Sombrerón
El Sombrerón, també cridat Tzitzimite, és un personage mitològic d'una de les més conegudes Llegendes de Guatemala,[1] reflectit en llibres[2][3] i en el cine.[4][5] Està representat com un nano que du en si un enorme capell, donant serenates a les dònes que elegix. Els trena el pèl en la nit i tracta de que es vagen en ell per a formar part de l'àmplia gama d'ànimes perdudes que posseïx este ent. Carrega una guitarra i viaja en una mula que du carbó. És un ranchero, que canta i enfollix a les dònes.
Celso Lara, en la seua descripció de la llegenda Llàgrimes del Sombrerón, en el seu llibre Pels Vells Barris de la Ciutat de Guatemala, referix:
La llegenda
Una de les llegendes més conegudes sobre este personage de la cultura guatemalteca i ademés també és molt coneguda en Aguadas, Caldas diu aixina:
«Una nit, El Sombrerón caminava en un barri de l'Antiga Guatemala quan va vore una chicona molt bella en pèl llarc i es va enamorar d'ella. Va buscar la seua casa i li va donar serenata una i una atra nit, pero ella no li va dir res als seus pares sobre ell. Un dia va escomençar a deixar de menjar fins al punt de que casi va morir, i va anar llavors quan la mare es va donar conte de que era pel Sombrerón. Va dur a la seua filla a un convent creent que ahí anava a estar millor, pero la chiqueta va seguir sense menjar i un dia va despertar en una trena en el seu pèl feta per l'espectre i eixe dia va morir. Després en el velorio, va aparéixer El Sombrerón plorant i les seues llàgrimes eren com a cristals. Jamai oblida a les chicones que ha amat. També es conta que els fa trenes als cavalls i mules...
Es conta també que este espante, a banda d'enamorar a chicones jóvens, agrada de cavalcar mules i cavalls dels estables de les finques en les nits agotant-els. Per això, les bésties durant el dia no complixen les tasques, sumat a que es tornen hostils en les persones, els llauradors i finqueros al vore este comportament busquen si el Sombrerón no els ha fet trenes en les greñas. Si és aixina, l'animal ya no servix per a tasques...
Una forma de saber si el Sombrerón està fent de les seues en finques i cases, és colocar ya siga prop d'un balcó de casa o prop dels estables una cadira i taula de pi recent elaborades, junt a aiguardent i una guitarra en nit de lluna i deuen guardar silenci totes les persones, solament aixina s'escoltarà la guitarra i les vores del Sombrerón.
Al Sombrerón li atrauen les chicones de pèl llarc i ulls grans, per això, quan se sospita que està despuix d'una jove se li deu tallar el pèl a esta per a que el Sombrerón no es guanye l'ànima de la jove».
Variacions regionals
La llegenda del Sombrerón no solament és de Guatemala, sino que també ha aplegat a estendre's en alguns països com en Argentina, Mèxic i Colòmbia. En Mèxic i Argentina se li coneix com sombrerudo.
Colòmbia
El Sombrerón és un personage “colombià” que va viure en époques pretéritas en diferents pobles. Era un enigmàtic home que vestia de negre i es posava un gran capell del mateix color, montava un brioso cavall també negre que es confonia en la nit, no parlava en ningú i a ningú li feya mal; apareixia i desapareixia com per encant.
Al vell se li trobava en les vores del camí i encara que ya va morir, la gent seguix sentint la seua presència. Físicament se li descriu com un home madur, en un capell gran, ben vestit, de rostre ombrós i en actitut d'observació permanent. Les persones que ho han vist asseguren que ho acompanyen dos enormes gossos negres agarrats per grosses cadenes.
Els trasnochadores que ho han vist o a els qui se'ls ha presentat, diuen vore la figura que els ix el camí, els fa córrer i els va cridant "si t'alcance, t'ho pose", sempre perseguix als borrachos, als peleadors, als trasnochadors i els jugadors tramposos i empedernidos. Aprofita els llocs solitaris. En nits de lluna és fàcil confondre-ho en les ombres que proyecten les branques i els arbusts. Aplega sempre de nit a tot galop, acompanyat d'un fort vent gelat i desapareix ràpidament.
Va ser famós en Medellín en 1837, quan recorria tots els carrers. Apareixia quatre o cinc divendres seguits, tornava a aparéixer un o dos mesos despuix. Sembla que fora el Sombrerón, l'espante propi de Medellín.
Hi ha cròniques també de les seues aventures per pobles del suroest com Andes, Bolívar i Jardí i pels poblats a la vora dels rius Sant Joan i Baudó. En atres regions colombianes com el Tolima, l'Huila i a l'orient del Valle del Cauca, se li denomina com el Ginet Negre i se li descriu en forma molt similar a com s'ha descrit ací.
Pel suroest antioqueño, ho mencionen també com "El Ginet sense Zamarros", i se li descriu en llaugeres variants. Li atribuïxen distintes formes de presentació, la més freqüent de les quals és la d'un home alt i corpulento, enlutado, que termina en una calavera, ornada en un negre capell d'amples ales.
Mèxic
Este personage se li apareix a qui ha elegit per a conquistar la seua ànima, causant-li una commoció que ho paralisa, impedint-li moure's o caminar per a salvar-se; en qui provoca un oix, por indescriptible, i incapacitat siquiera de parlar o defendre's; el sombrerón transmet en la seua presa descàrregues incontrolables d'ariçonada constant a tot el cos, i a qui captura en el moment li oferix riquees i llarga vida; els qui apleguen a caure en la seua trampa cedixen davant els oferiments del sombrerón i una volta que ha acceptat el tracte els deixa abandonats en llocs lluntans a a on inicialment va capturar a la persona.
Se li descriu com un tipo molt alt, fornido i en un trage elegant de color negre, botons d'or, botes enormes en espuelas d'argent. El seu rostre no se li veu en claritat perque utilisa un enorme capell color negre que cobrix part del seu rostre i esquena.[6]
Quan ha conseguit el seu objectiu el Sombrerón s'allunta del lloc i montat en un enorme cavall negre azabache travessa els carrers de Sant Fernando, en mig d'un aporegat aullar de gossos al seu pas. Comenten que han existit llogarenc que en mig de la seua curiositat intenten vore el pas d'este personage i estranyament s'apliquen en els ulls, secrecions dels ulls d'un gos, en el qual poden vore els fantasmes i personages que deambulen penant per l'espai, no obstant el risc és mortal, ya que qui aplega a presenciar una visió pot quedar atrapat en eixa dimensió i mostrar signes de locada o inclús terminar en un desenllaç fatal.
I en este conte els chiquets no estan exents del risc, perque qui és atrapat i ha venut la seua ànima al sombrerón, per a lliberar-se de tal maldicció, exigix en pagament l'ànima inocent d'un chiquet per a conseguir salvar-se i és l'encarregat de furtar a infant per a oferir-ho al Sombrerón. En l'estat de Chiapas, es diu que és l'espós de la Tisigua i l'amo del Cadejo; en a on ademés ix a seduir a les dònes per la seua apariència alta, elegant i atrayente, i la seua música junt en una guitarra.
En l'estat d'Oaxaca, se li coneix com el Sombrerudo. El Sombrerudo, segons els vells, és un home vestit de charro color obscur que montava a cavall per les nits per a seduir a les dònes i dur-li-les per a mai més tornar. En Tehuantepec, asseguren que en els camps de la ciutat apareixia per a espantar als llauradors que anaven a treballar la milpa, encara que fòra de dia.[7] Alguns també diuen que és la variant masculina de la Matlacihua. I, a sovint, és confòs en atres llegendes oaxaqueñas com la del Catrín i el Charro Negre.[8]
Argentina
De la mateixa manera que en Mèxic, se li coneix com "Sombrerudo"; també cridat el Donyet o Nano és un geni de gran popularitat en Argentina (de la mateixa manera que en atres països de Llatinoamèrica), que alguns autors han comparat en els gnoms europeus.
Es diu que són esperits de criatures que les seues mares varen matar en nàixer, varen nàixer mortes, varen ser abortats o varen morir sense batejar.
Comunament li'l presenta com un nano en una mà de fierro i una atra de llana, rostre magro i barbirrucio, sombrerote de copa en embut i trage de cridaners colors, entre els que predominen el roig i el vert. També pot ser un chiquet de pocs anys, un viejito gros i barbudo de llargues ungles i capell de palla d'ales amples.
En Vila Matarà, Santiago del Estero, és negre i crespo i vares vore un hàbit “chejchi”, de pintes colorades sobre un fondo blanc, gris clar o ceniciento. Vindrien a representar al dimoni de la tentació. És un personage essencialment trabucant, socarrón, enamoradizo i, per moments, grosser.
Viu en el mont, en els troncs dels arbres, d'a on ix a la sesta per a esglayar als chiquets i cortejar a les mosses en regals com a mocadors, diners, melons, empanades i llepolies. Si estes rehúsan els seus favors es venja, gastant-els mil travesuras i fins a fent-els danys majors. S'apareix a voltes nuet davant les dònes majors i les escandalisa en grossers gests, deport que no practica en les jóvens. Segons Juan Carlos Dávalos, s'acosta a les pulperías els dissabtes a la nit per a donar una tunda als ebris.
També es enanca als cavalls, hurta pellones, trueca per carbons el pa de les alforjas, llapida les cases, podrix els ous, apaga el fòc, bolca el gorc, talla la roba. Per a espantar-ho, cal omplir-se les bojaques en alguna cosa que olore molt.
Guatemala
D'acort en els relats el Sombrerón és un personage d'una estatura menuda, del tamany d'un dit de la mà i pot cabre amagat baix un coixí. Vist de negre en un cinturó molt lluent, usa un capell gran i unes botes en tacons que fan soroll en caminar.
També és conegut com “tzitzimite” i segons les històries li agrada pujar-se als cavalls i fer-els nucs en la coa i les crines, nucs minuciosos i costera molt desfer-els, els cavalls queden molt farons despuix de ser montats pel Sombrerón i és molt difícil que una persona puga acostar-se'ls.
També, al Sombrerón li agrada perseguir a les dònes de cabell llarc i ulls grans, les perseguix en tots els llocs i els balla i canta en la seua guitarra de cajeta, no les deixa menjar ni dormir. És un esperit domèstic i solament els causa dany a les persones per a defendre's. Existixen, en tant, vàries versions sobre l'orige sobre este diabòlic personage. Una d'elles senyala que és el fill de la Siguanaba (possiblement siga germà del Cipitio), unes atres senyalen que és un esperit vingut del infern; mentres que uns atres més asseguren que va ser un home maldit per la seua mare. Ademés, es creu que és el fantasma de Juan Bayona.[9]
Vore també
Referències
- ↑ El Sombrerón (A Guatemalan Tale), The Sun Herald (Biloxi, MS), p G6, 15 Oct 2000
- ↑ Alekos (1 de setembre de 2003). El Sombreron, Panamericana Editorial. ISBN 978-958-30-0946-4.
- ↑ El Sombrerón, by Bernardo Ortiz de Montellano, Editorial L'Estampa Mexicana, 1946
- ↑ Plantilla:IMDb title
- ↑ Carl Franz (1 d'octubre de 2006). The People's Guide to Mexico, Avalon Travel Pub, p. 306. ISBN 978-1-56691-711-7.
- ↑ «¡Et erizarán la pell! 32 llegendes mexicanes de terror; una per estat» (en és-mx). Un TV. Consultat el 2020-11-13.
- ↑ «Històries d'ultratumba; el costat terrorífic de Tehuantepec» (en és-mx). Matutinazo. Consultat el 14 de maig de 2020.
- ↑ «Mits, Mònstruos i Llegendes: Llegendes d'Oaxaca». Mits, Mònstruos i Llegendes. Consultat el 3 de febrer de 2020.
- ↑ «El pare del Sombrerón – Prensa Lliure» (en és-gt). Consultat el 21 d'abril de 2020.
Bibliografia
- Pels Vells Barris de la Ciutat de Guatemala, Celso Lara, 1995. Adrian Hernandez 2005 17/3/18
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sombrerón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.