Ruta verda
Una ruta verda (en inglés: parkway) ajardinada és una via pública en zones ajardinades.[1] El terme s'utilisa especialment per a referir-se a una via situada dins d'un parc o que conecta en un parc, en la que no poden circular camions ni atres vehículs pesats.[1]
A lo llarc dels anys, s'han denominat «rutes verdes ajardinades» a molts tipos diferents de carreteras. El terme pot utilisar-se per a descriure carrers urbans tan estretes com de dos carrils en una mijana ajardinada, amplis vorals ajardinats o abdós.
El terme també s'ha aplicat a les carreteres escèniques i, de manera més general, a les vies d'accés restringit. Moltes rutes verdes ajardinades, originalment destinades a la conducció escènica i recreativa, s'han convertit en importants rutes urbanes i de rodalies.
Estats Units
[editar | editar còdic]
Rutes escèniques (o turístiques)
[editar | editar còdic]Les primeres rutes verdes ajardinades d'Estats Units[2] varen ser dissenyades a finals del sigle XIX pels arquitectes paisajista Frederick Law Olmsted i Calvert Vaux com a vies que separaven a peatons, ciclistes, ginets i carruages tirats per cavalls, com l'Eastern Parkway —considerada la primera ruta verda ajardinada del món—[3] i l'Ocean Parkway, en el districte neoyorquí de Brooklyn. El terme «ruta verda» per a definir este tipo de via va ser falcat per Calvert Vaux i Frederick Law Olmsted en la seua proposta de conectar els parcs urbans i suburbans per mig de «carreteres de recree».
En Búfalo (Nova York), Olmsted i Vaux varen utilisar rutes verdes en mijanes ajardinades i zones d'retranqueo per a crear el primer sistema interconectado de parcs i rutes verdes d'Estats Units.[4] Bidwell Parkway i Chapin Parkway són carrers urbans de 200 peus (60 m) d'ample en un sol carril per a coches en cada sentit i àmplies mijanes ajardinades que oferixen un recorregut agradable i sombreado cap al parc i que actuen com miniparques dins del barri.[5] La Comissió Metropolitana de Parcs de Rhode Island (Rhode Island Department of Environmental Management, RIDEM) va desenrollar vàries rutes verdes ajardinades en la zona de Providence.
Atres rutes verdes ajardinades, com Park Presidi Boulevard en Sant Francisco (Califòrnia),[6] es varen dissenyar per a donar accés a un major volum de tràfic.
A principis del sigle XX, el significat de la paraula es va ampliar per a incloure vies d'accés llimitat dissenyades per a la conducció recreativa d'automòvils, en zones ajardinades. Estes rutes verdes oferien originalment rutes escèniques sense vehículs molt llents o comercials, sense creues a nivell ni tràfic peatonal. Eixemples d'això són la Merritt Parkway en Connecticut i la Vanderbilt Motor Parkway en Nova York. Pero el seu èxit va conduir a un major desenroll, ampliant els llímits de la ciutat, lo que va acabar llimitant l'us recreatiu de les rutes verdes. La Riera Seca Parkway, entre el centre de Los Àngeles i Pasadena (Califòrnia), és un eixemple de l'estètica bucólica perduda. Esta i unes atres s'han convertit en importants rutes de desplaçament diari, encara que conserven el nom de «ruta verda».[7][8]
Les primeres rutes verdes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex:Rutes verdes de Nova York (Estats Units).
En la ciutat de Nova York, les obres de la Long Island Motor Parkway (Vanderbilt Parkway) varen començar en 1906 i la planificació de la Bronx River Parkway, en 1907. En la década de 1920, el sistema de les rutes verdes del àrea metropolitana de Nova York va créixer baix la direcció de Robert Moses, president del Consell de Parcs de l'Estat de Nova York (New York State Council of Parks) i de la Comissió de Parcs Estatals de Long Island (Long Island State Park Commission), qui va utilisar les rutes verdes per a facilitar l'accés als parcs estatals de recent creació, especialment per als habitants de la ciutat. Com comissionat de Parcs de la ciutat de Nova York baix el mandat de l'alcalde LaGuardia, va ampliar les rutes verdes fins al cor de la ciutat, creant i conectant els seus parcs en els grans sistemes metropolitans.[9]
La majoria de les rutes verdes de l'àrea metropolitana de Nova York varen ser dissenyades per Gilmore Clark. La famosa «Porta de Nova Anglaterra», la Merritt Parkway en Connecticut, va ser dissenyada en la década de 1930 com una alternativa agradable per als habitants acomodats a la congestionada Boston Post Road, travessant el bosc en cada pont dissenyat de forma única per a realçar el paisage. Un atre eixemple és la Sprain Brook Parkway, que va des del sur de Westchester fins a conectar en la Taconic State Parkway en Chatham (Nova York). l'arquitecte paisajista George Kessler va dissenyar extensos sistemes de les rutes verdes para Kansas City (Misuri), Memphis (Tennessee), Indianápolis i atres ciutats a principis del sigle XX.[8]
Carreteres del New Deal
[editar | editar còdic]
En la década de 1930, com a part del New Deal, el Govern federal dels Estats Units va construir les National Parkways, dissenyades per a la conducció recreativa i per a commemorar senderes i rutes històriques. Estes autopistes de quatre carrils en separació central tenen llímits de velocitat més baixos i són mantingudes pel Servici de Parcs Nacionals. Un eixemple és la Blue Ridge Parkway, construïda pel Cos Civil de Conservació (Civilian Conservation Corps, CCC) en els Montes Apalaches de Carolina del Nort i Virginia.[10]
Unes atres són la Skyline Drive en Virginia; la Natchez Trace Parkway en Mississipi, Alabama i Tennessee; i la Colonial Parkway en la zona del Triàngul Històric de l'est de Virginia.[11] La George Washington Memorial Parkway i la Clara Barton Parkway, que discorren a lo llarc del riu Potomac prop de Washington D. C. i Alexandria (Virginia), també es varen construir durant esta época.
Rutes verdes de la posguerra
[editar | editar còdic]
En Kentucky, el terme «ruta verda» designa una autopista del sistema Kentucky Parkway, del que es varen construir nou trams en les décades de 1960 i 1970. Varen ser carreteres de peage fins que es varen liquidar els abonaments de construcció; l'última d'estes carreteres en cobrar peage va passar a ser autopista gratuïta en 2006.[12]
La Riera Seca Parkway, que va de Pasadena a Los Àngeles i es va construir en 1940, va anar el primer tram de l'extens sistema d'autopistes del sur de Califòrnia. Va passar a formar part de la Ruta Estatal 110 i es va rebatejar com Pasadena Freeway. Una restauració de l'autopista portada a terme en 2010 va recuperar la denominació de Riera Seca Parkway.[13]
En l'àrea metropolitana de Nova York, les autopistes escèniques actuals són, en la seua majoria, autopistes d'accés restringit o autovies llimitades al tràfic no comercial, lo que exclou a camions i camions en remolc. Algunes conten en passos elevats de baixa altura que també impedixen el pas als autobusos. La Vanderbilt Parkway, una excepció en l'oest del comtat de Suffolk, és un vestigi de la Long Island Motor Parkway que va passar a ser una via urbana, sense restriccions d'accés controlat ni de vehículs no comercials. La Palisades Interstate Parkway és una ruta verda de la posguerra que comença en el pont George Washington, es dirigix cap al nort a través de Nova Jersey i continua pels comtats de Rockland i Orange, en Nova York. La Palisades Parkway es va construir per a permetre una ruta directa des de la ciutat de Nova York fins al Parc estatal Harriman.[14]
En Nova Jersey, la Garden State Parkway, que conecta la partix nort de l'estat en la costa de Jersey, està restringida a autobusos i tràfic no comercial al nort del creuament en la Ruta 18, pero es permet el pas de camions al sur d'este punt. És una de les autopistes de peage més transitades del país.[15]
En la regió de Pittsburgh, dos de les principals autopistes interestatales es coneixen coloquialment com a «rutes verdes». La Parkway East (I-376, oficialment Penn-Lincoln Parkway) conecta el centre de Pittsburgh en Monroeville (Pennsilvània). La Parkway West (I-376) travessa el túnel de Fort Pitt i unix el centre de la ciutat en l'Aeroport Internacional de Pittsburgh, l'I-79 en direcció sur, Imperial (Pennsilvània) i l'U.S. 22/U.S. 30 en direcció oest. La Parkway North (I-279) conecta el centre de la ciutat en Franklin Park (Pennsilvània) i la I-79 en direcció nort.[16]
En les afores de Filadèlfia, l'U.S. Route 202 discorre per una via en superfície coneguda com U.S. Route 202 Parkway entre Montgomeryville i Doylestown. La via té entre dos i quatre carrils d'ample, conta en vorals de 5 peus (1,5 m) d'ample, una sendera peatonal de 12 peus (3,7 m) d'ample a un costat, denominat U.S. 202 Parkway Trail, i un llímit de velocitat de 40 milles per hora (64 km/h). La carretera escènica es va inaugurar en 2012 com un baipás d'un tram de la U.S. 202 entre les dos localitats; en un principi s'havia propost com una autopista de quatre carrils ans que es retallara la finançació per a la carretera.[17][18][19]
En Minneapolis, el sistema Grand Rounds Scenic Byway conta en 50 milles (80 km) de carrers designats com a rutes verdes. No es tracta d'autopistes; tenen un llímit de velocitat reduït de 25 milles per hora (40 km/h), passos de peatons i senyals de stop.[20][21]
En Cincinnati, les rutes verdes són vies principals en les que està prohibit circular als camions. Algunes rutes verdes de Cincinnati, com la Columbia Parkway, són vies d'alta velocitat i accés llimitat, mentres que unes atres, com la Central Parkway, són vies urbanes de varis carrils sense accés controlat. La Columbia Parkway du el tràfic de la US-50 des del centre de la ciutat cap als barris residencials de l'est de Mariemont, Anderson i Milford, i és una via d'accés llimitat des del centre fins a la localitat de Mariemont.[22]
En Boston, les rutes verdes d'accés lliure solen tindre entre quatre i sis carrils, pero no solen ser d'accés controlat. En la majoria dels casos, registren un tràfic intens i permeten desplaçar-se entre barris més ràpidament que un carrer urbà típic. Moltes d'elles actuen com a artèries principals i algunes (com Storrow Drive, Memorial Drive, Alewife Brook Parkway i VFW Parkway) s'han convertit en rutes regionals per als desplaçaments diaris al treball.[23]
Canadà
[editar | editar còdic]
El terme «ruta verda» s'utilisa en els noms de moltes carreteres canadenques, incloses les principals rutes que travessen parcs nacionals, les carreteres escèniques, les principals vies urbanes i inclús les autopistes normals per les que circula tràfic comercial.
Les rutes verdes de la Regió de la Capital Nacional són gestionades per la Regió de la Capital Nacional (Canadà). No obstant, algunes d'elles reben el nom de drive o driveway.[24]
En Canadà, el terme també s'aplica als camins multiús i a les vies verdes utilisades per peatons i ciclistes.[25][26]
- Airport Parkway (Ottawa)
- Aviation Parkway (Ottawa)
- Broad Street en Saint John (Nou Brunswick)
- Colonel By Drive en Ottawa (Ontario)
- Conestoga Parkway en Kitchener (Ontario)
- Don Valley Parkway en Toronto (Ontario)
- Emil Kolb Parkway en Bolton (Ontario)
- Erin Mills Parkway en Mississauga (Ontario)
- Forest Hills Parkway en Cole Harbour (Nova Escòcia)
- Autopista Hanlon en Guelph (Ontario)
- Icefields Parkway en Alberta
- Island Park Drive en Ottawa (Ontario)
- Lauzon Parkway en Windsor (Ontario)
- Lincoln M. Alexander Parkway en Hamilton (Ontario)
- Niagara Parkway en el sur de Ontario
- Ojibway Parkway en Windsor (Ontario)
- Queen Elizabeth Driveway en Ottawa (Ontario)
- Ret Hill Valley Parkway en Hamilton (Ontario)
- The Parkway en Sant Joan de Terranova
- Thousand Islands Parkway en l'est de Ontario
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Parkway» (en anglés).
- ↑ «History of Scenic Road Programs» (en anglés).
- ↑ «Eastern Parkway» (en anglés).
- ↑ «Olmsted’s Buffalo Park System and Its Stewards» (en anglés).
- ↑ «Your Parkways» (en anglés).
- ↑ «Park Presidi Neighbors» (en anglés).
- ↑ «The Promise of the Bronx River Parkway» (en anglés).
- ↑ 8,0 8,1 «Merritt Parkway Creates Scenic Gateway to New England» (en anglés).
- ↑ «Long Island Motor Parkway» (en anglés).
- ↑ «A Green Revolution: The Boom of National Parks in the Great Depression Era» (en anglés).
- ↑ «Parkway’s past haunts its future» (en anglés).
- ↑ «Kentucky Parkways» (en anglés).
- ↑ «Califòrnia: Riera Seca Parkway» (en anglés).
- ↑ «All (?) 52 Highways And Parkways In The New York City Area, Ranked» (en anglés).
- ↑ «TITLE 16. DEPARTMENT OF TRANSPORTATION CHAPTER 32. TRUCK ACCESS» (en anglés).
- ↑ «Airport Parkway» (en anglés).
- ↑ «Long-discussed Route 202 Parkway opens» (en anglés).
- ↑ The Intelligencer.Doylestown (Pennsilvània):
- ↑ The Intelligencer.Doylestown (Pennsilvània):
- ↑ «The Grand Rounds National Scenic Byway» (en anglés).
- ↑ «Traffic Calming Event» (en anglés).
- ↑ «US‑50: Across Cincinnati» (en anglés).
- ↑ «Resilient Parkways» (en anglés).
- ↑ «The Icefields Parkway» (en anglés).
- ↑ «Rider Guide» (en anglés).
- ↑ «Welland Canals Parkway Trail» (en anglés).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ruta verde» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.