Anar al contingut

Sultanato de Sennar

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


El sultanato de Sennar o Sinnar (àrap السلطنة الزرقاء As-Saltana az-Zarqa 'el sultanato blau') va ser un regne norteafricà musulmà ubicat al nort de l'actual territori de Sudan, entre els anys 1504 i 1821, la capital dels quals era la ciutat de Sennar. En estar format per l'ètnia funj, i no ser d'orige àrap, va ser conegut com el «sultanato negre».[1]

Història

En el XV la part de Nubia anteriorment controlada pels regnes de Makuria i d'Aloa es repartia entre numerosos estats menuts, víctimes freqüents d'incursions de les tribus nómades del desert. La zona va ser unificada provisionalment per Abdallah Jamma, qui procedia de les regions orientals que havien creixcut gràcies al comerç en la mar Roja, i que va fundar un imperi de curta duració en la zona. Els funj varen aplegar des del sur al mando d'Amara Dungas al començament del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), varen véncer a Abdallah i varen establir el seu regne en Sennar.

Originalment el poble funj havia practicat una mescla religiosa d'animisme i cristianisme. l'islam també va tindre una important influència en les creències dels funj, i en 1523 el regne de Sennar es va convertir oficialment a esta religió, encara que molts elements de les anteriors creències varen continuar sincréticamente presents en la població.

El sultanato de Sennar es va expandir ràpidament a costa dels estats veïns. El seu poder es va estendre sobre Gezira, Butana, Bayuda i el sur de Kordofán. Esta expansió va originar tensions en els seus veïns: Etiopia al surest i l'Imperi otomà, al nort; est va reforçar les seues posicions, consolidant el seu domini sobre el nort de Nubia. Esta frontera septentrional es va mantindre inmutada fins a 1821.

Les relacions del sultanato en Etiopia eren particularment tenses, puix abdós països es disputaven les terres baixes ubicades entre els dos estats. Finalment, entorn al 1633, els etíops varen traslladar la seua capital a Gondar, lo que els va permetre afiançar la seua influència en esta regió. Els conflictes en els shilluk varen continuar en el sur, pero més tarde abdós es varen vore obligats a establir una difícil aliança per a lluitar contra el creixent poder dels dinka. Baix el mandat del sultà Badi II, Sennar va derrotar al regne de Tegali emplaçat a l'i va convertir al seu governant en el seu vassall.

A fins de el XVI, es va produir un tumult encapçalat per Ajib el Gran, qui va conseguir manejar als sultans de Sennar, en primer lloc fent-los els seus vassalls i apoderant-se després de casi la totalitat del regne en 1606. La monarquia de Sennar va resorgir en Adlan I, que va derrotar a Ajib en un parell de batalles decisives. Finalment es va alcançar un acort entre les parts, gràcies al com Ajib i els seus successors controlarien la província de Dongola en una gran autonomia.

En 1762 el sultà Badi IV va ser derrocat en un colp encapçalat per Abu Likayik, de la zona roja de Hamaj al noreste del país. Abu Likayik va instalar a un atre membre de la família real (Nasir) com a sultà títaro, governant com regente fins a 1769. Este fet va iniciar un llarc conflicte entre els sultans funj, que tractaven de recobrar la seua independència i autoritat, i els regentes de Hamaj, que intenten conservar el poder estatal en les seues mans.

Estes divisions internes varen debilitar enormement el sultanato i, cap a fins de el XVIII, Mek Adlan II, fill de Mek Taifara, va prendre el poder en un periodo de creixent presència turca en el regne Funj. L'influència turca es va consolidar quan va ascendir en poder Tahir Al-Agha, casat en la filla de Mek Adlan II. Açò va aplanar el camí per a l'integració del sultanato de Sennar en l'Imperi otomà.


En 1821, el general Ismail Kamil, fill de Mehmet Alí, governador del Egipte otomà, va invadir Sennar sense trobar resistència per part de l'últim sultà; el regne va ser absorbit en l'Egipte otomà. La regió es va englobar posteriorment en el condomini anglo-egipcíac de Sudan i en la república independent de Sudan des de 1956.

Eixèrcit de Sennar

El poder dels eixèrcits de Sennar es basava en la cavalleria pesada. La qual es componia per ginets procedents de la noblea, armats en llargues cimitarras, que aplegaven a l'altura dels estribos, utilisades al no permetre's l'us de llances. Estos ginets estaven armats per al seu defensa en una cota de malla, mentres que els cavalls estaven coberts en un gros edredón i una protecció de coure per al cap.

La major part li les tropes d'infanteria estava composta per esclaus, els qui també portaven cimitarras i una armadura llaugera. Esta força permanent d'infanteria, tenia la missió de resguardar els castells i fortalees en tot el sultanato.

L'existència d'un eixèrcit permanent permetia el control efectiu del territori de Sennar, a càrrec d'un eixèrcit relativament menut, pero molt eficaç en contra dels seus rivals menys organisats.

Economia de Sennar

El sultanato va alcançar el seu periodo d'apogeu a finals de el XVI, pero va escomençar a decaure en el següent. La riquea i el poder dels sultans es basava en el control de l'economia local, la qual depenia de les rutes de comerç. Totes les caravanes que travessaven el desert en direcció al mar Roja estaven controlades pel sultà, com el suministrament d'or, que funcionava com la principal moneda de l'Estat.

Cap al XVII, l'introducció de monedes estrangeres, àmpliament utilisades pels comerciants, va començar a erosionar el poder del sultà i el seu domini de l'economia.

Societat de Sennar

La societat de Sennar estava dividida en sis grups segons criteris geogràfics i ètnics, a cada u els quals se li assignava un color distintiu: el blau, el vert, el groc, el roig i el vert mesclat en groc; el sext grup estava compost pels esclaus que varen ser duts des de més al sur. La capital del sultanato, Sennar, era una ciutat pròspera gràcies el comerç; en el seu periodo de major esplendor va acollir a representants de tot l'Orient Mig i part d'Àfrica.

En les seues primeres décades, la societat sennar es caracterisava per una forta divisió entre els hereus de l'antic regne d'Alodia i el restant de la població sennar d'orige funj. Els alodianos varen adoptar com a símbol el «mant» del derrotat Abdallah Jamma, aplegant a ser coneguts com Abdallah.

El comerç floreciente en Sennar havia creat una classe adinerada, educada i alfabetizada de comerciants, els qui s'interessaven en llegir i conéixer l'islam, manifestant la seua preocupació per la falta d'ortodòxia religiosa en el regne. Tal com l'àrap s'havia convertit en la llengua del regne, l'islam s'havia declarat religió oficial del sultanato en 1523. La monarquia de Sennar havia segut considerada durant molt temps semidivina, en concordancia en les antigues tradicions animista, pero esta idea entrava en contradicció en l'islam. Paralelament, molts festivals i rituals anteriors, caracterisats pel consum massiu d'alcohol, varen subsistir per un temps en la societat sennar. No obstant, donada la pressió religiosa, estes tradicions varen ser abandonades en el pas dels anys.

Cultura

Religió

Islam

En el moment de la visita de David Reubeni en 1523, els Funj, originalment pagans o cristians sincréticos, s'havien convertit a l'Islam. Provablement es varen convertir per a facilitar el domini sobre els seus súbdits musulmans i el comerç en països veïns com Egipte.[2] La seua adopció de l'islam va ser només nominal i, de fet, els Funj inclús varen retardar l'islamisació de Nubia, ya que varen reforçar temporalment les tradicions sacras africanes.[3] La monarquia que varen establir era divina, similar a la de molts atres estats africans:[4] El sultà de Funj tenia centenars d'esposes[5] i passava la major part del seu regnat en palau, aïllat dels seus súbdits[6] i mantenint contacte només en un grapat de funcionaris.[7] No se li permetia ser vist menjant. En les rares ocasions en que apareixia en públic ho feya només en un vel i acompanyat de molta pompa.[8] El sultà era jujat periòdicament i, si se li trobava en falta, podia ser eixecutat.[9] Es creïa que tots els Funj, pero especialment el sultà, eren capaços de detectar la bruixeria. Es creïa que els talismans islàmics escrits en sennar tenien poders especials per la proximitat en el sultà.[10] Entre la població ni tan sols es coneixien els fonaments de la fe islàmica.[11] La carn de porc i la cervesa es consumien com a aliments bàsics en gran part del regne. La mort d'una persona important es plorava en "balls comunals, automutilación i revolcándose en les cendres del fòc de la festa". A lo manco en algunes regions, s'esperava que els vells, els lisiados i atres persones que creïen ser una càrrega per als seus parents i amics solicitaren ser enterrats vius o eliminats d'una atra forma.[9] A finals de el XVII, el sultanato de Funj seguia sense seguir les "lleis de l'Imperi Otomà", és dir, l'islam.[12] Aixina, fins al XVIII l'islam no va anar molt més que una frontera.[3]

A pesar d'això, els funj varen actuar des del principi com a patrocinadors de l'Islam, fomentant l'assentament de santones musulmans en els seus dominis. En el periodo posterior, les guerres civils varen obligar als llauradors a buscar la protecció dels santones; els sultans varen perdre a la població llauradora en favor dels Ulama.cita requerida

Cristianisme

El colapse dels estats cristians nubios va ser paralel al de les institucions cristianes.[13] La fe cristiana, no obstant, seguiria existint, encara que en paulatí decliu.[17] En el XVI, gran part de la població de Nubia seguia sent cristiana. Dongola, l'antiga capital i centre cristià del regne de Makuria,[18] va ser registrada com islamisada en gran part a finals de el XVI,[21] encara que una carta franciscana confirma l'existència d'una comunitat immediatament al sur de Dongola que practicava un "cristianisme degradat" en data tan tardana com 1742.[22] Segons el relat de Poncet de 1699, els musulmans reaccionaven en trobar-se en cristians en els carrers de Sennar recitant la Shahada.[23] La regió de Fazughli sembla haver segut cristiana a lo manco durant una generació despuix de la seua conquista en 1685; ya en 1773 es menciona un principat cristià en la regió.[24] El Tigre del noroest d'Eritrea, que formava part de la confederació Beni Amer,[25] va seguir sent cristià fins al XIX.[26] Els rituals derivats de les tradicions cristianes varen sobreviure a la conversió a l'islam[27] i varen seguir practicant-se fins al XX.[33]

A partir de el XVII, grups cristians estrangers, en la seua majoria comerciants, varen estar presents en Sennar, entre ells coptos, etíops, grecs, armenis i portuguesos.[34] El sultanato també va servir d'estació de pas per als cristians etíope que viajaven a Egipte i a Terra Santa, aixina com per als misionero europeus que viajaven a Etiopia.[35]

Idiomes

Vore també: Llengües nubias

En el periodo Cristià, es parlaven llengües nubias entre la regió d'Asuán en el nort fins a un punt indeterminat al sur de la confluència de el Nilo Blau i Blanco.[36] Varen seguir sent importants durant el periodo Funj, pero varen ser substituïts gradualment per l'àrap,[37] un procés que es va completar en el centre de Sudan en el XIX.[38]

Despuix de la conversió dels Funj a l'Islam, l'àrap es va convertir en la lingua franca de l'administració i el comerç, a l'hora que s'amprava com a llengua religiosa. Encara que la cort real seguiria parlant la seua llengua preárabe durant algun temps[39] cap a c. En 1700, la llengua de comunicació de la cort havia passat a ser l'àrap.[40] En el XVIII, l'àrap es va convertir en la llengua escrita de l'administració de l'Estat. En 1821, quan va caure el regne, alguns nobles provincials encara no sabien parlar àrap.[39] Evliya Çelebi (XVII) i Joseph Russegger (mediats de el XIX) varen descriure una llengua preárabe en el cor de Funj.[41] Çelebi va proporcionar una llista de números i un poema, abdós escrits en alfabet àrap; els números són clarament Kanuri, mentres que la llengua utilisada per al poema seguix sense identificar-se.[42] Russegger va afirmar que una llengua Fungi, de sò similar al nubio i que havia absorbit moltes paraules àraps, es parlava tan al nort com Jartum, encara que ya reduïda a un paper secundari en comparació a l'àrap.[43] En Kordofán, el nubio encara es parlava com a llengua principal o secundària en les décades de 1820 i 1830.

Governants de Sennar

Nom Periodo
Amara Dunqas 1503-1533
Nayil 1533-1550
Abd al-Qadir I 1550-1557
Abu Sakikin 1557-1568
Dakin 1568-1585
Dawra 1585-1587
Tayyib 1587-1591
Unsa I 1591-1603
Abd al-Qadir II 1603-1606
Adlan I 1606-1612
Badi I 1612-1616
Rabat I 1616-1644
Badi II 1644-1681
Unsa II 1681-1692
Badi III 1692-1716
Unsa III 1716-1720
Nul 1720-1724
Badi IV 1724-1762
Nasir 1762-1768
Ismail 1768-1776
Adlan II 1776-1789
Tayyib II 1789-1790
Badi V 1790
Nawwar 1790-1791
Badi VI 1791-1796
Ranfi 1796-1804
Agban 1804-1805
Badi VII 1805-1821

Vore també

Referències

  1. ↑ Casa dones Áfricas. «Síntese do colóquio "O povoamento do antigo Egito i a desifraçao dona escritura meroíta"». Archivat des d'el original, el 30 d'octubre de 2010. Consultat el 10 de novembre de 2008.
  2. ↑ O'Fahey y Spaulding, 1974, pp. 31-33.
  3. ↑ 3,0 3,1 Loimeier, 2013, p. 141.
  4. ↑ Spaulding, 1985, p. 124.
  5. ↑ Spaulding, 1985, p. 29.
  6. ↑ O'Fahey y Spaulding, 1974, p. 41.
  7. ↑ Spaulding, 1985, p. 130.
  8. ↑ O'Fahey y Spaulding, 1974, pp. 41-42.
  9. ↑ 9,0 9,1 Spaulding, 1985, p. 129.
  10. ↑ Spaulding, 1985, pp. 128-129.
  11. ↑ Spaulding, 1985, p. 125.
  12. ↑ Spaulding, 1985, xvii.
  13. ↑ Werner, 2013, p. 156.
  14. ↑ Werner, 2013, p. 174.
  15. ↑ Hasan, 1967, pp. 131-132.
  16. ↑ Werner, 2013, p. 150.
  17. ↑ "És sorprenent el temps que la fe cristiana va conseguir mantindre's més allà del colapse dels regnes cristians, encara que gradualment debilitada i agotada"[14]. Ya en 1500, un viager que va visitar Nubia va declarar que els nubios es consideraven cristians, pero carien tant d'instrucció cristiana que no tenien coneiximent de la fe.[15] En 1520, embaixadors nubios varen aplegar a Etiopia i varen solicitar sacerdots a l'emperador. Varen afirmar que no podien aplegar més sacerdots a Nubia per les guerres entre musulmans, lo que va provocar el decliu del cristianisme en la seua terra.[16]
  18. ↑ Zurawski, 2014, pp. 83-85.
  19. ↑ Zurawski, 2014, p. 84.
  20. ↑ Werner, 2013, p. 154.
  21. ↑ "L'història del monge etíope Takla Alfa, que va morir en Dongola en 1596 (...) mostra clarament que pràcticament no quedaven cristians en Dongola"[19] Theodor Krump afirma que els habitants de Dongola, a on va ser detingut en febrer de 1701, li varen dir que fa a penes 100 anys els seus antepassats encara eren cristians.[20]
  22. ↑ Zurawski, 2012, pp. 68-69.
  23. ↑ Natsoulas, 2003, p. 78.
  24. ↑ Spaulding, 1974, pp. 21-22.
  25. ↑ Connel y Killion, 2011, pp. 121-122.
  26. ↑ Connel y Killion, 2011, p. 507.
  27. ↑ Werner, 2013, p. 177.
  28. ↑ Crowfoot, 1918, pp. 55-56.
  29. ↑ Werner, 2013, pp. 177-178.
  30. ↑ Chataway, 1930, p. 256.
  31. ↑ Werner, 2013, p. 178.
  32. ↑ Werner, 2013, pp. 177-184.
  33. ↑ En 1918 es va registrar que vàries pràctiques de clar orige cristià eren "comuns, encara que per supost no universals, en Omdurman, Gezira i Kordofan". Estes pràctiques consistien en marcar creus en la #front dels recent naixcuts o en l'estòmec dels chiquets malalts, aixina com en posar creus de palla en els bols de llet.[28] En 1927 s'escriu que a lo llarc de el Nilo Blanco se senyalaven creus en bols plens de blat.[29] En 1930 no només consta que en Gezira es pintava als jóvens en creus, sino també que es duyen monedes en creus per a que serviren d'ajuda contra les malalties.[30] Una costum molt similar es coneixia en la Baixa Nubia, a on les dònes duyen este tipo de monedes en festes especials. Sembla provable que es tractara d'un recort viu de l'impost Jizya, que s'aplicava als cristians que es negaven a convertir-se a l'islam.[31] Les costums d'orige cristià també es practicaven àmpliament en la regió de Dongola, aixina com en les montanyes Nuba.[32]
  34. ↑ O'Fahey y Spaulding, 1974, p. 68.
  35. ↑ Aregay y Selassie, 1971, pp. 68-70.
  36. ↑ Werner, 2013, pp. 28-29.
  37. ↑ James, 2008, pp. 68-69.
  38. ↑ Edwards, 2004, p. 260.
  39. ↑ 39,0 39,1 O'Fahey y Spaulding, 1974, p. 33.
  40. ↑ Loimeier, 2013, p. 144.
  41. ↑ O'Fahey y Spaulding, 1974, p. 29.
  42. ↑ Hammarström, 2018, p. 16.
  43. ↑ Russegger, 1844, p. 769.

Bibliografia

R.S. O'Fahey and J.L Spaulding: Kingdoms of the Suen Studies of African History Vol. 9, Methuen, London 1974, ISBN 0-416-77450-4


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sultanato_de_Sennar&oldid=1575794»