Anar al contingut

Set the Controls for the Heart of the Sun

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

«Set The Controls For The Heart Of The Sun» és una cançó del grup britànic de roc psicodèlic Pink Floyd, i és inclosa en el seu segon àlbum, A Saucerful Of Secrets (1968). Va ser escrita per Roger Waters, i inclou una part de bateria de Nick Mason. La cançó era regularment interpretada entre 1967 i 1973, i pot ser escoltada en el disc en directe de Ummagumma (1969), ademés d'aparéixer en el film de 1972 Pink Floyd: Live at Pompeii. També apareix en la recopilació Echoes: The Best of Pink Floyd, que va ser llançada en el 2001.

D'acort a una entrevista en David Gilmour en el documental del 2006 "Which One's Pink?" ("¿Quin de tots és Pink?"), la cançó inclou material de guitarra de Gilmour i Syd Barrett, fent que la cançó siga l'única de Pink Floyd en tindre pistes dels cinc membres de la banda.

La gravació de la cançó va escomençar en agost de 1967, en atres versions gravades en octubre d'eixe any i en giner de 1968. En un artícul del llibre Pink Floyd - through the eyes of... per Bruno McDonald, Roger Waters va admetre "prendre prestades" les lletres d'un llibre de poesia chinenca del periodo de la dinastia Tang, que despuix va ser identificat com el llibre Poemes del tardà T'ang.

Algunes de les llínees "prestades" varen ser escrites per Li He, el poema Don Del qual't go out the door ("No vaja a través de la porta") conté la llínea Witness the man who raged at the wall as he wrote his question to heaven ("Siga testic del home que rabió en el mur mentres escrivia la seua pregunta al cel"), i Li Shangyin, la poesia del qual contenia les llínees watch little by little the night turn around ("Mire a la nit poc a poc donar-se el regrés"), Countless the twigs which tremble in the dawn ("Incontables les branques que tremolen en amanecer") i one inch of love is an inch of ashes ("Una polzada d'amor és una polzada de cendres.")

Esta cançó, aixina com unes atres de Pink Floyd, han influït en l'autor Douglas Adams per a la creació de la banda fictícia "Disaster Area" en el seu llibre The Restaurant at the End of the Universe ("El restaurant al final de l'Univers"). Disaster Area es coneixia com la banda més sorollosa en l'univers. Similar a Pink Floyd, el seu escenari té varis efectes visuals, pero terminen estrelant una nau espacial en el sol més propenc.

La cançó és inclosa dins del repertori soliste de Waters, durant el seu gira de The Dark Side Of The Moon en directe, i prèviament en el seu gira In The Flesh, incloent fotogrames dels videos de Arnold Layne i The Scarecrow, respectivament, proyectades en pantalles grans, també la cançó va ser part dels concerts de Waters de 2016 en la Ciutat de Mèxic i en el festival de música Desert Trip. En juny de 2002, l'audiència va gojar una sorpresa quan varen vore l'aparició per dos nits consecutives en el Wembley Arena de Londres, com baterista invitat per a la pista, de Nick Mason, qui anara companyer de banda de Waters. Esta va ser la primera indicació de reconciliació despuix de la separació de la banda a mitan dels 80.

En directe

La cançó es va tocar en directe des de la gira mundial de 1968 fins a la gira de The Dark Side of the Moon Tour en 1973 en molts dels concerts del grup. Despuix ya no va tornar a ser utilisada en viu pel grup.

Roger Waters i Nick Mason (en el seu grup Saucerful of Secrets) han seguit tocant la cançó en els seus concerts en solitari.

Versions en viu

La cançó va ser interpretada en el Mother's Club de Birmingham i en l'Universitat Metropolitana de Mánchester entre el 27 d'abril i el 2 de maig de 1969. Estes versions varen ser gravades i formarien part del disc 1 de l'àlbum Ummagumma.

La cançó també va aparéixer en la película Pink Floyd: Live at Pompeii, pero a diferència d'atres cançons de la película, esta no va ser interpretada en l'Amfiteatre romà de Pompeya, si no que va ser gravada en l'estudi Europasonor en París entre el 13 al 20 de decembre de 1971.

Notes