Anar al contingut

Rhinella horribilis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
sapo de canya mesoamericano (Rhinella horribilis)


El sapo de canya mesoamericano (Rhinella horribilis) és una de les espècies d'amfibis que componen el gènero Rhinella, que s'inclou en la família dels bufónidos. Este anur és de tamany gran i d'hàbits terrestres. Es distribuïx de manera nativa des de l'extrem sur d'Estats Units pel nort, fins a l'extrem nort del Perú pel sur. Durant décades va ser considerat un sinònim més modern del sapo de canya amazónico (R. marina), fins que en 2016 li'l va rehabilitar com a espècie plena.[1]

Taxonomia

[editar | editar còdic]
Descripció original

Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1833 pel zoólogo alemà Arend Friedrich August Wiegmann, en el nom científic de Bufo horribilis.[2]

Localitat tipo i eixemplars nomenclaturales

Els eixemplars sintipos designats són els catalogats com: ZMB 3479 (colectado en “Misantla”), ZMB 3480 (sense localitat definida), ZMB 3481 (de “Veracruz”) i ZMB 3493 (“Mèxic”), d'acort en W. Peters.[3]

Sobre esta base, la localitat tipo va ser definida per R. Kellogg en 1932 com: “en l'àrea de Veracruz, Mèxic, representat com Misantla, Veracruz i Mèxic”.[4] En l'any 1950, H. M. Smith i I. H. Taylor la restringixen a: “Veracruz, Veracruz, Mèxic”.[5]

Etimologia

Etimológicamente, el terme genèric Rhinella significa 'nas menut'; es construïx en les paraules: rhino- (ῥῑνο-), la forma combinada del grec antic rhis (ῥίς) que significa ‘nas’ i el sufix diminutivo en llatí -ella. L'epítet específic horribilis ve de dita paraula en llatí, la que significa: ‘horrible’; en ell l'autor va fer una despectiva referència a l'apariència d'este animal, cobert de glándulas barrugoses.

Història taxonómica i relacions filogenético

[editar | editar còdic]

En l'any 1923, F. Nieden coloca a este tàxon en la sinonímia del hui denominat Rhinella marina.[6] En les següents décades, autors posteriors varen concordar en esta decisió.

En l'any 1998, sobre la base d'anàlisis de seqüències del gen ND3 i els gens tRNA, R. W. Slade i C. Moritz varen trobar un quebre filogenético en lo que en eixe moment es considerava dins de R. marina, quedant aixina escindides les poblacions segons s'ubiquen a l'est o a l'oest dels Vages veneçolans.[7] La parafilia de R. marina va ser constatada també per Daniel G. Mulcahy, Benson H. Morrill i Joseph R. Mendelson, en l'any 2006.[8]


Evidència adicional va ser sumada en l'any 2010 per M. Vallinoto, F. Sequeira, D. Sodré, J. A. R. Bernardi, I. Sampaio i H. Schneider. Basant-se en el ARNr 12S, 16S, gens mitocondrials rRNA i el gen citocromo b (Cytb), varen trobar l'existència de dos grans grups en R. marina, un distribuït per América Central fins a Equador, sempre a l'oest dels Vages, i l'atre en la conca de l'Amazones, a l'est dels Vages. Varen trobar nivells molt alts de divergència de nucleòtits entre abdós linajes (entre el 5,8 i el 6,4 %) estant el linaje occidental segmentat a la seua volta en dos grups (el d'Equador i el de Centroamérica) en divergència relativament alta entre sí (4,5 %).[9] En coincidència en lo observat per R. W. Slade i C. Moritz, varen sugerir que la divergència dels dos linajes de R. marina era anterior a la especiación d'atres tàxons de el “grup d'espècies R. marina” distribuïts en el restant d'Amèrica del Sur, #lo que podria indicar una major parentesc de R. marina oriental en atres espècies del gènero que en R. marina occidental. Sobre la base de rellonges moleculars que ampren ADN mitocondrial, els linajes de R. marina occidental i oriental podrien haver-se separat en el Pleistoceno enjorn (com a conseqüència de l'alçament de la cordillera dels Vages)[7] o inclús abans, en el Mioceno mig a tardà (9,1 Ma), com a resultat d'incursions marines i la formació del sistema Pebas.[9]

També en l'any 2010, un equip compost per Natan Medeiros Maciel, Rosane Garcia Collevatti, Guarino Rinaldi Colli i Elisabeth Ferroni Schwartz, utilisant senyes moleculars, morfològics i de secrecions cutànees, va investigar la filogenia i biogeografía dins de el “grup d'espècies Rhinella marina”, descobrint que la diversificació es va produir en el Mioceno tardà (10,47 Ma).[10]

En l'any 2011, un estudi genètic elaborat per F. Sequeira, D. Sodré, N. Ferrand, J. A. Bernardi, I. Sampaio, H. Schneider i M. Vallinoto, va tornar a corroborar l'existència de dos linajes en Rhinella marina, separats per la cordillera dels Vages.[11]


En l'any 2016, un equip integrat per Aldemar A. Acevedo-Racó, Margarita Lampo i Roberto Cipriani, varen tornar a evaluar l'estat taxonómico de les poblacions de Rhinella marina ubicades a l'est i a l'oest de la cordillera andina en Veneçola. Es va realisar sobre la base d'analisar 2 marcadors genètics mitocondrials (ND3 i CR) i 23 fites morfométricos (amprant la tècnica de la morfometría geomètrica). Entre les conclusions a les que varen conseguir arribar va estar la ratificació de l'existència de dos linajes evolutivamente independents en R. marina, els que, si be són crípticos externament, han divergit significativament en l'estructura craneal i sense presentar haplotipos o morfotipos comunes entre sí. Abdós linajes no solapan les seues distribucions geogràfiques, ya que la cordillera andina s'interpon entre les seues geonemias, sent l'estructuració geogràfica de les seues variacions genètiques concordant en la de dos tàxons estables, sense trobar evidències de recents expansions demogràfiques. En trobar plena coincidència en la variació geogràfica respecte a les característiques morfométricas i genètiques respectives, varen concloure que abdós corresponien a dos espècies independents.[12]

Característiques diagnòstiques

[editar | editar còdic]

Rhinella horribilis destaca pels seus glándulas parótidas particularment grans, les que descollen del contorn lateral del cap. Esta espècie pot diferenciar-se inequívocament de Rhinella marina ya que està última exhibix, en eixemplars adults, una depressió de la regió premaxilar i un allargament posterior de les regions frontoparietal i occipital (per eixemple, còndils i esfenómenos) lo que dona com resultat un cap llaugerament més redonejada que en R. horribilis. Ademés, en Rhinella horribilis els ossos cuadratojugales tendixen a estar més prop de la llínea travessera, formada pels còndils occipitals, que en R. marina.[12]

Els #espècimen depositats en museus poden diagnosticar-se per mig de l'evaluació de les seues estructures internes, per mig de tècniques no destructives com a radiografies o ecografies.[12]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

Rhinella horribilis pot habitar en un ampli espectre d'hàbitats, des de selves tropicals, boscs caducifolios tropicals i subtropicales, àrees semiáridas en arbustales i boscs xerófilos oberts, etc. Este amfibi es distribuïx de manera nativa per una àmplia superfície en la porció medial d'Amèrica, pel nort habita des del vall inferior del riu Bravo, en el sur de Texas (Estats Units) i en el nort de Mèxic (en el sur de Sonora i el suroest de Chihuahua), seguint cap al sur a lo llarc de les planicies costeres a través de les terres baixes tropicals mexicanes i de tota América Central, aplegant a la regió noroest de Sudamérica: fins a l'alvertent occidental dels Vages veneçolans, el nort i occident de Colòmbia, la costa oest d'Equador, alcançant pel sur l'extrem noroest del Perú. La secció septentrional de la cordillera dels Vages ho separa de les poblacions de R. marina, batracio que s'estén àmpliament per les regions amazónica i orinoquía.[12][1][10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Frost, D. R., I. M. Lemmon, R. W. McDiarmid, and J. R. Mendelson, III. (2017). Anura—Frogs. Crother, B. I. ed., Scientific and Standard English Names of Amphibians and Reptils of North America North of Mexico, With Comments Regarding Confidence In Our Understanding. Eighth Edition Herpetological Circular No. 43: 6–21. Society for the Study of Amphibians and Reptils.
  2. ↑ Wiegmann, A. F. A. (1833). Herpetologischen Beyträge. I. Ueber die mexicanischen Kröten nebst bemerkungen über ihren verwandte Arten anderer Weltgegenden. Isis von Oken 26: 651–662.
  3. ↑ Peters, W. C. H. (1863). Bemerkungen über verschiedene Batrachier, namentlich über die Original-exemplare der von Schneider und Wiegmann beschriebenen Arten dones zoologischen Museums zu Berlin. Monatsberichte der Königlichen Preussische Akademie dones Wissenschaften zu Berlin 1863: 76–82.
  4. ↑ Kellogg, R. (1932). Mexican tailless amphibians in the United States National Museum. Bulletin of the United States National Museum 160: 1–224.
  5. ↑ Smith, H. M., and I. H. Taylor (1950). Type localities of Mexican reptils and amphibians. University of Kansas Science Bulletin 33: 313–380.
  6. ↑ Nieden, F. (1923). Anura I.: subordo Aglossa und Phaneroglossa, sectio 1 Arcifera. R. Friedländer.
  7. ↑ 7,0 7,1 Slade, R. W. and Moritz, C. (1998). Phylogeography of Bufo marinus from its natural and introduced ranges. Proceedings of the National Academy of Sciences, USA, 265, 769–777.
  8. ↑ Mulcahy, D. G., Morrill, B. H., and Mendelson, J. R. (2006). Historical biogeography of lowland species of toads (Bufo) across the Trans‐Mexican Neovolcanic Belt and the Isthmus of Tehuantepec. Journal of Biogeography, 33(11), 1889-1904.
  9. ↑ 9,0 9,1 Vallinoto, M., Sequeira, F., Sodré, D., Bernardi, J. A. R., Sampaio, I. and Schneider, H. (2010). Phylogeny and biogeography of the Rhinella marina species complex (Amphibia, Bufonidae) revisited: implications for Neotropical diversification hypotheses. Zoologica Scripta, 39, 128–140.
  10. ↑ 10,0 10,1 Maciel, N. M., Collevatti, R. G., Colli, G. R., and Schwartz, I. F. (2010). Clapix Miocene diversification and phylogenetic relationships of the huge toads in the Rhinella marina (Linnaeus, 1758) species group (Anura: Bufonidae). Molecular Phylogenetics and Evolution, 57(2), 787-797.
  11. ↑ Sequeira, F., Sodré, D., Ferrand, N., Bernardi, J.A., Sampaio, I., Schneider, H. and Vallinoto, M. (2011). Hybridization and massive mtDNA unidirectional introgression between the closely related Neotropical toads Rhinella marina and R. schneideri inferred from mtDNA and nuclear markers. BMC Evolutionary Biology, 11, 1–15.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Acevedo, A. A., Lampo, M., and Cipriani, R. (2016). The cane or marine toad, Rhinella marina (Anura, Bufonidae): two genetically and morphologically distinct species. Zootaxa, 4103(6), 574-586.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rhinella_horribilis&oldid=511357»