Sweet

Erro al crear miniatura:

Sweet

Sweet (originalment The Sweet) és una banda britànica de música roc, una de les pioneres del gènero glam roc existents en la década de 1970, en la formació original composta per Brian Connolly, Steve Priest, Frank Torpey, i Mick Tucker. Torpey més vesprada va ser substituït per Mick Stewart i després en agost de 1970 pel definitiu Andy Scott. Durant els primers anys entre 1971 i 1972, l'estil musical de Sweet va seguir una progressió marcada des de l'estil de The Archies (conegut com bubblegum pop o pop chicle) —tal és el cas del seu primer èxit, «Funny Funny»—, fins a evolucionar a un estil de The Who, influïts pel roc pesat complementat per un sorprenent us d'aguts cors. La banda va alcançar un notable èxit en les llistes britàniques en tretze top 20 hits durant la década de 1970, cinc alcançant el número 2 com la hui clàssica i llegendària «The Ballroom Blitz» i «Block Buster!», dit tema va ser l'únic en aplegar al Top 1 del Regne Unit. En Estats Units el seu èxit va ser un poc menor, encara que varen tindre gires molt exitoses en eixe país. Allí varen tindre quatre èxits Top 10 de Billboard. No obstant, el país a on varen triumfar en major èxit va ser Alemània (considerat la seua segona llar), en quinze èxits Top 10, d'ells huit en el top de les llistes. Els membres de Sweet varen sofrir una série de canvis durant diferents periodos. Scott, Connolly i Priest també varen formar el seu propi «Sweet», lo que resulta en les bandes per separat Sweet Steve Priest, Sweet Andy Scott i BC Sweet. Açò va ser motivat perque mai va existir una verdadera lluita llegal pels drets i exclusivitat de l'us del nom original, en vista de que cada u ho va usar d'una forma diferent, aun cuando interpretaren els mateixos èxits pel seu conte. Connolly va fallir el 9 de febrer de 1997 després de llarcs i successius padecimientos cardíacs i hepàtics (situació que va mermar significativament la seua carrera en solitari), Tucker el 14 de febrer de 2002 a causa de la leucèmia, i Priest el 4 de juny de 2020. Andy Scott és l'únic membre que seguix actiu en la seua pròpia banda.

Història

Orígens

Els orígens de Sweet es remonten a 1965, en el Regne Unit en la banda Wainwright’s Gentlemen, que incloïa al baterista Mick Tucker i al cantant Ian Gillan. El grup es llimitava a presentar-se en chicotets clubs del país tocant una mescla de rhythm and blues i psicodelia. Gillan va renunciar en maig de 1965 per a unir-se a Episode Six, i més vesprada, a Deep Purple, a on es va consagrar. La substitució de Gillan va ser en el cantant Brian Connolly. Tucker i Connolly es varen quedar en Wainwright's Gentlemen fins a principis de 1968.

Els primers anys

En giner de 1968, Brian Connolly i Mick Tucker abandonen Wainwright's Gentlemen per a formar una atra banda, a la que fan cridar Sweetshop. Posteriorment, es va contractar al baixiste i cantant Steve Priest, provinent d'una banda local cridada The Army, qui prèviament havia tocat en una atra agrupació de Londres, The Countdowns. Frank Torpey, un amic de Tucker, va ser contractat per a tocar la guitarra. No va passar molt temps per a donar-se a conéixer en el circuit de bars i que conseguiren firmar en el sagell discogràfic Fontana. Al mateix temps, una atra banda del Regne Unit va publicar un senzill en el mateix nom de Sweetshop, per lo que ells es varen vore en la necessitat de canviar el seu al definitiu The Sweet. El seu senzill «Slow Motion» (juliol de 1968) no va aplegar a pegar en les llistes. En això, Sweet va ser lliberat del contracte de gravació i Frank Torpey es va marchar. Steve Priest va explicar en la seua autobiografia que el guitarriste Gordon Fairminer es va acostar per a tocar en ells quan Torpey va decidir anar-se, pero va declinar l'oferta ya que solament rebria £15,00 per semana en eixe temps.

Nova formació i nou contracte de gravació

En 1969 es va unir el guitarriste Mick Stewart i The Sweet va firmar un contracte récort en l'etiqueta Parlophone d'EMI. Tres senzills més estil Bubblegum Pop varen ser posats a la venda, «llipop Man» (setembre de 1969), «All You'll Ever Get from Em» (giner de 1970), i una versió de The Archies «Get on the Line» (juny de 1970), que no varen ser èxits. Stewart a continuació va eixir i va ser reemplaçat per l'ex Scafford, ex Mule Mayfield i ex The Elastic Band, el guitarriste Andy Scott, qui es va quedar definitivament i va marcar un abans i un despuix en l'història de l'agrupació. Fòra de tots els membres, Scott va tindre l'experiència més professional (i va anar el més lluent en la seua carrera posterior). Com a membre de The Elastic Band, ell havia tocat la guitarra en dos senzills per a la discogràfica Decca: «Think of You Baby» i «Do unte Others». També va aparéixer en ellançament de l'àlbum en solitari de la banda «Expansions on Life». En la nova alliniació (i la més reconeguda) es va conseguir un acort en el fins a llavors desconegut equip de productors i escritors compost per Nicky Chinn i Mike Chapman. Phil Wainman va ser el productor eixecutiu. Este acort també va incloure la distribució de discs per tot lo món (a excepció d'EE. UU.) i un contracte de gravació en RCA Records. Sweet inicialment va tractar de combinar vàries influències musicals, incloent la música sesentera en sons de pop jovenil com The Archies i The Monkees i en l'us d'un roc més pesat a l'estil de grups com The Who. The Sweet ademés va utilisar el ric estil de l'harmonia vocal de The Hollies en guitarres distorsionades i una secció de ritme pesat. Esta fusió de pop i el roc dur seguiria sent una marca central de la música de Sweet i influiria fortament en l'era «Hair metal» en els 80'. Una atra influència de la década de 1960 en la música de The Sweet va ser el baterista Sandy Nelson, qui parcialment va influir en l'estil de tocar de Mick Tucker. En particular, el redoble que s'escolta en cançons com «The Ballroom Blitz» i «The Man with the Golden Arm» contenen elements del Top Tingues de [Billboard] en 1961 de Nelson, «Let There Be Drums».

Primera aparició

La primera aparició de Sweet en un àlbum d'estudi va ser en el sagell Music For Pleasure d'EMI. Despuix de tres senzills sense àlbum i en poc èxit comercial baix EMI Parlophone (prèviament havien llançat l'àlbum i senzill junt al duo The Pipkins cridat Gimme Dat Ding), Sweet finalment va trobar l'èxit en el tema «Funny Funny», llançat en decembre de 1970, casi un any abans de l'eixida de l'àlbum que ho contenia, i va anar el primer en el sagell RCA Records. A pesar de l'inclusió en la coberta del àlbum recopilatorio The Sweet en Andy Scott, este no era en realitat un membre de la banda fins a «Funny Funny» i no va aparéixer en cap d'estes gravacions. En giner de 1971, la banda va fer el seu debut en la televisió del Regne Unit en un programa cridat Pop «Lift Off», interpretant dit èxit.

L'èxit internacional

En març de 1971, «Funny Funny» es va convertir en el seu primer hit internacional, escalant al Top 20 en moltes de les llistes del món. Encara que el següent senzill, «All You'll Ever Get From Em» (maig de 1971) va fracassar i no es va incloure en l'àlbum, «Co-Co» (juny de 1971) es va convertir en un atre èxit (UK #2). No obstant, el següent senzill, «Alexander Graham Bell» (octubre de 1971) va ser solament un èxit menor (UK #33). El primer àlbum oficial de Sweet va ser titulat en el curiós i complex nom de Funny How Sweet Co-Co Ca Be llançat a finals de 1971, pero va fallar en les llistes de vendes. Conté una colecció estranyament entranyable de composicions Chinn / Chapman (incloent «Chop Chop» i «Tom Tom Turnaround») més una versió de Lovin'Spooful, «Daydream» i un atre de The Supremes, «Reflections». L'àlbum va ser ben rebut pels aficionats de la banda, pero no va ser un sério contendent per a atres publicacions en les llistes, encara que RCA venguera al voltant de 10 000 eixemplars. Quan elP es va desvanir en l'obscuritat, els membres de Sweet es varen vore marcats pels crítics musicals, indicant una de les crítiques més mordaces: "que solament eren una banda de senzills de Top 40". Ademés, Chinn i Chapman varen obstaculisar l'oportunitat de lluir als membres de la banda de tindre més respetabilidad, duent músics de sessió (a l'estil de The Monkees) per a tocar en les gravacions, a pesar de que els integrants de Sweet eren musicalment competents. Per este motiu, la relació entre Sweet i la dupla compositora era cada volta més tensa. Una atra raó important va ser que ells no estaven contents en l'image “chiclosa” (pop) que s'estava etiquetant sobre ells. Davant l'insistència de la banda i com un canvi conscient, els seus costats B varen aparéixer en temes més pesats, per eixemple, «Done Em Wrong All Right», l'auto-escrit costat B de «Co-Co», tema que va sorprendre a alguns oyents que havien odiat el seu sò pop, pero amaven el seu estil roc i es varen donar conte de que hi havia més en la banda de lo que havien pensat. Esta dicotomia d'un “costat A chicle” i un “costat B de roc pesat” solament servia per a confondre als seus fanes adolescents. De fet, en les actuacions en directe el repertori de The Sweet consistia en cares B, en cançons i popurrís de varis temes de roc and roll clàssics; rara volta varen ser els senzills costat A marca Chinn/Chapman els que varen tocar en directe. En febrer de 1972, «Poppa Joe» va ser llançat i va alcançar el Top 10 de les llistes del Regne Unit en el número. Els següents dos senzills de l'any varen ser «Little Willy» i «Wig-Wam Bam», tema que va alcançar el número 4 en la mateixa llista. «Little Willy» va alcançar un sorprenent número 3 en la Billboard Hot 100 d'Estats Units despuix d'una reedició en 1973, convertint-se en el major èxit del grup entre el públic nortamericà. Encara que «Wig-Wam Bam» es va mantindre en gran mida fidel a l'estil de les gravacions anteriors de Sweet, les veus i guitarres tenien un sò més dur, més roc que es va justificar en gran part perque va anar el primer senzill de Sweet que els membres reals de Sweet varen tocar. Esta transició, va ser la que va preparar el camí per al canvi musical que es va produir en giner de 1973, en el hit «Block Buster!» (l'imperatiu de «Block Buster!», més vesprada va ser a sovint falsament associat a les bombes de Blockbuster, aludint als sons de sirena de la Segona Guerra Mundial). Va ser el senzill més exitós del grup en el Regne Unit, el qual ràpidament va alcançar el número 1 en les llistes del país. «Hell Raiser» va ser llançat en maig i va alcançar la posició 2, l'èxit va ser repetit pels senzills posteriors, «The Ballroom Blitz» (setembre de 1973) i «Teenage Rampage» (giner de 1974). Menció a banda mereix el potent «The Ballroom Blitz» (o solament conegut com «Ballroom Blitz»), per a molts el tema més representatiu de Sweet, cançó escrita (com era lo usual) pel duo Chinn/Chapman i llançada prèviament com a senzill en setembre de 1973, va ser número 1 en Austràlia i Canadà, número 2 en el Regne Unit i número 5 en Estats Units. En Espanya va ser traduïda com a «Rebombori en el saló de ball». Va ser inclosa en la versió americana de Desolation Boulevard, i no es troba en la versió britànica original. Com la popularitat del grup va créixer, Sweet va tindre un apretat calendari de presentacions en el Regne Unit i en el restant d'Europa en aparicions promocionals en televisió, inclosos numerosos programes britànics com «Top of the Pops» i «Supersonic» en les franges horàries de major audiència. Sweet pronte va captar una atenció notable en els adolescents. En una aparició de «Block Buster!» en el programa «Top of the Pops», Steve Priest va suscitar queixes en acabant de que va aparéixer disfrassat en un uniforme alemà i mostrant un braçalet en una esvástica nazi.

La banda també va aprofitar l'explosió del glam roc, rivalizando en Gary Glitter, T. Rex, Queen, Wizzard i Slade, etapa caracterisada per la roba extravagant i botes de plataforma. No obstant, l'auge del gènero va escomençar a decaure cap a finals de 1974 i en això les agrupacions més lligades a est.

La formació d'una nova image

En 1974 i en el cim de la seua fama, Sweet s'havia cansat del control artístic de Chinn i Chapman eixercit a lo llarc de la seua carrera, per lo tant, el grup i Phil Wainman varen decidir gravar sense el duo. El segon àlbum Sweet Fanny Adams, va anar el seu primer Top 40 en llistes britàniques d'àlbums. La capacitat tècnica de Sweet es va demostrar per primera volta quan va escriure cançons hard roc com «Sweet FA» i «Set Em Free». Sweet també va deixar la seua image glam roc en favor d'una més convencional apariència hard roc. En resposta a les crítiques musicals en el Regne Unit, ells es varen concentrar en demostrar els seus talents musicals en peces escrites per ells mateixos. En el conte LP «Sweet Fanny Adams» (primer per a la banda cridant-se solament com Sweet) el grup va aparéixer en les seues característiques i agudes veus en harmonia, lo que va anar una tendència que va continuar en tots els àlbums de Sweet. De la mateixa manera que atres bandes contemporànees del Regne Unit com a T. Rex i Queen, Sweet s'ha reconegut com un dels principals exponents de les harmonia de to alt durant la década de 1970. Durant les sessions per a l'àlbum, Brian Connolly va ser ferit en una baralla en Staines High Street, Londres. La seua gola estava greument ferida i la seua capacitat de cantar molt llimitada. Priest i Scott varen deure omplir en la seua pròpia veu com a principal en alguns temes (»Into The Night» i «Restless»), mentres Connolly, baix tractament d'un especialiste d'Harley Street va conseguir completar l'àlbum. La banda no va donar a conéixer l'incident per a no perjudicar les vendes del disc i després varen dir a la prensa -despuix d'editat el material- que es varen cancelar totes les presentacions degut a que Connolly tenia una infecció de gola.

Desolation Boulevard

A inicis de 1974, Sweet va rebre una aclamació pública de part del guitarriste de The Who, Pete Townshend. La banda també va anar freqüentment citada per ells, sent una de les seues principals influències; era freqüent que Sweet interpretara un popurrí dels seus temes en els seus concerts durant molts anys. A invitació de Townshend, Sweet va ser citat per a obrir un concert de The Who, els qui estaven tocant en el camp de fútbol del Charlton Athletic. En una actuació programada en The Valley, Londres, en juny de 1974, les greus contusions en la gola de Connolly els va impedir el compliment de la funció. Alguns crítics sostenen que mai la veu de Connolly es va recuperar despuix d'este incident, i no va ser capaç de cantar en la força i la purea que hi havia en el seu àlbum i senzills previs. Fins a casi finals d'eixe any, el cantant va ser capaç d'actuar en viu a plenitut. Un segon àlbum va ser llançat en 1974 cridat Desolation Boulevard, pràcticament el punt culminant en la carrera de l'agrupació. Un dels temes d'este àlbum va ser una versió de The Who: «My Generation» (no està present en la versió d'EE. UU. del mateix àlbum). Este disc, produït per Mike Chapman en lloc de l'ara difunt Phil Wainman, va ser gravat en a penes sis dies i va oferir un sò més cru 'en viu'. El primer senzill delP, el heavy-melòdic “The Six Teens” (juliol de 1974) va ser un èxit Top 10 en el Regne Unit, Alemània i Països Baixos. No obstant, la publicació del senzill posterior, “Turn It Up” (novembre de 1974) solament va alcançar elloc 41 en les llistes del Regne Unit. “Turn It Up”, va rebre una mínima radiodifusió en el Regne Unit i va ser prohibida per algunes estacions de radi per certes líriques polèmiques: el contingut de “el sò horrible de Deu” i “per l'amor de Deu, voltea cap a avall” varen ser considerats “no aptes per a l'escolta de la família”.

The Sweet Singles Album i Strung Up

En 1975, RCA va llançar un àlbum recopilatorio cridat The Sweet Singles Album (en Austràlia i Nova Zelanda solament). Este LP destaca dos gravacions individuals, incloent els èxits “The Ballroom Blitz”, “Teenage Rampage”, “Block Buster!” i “Hell Raiser”. El disc va coincidir en el seu gira d'Austràlia i Nova Zelanda i va anar un èxit de vendes. Un àlbum doble, Strung Up va ser llançat en novembre (llevat en EE. UU.), el qual conté un disc en viu (el primer per a la banda) gravat en el Regne Unit en decembre de 1973. El segon disc va ser una compilació de cançons publicades anteriorment i senzills costat B (ademés d'una nova cançó per Chinn i Chapman: “I Wanna Be Committed”). També al final de l'any Andy Scott va llançar el seu primer senzill en solitari titulat “Lady Starlight”. Açò va ser acompanyat per un videoclip en solitari de Scott tocant la cançó (una versió alternativa posterior es va sumar a les versions per a Japó i EE. UU. en el disc de 1976 Give Us A Wink, i la del CD d'Andy Scott “30 Years” en una atra versió alternativa. Esta cançó també va aparéixer en Desolation Boulevard, pero en un suau remix.

Escrivint i produint el seu propi material

En 1975, Sweet va tornar als estudis per a tornar a organisar i gravar un pop més orientat a l'estil de la cançó “Fox On The Run”, que va aparéixer originalment en 1974 en elP Desolation Boulevard. El tema va ser el primer senzill de Sweet, totalment escrit i produït pels seus quatre integrants; “Fox On The Run” (març de 1975), va ser llançat en tot lo món i es va convertir instantàneament en el seu major èxit de vendes, alcançant el número un en Alemània i Austràlia, número dos en el Regne Unit i els Països Baixos i el número cinc en els EE. UU. (en l'edició en 1976). La següent cançó va ser “Action” (juliol de 1975), va aplegar al Regne Unit a la posició 15 (des de 1975, tots els discs editats per RCA i Polydor varen publicar el nom de la banda simplement com Sweet). A partir d'eixe moment varen confiar en la seua pròpia composició i la capacitat de producció, Sweet va passar la segona mitat de 1975 en Musicland en Munich, Alemània, a on es va registrar l'àlbum Give Us A Wink! (el quarto d'estudi) en l'ingenier de sò alemà Reinhold Mack, qui més vesprada va gravar en Electric Light Orchestra i coprodujo per a Queen. No obstant, açò va coincidir en un descens considerable i inevitable en l'èxit del grup.

Disminució de la popularitat

Giner de 1976 va vore ellançament de “The Lies In Your Eyes”. Este senzill no va tindre molt èxit en tot lo món, llevat en algunes parts d'Europa i Austràlia. Com a resultat de la seua falta d'èxit, Austràlia va ser l'únic país a on es va publicar el segon senzill “4th of July”. Give Us A Wink! va ser el primer àlbum totalment produït i escrit per ells mateixos i va ser llançat en març de 1976. Durant eixe any, Sweet va intentar guanyar popularitat en els Estats Units per mig de la promoció del seu nou material discogràfic en un apretat programa de concerts de més de cinquanta dates. Durant una aparició en Santa Monica Civic Auditorium en Santa Mónica, Califòrnia, el 24 de març, Sweet va tocar “All Right Now” (clàssic de Free) en Ritchie Blackmore, com un homenage per a commemorar la mort del guitarriste de dita banda, Paul Kossoff. El segon senzill delP, “The Lies In Your Eyes” va entrar en el Top 10 en Alemània, els Països Baixos i Austràlia, pero solament va alcançar elloc 35 en les llistes britàniques. Entre octubre de 1976 i giner de 1977 Sweet va escriure i va gravar el nou material en el Kingsway Recorders i els estudis Àudio Internacional de Londres, per al seu següent àlbum. El primer senzill de l'àlbum encara no publicat va ser “Lost Angels”, este senzill va ser solament un èxit en Alemània. En abril de 1977, Off The Record va ser posat a la venda, i es va convertir en l'últim LP de Sweet baix l'etiqueta RCA. El següent senzill de l'àlbum, “Fever of Love”, va representar per a la banda la partida en una direcció cap a un estil un poc més euro pop hard roc. En este àlbum, Sweet va tornar a treballar de nou en l'ingenier de “Give Us A Wink!”, Louis Austin, qui més vesprada seria ingenier de Def Leppard en el seu àlbum debut de 1980, “On Through The Night”. Els anys 1976 i 1977 varen presentar a Sweet en dos àlbums més orientats a l'acte teatral glam metal. Discs com “Give Us A Wink!” i “Off the Record” varen ser, sense dubte els LP d'estudi més pesats de l'agrupació. De fet, en la llista Top 20 d'EE. UU. Top 20 Chart varen entrar en “Action” com el grup més dur, junt en “Stairway To The Stars”, el qual va anar el senzill final per al sagell RCA en agost de 1977.

Ruptura en RCA i canvi d'estil

Sweet va trencar en RCA a finals de 1977. El primer àlbum per al nou sagell Polydor, Level Headed (per a molts crítics la seua obra mestra), va presentar a Sweet experimentant per mig de la combinació de roc i els sons clàssics “a-la-clavesin”, un enfocament similar al de la banda britànica Electric Light Orchestra (ELO). En efecte, el tema “Love Is Like Oxygen” es confon a sovint en una cançó d'ELO. En gran partix l'àlbum va ser gravat en Château d'Hérouville prop de París, França. La citada cançó (i principal) dura casi 7 minuts en la seua versió de LP i presenta una lluenta interpretació de guitarra acústica d'Andy Scott, com mai s'havia escoltat. En la seua versió per a ràdio este intermig apareix editat. El resultat del disc ”Level Headed” va representar una nova direcció musical des del seu influenciat estil roc a lo Led Zeppelin, a una mescla en balades acompanyades d'una orquesta de 30 peces. La balada, "“Lettres d'amour”, va destacar un dueto entre Brian i la cantant emergent Stevie Lange (que es convertiria en la principal cantant del grup Night en 1979). Mentres que la banda hi havia vist Andy Scott i Steve Priest cantant ocasionalment en solament algunes pistes dels àlbums previs, en est la seua intervenció vocal és molt més significativa, en detriment de la participació líder de Connolly, qui ya presagiava abandonar als seus companyers al no involucrar-se de ple com en atres treballs. De fet, l'escocés solament va intervindre en la mitat de les cançons de l'àlbum. En l'adició del periodo de sessions i gires, es varen incorporar com a músics el tecliste i guitarriste Gary Moberley i Nico Ramsden respectivament, Sweet va mamprendre una breu gira europea i escandinava seguit d'un únic concert en terres britàniques en el Hammersmith Odeon de Londres el 24 de febrer de 1978, el que seria pràcticament la seua despedida en l'exitosa alliniació. En efecte, “Love Is Like Oxygen” (giner de 1978) va ser el seu últim Top 10 en el Regne Unit, EE. UU. i Alemània. Scott va anar també nominat per a un Ivor Novello Award per la co-composició d'esta cançó. Un atre senzill de l'àlbum, “Califòrnia Nights” (maig de 1978), en Steve Priest com el cantant, va alcançar elloc 23 en les llistes alemanes i va anar l'últim èxit rellevant en la carrera dels Sweet.

Eixida de Brian Connolly

Entre març i maig de 1978 Sweet va tindre una extensa gira pels Estats Units. En esta ocasió, no obstant, s'havia reduït a l'estat d'una banda de companyia per a un tour de Bob Seger and the Silver Bullet Band. La gira va incloure una data desastrosa en Birmingham, Alabama, en la que varen estar els eixecutius de Capitol Records entre el públic assistent per a vore Brian Connolly donar una actuació ebri i incoherent, que va concloure anticipadament en el seu colapse en l'escenari, deixant el restant del grup per a que tocara sense ell. Este succés va marcar negativament el futur del grup. Sweet es va reagrupar en Anglaterra abans del recomençament del tour programat a finals de maig de 1978, abandonant l'acompanyament musical a Seger i atres actuacions per a bandes com Foghat i Alice Cooper, fins que varen reaparéixer en el Regne Unit a principis de juliol d'eixe any. El quartet va començar a treballar en el seu pròxim àlbum a mitan d'agost, en sessions de composició en el Clearwell Castle. Llamentablement, l'alcoholisme de Brian era cada volta més problemàtic i va influir en les mals relacions dels seus companyers cap a ell. Encara que tots els membres de Sweet varen viure l'estil de vida de roc extrem durant els anys 70 —en l'alcohol, les drogues i les dònes, entre atres coses—, els atres no varen ser tan greument afectats com Connolly. Andy Scott va dir a la revista Mulle en 2008: “Crec que s'haguera sabut que era un problema [en Brian] ya en la primera gira d'EE. UU. En 1975 díem: ‘Anem a intentar tindre un dia no potable’ [sense licor], pero era difícil”. Esta situació va motivar el prematur i accelerat deterioració en la salut de Connolly, que va propiciar un atac cardíac massiu en 1981, quan solament contava en 36 anys d'edat, del com mai es va repondre per complet. A finals d'octubre de 1978 Sweet va aplegar a l'estudi de The Town House, en Shepherds Bush, Londres per a escriure i gravar nou material per al seu següent àlbum. Una série de pistes en Connolly varen ser registrades, pero es varen considerar de calitat insatisfactòria i les seues contribucions varen ser borrades del disc posterior Cut Above The Rest —nom per demés sugestiu, ya que varen terminar editant-ho com un trio i en la regrabación del material—, el sèptim en la carrera de l'agrupació.

Dos últims temes a on s'escoltava la veu principal de Brian (notablement en menor energia), “That Girl” i “Play All Night”, es varen recuperar de les sessions encara que mai es varen publicar oficialment. De fet, Connolly no apareix en els crèdits de l'àlbum, a pesar de que era un membre de la banda en eixe moment. “Play All Night” va ser regrabada en Priest en les veus per alP i “Log One (That Girl)” va ser publicada finalment en el disc recopilatorio Platinum Rare que conté algunes cançons inèdites de Sweet. El 23 de febrer de 1979, es va anunciar l'eixida oficial i definitiva de Brian Connolly del grup. Públicament, ell va dir que seguiria una carrera en solitari en un interés en la gravació de country roc. Sweet va continuar com un trio en Tucker, Scott i Priest (este últim ara tant tocant el baix com en la veu principal). Scott va dir que Ronnie James Va donar, que acabava de partir de Rainbow, va ser abordat en giner de 1979 per a unir-se com a nou cantant del grup. Pero Priest ho nega. En qualsevol cas, Va donar va terminar unint-se a Black Sàbat poc temps despuix. El tecliste Gary Moberley va continuar colaborant en el grup en l'escenari i en gravacions, aixina com el guitarriste Ray McRiner també es va sumar per al seu gira en 1979. Abdós varen contribuir en les cançons per al seu pròxim àlbum, Waters Edge, que va ser llançat en Europa baix eixe títul i com Sweet VI en Amèrica. Un àlbum final d'estudi, cridat Identity Crisis (un atre títul que reflectia lo que succeïa en la banda) va ser gravat entre 1980 i 1981 i en ell Sweet va portar a terme el seu últim show en viu en l'Universitat de Glasgow, Escòcia, el 20 de març de 1981. Els dos discs varen reportar vendes molt fluixes, i els crítics els varen terminar per enviar a l'oblit. Sweet oficialment va desaparéixer en 1982, en vista de la relativament poca popularitat que despertava l'agrupació davant una audiència que ya tenia atres preferències musicals.

Reunions i noves formacions

Re-formació

En 1985, Scott i Tucker varen reformar Sweet en nous músics, el cantant Paul Mario Day (ex Iron Maiden, ex More, ex Wildfire), el tecliste Philanzon (ex Grand Prix, ex Lionheart, ara en Uriah Heep), i el baixiste Malcolm McNulty (que ara és el cantant dels roqueros glam Slade). Priest va ser invitat a unir-se a Tucker i a Scott per a una gira per Austràlia de 1986, pero ell es va negar. El cantant Day va terminar casant-se en la guia de turisme australiana de la banda i va continuar per un curt temps en Sweet, acompanyant-els en els desplaçaments que anaven i venien per Europa fins que estos varen resultar ser massa engorrosos per al seu estil de vida. Va eixir a finals de 1988. Com McNulty es va traslladar alloc del cantant, Jeff Brown va vindre a fer-se càrrec del baix a principis de 1989. Lanzon també anava i venia entre Swwet i Uriah Heep durant 1986-1988 fins que l'agenda d'Heep va créixer massa per a mantindre-ho ocupat en ells. Ian Gibbons (que havia tocat en The Kinks i The Records) i després Malcolm Pearson, varen aplegar en lloc de Lanzon fins a ocupar dit lloc Steve Mann (ex Embolicar, ex Lionheart, ex McAuley Schenker Group), qui va arribar en decembre de 1989 per un extens periodo de cinc anys i mig. En 1991, Tucker va partir en definitiva per la seua mala salut.

Carrera en solitari de Connolly

Despuix d'eixir de Sweet en 1979, Connolly va publicar dos singles en solitari per a Polydor en Alemània, que varen anar “Take Away The Music” i “Do You Know A Lady”, abdós èxits menors en 1980. Un atre tema es va titular “Hypnotized” (escrita per Joe Lynn Turner), publicat en 1982 baix l'etiqueta Carrere en el Regne Unit i RCA en Alemània. Connolly va viajar a principis de 1980 com Connolly Encore o “la banda de Brian Connolly” abans de prendre el nom de Sweet Brian Connolly (o New Sweet, com va ser conegut breument) en 1984. A pesar dels seus sérios problemes de salut, Connolly va viajar pel Regne Unit i el circuit europeu de forma regular durant les décades de 1980 i 1990, respalat per les seues bandes Brian Connolly, New Sweet i Sweet, tocant una mescla dels vells èxits dels 70 i atres versions. L'última presentació del seu treball en viu va ser el 5 de decembre de 1996 en Bristol, Anglaterra (solament dos mesos abans de la seua mort), pero després va cancelar la gira per problemes contractuals i en definitiva per maltia.

Carrera en solitari de Scott

Scott va llançar el seu segon senzill “Gotta See Jane”, en 1983, baix el nom de “Ladders”. Va ser una versió del hit de R. Dean Taylor en Motown, tema produït per ell mateix i per Louis Austin, qui va treballar en Sweet com a ingenier de sò en temps passats. El costat B “Krugerrands” va ser tret a continuació com un senzill (baix el verdader nom d'Andy Scott), pero de la mateixa manera que el seu predecessor, va passar totalment inadvertit en llistes, a excepció de Suràfrica, a on va aplegar al Top 10.

En 1984, Scott va publicar dos senzills més, “Let Her Danse” i “Invisible”. El seu únic verdader èxit com a soliste va ser “Lady Starlight” en 1974. El seu àlbum “30 Years”, va ser llançat en 1983 baix el sagell Repertoire Records, la qual va anar una recopilació de tots els seus proyectes en solitari, incloent donem.

Reunions i la mort de Brian Connolly, Mick Tucker i Steve Priest

En 1988, el productor Mike Chapman va contactar als quatre membres de Sweet i els va oferir finançar una sessió de gravacions en MCA Records en el seu estudi en els Àngeles, Califòrnia, per primera volta en nou anys. No obstant, la reunió va ser breu i desagradable; es varen gravar algunes versions d'estudi de “Action” i "The Ballroom Blitz", pero la veu de Connolly va ser considerada insatisfactòria pels tres membres restants i el seu productor, sumat al mal estat físic del cantant. per lo que varen decidir no seguir avant.

En 1990, els quatre integrants originals es varen tornar a unir per a la promoció d'un documental de música en vídeo, titulat Sweet Ballroom Blitz. Este material, editat en el Regne Unit, contenia les seues actuacions de televisió en el país dursnte la década de 1970, i va incloure entrevistes recents. Va ser llançat per Tower Records, Londres i va ser l'última volta que se'ls va vore junts. Brian Francis [McManus] Connolly va morir d'insuficiència hepàtica i atacs cardíacs repetits, atribuït al seu alcoholisme crònic, el 9 de febrer de 1997, als seus 51 anys. En 1981 ya havia sofrit un atac cardíac massiu mentres estava en un hospital de la capital britànica al que va sobreviure, pero la seua salut es va vore afectada de manera permanent en una paràlisis en el seu costat esquerre, que més vesprada es convertiria en una condició del sistema nerviós. La majoria creu que l'episodi va ser provocat per una ingesta molt alta d'alcohol per Brian, junt en l'us de medicaments diuréticos receptats per a baixar de pes. En eixe moment era un bebedor habitual de whisky i brandy. Al respecte ell mateixa va presumir en ocasions sobre la seua delicada condició clínica en algunes entrevistes: “He tingut més atacs cardíacs que qualsevol atre home que encara viva”.

Va ser incinerat despuix d'una cerimònia en l'iglésia catòlica del Santíssim Nom en el Old Millane, Denham, Buckinghamshire i les seues cendres varen ser escampades sobre l'aigua per les seues filles adultes Nicola i Michelle. També va deixar una exesposa, Marilyn, i un chiquet de dos anys, cridat Brian James (B. J.) per la seua nóvia, Jean. Michael Thomas (Mick) Tucker va fallir el 14 de febrer de 2002 en Welwyn Garden City, Hertfordshire, de leucèmia (maltia que ho va alluntar de la música), a les seues 54 anys, i el seu funeral es va portar a terme el 25 de febrer de 2002. Va combatre contra la mortal maltia per cinc anys sense èxit i està enterrat en una tomba (sense nom) en el cementeri Chorleywood House. Es caracterisa per un àngel dormit. Un banc de fusta en una placa de bronze finançat pels fanes com una dedicació a Mick també està situat en les rodalies de la tomba. Va deixar una viuda, Jan, i una filla Ayston del seu primer matrimoni en Pauline († 1979). Segons Steve Priest: “Ell va ser el baterista més infravalorado que mai va eixir d'Anglaterra. Va ser el centre neuràlgic de la banda. Era tècnicament maravellós. El seu tempo va ser impecable, pero hi havia un montó d'ànima bona i ell realment sentia lo que estava tocant”. El 4 de juny de 2020 Steve Priest va fallir als 72 anys per causes no revelades, i des de llavors Andy Scott és l'únic membre viu de la formació clàssica.

Versions d'Andy Scott i Steve Priest

Versió de The Sweet d'Andy Scott

Despuix de la separació de Tucker en la banda de Scott en 1991, dos bateries, Holger Andy & Bobby Andersen, varen pujar a bordo. Alemà Bodo Schopf (ex McAuley Schenker Group) I després es va incorporar al tro fins a 1993 quan Bruce Bisland (ex Weapons, ex Wildfire, ex Praying Mantis) va aplegar per a quedar-se. Despuix de l'eixida de Tucker, Scott va canviar el nom de la banda a 'Sweet Andy Scott's'. Despuix de la mort de Mick Tucker en 2002, Scott va truncar el nom de la banda a simplement “The Sweet”, una volta més. Mal McNulty va partir en 1994, encara que tornaria breument eixe any per a farcidura de Jeff Brown en el baix (com lo seria en 1995 de nou com a cantant en algunes dates, mentres que Rocky Newton va tocar en el baix). El tecliste fundador de la banda Gary Moberley i Ian Gibbons també varen fer de farcidura en les gires en el grup d'eixe any, de la mateixa manera que Chris Goulstone. Chad Brown (ex–Lionheart, cap relació en Jeff Brown) va ser el nou cantant. En 1996 Mann es va marchar i Gibbons va tornar per un breu temps ans que Steve Grant (ex The Animals) es convertira en el tecliste permanent. En eixir de Chad Brown en 1998, Jeff Brown va assumir la veu principal, aixina com en les seues funcions en el baix la banda va ser una volta més un quartet. Despuix d'açò, Sweet estava novament estable per als pròxims cinc anys. A mitan de la década de 2000 duria de nou canvis interns. Tony O'Hora (ex -Onslaught, Power Junkies, Praying Mantis), va substituir a Jeff Brown com a cantant després de que este els abandonara per a unir-se a BC Sweet (els restants de l'alliniació de Brian Connolly, que va continuar com una banda tribute despuix de la mort de l'escocés), junt en el tecliste Gary Moberley. Ian Gibbons va retornar per una temporada com a tercera farcidura de teclista en juny de 2005 per a un concert en les Illes Feroe (Dinamarca). Pero llavors O'Hora va decidir separar-se a finals de 2005. Els cantants, Mark Thompson Smith (ex–Praying Mantis) en novembre de 2005 i Tony Mills (ex Shy, ex Siam, ara en TNT). A principis de 2006 vi i es va anar. Grant inclús va botar de teclats per a ser la veu solista, i inclús el baix quan va ser necessari, en les dates en que el grup no tenia cantant (Philanzon, a continuació, Steve Mann, va tornar temporalment en les tecles quan Grant era el cantant). Jo Burt (ex Black Sàbat) va ser el baixiste temporal en octubre / novembre de 2005. El grup finalment va conseguir un nou cantant permanent quan Peter Lincoln (ex Sailor) va aplegar en juliol de 2006. La formació es compon actualment d'Andy Scott, Bruce Bisland, Steve Grant, i Peter Lincoln. Scott ha va produir recentment un nou àlbum de Suzi Quatro, Back To The Drive, publicat en febrer de 2006. Març 2006 va vore ellançament de l'àlbum de la seua banda en EE. UU. cridat Sweetlife (des de 2002). En octubre de 2006, Scott va protagonisar una representació per a ajudar a salvar al seu equip de fútbol de la ciutat natal (Wrexham, Gals), que travessa per greus dificultats financeres. Del 26 d'abril al 13 de maig de 2007 Andy va tocar en Alemània, Bèlgica, Àustria i Itàlia, i en esta gira va tocar cançons de Sweet Fanny Adams, inclosos alguns dels seus atres èxits. El 24 i 25 de maig de 2007, la banda va tocar en Porte Alegre i Curitiba, Brasil, la seua primera i única presentació en Amèrica del Sur. La gira es va cridar “Sweet Fanny Adams Tour”. La banda va estar de gira de nou en març de 2008 baix la bandera “Sweet Fanny Adams Revisited Tour”. En maig i juny de 2008, Sweet Andy eren part del tour “Glitz Blitz & 70s Hitz” del Regne Unit, junt en The Rubettes i Showaddywaddy. El 19 de juny de 2009, els aficionats de tot lo món varen celebrar el natalici 60 d'Andy en The Robin 2, Bilston, Regne Unit. Sweet Andy va tocar per dos hores un concert de roc en les cançons de Sweet Fanny Adams, Live For Today, Dream On i un parell de covers, Parklife cridat Sweetlife eixa nit i Sex On Fire. Al mateix temps, elloc web personal d'Andy va ser llançat com una base de senyes d'informació sobre el seu treball com a músic, productor i cantant.

Versió de The Sweet de Steve Priest

Steve Priest es va traslladar a viure als EE. UU. en 1979. A finals de 1980 en Nova York, va formar una banda anomenada “The Allies”, en el guitarriste Marque Delmar i el bateria Steve Missal. La seua cançó “Talk to Em” va ser utilisada en la película de 1989 Fast Food.

Finalment, Steve va emigrar a els Àngeles en 1986. Despuix de llançar la seua autobiografia, “Llaure You Ready, Steve?” (una alusió a la llínea inicial de The Ballroom Blitz) en 1994, va passar algun temps fent el treball de producció. En 2006, va publicar “Priest's Precious Poems”, un CD compost de material de diversos proyectes en els que havia participat, no solament en The Allies, sino també en el músic David Arkenstone i en el seu conte en solitari. En giner de 2008, Steve Priest va montar la seua pròpia versió de The Sweet, en els Àngeles, Califòrnia. Es va sumar el seu companyer britànic Stuart Smith, un vell amic i un antic component de les bandes de Sidewinder i Heaven & Earth, en la guitarra. El natiu de la ciutat, Richie Onori, i companyer de Smith en Heaven & Earth, va ser dut per a la bateria. Elloc del teclat va ser propietat de l'ex Crow i de World Classic Rockers, Stevie Stewart. Elíder i cantant Joe Retta va ser dut per a completar l'alliniació. Despuix d'una primera compareixença en l'estació radial de roc dels Àngeles, 95.5 KLOS, en el popular programa radiofònic Mark & Brian, va començar la gira “Llaure you ready Steve?” en el Whisky a Go Go en Hollywood, el 12 de juny de 2008. La banda va passar els pròxims mesos tocant en festivals i concerts en tot EE. UU. i Canadà, incloent, entre atres escenaris: Moondance Jam en Walker, MN; encapçalant el Roc 'n' Resort Festival de N. Lawrence, OH, Londres, Ontario's Roc The Park en Canadà, un atre concert encapçalant en el Festival de les Llums de Peterborough, The Common Ground Festival en Lansing, Míchigan, i finalment, un concert a benefici de les víctimes dels incendis forestals en Califòrnia en el Qualcomm Stadium en Sant Diego, CA. En giner de 2009, The Sweet no solament es va presentar en el Industry's Pollstar Awards, sino que també va tindre una breu actuació en el teatre Nokia, a on es va celebrar l'event, sent la primera volta en l'història de la cerimònia que una banda s'ha presentat a la fira. Ademés dels concerts locals en el House of Blues de Sunset Strip i Universal Citywalk. El 2009 va vore la tornada de la banda a Canadà per a gires agotades, espectàculs en el Teatre Mae Wilson i Cassino Regina, aixina com el Nakusp Music Festival i el Rockin 'The Fields en Minnedosa, Manitoba. Festivals d'EE. UU. han inclós la mitat de Minnesota Jam, Rockin 'Rius de Montana (en Pat Travers i Peter Frampton), i dos fins d'espectàculs d'estiu en la plaja de Santa Cruz Boardwalk. El nou grup va gravar una versió del clàssic dels Beatles “Tiquet to Ride”, que va ser inclós en la publicació de Cleopatra Records Abbey Road, un CD tribute als Fab Four, que es va publicar el 24 de març de 2009. La banda continua tocant, i en març de 2011 va iniciar la seua gira per Sudamérica acompanyant a Journey.

Una vista prèvia del nou CD de la banda, “Live in America”, que va ser gravat en viu en el Cassino Morongo en Cabazon, Califòrnia el 30 d'agost de 2008, es va presentar en el programa “Front Row” de KLOS el 12 d'abril de 2009. El CD, que va ser venut en la shows i a través de la tenda en llínea de la banda, va ser llançat en tot lo món en un acort exclusiu en Amazon. com el 21 de juliol de 2009. La publicació ha collit crítiques favorables de The Roc n Roll Report, Classic Roc Revisited i Hard Roc Haven, entre uns atres.

Sweet al dia d'hui

La discográfica Anagram Records va resucitar alguns dels èxits de la banda en el mix «It's.. It's... The Sweet Mix» (com a costat B va ser «Fox On The Run») en decembre de 1984. El senzill va aplegar a un discret lloc 45 en el Regne Unit i va ser l'última publicació de Sweet en senzill disponible a la data.

«The Ballroom Blitz» es va incloure en la banda sonora del taquiller film Wayne's World en 1992 (cover per Tia Carrere), fent resorgir la popularitat de la banda.

El sagell alemà Repertoire Records va publicar en agost de 1999 un recopilatori de gravacions de Sweet fins a llavors inèdites, a la que va cridar The Sweet: Platinum Rare. Entre els temes més interessants estan dos cançons que varen ser eliminades de les sessions originals de 1978 per a Cut Above The Rest, en les que s'escolta la veu de Brian Connolly.

El 28 d'abril de 2009, es varen llançar dos nous discs recopilatorio de la seua carrera, que comprenen grans èxits en un àlbum cridat Action: The Anthology Sweet. Va ser llançat per Shout Factory i va rebre unes codiciades quatre estreles (de 5) en el rànquing de la revista Rolling Stone.

En 2009 la biografia de Brian Connolly, titulada The Man Who Sang Blockbuster i escrita per l'autor Brian Manly, va ser publicada i està disponible.

Influències i artistes similars

Influències

Sweet (i atres crítics) freqüentment han nomenat a diferents bandes com a influència: The Beatles, The Who, The Move, The Hollies, Deep Purple, Jeff Beck, The Kinks, Cream, The Beach Boys, Three Dog Night, The Monkees, The Archies, Sandy Nelson, Pink Floyd i Led Zeppelin.

Artistes similars

Asiduamente, crítics han comparat a Sweet en atres artistes, populars, tals com: Starz, Slade, Suzi Quatro, Queen, Cheap Trick, The Babys, Ratt, Dokken, Mötley Crüe, Def Leppard, Boston, Alice Cooper, Five Man Electrical Band, Rick Derringer, Deep Purple, Electric Light Orchestra, Poison, Cinderella en Tom Keifer, Gary Glitter i Mud.^{cita requerida}

Membres que han integrat la banda

The Sweetshop/The Sweet (1968–1969)	Brian Connolly: veu Frank Torpey: guitarra elèctrica Steve Priest: veu, baix elèctric Mick Tucker: bateria, percussió, cors
The Sweet (1969–1970)	Brian Connolly: veu Mick Stewart: guitarra elèctrica Steve Priest: veu, baix elèctric Mick Tucker: bateria, percussió, cors
The Sweet/Sweet (1970–1977)	Brian Connolly: veu, sintetisadors (en concerts) Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors, chelo Steve Priest: veu, baix, harmònica Mick Tucker: bateria, percussió, cors
Sweet (1977-1979)	Brian Connolly: veu, guitarra, sintetisadors Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors, chelo Steve Priest: cors, baix, harmònica Mick Tucker: bateria, percussió, cors Músics invitats: Nico Ramsden: guitarra (en concerts) Gary Moberley: teclats, sintetisadors (en concerts entre 1978-79 i gravant l'àlbum Cut above the rest)
Sweet (1979)	Andy Scott: veu, guitarra elèctrica, sintetisadors, chelo Steve Priest: veu, baix elèctric, harmònica Mick Tucker: bateria, percussió, cors Músics invitats: Ray McRiner: guitarra elèctrica (en concerts) Gary Moberley: teclats, sintetisadors (concerts en 1979 i en la gravació de l'àlbum "Cut Above The Rest")
Sweet (1980-1982)	Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors, chelo Steve Priest: veu, baix, harmònica Mick Tucker: bateria, percussió, cors Músics invitats: Gary Moberley: teclats, sintetisadors (en concerts i en la gravació dels àlbums "Water's Edge" i "Identity Crisis")
Sweet (1982–1985)	Dissolució de la banda

Andy Scott's Sweet

Andy Scott's Sweet (1985–1988)	Paul Mario Day: veu Andy Scott: veu, guitarra elèctrica, sintetisadors Mal McNulty: veu, baix elèctric Mick Tucker: bateria, percussió, cors Philanzon: teclats, sintetisadors, cors Ian Gibbons/Malcolm Pearson: teclats, sintetisadors (abdós varen aplegar de farcidura en lloc de Lanzon en 1988)
Andy Scott's Sweet (1989–1991)	Mal McNulty: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown: veu, baix Mick Tucker: bateria, percussió, cors Philanzon/Steve Mann: teclats, sintetisadors, cors (Mann va prendre lloc en decembre de 1989)
Andy Scott's Sweet (1991–1992)	Mal McNulty: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown: veu, baix Steve Mann: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Andy Holger/Bobby Andersen/Bodo Schopf (va integrar en 1991): bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (1992–1994)	Mal McNulty: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown: veu, baix Steve Mann: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (1994)	Chad Brown: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown/Mal McNulty (de farcidura): veu, baix Steve Mann/Gary Moberley/Ian Gibbons/Chris Goulstone(més vesprada els tres varen ocupar elloc de Mann): teclats, sintetisadors, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (1995)	Chad Brown/Mal McNulty(de farcidura): veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown/Rocky Newton (de farcidura): veu, baix Steve Mann: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (1996-1998)	Chad Brown: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Jeff Brown: veu, baix Ian Gibbons/Steve Grant (va prendre lloc en 1996): teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (1998-2003)	Jeff Brown: veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Steve Grant: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2003-2005)	Tony Ohora: veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Steve Grant/Ian Gibbons(breument el 6/05): teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2005)	Mark Thompson Smith (l'11 de maig) / Tony Ohora (l'11 de maig): veu Jo Burt: baix (en 10 i 11 de maig) Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Steve Grant/Philanzon (breument va aplegar en 2005 quan Grant va ser cantant temporal): teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2006)	Tony Mills (1/06)/Tony Ohora (1/06: 2/06): veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Steve Grant: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Steve Mann (a inicis de 2006 quan Grant va ser temporalment cantant i baixiste): teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2006: 2011)	Peter Lincoln: veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Steve Grant: teclats, sintetisadors, guitarra, cors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2011-2019)	Tony O'Hara: veu, teclats, guitarra Peter Lincoln: veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2019)	Tony O'Hara: veu, teclats, guitarra Paul Manzi: veu, baix Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Bruce Bisland: bateria, percussió
Andy Scott's Sweet (2019-present)	Paul Manzi: veu Andy Scott: veu, guitarra, sintetisadors Llig Small: baix, cors Bruce Bisland: bateria, percussió

Steve Priest's Sweet

Steve Priest's Sweet (2008–2020)	Joe Retta: veu Steve Priest: baix, veu Stuart Smith: guitarra, veu Stevie Stewart: teclats, veu Richie Onori: bateria

New Sweet/Brian Connolly's Sweet

New Sweet (1984)	Brian Connolly: voclaes Brian Rawson: guitarra Geoff Roots: baix Phil Ridden: bateria, percussió
New Sweet (1984-1985)	Brian Connolly: veu Steve Turner: guitarra Gary Farmer: baix Phil Ridden: bateria, percussió
New Sweet (1987)	Brian Connolly: veu Neale Haywood: guitarra Steve Berry: baix Martin: bateria
Brian Connolly's Sweet (1987-1992)	Brian Connolly: veu Steve Turner: guitarra Michael Williams: guitarra Gary Farmer: baix Dave Farmer: bateria, percussió
Brian Connolly's Sweet (1992-1994)	Brian Connolly: veu Mel Johnson: guitarra Bjorn Hurrel: baix Phil Ridden: bateria, percussió Steve Mulvey: teclats
Brian Connolly's Sweet (1994-1995)	Brian Connolly: veu Glenn Williams: guitarra Martin Cook: baix Drew Murphy: bateria, percussió Steve Mulvey: teclats
Brian Connolly's Sweet (1995-1997)	Brian Connolly: veu Glenn Williams: guitarra Dave Glover: baix Jeff King: bateria, percussió Steve Mulvey: teclats

Discografia

Artícul principal → Anexe:Discografia de Sweet.

Àlbums d'estudi

• 1971: Funny How Sweet Co-Co Ca Be
• 1974: Sweet Fanny Adams
• 1974: Desolation Boulevard
• 1976: Give Us a Wink
• 1977: Off The Record
• 1978: Level Headed
• 1979: Cut Above the Rest
• 1980: Waters Edge
• 1982: Identity Crisis

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sweet.
• thesweet. com/ Pàgina web oficial
• jugi3. ch/homepage/sweet. htm Discografia
• thesweetband. com Steve Priest's Sweet website
• sweetlife. dk Andy Scott Sweet website
• thesweet. com Andy Scott Sweet website
• andyscott. info Andy Scott's personal website
• Plantilla:Allmusicguide