Resolució Vandenberg

La resolució Vandenberg va ser aprovada pel Senat dels Estats Units com a Resolució 239, en el 80.º Congrés dels Estats Units, en la seua Segona Sessió, en juny de 1948. Va ser proposta pel senador Arthur Vandenberg, per lo que li la renombró en el seu honor.

Les negociacions sobre la naturalea i grau de involucraació d'Estats Units en la defensa dels membres de l'OTAN eren complicades per la controvèrsia sorgida de la voluntat per part dels aliats d'una intervenció americana immediata en cas d'un atac soviètic i l'insistència del Senat d'Estats Units en que els seus prerrogatives constitutionales devien ser preservades, especialment el poder de decisió en lo que a declaracions de guerra es referix. Els oficials del Departament d'Estat, despuix de haver aplegat a la posició comuna de respal a l'idea del tractat, varen aprovar un text que satisfea de la mateixa forma tant als aliats europeus com a les polítiques dels Estats Units, que, a partir de les eleccions de 1948, jugaven un paper important en les negociacions internacionals i del Congrés.

El debat sobre la seguritat colectiva en Europa va ser portat a terme entre abril i juny de 1948. Les conversacions varen reflectir la futura victòria del partit Republicà en les eleccions presidencials de novembre. El senador republicà Arthur H. Vandenberg, President del Comité de Relacions Exteriors i President Pro Tempore del Senat, va tindre especial rellevància en el debat per a la nominació del candidat pel Partit Republicà a les eleccions presidencials. En conversacions privades en el Secretari d'Estat Marshall i el Subsecretari Lovett, Vandenberg es va mostrar d'acort en l'idea de l'OTAN i va acceptar recolzar-l'en el Senat solament si es negociava abans de les eleccions i la Carta de les Nacions Unides anara afirmada clarament i es deixara constància de que el tractat no la contradia.

El paper de les relacions personals en la política exterior va ser manifestat per les discussions a nivell informal entre Lovett i Vandenberg. El senador, fervent internacionalista, era conscient de les realitats polítiques del país, que va evidenciar davant el subsecretari i l'administració de Truman. En una reunió l'11 d'abril, Lovett va concentrar les idees de Vandenberg en varis temes clau, incloent el tipo d'ajuda que el Congrés aprovaria; la forma del pacte, especialment la voluntat del Senat d'aprovar una versió modificada del Tractat de Riu pero referent a Europa; el paper de les Nacions Unides en les polítiques de seguritat colectives; i la posada a punt llegislativa necessària per a la final conclusió d'un acort a llarc determini en Europa en un tema referent a la seguritat. Una semana més vesprada, Vandenberg i Lovett ya treballaven en la forma exacta que tindria la resolució que elminaría qualsevol dificultat llegislativa de l'acort.

L'11 de maig Vandenberg va presentar la resolució que havia esbossat conjuntament en Lovett davant el Comité de Relacions Exteriors del Senat, que la va aprovar. L'11 de juny, Vandenberg la va presentar en el Senat, a on es va aprovar per una majoria de 64 vots a 6, aconsellant al President que permetera que els Estats Units alcançaren acorts de defensa colectiva, per a aixina aumentar la seguritat del món lliure. El paràgraf 3 de la resolució feya referència als temes d'assistència militar.

La resolució Vandenberg va ser l'acció que va obrir el camí a la negociació del Tractat de l'Atlàntic Nort. Encara que està clar que el concepte d'una aliança aixina va sorgir durant les Conversacions del Pentágono en Washington en març, l'incorporació americana haguera segut difícil sense l'actuació del Senat.

El text de la resolució pot trobar-se en Wikisource.