Tachara
El Tachara, o el palau de Tachar, també conegut com el Palau de Darío el Gran, era l'edifici exclusiu de Darío I en Persepolis, Iran.[1] Es troba a 70 km al noreste de la moderna ciutat de Shiraz en la província de Fars.
Història i construcció
La construcció es remonta a l'época del Imperi Aqueménida (550 aC-330 aC). L'edifici ha segut atribuït a Darío I, pero solament una chicoteta part d'ell va estar acabada baix el seu regnat.[2][3] Va ser completat despuix de la mort de Darío I en 486, pel seu fill i successor, Jerjes I, quí ho va cridar un taçara en persa antic, traduït en "palau de hivern".[4] Després va ser utilisat per Artajerjes I. Les seues ruïnes estan immediatament al sur de l'Apadana.
En el IV, despuix de l'invasió de la Pèrsia aqueménida en 330 aC, Alejandro Magne va permetre a les seues tropes saquejar Persépolis. Este palau va ser una de les poques estructures que varen escapar a la destrucció en la crema del complex per part de l'eixèrcit d'Alejandro Magne.
Ademés, encara que el palau Tachara és el nom més comú, té atres noms, com el saló d'espill, és que les parets era polides finament fins que algú podria vore's en les, i el museu de caligrafia, aixina que a lo llarc de l'història algunes inscripcions s'han afegit en este palau.
Estructura
El Tachara està d'esquenes a l'Apadana, i està orientat cap al sur.[5] En els seus 1.160 metros quadrats, és el més chicotet dels edificis del palau en el Terrat de Persépolis..[6]
Com l'estructura més antiga del palau en el terrat, va ser construïda en pedra grisa de la millor calitat. La superfície era casi completament negra i polida fins a conseguir una intensa lluentor. Este tractament de superfície combinat en la pedra d'alta calitat és la raó per la qual és la que permaneix més intacta de totes les ruïnes de Persépolis en l'actualitat. Encara que les seues parets de blocs de fanc s'han desintegrat completament, els enormes blocs de pedra dels marcs de portes i finestres han sobrevixcut.[2]
La seua sala principal és de sol 15.15 m × 15.42 m en tres files de quatre columnes. Una finestra completa de 2.65 m × 2.65 m × 1.70 m va ser tallada en un sol bloc de pedra i pesava 18 tonellades. El marc de la porta es va crear a partir de tres monolits separats i pesava 75 tonellades.
De la mateixa manera que moltes atres parts de Persépolis, el Tachara té relleus de dignataris en tributs. Hi ha figures esculpidas de portadors de llances que duen grans escuts rectangulars de vímen, ajudants o sirvientes en botelles de perfum i tovalles i un héroe de la realea que mata lleons i mònstruos. També hi ha un bajorrelieve en la porta principal que mostra a Darío I usant una corona almenada coberta en làmines d'or.[2]
El Tachara està conectat al pati sur per una doble escala invertida. Més tart, baix el regnat d'Artajerjes III, es va agregar una nova escala al noroest del Tachara, que està conectada a la sala principal a través d'una nova porta. En les parets d'estes escales, hi ha representacions esculpidas de figures com sirvientes, assistents i soldats vestits en trages medos i perses, aixina com delegacions portadores de regals que flanquegen les inscripcions tallades.[2]
L'orgull de Darío el Gran per l'excelent artesania és evident en ordenar la següent inscripció en tots els 18 casetes i marcs de finestres: Marcos de pedra, fets per al Palau del Rei Darío.
Vore també
Referències
- ↑ Merrill F. Unger (Jun 1, 2009). «Architecture: Persian», The New Unger's Bible Dictionary.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Encyclopædia Iranica. «The Palace of Darius (the Tačllaura)», PERSEPOLIS.
- ↑ John Curtis, St John Simpson (Mar 30, 2010). The World of Achaemenid Pèrsia: History, Art and Society in Iran and the Ancient Near East, p. 233.
- ↑ Penelope Hobhouse (2004). The Gardens of Pèrsia, p. 52.
- ↑ Ali Mousavi (Apr 19, 2012). Persepolis: Discovery and Afterlife of a World Wonder, p. 21.
- ↑ «tachara of darius reconstruction». www.persepolis3d.com. Consultat el 12 de novembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tachara» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.