Síndrome de rumiaació

El síndrome de rumiación (o mericismo) és un trastorn crònic de la motilitat gastrointestinal caracterisat per la regurgitaació sense esforç d'aliments després de consumir-los. No es coneix del tot la causa d'este síndrome, pero s'ha relacionat en la contracció involuntària dels músculs al voltant del abdomen. La sintomatologia es destaca per l'absència de nàusea, acidea, olor, o dolor abdominal associat en la regurgitaació, com es relaciona en el bossada tradicional, i la regurgitaació d'aliments no digerits o parcialment digerits.

Este trastorn ha segut històricament documentat en infants, chiquets de curta edat, i persones en discapacitats cognitives (s'ha reportat una prevalença tan alta com 10 % en pacients institucionalisats en vàries discapacitats mentals). No obstant, en l'actualitat s'ha trobat en més freqüència en adults i adolescents, per la falta de concienciació per doctors, pacients, i el públic en general.

El síndrome de rumiaació es presenta en una varietat de maneres, en alt contrast entre la presentació sintomàtica de l'adult o chiquet en o sense una discapacitat mental. Com atres trastorns gastrointestinals, la rumiaació pot impactar de forma negativa el funcionament normal de l'individu i la seua vida social. S'ha relacionat en depressió.

Existix poca evidència comprensiva sobre el síndrome de rumiaació degut a que la majoria dels individus afectats sofrixen en privat. La malaltia també és mal diagnosticada degut a que els síntomes i presentacions clíniques són similars a atres trastorns de l'estòmec i esòfec, com gastroparesia i bulímia nerviosa. Estos síntomes inclouen l'erosió àcida del esòfec i l'esmalt dental, halitosis, malnutrición, pèrdua de pes involuntària i una gana insaciable. Individus poden començar a regurgitar tan pronte com un minut despuix d'ingerir aliments, i el cicle d'ingestió i regurgitaació pot imitar els atracones i porgues de bulímia.

El diagnòstic del síndrome de rumiaació és no invasivo i es basa en el historial de l'individu. Existixen teràpies de comportament per a tractar persones en el síndrome de rumiaació, a on un 85 % dels afectats responen positivament a elles.

Senyals i síntomes

Encara que els síntomes i la seua severitat varia entre individus, la regurgitaació repetida d'aliments sense digerir (també conegut com rumiaació) després d'un menjar esta sempre present. En alguns individus, la rumiaació és chicoteta i li seguix a l'ingestió per un periodo llarc de temps, i pot ser mastegat i engolgut. En uns atres, la cantitat pot ser biliosa, de curta duració, i té que ser expulsat.

Mentres alguns solament presenten síntomes després d'ingerir certs aliments, la majoria té episodis després d'ingerir qualsevol menjar, siga chicoteta o gran. No obstant, alguns pacients troben aliments que no generen una resposta de rumiaació.

A diferència de vomite típic, la regurgitaació és sense esforç i no és forçada. Rarament hi ha nàusea abans de l'expulsió, i el menjar sense digerir carix del sabor amarc i l'olor del àcit d'estòmec i la bilis.

Els síntomes poden escomençar a manifestar-se en qualsevol punt de l'ingestió de l'aliments fins a 120 minuts despuix. No obstant, el ranc més comú és entre 30 segons a 1 hora despuix de la finalisar un menjar. Els síntomes tendixen cessar quan el contingut rumiado es torna acídic.

El dolor abdominal (38.1 %), carència de producció fecal o estrenyiment (21.1 %), nàusea (17.0 %), diarrea (8.2 %), unflament (4.1 %), i decadència dental (3.4 %) també s'han descrit com a síntomes comuns. Estos síntomes no són necessàriament freqüents durant els episodis de regurgitaació i poden succeir en qualsevol moment. La pèrdua de pes s'observa a sovint (42.2 %) en una pèrdua promig de 9.6 quilograms, i és més comú en els casos a on el trastorn no s'ha diagnosticat durant un periodo llarc de temps, encara que açò pot esperar-se de les deficiències nutricionals que a sovint acompanyen al trastorn. La depressió també ha relacionada en el síndrome de rumiaació, encara que es desconeixen els seus efectes.

l'erosió àcida de les dents pot ser una característica de rumiaació, com també ho pot ser l'halitosis (mal alé).

Causes

Es desconeix la causa del síndrome de rumiaació. No obstant, estudis han trobat una correlació entre causes hipotètiques i el història de pacients en el trastorn. En infants i els discapacitats cognitius, la malaltia normalment s'atribuïx a la sobreestimulaació i subestimulaació per part dels pares i cuidadors, lo que fa que l'individu busque l'autogratificaació i el autoestímulo per la falta o abundància d'estímuls externs. El trastorn també ha segut atribuït a un brot de malaltia, un periodo d'estrés en el passat de l'individu, i/o a canvis en medicaments.

En adults i adolescents, les causes hipotètiques cauen en una de dos categories: induïdes per hàbits or induïdes per traumes. Els individus en la categoria d'induït per hàbits, generalment tenen antecedents de bulímia nerviosa or de regurgitaació intencional (per eixemple, macs i professionals regurgitadores), que encara que inicialment hagen segut induïts, es forma un hàbit subconscient que es manifesta sense control. Els individus induïts for trauma descriuen un dany emocional o físic (i.g., cirugia recent, afligiment sicològic, commoció cerebrals, morts en la família), que varen precedir a l'inici de la rumia, a sovint per varis mesos.

Vore també

• Regurgitador professional