São Cristóvão (Sergipe)

São Cristóvão (en espanyol: Sant Cristóbal) és una ciutat brasilera de l'estat de Sergipe. Té 107.118 habitants (2016)^[1] sent aixina la tercera ciutat de l'estat per la seua població despuix de les ciutats veïnes d'Aracaju i Nossa Senhora do Socórrec. Estes tres ciutats formen, junt en Fanc dos Coqueiros l'Àrea Metropolitana de Aracaju, la població de la qual ascendix a 794.475 habitants (2009).

São Cristóvão és la quarta ciutat més antiga de Brasil i va ser capital del estat de Sergipe fins que va ser transferida a Aracaju en 1855.

Història

Fundada per Cristóvão de Fancs l'1 de giner de 1590, és la quarta ciutat més antiga del país.

En 1637 va ser invadida pels holandesos, quedant pràcticament destruïda. Les tropes lusità-espanyoles, baixe el mando del Comte de Bagnoli, intentant evitar l'abastiment dels enemics, varen incendiar els cultius, varen dispersar al ganado i varen cridar a la població a desertar. Els holandesos, que varen trobar la ciutat semidesierta, varen terminar de destruir-la. En 1645 els holandesos varen ser expulsats de Sergipe deixant la ciutat en ruïnes.

A finals del sigle XVII, Sergipe va ser anexionada a Baïa. En 1740, São Cristóvão va ser invadida pels habitants de Vila Nova, regió del nort de Sergipe, sublevats contra el cobro d'imposts per part de Portugal. A mitan del sigle XVIII, la ciutat va ser totalment reconstruïda.

El dia 8 de juliol de 1820, a través del decret de Juan VI de Portugal, Sergipe va ser emancipada de Baïa, sent elevada a la categoria de Província del Imperi del Brasil i São Cristóvão es convertix de nou en la seua capital.

A finals de la primera mitat del sigle XIX, els senyors dels ingenis lideren un moviment en l'objectiu de transferir la capital a una atra regió a on hi haguera un port capaç de rebre embarcacions de major tamany per a facilitar l'exportació de la producció azucarera, principal font econòmica de l'época.

El 17 de març de 1855, el per llavors president de la província, Inácio Joaquim Barbosa, va transferir la capital a Aracaju. A partir d'eixe moment la ciutat passa per un procés de despoblació i crisis, que només serà paliat a principis del sigle XX en l'aparició de la llínea de ferrocarril i les fàbriques textils.

Patrimoni cultural i Plaça de Sant Francisco

La monumentalitat i els edificis històrics de la ciutat troben el seu major exponent en la Plaça de Sant Francisco, declarada per l'UNESCO com Patrimoni de la Humanitat en 2010.^[2]

Plaça de Sant Francisco

La Plaça de Sant Francisco és un eixemple de l'arquitectura religiosa tradicional del noreste de Brasil. Els principals monuments que la componen són l'iglésia i convent de Sant Francisco, l'iglésia i Santa Casa de Misericòrdia, el Palau Provincial i numeroses cases associades dels sigles XVIII i XIX.

Iglésia i convent de Sant Francisco

El convent de Sant Francisco també és conegut com de Santa Creu.

El terreny a on es troba el convent de Sant Francisco va ser donado pel sargent Bernardo Correja Leitão en 1659. El capital invertit en la construcció va ser conseguit a través d'almoinas dels propis ciutadans.

Durant el sigle XIX les instalacions del convent varen ser utilisades per l'Assamblea Provincial i per la Tesoreria General de la província. Les tropes que varen anar a combatre als sublevats de Canudos, en 1897, es varen hostajar en l'edifici.

A mitan del sigle XIX, el campanar amenaçava en derrocar-se degut a que la seua base era d'atobó i no podia soportar el pes. Per això, el govern provincial decidix construir una nova torre, pero com la capital va ser traslladada a Aracaju, la segona torre no va ser acabada.

En la prohibició de nous ingressos a les órdens religioses, en el regnat de Pedro II de Portugal, la construcció va ser abandonada fins a 1902, quan va ser reformada per flares alemans. Esta reforma del pare Schimidt finalisa el campanar en 1908. La seua forma recordava a un caixco antic per lo que va decidir reformar-la novament en 1938, donant-li una forma d'estil art déco, que era visiblement desproporcionada. Pero la seua nova estètica contrastava massa en l'estil colonial del conjunt franciscano per lo que l'Institut de Patrimoni Històric i Artístic Nacional va decidir derribar-la en 1941 per a construir l'actual torre en 1943, l'estil de la qual s'integra millor en el conjunt arquitectònic.

L'iglésia posseïx un pòrtic format per quatre arcs de pedra. En la part superior, el frontón està format per volutes i posseïx una caseta en el seu centre.

Actualment, el convent alberga el Museu d'Art Sacre.

Iglésia i Santa Casa de Misericòrdia

Actualment alberga la Llar Inmaculada Concepció, administrat per les Germanes clarisa. Servix d'escola d'ensenyança bàsica i d'asil per a monges majors.

Se sap que al començament del sigle XVII ya existia l'Iglésia de la Misericòrdia, fet provat pel testament de Baltazar Barbuda, de març de 1627, que va solicitar ser enterrat en esta iglésia.

L'hospital de la Misericòrdia funcionava ya en 1860, data en la que Pedro II de Portugal va visitar el poble. Pero al voltant de 1870 l'hospital pert la subvenció governamental, de la qual depenia des de l'independència de Brasil, per no tindre durant anys anteriors un mege i per tant no haver tingut les condicions necessàries per a prestar els servicis als malalts. Esta és la raó per la qual l'hospital va tancar poc temps despuix.

A partir de 1922, despuix d'un periodo d'abandó, les Germanes Misionero de l'Orde de l'Inmaculada Concepció comencen a administrar i utilisar l'edifici com a orfenat.

El conjunt format per l'iglésia i l'antic hospital, que s'unixen pel campanar, forma un pati intern quadrat en jardí i parts cobertes.

Atres monuments

Atres monuments d'interés de São Cristóvão són el Convent del Carmen, fundat en 1699 pels carmelitas, i l'Iglésia Matriu de La nostra Senyora de la Victòria, construït en 1608.