Anar al contingut

Ruta de la sal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Est artícul tracta sobre rutes comercials. Per a regata vore La Ruta de la Sal.
Archiu:Salzstraße Beschilderung.jpg
Ruta de la sal en Baviera.

Una ruta de la sal (també cridat camí de la sal) és qualsevol de les rutes comercials prehistòriques o històriques per les quals es transportava la sal cap a regions que carien d'ella (vore Història de la sal).

A partir de l'Edat de Bronze (en el II mileni a. C.) varen fer la seua aparició rutes fixes de trashumancia, tals com els drailles ligures que conectaven a la zona marítima de Ligúria en els alpages, molt abans de que es construïren camins a propòsit per mig dels quals les regions riques en sal li proveïen de sal a les que carien d'ella.

Artícul principal → Via Salaria.


La Via Salaria era una antiga calçada romana en Itàlia. Anava des de Roma (des de la Porta Salaria en les muralles Aurelianas) fins a Castrum Truentinum (Porte d'Ascoli) sobre la costa del Adriático - una distància de 242 km. Una ruta moderna en este nom, part de l'autopista SS4, va per 51 km des de Roma a Osteria Nuova.

La Antiga ruta de la sal, que cobria uns 100 km, era una ruta medieval que unia Lüneburg en el port de Lübeck (abdós en Alemània), que precisava més sal que la que era capaç de produir. Lüneburg, mencionat per primera volta en el X, va vore créixer la seua riquea gràcies als salares que rodejaven el poblat. La sal era enviada a través de Lauenburg, a Lübeck i des d'allí era suministrada a tota la costa del mar Bàltica. Lüneburg i el seu comerç de sal varen ser factors importants de poder en la Lliga Hanseática. Després d'un prolongat periodo de prosperitat, la seua importància va declinar cap al 1600. L'última de les mines de sal va ser tancada en 1980, en lo que va concloure una tradició que es va estendre per mil anys.

En França, la ruta de la sal era molt més extensa que un mer trasvasamiento entre rius navegables. La sal descarregada en els ports de Niça i Ventimiglia podia transportar-se per dos rutes de sal que s'alluntaven de la costa, des de Niça cap a la vall Vésubie, via Saint-Martin-Vésubie al començ de la vall, o des de Ventimiglia terra adins pel vall de Roya, per sobre el Pas de Tenda i cap al Piedmont.

En Etiopia els blocs de sal denominats amoleh, eren tallats dels massiços de sal de la depressió de Afar, especialment en rodalies del Llac Afrera, i després transportats a llom de camello cap a l'oest a Atsbi i Fiche en les terres altes, a on els comerciants ho distribuïen pel restant d'Etiopia, aplegant pel sur fins al Regne de Kaffa.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Richard K. P. Pankhurst, Economic History of Ethiopia (Addis Ababa: Haile Selassie I University, 1968), pp. 461ff

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Braudel, Fernand (1982). "The Wheels of Commerce", Vol. II of Civilisation and Capitalism 15th—18th Century. New York: Harper & Row.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>


Referències

[editar | editar còdic]