Superconductor de tipo II

Archiu:Magnetización según el tipo de superconductor.png

Diferencia entre les reaccions a un camp magnètic extern d'un superconductor de tipo I (en roig) i un superconductor de tipo II (en blau). Per a contrarrestar el camp extern, el superconductor adquirix una magnetisació que cau bruscament (si el superconductor és de tipo I) o gradualment (si és de tipo II) abans de passar a l'estat normal.

Els superconductores de tipo II són aquells materials que en lloc de passar bruscament del estat superconductor a l'estat normal (com sí fan els de tipo I), van gradualment d'un a un atre.

El primer superconductor d'este tipo va ser descobert en 1930 per Wander Johannes de Haas i J. Voogd, encara que no es va poder reconéixer com a tal fins al descobriment del efecte Meissner.

Propietats

• Grup heterogéneu: al contrari que els de tipo I (que són tots elements purs), els superconductores d'este tipo són un grup heterogéneu: poden ser aleacions, ceràmiques o elements purs; entre estos últims trobem solament quatre: el carbono (pero solament els fulerenos i els nanotubos, puix quan es troba en forma de diamant o grafit mai alcança l'estat superconductor), el niobi, el tecnecio i el vanadi.
• Dos temperatures crítiques: si no apliquem cap camp magnètic veem que hi ha un interval de temperatures, entre T_c1 i T_c2, en el que el material està en un estat mixt (també conegut com a fase de Shubnikov, per Lev Shubnikov) en el que conviuen l'estat superconductor i el normal (mentres que en els superconductores de tipo I el pas d'un estat a un atre és discontinu). Si anem aumentant el camp magnètic, estes dos temperatures van sent cada volta més baixes, i si és el camp és lo suficientment gran, el material no és conductor ni tan sols en el zero absolut.
• Dos camps magnètics crítics: per un atre costat, si fixem la temperatura quan la substància està en estat superconductor i apliquem un camp magnètic, trobem una situació pareguda: a partir d'un cert valor H_c1 el camp comença a poder penetrar el material, i si ho aumentem fins a un valor H_c2 l'estat superconductor desapareix per complet.
• La magnetisació aumenta segons aumenta el camp magnètic extern per a contrarrestar-ho i que en l'interior dit camp siga nul, lo que dona lloc al efecte Meissner; pero al contrari de lo que passa en els superconductores de tipo I (a on la magnetisació s'anula bruscament quan s'alcança el camp magnètic crític) en els de tipo II la magnetisació alcança el màxim en H_c1, despuix del qual escomença a disminuir gradualment (permetent aixina que el camp magnètic extern vaja penetrant en la mostra) i no s'anula fins a alcançar H_c2.
• Encara no hi ha una teoria satisfactòria que els explique: la majoria d'ells (en excepcions notables com el niobi) són no convencionals, és dir, la teoria BCS no explica plenament les seues propietats.
• El paràmetro de Ginzburg-Landau és $\kappa >1/\sqrt{2}$ (i per lo general $\kappa \gg 1$), lo que significa que la llongitut de penetració és molt major que la llongitut de coherència de Ginzburg-Landau.
• La majoria són no convencionals, és dir, les seues propietats no estan explicades dins del marc de la teoria BCS (en algunes excepcions com el niobi o el diboruro de magnesi, que sí que són convencionals).