Sibú

Sibú (en bribri, Sibö̀; en cabécar, Sibö) és, en la Mitologia talamanqueña, la principal divinitat, puix va anar el creador de la terra i del home, deu creador del saber, valors i costums indígenes. És cridat Sibö pels Bribris, Cabécars i Boruques (pronunciat en espanyol com Sibú), i Sbö pels Teribes.

Sibú ademés és un héroe cultural, que va ensenyar als bribris i cabécars qué productes podien menjar, cóm sembrar i quines plantes cultivar; va estructurar les regles de la seua societat sobre incesto (kurù), clans i moral; i va donar als awápa les vores, el llenguage ritual i les pedres màgiques o sĩã' o sĩõ'.

Vínculs familiars de Sibú

Sibú és fill de Sìitami i de Sibökõmõ, i per lo tant net de Sórkura. És germà de Nãmãitãmĩ, la danta, i de Duluítami, el mar, de qui també és tio. Es va casar en Tsuru', el cacao.

El mit diu que Tsuru', l'esposa de Sibú (Sibö̀), és el cacao, i que els seus vestits de colors són les flors d'esta planta.

Atributs de Sibú

En les històries del sũwõ’ es mencionen un sinnúmero d'atributs de Sibö̀. Alguns seran enumerats a continuació:

• Sibö és omnipresent, parla totes les llengües i va ensenyar a fer tot a la gent.
• Sibö és el pare i protector dels bribris.
• Sibö és etern, totpoderós i omnisciente.
• És Sibö qui idea i ordena, res mal li pot passar.
• És autosuficient.
• Pot assumir formes humanes.
• Cuida de totes les coses, i és amic dels bribris.
• Té els mateixos poders que els diables (bé), i sempre lluita contra ells perque ho volen matar.
• És l'amo del dacsa blanca.
• Té visions del futur i coneix lo que va a succeir. Pot predir la mort d'una persona.
• Pot assumir qualsevol forma.
• Va per tot lo món, movent-se com els núvols, plovent com la pluja, fluint com les rieres, yacer com a pedra, bufant com el vent.
• Les seues paraules són lo més alt, i ningú passaria sobre elles.
• És pedra, vent, núvol, aigua: és tots els elements.
• És immortal, pot deixar-se matar sense sofrir dany algun.

Funcions de Sibú

Com a deu

• Sibö va dissenyar el món i va crear als sers humans en ajuda de Sulà.
• Va dur les llavors (ditsö̀) de baix d'a on naix el sol, i les va sembrar en Sulàyöm, a on varen brotar com bribris. Va dur als hòmens blancs com a pols de pedres.
• Castiga a els qui furten la collita de la llavor.
• Castiga el incesto (kurù) per mig de malalties o mort.
• Durant el dia viu en l'est cuidant als bons esperits. En la nit, viaja a l'oest per a protegir a les persones dels bé.
• Propicia els agents naturals que permeten la germinació de les plantes; per açò es diu que és el proveïdor dels aliments.
• És el protector de la vida humana.

Com a héroe cultural

• Va ensenyar als indígenes qué podien menjar, i cóm cultivar-ho.
• Va separar als indígenes en clans, i els va donar la seua respectiva parella.
• Va instruir a awápa i usékölpa en els seus arts. Va donar als awápa les pedres màgiques, o sĩã', i les vores.
• Va fixar els còdics de conducta dels indígenes, aixina com els castics per a aquells que incompliren eixes normes.
• Va prohibir que es mencionaren els noms dels sers sobrenaturals sense motiu, que s'anara per llocs sagrats o en l'obscuritat de la nit, i que s'inventara.
• Va crear les diferents cerimònies bribris.

Naiximent de Sibú

Existixen diferents versions sobre el naiximent de Sibú (Sibö̀), pero totes concorden que, ans que el deu aplegara a la terra, el món estava regit i habitat per una raça de diables, els Sòrburu, encapçalats pel seu yayo Sórkura. Sórkura tenia un fill, Sibökõmõ o Sibökãmã*, que era un gran mege. Una volta, Sibökõmõ va ser a treballar com awá en el món inferior, el dels Sòrburu, i es va dur en ell a la seua neboda Sìitami.

(En el dialecte de Coroma es diu; Sibö̀kõmõ, en els dialectes de Amubri i Salitre rep el nom de Sibö̀kãmã)

Primera versió: Sibö̀ com una sĩã' o sĩõ

Sibökõmõ, com tot awá, posseïa pedres màgiques: tres mascle i una femella. Un dia, una d'eixes pedres mascle (que era Sibú), la que usava per a curar, es va perdre: estava dins de Sìitami. Sibö va fer açò perque sabia que els hòmens no podien nàixer reproduint-se sols.

Aixina, va nàixer Sibö, i el deu va pensar: «Soc una persona major, solament que en un cos menut. Ixcà la meua mare li demane al meu papa una miqueta de banana madur o una miqueta de massa de dacsa». I Sìitami li va demanar a Sibökõmõ que li duguera eixes coses per a donar-li de menjar al chiquet. Després Sibö va pensar: «Ixcà la meua mare li diga al meu papa que em purifique i que construïxca un ranchito de part prop de la casa». Aixina va passar, i Sibökõmõ va cuidar del chiquet, i ho va curar dos nits mentres ho purificava.

Quan Sìitami va retornar a la casa, quatre dies despuix Sibö va conseguir parar-se, i als huit dies ya era un chicon. Després, va començar a crear totes les coses.

Menuda nota:

(Igual que en el nom de Sibö̀kõmõ, Sibö̀kãmã, el nom de les piedritas màgiques també sobre una variació en la seua pronunciació depenent del dialecte, la diferència més notòria en els 3 dialectros del Bribri, 'Coroma, Amubri i Salitre, són la vocal "a, ã" i "o, õ", usualment les paraules en les vocals "a, ã" en els dialectes de Salitre i Amubri, en el dialecte de Coromo sol canviar-se pel sò d'una "o, õ")

Segona versió: La fugida a Dìratuaa Lóratuaa

Quan va nàixer Sibú, un gall que mai havia cantat va començar a cantar. Llavors els Sòrburu varen saber que Sibú havia naixcut, i com no volien a ningú més allí, varen buscar al chiquet per a matar-ho. Sìitami es va donar conte, i va començar a buscar quí l'acompanyara al món superior, que coneixia dels seus viages en Sibökõmõ. Va ser Áksura, el comején o termita, qui es va oferir a passar-los d'un lloc a un atre construint un túnel subterràneu, i aixina, la mare i el chiquet varen aplegar a Dìratuaa Lóratuaa, a on està la casa de les formigues, els qui ho varen amagar. Allí va créixer Sibú.

Tercera versió: El chiquet del riu

Segons una versió del mit, Sibö̀ va créixer alimentant-se solament en massa de cacao.

Una volta, Sibökõmõ va ser a peixcar en llança, i va trobar a Sibö com un bebé a la vora d'un riu. Llavors, va arreplegar al chiquet, ho va dur a la seua casa, i li'l va donar a la seua esposa Sìitami, presentant-ho com el seu fill.

El chiquet havia naixcut en clafoll (en una bossa de pell, és dir, en tot i amnios), aixina que el seu pare ho va purificar; pero el bebé no parava de plorar, encara que Sibökõmõ ya li havia tallat el melic i ho havia netejat de l'impurea del naiximent. El chiquet no volia mamar, ni menjar o prendre aigua. Llavors Sìitami va moldre cacao i li va posar la massa suau en la boca, en lo que va alegrar al bebé. En solament eixe aliment Sibö va créixer i va conseguir pensar en totes les coses de l'univers.

Mits sobre Sibú

La guerra en els Sòrburu

Pot ser que resulte difícil entendre per qué els Sòrburu voldrien matar a Sibú, sent est el seu parent. No obstant, per als bribris el parentesc es transmet per llínea materna, i era Sibökomo qui estava emparentat en eixos diables.

En les llegendes es mencionen vàries raons per a que els Sòrburu buscaren matar a Sibö:

• No volien més gent en el seu lloc.
• Estaven celosos del seu poder.
• Codiciaven els seus objectes màgics.
• Ho odiaven perque havia creat a les llavors (ditsö̀).
• No volien que creara al món.
• No volien que els arrebatara el poder.
• Sórkura volia ser rei dels hòmens.
• Simplement volien matar-ho.

En la versió del naiximent de Sibö que parla de la fugida a Dìratuaa Lóratuaa, es conta que quan Sibö va créixer, li va dir al seu pare que volia retornar al món inferior, per a conéixer als Sòrburu i saber per qué no ho creïen. Sibökomo li contesta llavors que ho faça, pero que es cuide molt, perque eixa gent ho vol matar. És llavors quan Sibö retorna al món inferior.

Erro al crear miniatura:

El primer ardit que va realisar Sibú per a esglayar als Sòrburu va ser resucitar a un rabosot gris.

Una volta allí, es va trobar en dos Sòrburu que anaven treballant en les seues terres. Els diables varen escoltar un sò estrany, ¡wek, wek, wek!, i varen anar a vore qué era, pero no varen trobar ningú. Penjat sobre un foguer hi havia un rabosot gris a mig torrar, el menjar dels Sòrburu. Llavors va aplegar Sibö, va bufar al rabosot i ho va reviure; l'animal es va baixar i va escomençar a cantar i tocar el tambor, mentres que Sibö ho acompanyava tocant les maraques. Al vore açò, els dos diables varen eixir d'a on estaven amagats i punzaron a Sibö en la llança, pero est va botar i no li varen poder fer mal.

Mentres barallaven, el rabosot es va tornar a penjar sobre el foguer. Els Sòrburu estaven furiosos, puix creïen que tot això era mal agüero i que anaven a morir. Aixina que varen agarrar al rabosot, ho varen picar i ho varen botar, per lo que el rabosot no es menja. Des de llavors Sibö sempre passava molestant als diables i fent-los mals agüeros, arreplegats en jocoses narracions com les que es mencionen a continuació.

El pollet resucitat

Un dia, Sibö anava caminant, sonant el seu caragol i la seua banya, i es va trobar en els Sòrburu. Llavors el deu va fer que els diables es cregueren una visió en la qual ell agarrava uns pollets, els matava, cuinava i li'ls servia per a menjar. Els diables no li havien reconegut, i ell es va assentar a fer que menjava en ells.

Llavors, un dels pollets que ya estava cuinat es va alçar i va cantar tres voltes (lo que per als diables va ser una profecia de mort). Açò ho va fer Sibö perque sabia que ho volien matar, i va bufar al pollet per a que ixquera volant.

El seqüestre en casa de Sórkura

Un atre dia, Sibú es va decidir a deixar-se atrapar, aixina que va ser a la casa de Sórkura, duent mel, un caragol, una banya, el seu bastó, el seu escut i una falda d'una planta anomenada mastate. Els Sòrburu li varen preguntar a Sibö si ell era deu, i encara que ho va negar, els Sòrburu ho varen atrapar i li varen llevar les coses. Pero Sibö es va escapar, i al sendemà va aplegar transformat en un vell molt ben vestit, i els va preguntar als diables si era cert que havien atrapat a Sibö. Els diables li varen dir que sí, i li varen ser ensenyant cada una de les coses que duya el deu, les quals el vell s'anava provant. En aplegar al lloc a on havien ficat a Sibö, el deu es va convertir en vent i es va anar.

L'incursió en la casa dels Sòrburu

Sibú (Sibö̀) va resucitar vàries guacamayas en la casa dels Sòrburu. Quan estos varen aplegar, les aus ya estaven mortes i seques.

Els Sòrburu tenien en la seua casa uns tambors, rabosots en forma de maracas i unes guacamayas. Tots eixos animals estaven morts. Sense estar els diables en la seua casa, Sibö va entrar, va resucitar als animals i junts varen començar a fer molt soroll: les guacamayas cantaven, els rabosots tocaven les maracas i Sibö els tambors. Com els Sòrburu estaven prop, varen retornar immediatament per a tractar d'atrapar al deu, pero est havia desaparegut, i les guacamayas i els rabosots estaven morts i penjats sobre el foguer.

Al sendemà, Sibö va aplegar fingint ser un visitant, i va preguntar si era cert que el deu havia estat allí. Els diables varen dir que sí, i li varen confiar els seus plans per a matar-ho. Enterat ya, Sibö es va deixar atrapar un atre dia, i els Sòrburu ho varen amarrar i ho varen començar a chucear, pero en la nit el deu va escapar.

La mort de Sórkura

Sibö sabia que Sórkura volia matar-ho, aixina que cada volta que li'l topava en el camí es transformava en un atre ser, a voltes en un colibrí que passava revoloteando junt al Sòrburu. El diable es hartó, i els va dir als seus familiars que anava a matar a Sibö, i que quan aixina ho fera tocaria la seua banya per a que aplegaren i celebraren la mort del deu.

Sent aixina, un dia Sibö es va trobar front a front en Sórkura, i est li va tirar totes les seues llances, sense donar mai en el blanc. Sibö va prendre llavors una d'eixes armes, i al primer tir, va matar al seu yayo.

Llavors, el deu va prendre l'aspecte de Sórkura, i va sonar la banya del diable. A l'instant varen aplegar els demés Sòrburu, que es varen alegrar en creure que era Sibö qui havia mort, i convençuts pel deu, descuartizaron i varen torrar el cadàver. Llavors Sibö es va donar a conéixer, i va tirar els péntols de Sórkura a l'aire, a on es varen transformar en senyals de mal agüero.

La Creació

Després d'expulsar als Sòrburu del món, Sibö va buscar cóm donar-li vida de nou, ya que a on els diables treballaven res més tornava a florir. Llavors li va aplegar la notícia de que la seua germana, Nãmãitãmĩ, havia donat a llum a la chiqueta-terra, Irìria. Per a la mitologia talamanqueña, Sibú va seqüestrar la la chiqueta terra per a que creixqueren les llavors que es convertirien en els sers, ya que en el seu temps les condicions del planeta no eren aptes per a la vida perque era de pedra, ho fa al confabularse en els animals organisant una festa per a posar-li una trampa a la seua germana Nãmãitãmĩ, la mare de la chiqueta terra, ya que l'invita a servir el chocolate per a distraure-la, es va per a la casa de la chiqueta terra, li ordena al raig que destruïxca la porta de la casa de la chiqueta i la seqüestra per a que per mig d'un ritual la convertixca en la substància que es va escampar sobre la roca.

La mort de Irìria

La terra va sorgir com una chiqueta de baix de la superfície, que era pura poca, sobre la que mor. De la seua sanc derramada sobre la poca es forma la terra per a la llavor ditsú (ditsö'). Ans que pujara a la superfície, un rat penat (Dukúr) s'estava alimentant de la seua sanc, i de les dejecció del rat penat varen aparéixer diverses plantes. La festa en la que se celebra el naiximent de la terra, de Irìria és una festa funerària. La mare de Irìria va ser duta per a preparar la beguda de chocolate (tsuru') per a la festa.

Bibliografia

• García Segura, Alí: Diccionari de mitologia bribri. En Google Books. Universitat de Costa Rica, Editorial de l'Universitat de Costa Rica, 1ª ed., Sant Josep, Costa Rica, any 2003.

Fernández, S. (1997). El convit de Sibö. Limon: Fundació Naírí.

Jara, C. V. i García, A. (1997). KÓ KÉSKA. Sant Josep Costa Rica: Editorial de l'Universitat de Costa Rica.