Tartrato d'antimoni i potassi

Estructura química del tartrato de potassi i amoni

El tartrato d'antimoni i potassi, conegut antigament com a tàrtar emético, és una substància química de fòrmula K₂Sb₂(C₄H₂O₆)₂.

Composició i aplicacions

És una sal doble de potassi i antimoni d'àcit tartárico, compost conegut des de l'Edat Mija i empleat en medicina antiga com un potent emético o vomitivo, pero molt rebaixat per ser tòxic i en perillosos i encara mortals efectes secundaris. També es va amprar en el tractament de l'esquistosomiasis i la leishmaniasis, pero els seus molts inconvenients i toxicitat varen fer que es recorreguera a ell solament en casos extrems i s'utilisaren medicines alternatives, de manera que pràcticament no s'usa des de 1970.

Es presenta en forma de cristals hemihidratados. És altament tòxic i s'usa per a corroer els teixits i el cuiro, en medicina com emético i sudorífico, en perfumeria i com insecticida.

Història

Encara que es coneixia en anterioritat, el seu descobriment s'atribuïx a Adrián van Mynche en 1631 i la seua composició va ser determinada per primera volta en 1773 pel químic suec Torbern Olof Bergman (1735-1784). Era considerat un medicament heròic, açò és, que solament s'usava en casos extrems. Posseïx propietats d'expectorante, vomitivo, purgante, irritante i rubefaciente. Com emético es va usar antigament en alguns casos d'enverinament i com diaforético en casos de sífilis, escrófula etc. En farmàcia s'usava sobretot per a promoure bossades, com expectorante i febrífugo, pero solament en individus robusts per la seua acció depressiva del cor i del sistema nerviós. Encara que es va amprar en els EE. UU. per a combatre l'intoxicació per alcohol, va ser declarat allí ineficaç en 1941. S'ha amprat sempre en molta precaució pel gran inconvenient que posseïx de generar necrosis en els teixits. Es recomanava en bronquitis i en la grup, en este cas per a facilitar l'expulsió de membranes, i en hemorràgies per a reduir la seua tensió. Félix Dujardin va presentar estadístiques que senyalaven que bona part dels òbit o morts que es produïen quan s'administrava en pulmonías es devien precisament al propi tàrtar emético i no a la malaltia. Exteriorment es va deixar d'amprar per les cicatrius que deixava, quedant reduït l'us a casos d'hemorroides. Efectes secundaris reconeguts eren la producció de debilitat, caquèxia i malalties del aparat digestiu.