Revolució constitucional iraní

Archiu:Farmane e mashrutiyat.jpg

Revolució constitucional iraní

Es coneix com a Revolució constitucional iraní o revolució constitucional persa al procés polític ocorregut en Iran durant els regnats de Mozaffareddín Shah Qayar (1896-1907) i Mohammad Alí Shah Qayar (1907-1909), de la dinastia dels Qayar, que va conduir a l'instauració d'un règim de monarquia constitucional baix Ahmad Shah Qayar (1909-1925) despuix de l'institució de la primera constitució moderna del país i d'un parlament, la Assamblea de Consulta Nacional.

Antecedents

Durant el XIX, la monarquia dels Qayar va experimentar un procés de desgast i decadència marcat per les derrotes militars front als imperis rus i britànic que es varen saldar en la pèrdua dels territoris caucásicos de l'actual República d'Azerbaiyan, Daguestán i Geòrgia occidental a favor de Rússia pel Tractat de Golestán al final de la Guerra rus-persa de 1804 a 1813; els janatos d'Ereván, Najicheván i Lankarán a favor també de Rússia pel Tractat de Turkmanchay al final de la Guerra rus-persa de 1826 a 1828; i l'est del Jorasán històric en la regió d'Herat pel Tractat de París de 1857 despuix de la Guerra anglo-persa de 1856-1857.

En un imperi tradicional en un control reduït del territori i fiscalitat de tipo feudal, a les pèrdues territorials es va sumar la penetració econòmica d'empreses occidentals i russes que, com en atres zones d'Orient Mig en un periodo anterior, adquirien diverses concessions monopolísticas dels sobirans de la dinastia Qayar. En l'enfortiment de les empreses occidentals i l'endeutament dels sobirans —en particular i de forma cridanera, per a sufragar llarcs i costosos viages per Europa en els casos de Nasereddín Shah (1848-1896) i Mozaffareddín Shah Qayar (1896-1906)—, estes varen ser adquirint regalías d'importància considerable. Aixina, en 1862, Gran Bretanya va adquirir tots els ingressos relatius al desenroll en Iran del telégraf; en 1872, el baró Paul Julius Reuter haguera adquirit per 200 000 dólars i un 60 % dels ingressos anuals, de no ser per la furiosa reacció de Rússia i els mijos prorrusos, el «dret exclusiu a construir mines, ferrocarrils, tramvies, preses, camins i plantes industrials»; en 1885, Reuter va establir el primer banc d'Iran, el Imperial Bank of Pèrsia en control total sobre l'emissió de paper moneda; en 1891, Rússia va establir el Banque d’Escompte de Perse i el major britànic G. F. Talbot va adquirir el monopoli per 50 anys de tota producció, venda i exportació de tabacs —que també va haver de cancelar-se davant el moviment popular de Protestes del Tabac, bestreta del moviment constitucionalista—; concessions menors a companyies britàniques varen ser el dret de navegació en el riu Karún, la construcció de camins i telégrafs en el sur del país, l'establiment de fàbriques d'estores en Ispahán, Bushehr, Sultanabad i Tabriz; a companyies russes, drets de peixca en el mar Caspio, la draga del port d'Anzalí, la perforació petrolera en el nort i la construcció de camins i telégrafs de les fronteres septentrionals a Teheran, Tabriz i Mashhad. La concessió de major transcendència va ser la Concessió D’Arcy, per la que en 1901 el millonari londinenc William Knox D’Arcy va adquirir el dret exclusiu de prospecció i explotació petrolera per xixanta anys en tot Iran, llevat les províncies del nort baix influència russa.

En paralel al carpiment polític i econòmic del país durant el XIX, part de les èlits iranís varen buscar solucions a la decadència en l'adquisició dels modos de coneiximent, pensament i organisació de la modernitat occidental. En 1851 es va inaugurar en Teheran, per iniciativa del sadr-i aʿzam Amir Kabir, la primera escola politècnica d'Iran, Donar ol-Fonún, centrada en la formació militar. En els mateixos anys l'estat iraní va començar a enviar estudiants a Europa, que a la seua tornada duyen en si nous modos de pensar. Des de la cort, varen escomençar a aparéixer els primers periòdics. Apareixen els primers intelectualés de tipo ilustrat com Zeinolabedín Maragheí (1840-1910) —autor de la primera novela en persa—, el rousseauniano Abdorrahim Talebof (1834-1911), els nacionalistes Mirzá Fathalí Ajundzadé (1812-1878) i Mirzá Agha Jan Kermaní (1853-1896), el diplomàtic armeni Mirzá Malkom Jan (1833-1908) —popularizador de la prensa i fundador de la primera logia masónica d'Iran, la Faramushjané o «casa de l'oblit»—, o el panislamista Seyyed Yamaloddín Asadabadí (1838-1897) (conegut fòra d'Iran com Al-Afghani), els escrits del qual varen preparar el terreny del constitucionalisme entre les èlits. Entre les masses religioses, les prédicas d'ulemas modernistes com Seyyed Yamaleddín Vaez i Malek ol-Motekallemín varen introduir les idees de llibertat i llimitació del poder del sobirà. A finals de el XIX i principis de el XX, varen proliferar les publicacions en l'exili i dins d'Iran, oficials i clandestines, difonent la crítica al despotisme real i l'exigència de reformes.

Fita crucial en l'oposició al govern de la dinastia Qayar va ser l'assessinat, l'1 de maig de 1896, de Nasereddín Shah per Mirza Resa Kermaní, seguidor del-Afghani que, durant els seus interrogatoris abans de ser eixecutat, va reivindicar el magnicidio com un acte de lluita contra l'opressió.

Protestes de 1905-1906

Sol citar-se com a desencadenant de la Revolució constitucional iraní l'assot de tres respectats comerciants de sucre del bazar de Teheran en decembre de 1905 per orde del governador de la ciutat, Ahmad Alaoddoulé, per haver desobedit órdens reals de reduir els preus de venda en un periodo de greu inflació motivada per males collites, una epidèmia de còlera i #destorbament en el comerç en el veí imperi rus per la guerra rus-japonesa. Les autoritats aumentaven els imposts indirectes, tractant de pagar un préstam rus de 23,5 millons de rublos al sah, avalat en 1900 en els ingressos aduanero del regne, per al seu primer viage de 17 mesos per Europa. Un dels palejats era un respectat filántropo septuagenari, i atres dos eren seyyed. Els comerciants, indignats, varen tancar tot el bazar i, secundats per ulemas i intelectuals, varen proclamar una «tancada» en la Mesquita Real (مسجد شاه, trl. mesŷed-i Šâh, Mesquita del Imam Jomeini des de 1979), reclamant la destitució del governador i de l'administrador de les finances reals, el belga Joseph Naus, l'aparició disfrassat del qual d'oriental durant les cerimònies de duel del passat més de muharram havia suscitat la còlera popular.

El sadr-i aʿzam de Mozaffareddín Shah Qayar, Einoddoulé, va fer que els desestajaren, en contra de la tradició de respecte de tals tancades. A continuació, un gran número de ulemas teheraníes es varen retirar —a proposta de Seyyed Mohammad Tabatabaí— al santuari de Shah Abdolazim, en Rei (a varis quilómetros al surest de la capital) i varen formular una série de reivindicacions dirigides al shah. La reclamació més destacada dels protestants va ser l'establiment d'una «casa de justícia», que les seues característiques no s'especificaven. Despuix d'acceptar el monarca, el 12 de giner de 1906, la creació de l'institució —que seria la génesis de la Assamblea Consultiva Islàmica—, els ulemas varen abandonar la protesta i varen retornar a Teheran, a on varen ser rebuts per una multitut eufòrica.

No obstant, el sah semblava retractar-se i, en una atmòsfera ya revolucionària, un oficial de la guàrdia cosaca va matar a un seyyed, provocant un nou bast de protesta en juny de 1906, esta volta en Qom, dirigit per Tabatabaí, Seyyed Abdollah Behbahaní i inclús el monàrquic sheij Fazlollah Nurí, que amenaçaven en fer emigrar a tots els ulemas a Nayaf i Karbala, #lo que privaria al país de servicis religiosos (i jurídics). Casi de colp i repent, es va produir un gran tercer bast d'entre 12 000 i 14 000 bazaríes de Teheran en el jardí de l'embaixada britànica. Les reivindicacions eren llavors la destitució de l'administrador belga de les #aduana i del sadr-i aʿzam, reparacions per disturbis ocorreguts en Kermán, la paralisació de la construcció del banc rus en el terreny d'un cementeri i, sobretot, l'establiment de la «casa de justícia», la reclamació de la qual es va convertir de manera gradual en la de constituir un parlament de representants electes i la llimitació constitucional del poder real.

Triumfo dels constitucionalistes baix Mozaffareddín Shah

En un principi, la cort va desdenyar als protestants com «babíes heréticos» i «traïdors a sòu dels britànics». Pero en l'extensió de la folga, la multiplicació de mensages telegràfics des de les províncies, amenaces d'intervenció armada de comunitats exiliades en Bakú i Tiblisi, el perill de defección de la guàrdia cosaca i el rei greument malalt despuix de la seua tornada d'Europa, Mozaffareddín Shah va acceptar substituir a Einoddoulé per Moshiroddoulé i va firmar el firmán pel que s'ordenava la creació de la Assamblea Consultiva Islàmica el 5 d'agost de 1906.

Despuix de la formació molt ràpida d'una assamblea constituent formada en la seua majoria per comerciants, ulemas, vells dels gremis i notables lliberals, es va elaborar una llei electoral que dividia a la població en sis classes: príncips Qayares, ulemas, nobles, notables, comerciants reconeguts, terratinents en propietats de valor superior a 1000 tomanes i artesans integrats en un gremi acceptat i en pagaments fiscals no inferiors a la mija local. Els candidats devien ser varons i poder llegir i escriure en persa. 96 de les 156 circumscripcions se situaven en Teheran i, en les províncies, l'elecció es feya per mig de compromisarios. El sufragi femení ni es va plantejar.

El procés constituent va precipitar la creació de multitut d'associacions de distinta espècie i de periòdics per tot el país.

Assamblea constituent i primera constitució d'Iran

Vore també: Constitució iraní de 1906

Despuix de les eleccions, la primera sessió en presència del shah es va celebrar el 7 d'octubre del mateix any. La primera assamblea, de tipo constituent, va elaborar la primera llei fonamental d'Iran. Els diputats es coaligaron en dos tendències de llímits difusos: els «moderats» (اعتدالیون iʿtedâliún), que contaven en el respal de Tabatabaí i Behbahaní i solien formar majoria; i els «lliberals» (آزادی‌خواهان âzâdijâhán), liderats per l'eloqüent tabrizí Seyyed Hasán Taqizadé. Els diputats es varen basar en la constitució de Bèlgica, buscant establir una monarquia parlamentària en separació de poders tripartita/tripartida clàssica que fora acceptable tant per al sah Mozaffareddín com per a l'hereu Mohammad Alí Mirzá.

El text assignava a la Assamblea de Consulta Nacional, «representant de tot el poble», competència sobre l'elaboració del presupost i control sobre la seua eixecució; dret de vet sobre la transmissió o venda dels recursos subterràneus i els contractes industrials i agrícoles; dret de vet sobre l'alteració de les fronteres nacionals; dret de vet sobre els tractats internacionals; dret de vet sobre la formació d'empreses nacionals; dret de vet sobre tots els contractes del govern; dret de vet sobre els empréstitos del govern i dret de vet sobre la construcció de carreteres i ferrocarrils. El parlament podia, per majoria absoluta, destituir a un ministre o al gabinet sancer.

El sah, per la seua banda, encapçalava el eixecutiu; comandaba les forces #armada; declarava la guerra i la pau; firmava les lleis i designava als ministres proposts pel parlament. El rei designava també a trenta dels 60 integrants d'una cambra alta.

Mozaffareddín Shah va firmar la constitució el 30 de decembre, quatre dies abans de fallir d'un infart. El text sobreviuria com a llei fonamental d'Iran fins a la Revolució Islàmica de 1979.

Reacció baixe el regnat de Mohammad Alí Shah

Despuix del decés de Mozaffareddín Shah, el nou monarca —el seu fill Mohammad Alí— es va mostrar contrari a les institucions recent sancionades pel seu pare malalt ya des de la seua coronació, a la que els diputats no varen ser invitats.

La mútua animositat entre els representants electes i el sah va créixer gradualment. L'Assamblea va despedir a Joseph Naus, vinculat als interessos de Rússia, i la delegació russa va fomentar l'animositat cap a l'Assamblea i el règim constitucional en el nou sah, que es va negar a sancionar en la seua firma la constitució fins que l'erupció de protestes en Tabriz ho va obligar a emetre un comunicat en promeses difusas d'acatar el nou règim.

En maig de 1907, Mohammad Alí Shah va destituir al sadr-i aʿzam Nasrollah Moshir od-Doulé, que havia aplegat al càrrec com a mediador entre el tro i els constitucionalistes, i va designar en el seu lloc a Alí Asghar Atabak Amín vos-Soltán, Atabak-i Aʿzam, que havia eixercit durant tretze anys com a gran visir de Nasereddín i de Mozaffareddín Shah. El nou ministre, que compartia en el sah l'oposició al constitucionalisme basada en la defensa de la llegitimitat tradicional i religiosa, va ser assessinat front al parlament el 31 d'agost de 1907 per un jove cridat Abbás Aghá Tabrizí, dos semanes despuix de grans festes de celebració del primer aniversari del firmán constituent.

La Llei Fonamental de decembre de 1906 se centrava en les funcions de l'Assamblea de Consulta Nacional i del sah. El 7 d'octubre de 1907, l'Assamblea va aprovar un suplement constitucional de 107 artículs que establia, ademés de la capacitat de vetar les lleis per a un comité de cinc moŷtahed triats per l'Assamblea, els drets fonamentals dels ciutadans iranís; la divisió tripartita/tripartida i independència dels poders de l'estat; l'estatut dels parlamentaris, del sah i dels ministres; una cambra alta; l'armassó bàsic del sistema llegal i judicial; l'institució del concejo local (انجمن anŷomán) i les bases de l'eixèrcit nacional. L'11 de novembre de 1907, Mohammad Alí Shah va acodir per primera volta a l'Assamblea i va jurar la constitució.

El 9 de novembre de 1907, el comité de Finances de l'Assamblea va entregar a esta la proposta de llei de presuposts per a l'any següent. A fi de reduir el dèficit de l'estat, es reduïen els fondos destinats a la cort en 380 000 tomanes. El sah va declarar llavors als seus jardiners, cuiners, cocheros i caballerizos que no podria seguir pagant-los per haver cancelat el parlament els seus salaris. El 15 de decembre, una multitut de treballadors, acompanyats de menuts delincuents i matones, va acodir a l'Assamblea i va començar a llançar pedres i disparar sobre els diputats fins a ser dispersats a tirs per la guàrdia parlamentària. Els diputats varen passar la nit en la sèu de l'Assamblea per a evitar ser detinguts per les tropes lleals al rei, a l'hora que es produïen en Teheran manifestacions de respal als parlamentaris.

L'Assamblea va enviar sis representants davant el sah, qui va dir que cridaria a l'orde als seus treballadors quan l'Assamblea cridara als ciutadans que es manifestaven a retornar a les seues cases i reprendre els seus treballadors, proposta que l'Assamblea va rebujar. El sah va recórrer llavors al sheij Fazlollah Nurí, a Seyyed Alí Yazdí i uns atres mulás, que es varen concentrar en la plaça de Tupjané (hui plaça del Imam Jomeini), a on durant dies es varen instalar jaimas i calderos, i es pronunciaven discurs contra els parlamentaris en térmens tals com: «Giteu-vos en prostitutes, furteu, mateu, pero no vos acosteu a esta Assamblea», a lo que la multitut responia corejant «no volem règim constitucional, volem la religió del Profeta». Es varen produir assalts i atracaments galliponters a partidaris del moviment constitucional, i atacs incendiaris a editors de periòdics.

El 17 de decembre va esclatar un tumult en Tabriz en respal a una moció parlamentària que promovia la deposición de Mohammad Alí Shah per la seua oposició a l'Assamblea. El sah va començar a témer que els constitucionalistes tractaren de substituir-ho pel seu tio Zell vos-Soltán, per #lo que va cridar als seus seguidors a posar fi a les manifestacions i tornar a les seues cases. El 22 de decembre, el sah va enviar a l'Assamblea un eixemplar del Corán, en les últimes pàgines del qual havia anotat a modo d'escolio:

En el caos dels últims dies s'ha estés l'impressió pel país de que nos oponem a la Constitució. Per a dissipar esta sospita i per a obtindre la confiança de la nació, jurem per este corán que respectarem l'orde constitucional i la llei fonamental. Quienquiera que s'oponguera a la Constitució serà castigat. Si trencàrem este jurament, haurem de respondre davant Deu pel nostre pecat.

Mohammad Alí Shah, en text manuscrit del 22 de decembre de 1907 reproduït ací.

El clero i el règim constitucional

L'historiador secularista Ahmad Kasraví escriu en 1940 en la seua Història del règim constitucional en Iran (تاریخ مشروطه ایران):

Per a dir la veritat, els ulemas de Nayaf i els dos seyyed, aixina com atres ulemas que insistien en reclamar el règim constitucional, no coneixien ni el significat correcte de «règim constitucional» ni els resultats que implicaria l'aplicació de les lleis europees, i no eren molt conscients de la flagrant incompatibilitat entre constitucionalisme i chiismo. Eren hòmens de molta celosia i diligència que, per un costat, veen l'intranquilitat reinante en Iran i l'impotència del govern sense concebre una atra solució que l'implantació del règim constitucional i el parlamentarisme, per #lo que advocaven per ells en molta vehemència; pero per un atre, estaven ells mateixos nugats a la religió i no podien renunciar a ella. Entre estos dos extrems es debatien.

El ulema Mohammad Hosein Nainí (Naín, 1860-Nayaf, 1936), un dels moŷtahed constitucionalistes més destacats, escriu en 1910 en el seu tractat polític Castic de la Umma i sofriment de la nació (àrap تنبيه الامة و تنزيه الملة), d'inspiració lliberal:

La llibertat i l'igualtat observades en el règim constitucional varen ser els objectius essencials dels profetes. El nostre profeta jamai va oblidar que tot lo món és lliure i igual. Els líders religiosos del chiismo volien salvar als musulmans de l'esclavitut i tornar-los els seus drets.

El sheij Fazlollah Nurí va ser un dels lídres de les protestes del tabac de 1892 i va participar en la reclamació constitucionalista acodint al bast de Qom de juny de 1906. En el progrés del moviment, no obstant, Nurí va plantejar objeccions creixents, alegant que el règim constitucional (mashruté) devia ser llegítim d'acort en els preceptes islàmics (mashruʿé, en grafia persa مشروعه). En el reaccionari Mohammad Alí Shah en el poder —de qui rebia estipendios i el govern del qual va defendre durant la guerra civil—, es va opondre al modernisme i al lliberalisme, denominant en la seua crítica este últim com «velayato de la llibertat», concepte que va relacionar en la infidelitat, defenent l'abandó de la seua utilisació. Nurí va ser aforcat despuix de la conquista de Teheran pels constitucionalistes.