Anar al contingut

Ret de bambú

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El terme «ret de bambú» es referix a les conexions entre negocis operats per la comunitat chinenca escampada pel surest asiàtic.[1] La ret de companyies chinenques en l'estranger constituïx per sí sola el grup empresarial privat dominant anara d'Àsia Oriental.[2] Enllaça comunitats empresarials chinenques en Birmània, Malàsia, Indonèsia, Tailàndia, Vietnam, les Filipines, i Singapur en les economies de la Gran China, (China Continental, Hong Kong, Macau, i Taiwan).[3] El grup ètnic chinenc juga una funció principal en el sector empresarial d'Àsia en dominar l'economia de la regió en l'actualitat, i constituïx l'èlit econòmica a través dels majors països del surest asiàtic.[4][5] Els chinencs han segut una minoria pròspera i econòmicament potent durant centenars d'anys, i hui eixercixen una influència econòmica considerable en la regió.[6][7] Els chinencs eixercixen una enorme influència econòmica sobre les seues contrapartes del surest asiàtic i juguen una funció crítica en mantindre les regions econòmicament vitals i pròsperes.[8][9][10] Des d'inicis de el XXI, el surest asiàtic poscolonial s'ha convertit en un pilar important de l'economia chinenca en l'exterior, ya que la ret de bambú és un important símbol que manifesta l'alvançada econòmica internacional estesa per China continental.[11][7]

Estructura

[editar | editar còdic]

A mida que les comunitats chinenques varen créixer i es varen desenrollar en el surest asiàtic baix el mandat dels poders colonials europeus, comerciants i mercaders chinencs varen escomençar a desenrollar elaborades rets empresarials per a créixer i sobreviure. Estes rets varen proporcionar els recursos per a l'acumulació de capital, informació de màrqueting, i distribució de bens i servicis entre les comunitats empresarials chinenques a través del surest asiàtic.[12] Els negocis chinencs en l'estranger són normalment de propietat familiar i dirigits a través d'una burocràcia centralisada.[13][14] La família es convertix en la peça central de les activitats empresarials i proporciona capital, treball i administració. La fortalea d'una empresa familiar recau en la flexibilitat de les decisions que pren i la dedicació i llealtat de la seua força laboral. Els negocis són normalment dirigits com a negocis familiars per a baixar els costs de transacció quan es passen d'una generació a la pròxima.[15][16] Moltes companyies generalment exhibixen un fort esperit empresarial, parentesc familiar, liderage autocràtic, intuïtiu, parsimonioso, i un ràpit poder decisional, aixina com una administració paternalista i una cadena contínua d'órdens jeràrquics.[17][18] Tals empreses típicament operen negocis de tamany menut i mijà més que ser grans conglomerats corporatius, més típicament dominants en la cultura empresarial d'atres països asiàtics com Japó i Corea del Sur.[19] El comerç i la finançació està guiada com a extensions dels clans familiars tradicionals i es priorisen les relacions personals sobre les formals. Açò promou una comunicació comercial i una transferència més decorreguda de capitals en una regió a on la regulació financera i l'estat de dret tenen menors nivells de desenroll.[20] La ret de bambú és també transnacional, lo que significa que canalisar el moviment de capital, informació, i bens i servicis puga promoure una flexibilitat relativa i eficàcia entre els acorts i transaccions formals efectuades per les empreses familiars.[21] Les relacions empresarials estan basades en el paradigma confucianista de guanxi, el concepte chinenc per a referir-se a cultuvar les relacions personals com un ingredient per a l'èxit empresarial.[22][23][24] La ret de bambú ha segut fortament influïda pel confucianisme, una antiga filosofia chinenca desenrollada per filòsof Confucio en el V a.D. que promou la pietat filial i el pragmatisme sobre el context empresarial.[25][23] El confucianisme seguix sent una força filosòfica legitimadora per al manteniment de l'identitat corporativa i l'entorn social d'una empresa. El foment del guanxi també s'ha atribuït com un mecanisme important per a l'implementació d'estratègies comercials cooperatives dins de la ret de bambú.[26] Per als chinencs, una ret forta sempre ha segut una pilar important de cultura empresarial chinenca, seguint la creència del confucianisme respecte a l'incapacitat dels individus per a sobreviure per sí sols.[1]

La ret de bambú ha servit com una forma distintiva d'organisació econòmica a través de la qual grups d'empresaris ètnics, comerciants, inversionistes, financers i empreses familiars chinencs, aixina com rets empresarials estretament unides s'han expandit gradualment i han aplegat a dominar l'economia del surest d'Àsia.[27] La ret de bambú també inclou el substrat estructural de companyies, clans i llogarets vinculats per vínculs ètnics de consanguinitat, família i lloc d'orige com a part d'una ret de bambú major a nivell global.[28] Tindre una herència ètnica comuna, un idioma compartit, llaços familiars i raïls ancestrals ha dut als empresaris chinencs d'ultramar a fer negocis entre ells en lloc d'en els seus parells en els països amfitrions.[29] Les companyies de propietat dels chinencs d'ultramar són una força econòmica important i dominen els sectors comercials privats en cada país del surest asiàtic hui en dia.[30][31]

Six men plow the earth in a sinkhole while another walks carrying empty baskets. Three others llaure standing and walking in the background.
Un gran número d'immigrants chinencs varen treballar en plantacions de caucho i mines d'estany en Indonèsia, Malàsia i Tailàndia, mentres que uns atres tants varen instalar menudes tendes de recapte per a subsistir en l'exterior.

Molts mamprenedors immigrants chinencs s'han sentit atrets per la promesa d'una gran riquea i fortuna, mentres que uns atres han segut impulsats per la fam i la guerra. Els mercaders, artesans i obrers empobrits sense terra de China varen creuar el Mar de China Meridional en busca de noves terres per a alcançar els seus destins financers. Varen formar barris chinencs per al seu autosuficiencia, desenroll econòmic, i promoció i protecció dels seus interessos empresarials. Encara que varen existir immenses dificultats, molts mamprenedors chinencs d'ultramar, gràcies a l'astúcia empresarial, perspicàcia per a invertir, disciplina i perseverança varen conseguir eixir de la pobrea i construir una vida millor per a ells i les seues famílies.[32] Els empresaris chinencs d'ultramar que han donat forma al món dels negocis del surest asiàtic en el XX han engendrat famosos èxits de riquea com el comerciant de Malàsia, Robert Kuok, el multimillonari chinenc, Liem Sioe Liong, i el magnat d'Hong Kong, Li Ka-shing.[15] Molts d'estos empresaris provenen d'orígens humils i posseïen poca riquea inicial, varen construir els seus negocis des de zero i varen contribuir a l'economia local en el procés. Cada u va començar a adquirir riquea i va construir la seua fortuna a partir de negocis tan poc inspiradores com un almagasén de venda de sucre en Malàsia, una tenda de fideus en un llogaret en Indonèsia i operar fàbriques de flors de plàstic en Hong Kong.[15] Estos incipients empresaris i inversors chinencs d'ultramar varen començar com a comerciants ambulants, venedors ambulants, venedors ambulants i comerciants.[2] Molts pronte s'adinsarien en els bien i després reinvertirían els seus guanys en qualsevol negoci que consideraren rendable. Moltes d'estes menudes i mijanes empreses s'han convertit en conglomerats jagantescs, que contenen un paraigües de numerosos interessos organisats en una dotzena de subsidiàries altament diversificadas.[30] En l'inici de la globalisació en el XXI, molts empresaris chinencs d'ultramar han globalisat activament les seues operacions domèstiques i s'han convertit en competidors mundials en diverses indústries comercials com a servicis financers, bien, fabricació de penyores de vestir i cadenes hoteleres.[33] Des de Tailàndia fins a Myanmar i Indonèsia, empreses familiars chinenques supervisen imperis comercials multimillonaris que s'estenen des de Shanghái fins a llocs com Kuala Lumpur i Ciutat de Mèxic.[34] Els empresaris i inversionistes chinencs d'ultramar són actors importants i han contribuït substancialment al desenroll econòmic dels seus països amfitrions en el surest asiàtic.[35][7] Gran part de l'activitat comercial de la ret de bambú se centra en les principals ciutats de la regió, com Mandalay, Jakarta, Singapur, Bangkok, Kuala Lumpur, Ciutat Ho Chi Minh, i Manila.[36]

Història

[editar | editar còdic]

La ret de bambú ha eixercitat un paper important en la revitalisació de la vida comercial del surest asiàtic, ya que el surest asiàtic poscolonial s'ha convertit en un pilar important de l'economia chinenca des de principis de el XX. Històricament, els chinencs varen dominar el comerç i la vida comercial del surest asiàtic i han segut una minoria econòmicament poderosa i pròspera en els països d'ultramar durant centenars d'anys abans de l'era colonial europea.[37][38]

L'influència comercial dels comerciants i mercaders chinencs en el surest asiàtic es remonta per lo manco a el III, quan es varen enviar missions oficials a països en les mars del sur. Les comunitats de chinencs en l'estranger, distintes i estables, es varen convertir en una característica del surest asiàtic a mitan de el XVII en les principals ciutats portuàries d'Indonèsia, Tailàndia i Vietnam.[39] Fa més de 1500 anys, els comerciants chinencs varen començar a navegar cap al sur en direcció al surest asiàtic en busca d'oportunitats comercials i riquea. Estes àrees eren conegudes com Nanyang o les mars meridionals. Molts dels que varen eixir de China eren chinencs del sur d'Han que incloïen a pobles com els hokkien, teochew, cantoneses, hakka i hainaneses, que tenen la seua ascendència en les províncies costeres del sur de China, principalment conegudes en l'actualitat com Cantón, Fujian i Hainan.[40] Els chinencs varen establir menuts llocs comercials, que en el temps varen créixer i varen prosperar junt en la seua presència, aplegant a controlar gran part de l'economia en el surest asiàtic. Els periodos de gran emigració enviarien onades de chinencs al surest asiàtic, ya que generalment coincidien en condicions particularment pobres, com a grans episodis de conflictes dinàstics, alçament polítics, hambruna i invasions estrangeres en el país. El malestar i l'agitació periòdica a lo llarc de les successives dinasties chinenques varen fomentar l'emigració a lo llarc dels sigles.[41] A principis de el XV, l'almirant chinenc de la dinastia Ming, Zheng He, baix l'emperador Yongle, va liderar una flota de trescents barcos al voltant del surest asiàtic durant els viages del tesor de Ming. Durant la seua expedició marítima a través del surest asiàtic, Zheng va descobrir un enclavament de chinencs d'ultramar que ya prosperaven en l'illa de Java, Indonèsia. Ademés, el comerç exterior en el regne de Tabanan va ser dirigit per un sol chinenc ric cridat Subandar, que tenia un monopoli real a canvi d'un tribut adequat en el restant de la menuda comunitat chinenca que actuava com els seus agents.[42]


Des de 1500, el surest asiàtic ha segut un iman per als emigrants chinencs, a on han desenrollat estratègicament una ret de bambú que ha transcendit les fronteres nacionals. Els chinencs eren una minoria comercial entre molts uns atres, inclosos els guyaratíes, Chettiar, portuguesos i japonesos fins a mediats de el XVII. Posteriorment, el dany a les rets comercials rivals dels anglesos i holandesos en l'oceà Índic va permetre als mamprenedors chinencs assumir els rols que una volta varen tindre els japonesos en la década de 1630. Els chinencs d'ultramar en el surest asiàtic pronte es convertirien en els únics compradors i venedors indispensables per a les grans empreses europees.[43] Per a la década de 1700, els chinencs d'ultramar eren l'única minoria comercial sense rival en tot el surest asiàtic, havent contribuït significativament al dinamisme econòmic i la prosperitat de la regió, havent servit de catalisador per al creiximent econòmic regional.[43][44] La colonisació del surest asiàtic per les potències europees dels sigles XVI a el XX va obrir la regió a un gran número d'immigrants chinencs, la majoria dels quals es varen originar en el surest de China. El major d'ells varen ser els hakka de les províncies de Fujian i Cantón.[45] Els increments substancials en la població chinenca d'ultramar del surest asiàtic varen començar a mitan de el XVIII.[46] Els emigrants chinencs del sur de China es varen establir en Camboya, Indonèsia, Malàsia, Filipines, Singapur, Tailàndia, Brunei i Vietnam en busca de l'èxit empresarial.[47] Varen establir a lo manco una república ben documentada com un estat tributari durant la dinastia Qing, la República de Lanfang, que va durar des de 1777 fins a 1884. Les poblacions de chinencs d'ultramar en el surest asiàtic varen experimentar un ràpit aument despuix de la victòria comunista en la guerra civil chinenca en 1949, que va obligar a molts refugiats a emigrar de China causant una ràpida expansió de la ret de bambú.[48]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Pablos, Patricia (2008). The China Information Technology Handbook, Springer, p. 204.
    • «Hong Kong's Diaspora, Networks, and Family Business in the United Kingdom: A History of the Chinese "Food Chain" and the Case of W. Wing Yip Group».China Review.Chinese University Press.12(1)ISSN 1680-2012.
  2. ↑ 2,0 2,1 Richter, Frank-Jürgen (1999). Business Networks in Àsia: Promises, Doubts, and Perspectives, Praeger, pp. 152. ISBN 978-1567203028.
  3. ↑ Weidenbaum, Murray L.. The Bamboo Network: How Expatriate Chinese Entrepreneurs llaure Creating a New Economic Superpower in Àsia (en en), Martin Kessler Books, Free Press, pp. 4–5. ISBN 978-0-684-82289-1.
  4. ↑ Richter, Frank-Jurgen (2002). Redesigning Asian Business: In the Aftermath of Crisis, Quorum Books, pp. 83. ISBN 978-1567205251.
    • Landa, Janet Tai (2016). Economic Success of Chinese Merchants in Southeast Àsia: Identity, Ethnic Cooperation and Conflict, Springer, pp. 3-9. ISBN 978-3642540189.
    • Ahlstrom, David (2009). International Management: Strategy and Culture in the Emerging World (en en), Southwestern College Publishing, pp. 172. ISBN 978-0324406313.
    • Suryadinata, Leo (2017). The Rise of China and the Chinese Overseas: A Study of Beijing's Changing Policy in Southeast Àsia and Beyond (en en), Iseas-Yusof Ishak Institute, p. 18. ISBN 978-9814762649.
  5. ↑ Weidenbaum, Hughes (1996), p. 24.
    • Safarian, A.E. (1997). The People Link: Human Resource Linkages Across The Pacific, University of Toronto Press. ISBN 978-0802042996.
    • Folk, Brian C. (2003). Ethnic Business: Chinese Capitalism in Southeast Àsia, 1a. edició (en en), Routledge, pp. 26-29. ISBN 978-0415310116.
  6. ↑ Plantilla:Cite paper
    • Hays, Jeffrey (15 de juny de 2015). «Chinese in Cambodia After the Khmer Rouge». Consultat el 13 de novembre de 2018.
    • Chua, Amy (2003). World On Fire, Knopf Doubleday Publishing, pp. 35-42. ISBN 978-0385721868.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Hudson, Christopher (1997). The China Handbook, Routledge. ISBN 978-1884964886.
  8. ↑ Chua (2003), p. 37.
  9. ↑ Chua (2003), p.6.
  10. ↑ Chua (2003), p. 179.
    • Unger, Danny (1998). Building Social Capital in Thailand: Fibers, Finance and Infrastructure, Cambridge University Press, pp. 47-48. ISBN 978-0521639316.
  11. ↑ Slezkine, Yuri (2004). The Jewish Century, Princeton University Press, p. 33.
  12. ↑ Yen, Ching-Hwang (2008). The Chinese In Southeast Àsia And Beyond, The: Socioeconomic And Political Dimensions: Socioeconomic and Political Dimensions, World Scientific Publishing, pp. 326. ISBN 978-9812790477.
  13. ↑ Pablos (2008), p. 205.
  14. ↑ Yen (2008), p. 325.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Richter (2002), p. 84.
  16. ↑ Weidenbaum, Hughes (1996), p. 4.
    • Richter (2002), p. 180.
  17. ↑ Richter (2002), p. 15.
  18. ↑ Richter (2002), p. 85.
  19. ↑ Richter (2002), pp. 12–13.
  20. ↑ Weidenbaum. One-Armed Economist: On the Intersection of Business And Government (en en), Transaction Publishers, pp. 264–265. ISBN 978-1-4128-3020-1. Consultat el 30 de maig de 2013.
  21. ↑ Weidenbaum, Murray (2012). The Dynamic American Firm (en en), Springer, p. 80. ISBN 978-1461313144.
  22. ↑ Pau Estrela Tolentino (2007). H. W-C Yeung (ed.). Handbook of Research on Asian Business, Edward Elgar Publishing, p. 412. ISBN 978-1-84720-318-2.
  23. ↑ 23,0 23,1 «Templates of “Chineseness” and Trajectories of Cambodian Chinese Entrepreneurship in Phnom Penh*» págs. 68. Archivat des d'el original, el 16 d'agost de 2017. Consultat el 13 de novembre de 2018.
  24. ↑ Pablos (2008), p. 201
  25. ↑ «Templates of “Chineseness” and Trajectories of Cambodian Chinese Entrepreneurship in Phnom Penh*» págs. 78 & 90. Archivat des d'el original, el 16 d'agost de 2017. Consultat el 13 de novembre de 2018.
  26. ↑ Santasombat, Yos (2017). Chinese Capitalism in Southeast Àsia: Cultures and Practices, Palgrave Macmillan, pp. 9. ISBN 978-9811046957.
    • Yos (2017), pp. 14-17.
  27. ↑ Yos, (2017), p. 1.
  28. ↑ Yos (2017), p. 9.
  29. ↑ Joint Economic Committee Congress of the United States (1997). Chinenca's Economic Future: Challenges to U.S.Policy (Studies on Contemporary China), Routledge, pp. 427. ISBN 978-0765601278.
  30. ↑ 30,0 30,1 Joint Economic Committee Congress of the United States (1997). Chinenca's Economic Future: Challenges to U.S. Policy (Studies on Contemporary China), Routledge, pp. 428. ISBN 978-0765601278.
  31. ↑ Yu, Bin (1996). Dynamics and Dilemma: Mainland, Taiwan and Hong Kong in a Changing World (en en), Nova Science Publishing Inc, pp. 80. ISBN 978-1560723035.
  32. ↑ April, K. (2007). Diversity: New Realities in a Changing World (en en), Palgrave Macmillan, pp. 169. ISBN 978-0230001336.
  33. ↑ Yeung, Henry Wai-Chung (2005). Chinese Capitalism in a Global Era: Towards a Hybrid Capitalism, Routledge, pp. 16. ISBN 978-0415309899.
  34. ↑ Chua, (2003), p. 37.
  35. ↑ Cheeseman, Nic (2017). The African Affairs Reader: Key Texts in Politics, Development, and International Relations (en en), Oxford University Press, pp. 151. ISBN 978-0198794288.
    • Richter (1999), pp. 179–180.
  36. ↑ Weidenbaum, Hughes (1996), p. 8.
  37. ↑ Chua (1998), pp. 31-32.
  38. ↑ Chua, (2003), p. 31.
  39. ↑ Yeung, H. (1999). The Globalisation of Chinese Business Firms, Palgrave Macmillan, pp. 5. ISBN 978-0333716298.
  40. ↑ Mabbett, Hugh (1992). The Chinese of South East Àsia (en en), Minority Rights Group, pp. 1. ISBN 978-0946690992.
  41. ↑ Raer, I. (2016). The Overseas Chinese of South East Àsia: History, Culture, Business, Palgrave Macmillan, pp. 3. ISBN 978-1349543045.
  42. ↑ Plantilla:Cite paper
  43. ↑ 43,0 43,1 (1997) Essential Outsiders: Chinese and Jews in the Modern Transformation of Southeast Àsia and Central Europe, University of Washington Press, pp. 41. ISBN 978-0295976136.
  44. ↑ (2005) Chinese Capitalism in a Global Era: Towards a Hybrid Capitalism, Routledge, pp. 11. ISBN 978-0415309899.
  45. ↑ (2009) Hobby (ed.). Worldmark Encyclopedia of Cultures and Daily Life, 2nd edició, Gale / Cengage Learning, pp. 297. ISBN 978-1414448923.
    • (2009) International Management: Strategy and Culture in the Emerging World, Southwestern College Publishing, pp. 172. ISBN 978-0324406313.
  46. ↑ (2004) Asian Management Systems: Chinese, Japanese and Korean Styles of Business, International Thomson Business, pp. 58-59. ISBN 978-1861529411.
  47. ↑ Weidenbaum, Hughes (1996), pp. 23–28
  48. ↑ Chen, Min (2004). Asian Management Systems: Chinese, Japanese and Korean Styles of Business (en en), International Thomson Business, pp. 59. ISBN 978-1861529411.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ret_de_bambú&oldid=755117»