↑ Juan A. Belmonte "Les lleis del Cel: Astronomia i civilisacions antigues" Ed. Temes de Hui. 1999"
Bibliografia

Sánchez Rodríguez, Alfonso: Astronomia i Matemàtiques en l'Antic Egipte, Aldebarán Edicions, 2000, ISBN 84-95414-08-2.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Teoria_de_la_correlació_de_Orión&oldid=1333914»