En anàlisis matemàtic, la teorema de la funció implícita establix condicions suficients, baix les quals una equació o conjunt d'equacions de vàries variables permet definir a una d'elles o vàries d'elles com funció de les demés.

Teorema de la funció implícita

Una funció i(x) està donada de forma implícita quan està definida de la forma F(x,y)=0, en lloc d'estar-ho en la seua forma explícita, y=f(x), més habitual. Donada l'equació F(x,y)=0 (lo que es coneix com a funció implícita), baix certes exigències sobre la derivada de F podríem, a lo manco localment, rebujar y=f(x).

Per eixemple, pot provar-se que la següent equació definix una funció implícita en certa regió o un obert de ℝ2 entre les variables x i i:

És dir, la teorema establix que existix una funció y=f(x)que substituïda en l'equació anterior, la convertix en una identitat matemàtica.

Eixemples

 
La circumferència unitària pot representar-se per l'equació implícita x2+y2−1=0. Al voltant del punt A, podrem expressar i com una funció y(x)=1−x2. Pero no existirà una funció similar en un entorn del punt B.

Abans d'enunciar la teorema, considere la funció

f:A⊆ℝ2→ℝ
(x,y)↦x2+y2

Si considerem l'equació f(x,y)=0, llavors la funció admet com preimágenes tots els vectores (x,y) que resolen esta equació: x02+y02=0. Per açò, no és possible rebujar globalment una variable en térmens de l'atra i per lo mateix no és possible determinar cóm canvia una variable en funció de l'atra, a lo manco no globalment pero sí en un entorn de (x0,y0). (L'únic vector factible (x0,y0) en la preimagen és (0,0)).

Un atre eixemple més complex seria el següent:

Pot vore's que si per a valors de (z,u) propencs al punt (0,1) existixen dos funcions x=f1(z,u) i y=f2(z,u) tals que es complix automàticament per a punts d'un entorn obert:

Enunciat general

L'enunciat general és com seguix:

Teorema (de la Funció Implícita)

Sean f:A⊆ℝm+n→ℝn una funció contínuament diferenciable i (a,b)∈ℝm+n qualsevol vector tal que f(a,b)=0 . Considere (x,y)∈ℝm+n i definixca la matriu jacobiana DF(a,b)=[Dxf(a,b),Dyf(a,b)] i sobre esta considere que la submatriz que definix [Dyf(a,b)] és invertible. Llavors existixen els conjunts oberts U⊆ℝm+n i W⊆ℝm en (a,b)∈U i a∈W tals que per a cada x∈W existix un únic y tal que (x,y)∈U i f(x,y)=0 lo que definix una funció g:W→ℝn que és contínuament diferenciable i que ademés verifica

ademés

a on g(a)=b.

Demostració:

Definim H:ℝm+n→ℝn+m de modo que H:(x,y)→(x,f(x,y)), d'esta manera H(a,b)=(a,0).

Intentarem vore que H siga inversible.

Clarament H és contínuament diferenciable, puix f lo és, aixina que vejam que H′(a,b) és invertible, és decír, que det⁡H′(a,b)≠0.



Que vista per blocs equival a tindre:


A on clarament H és invertible, puix per hipòtesis [Dyf(a,b)] és invertible.

⇒ ∃ U,V entorns oberts en ℝm+n tal que (a,b)⊂U, (a,0)⊂V, en a on H té inversa H−1:V→U contínuament diferenciable.

Sean P1 i P2 les proyeccions de ℝm+n en ℝm i ℝn respectivament, d'esta manera;

P1(x,y)=x P2(x,y)=y x=(x1⋯xm) ; y=(y1⋯yn)

Cridem L:ℝm→ℝn+m tal que L(x)=(x,0)

de topología acceptem que si (p,q)∈Ω obert ⇒∃ ϵ1,ϵ2 tal que (p,q)∈B(p,ϵ1)×B(q,ϵ2)⊂Ω.

Desgotem els entorns U i V a U~,V~ de modo que V~=B(a,ϵ1)×B(b,ϵ2).


Definim aixina f, de modo que g=P2 o H−1o L en W=P1(V~)=B(a,ϵ1)

Després H−1(x,0)=(x,y)=(P1(H−1(x,0)),P2(H−1(x,0)))=(x,g(x))

Aplicant H en abdós membres; (x,0)=H(x,g(x)); per definició de H; H(x,g(x))=(x,f(x,g(x))), en (a,b), (a,0)=(a,f(a,g(a)))⇒f(a,g(a))=0

Després com f és contínuament diferenciable, per ser composició de funcions contínuament diferenciables, derivant i per regla de la cadena, podem vore que;

0=[𝐃xf(x,g(x))]+[𝐃yf(x,g(x))].Dg(x)

I ràpidament comprovar que;

Dg(x)=−[𝐃yf(x,g(x))]−1[𝐃xf(x,g(x))]x∈W

◻

Vore també

Referències

Per a una demostració en detalls vore:

Bibliografia

Per a una colecció d'eixemples:

  • Bombal, Marin & Vora: Problemes d'Anàlisis matemàtic: Càlcul Diferencial, 1988, ed. AC, ISBN 84-7288-101-6.