Anar al contingut

Reconciliació

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Reconciliació (desambiguació).

La reconciliació[1] és el «restabliment de la concòrdia i l'amistat entre dos o més parts enemistadas».[2] Reconciliació per a Filippo Aureli i Frans de Waal en el seu llibre Natural Conflict Resolution és: «Reunió amistosa post-conflictual entre previs oponents que restaura una relació social alterada pel conflicte. En este sentit, la reconciliació és un mecanisme de resolució de conflictes. Si esta funció no està implicada o no pot demostrar-se, deu utilisar-se un terme més descriptivo».[3]

El terme «reconciliació» ve del llatí reconciliés que significa «recuperar, reconciliar». Originalment, el terme es referia en primer lloc a la relació entre Deu i els hòmens, en lo que es produïa un canvi en la forma com els hòmens es relacionaven entre sí.[4]

Atres accepcions són: «acció i efecte de sentir una breu o llaugera confessió»; «acció i efecte de beneir un lloc sagrat, per haver segut violat»; «acció i efecte de confessar-se, d'algunes culpes llaugeres o oblidades en una atra confessió que s'acaba de fer»; o «acció i efecte de confessar-se, especialment de manera breu o de culpes llaugeres».[5]

Des d'aproximacions acadèmiques són molts els autors que han pensat i escrit sobre lo que reconciliació pot significar, més allà de l'esfera de la teologia.

Reconciliació en Conflictologia

Para Eduart Vinyamata, professor de Conflictologia de la UOC, reconciliació és un procés en el que les parts involucrades en un conflicte inicien una relació que els du a una comunicació en reconeiximent i senten les bases per a un pacte tácito, espontàneu i voluntari d'amistat.

La reconciliació recupera les capacitats derivades del perdó i la comprensió dels fets i restaura les capacitats afectives. Conceptes que recorden les formulació de Louis Kriesberg (1999). Parlem, en resum, de deprendre a viure junts una atra volta (Byron Bland).

A partir dels estudis referits, Aureli i atres autors en un treball comú, nos informen de certes condicions i regles que afecten a la reconciliació:[6]

Deuen existir relacions individualisades, agressió intergrupal i hostilitat postconflicto entre oponents previs. S'interpreta com a necessària en casos de pèrdues de beneficis en la relació. Es tracta d'escenaris de previsible repetició d'episodis de reconciliació. Es basa en els beneficis de comunicar el final de l'agressió o conflicte, o la voluntat d'això, per ser més rendable que la continuació d'enfrontament reiterat. Es percep com a necessària en situacions en les que l'agressió intragrupal erosiona relacions valioses per a totes les parts. Seria d'esperar, en este context, que es done en més freqüència entre individus que mantenen relacions que consideren valioses.

Reconciliació com a categoria política

En Berlín, entre els dies 31 de giner i 2 de febrer de 2005, més de 60 experts de cinc regions distintes del món varen debatre sobre els processos de reconciliació, i varen comparar les seues experiències regionals molt específiques. El consens va ser clar: no existix una definició unívoca del terme reconciliació. En la majoria dels idiomes participants en el debat ni tan sols existix traducció lliteral del terme com a tal. Davant esta situació es varen plantejar una clara advertència a la comunitat internacional: utilisar el terme reconciliació podria despertar rebuig en un país determinat per esta causa. Si no existix una paraula pròpia per al terme reconciliació, les persones podrien percebre la qüestió com un intent d'impondre una ideologia, o una perspectiva, de factura occidental que no té sentit en la seua realitat quotidiana.[7]

Procés sociopolític

La gradació de la reconciliació està íntimament lligada en la disculpa, la justificació i el perdó:

  1. Disculpa (i admissió de responsabilitat). S'emmarca en un procés més ampli de «credibilitat-acceptació-perdó-restauració». És conditio sine qua senar pero no té per qué desencadenar ni el perdó dels demés ni la reconciliació.[8]
  2. Justificació –rendir contes— que no implica l'acceptació de responsabilitats.
  3. Perdó. El perdó, la conciliació o la reconciliació semblen dependre de múltiples i complexes variables que, en qualsevol cas, escapen a la linealidad dels models.[9]
Els processos de perdó i de reconciliació entre els individus, ademés de dependre d'una multitut de variables internes, sicològiques, de comportament, i externes, històriques, polítiques, són llarcs i extremadament complexos. Els mecanismes subjacents seguixen sent pràcticament desconeguts. El perdó és un acte individual; la reconciliació implica a dos o més actors.
El perdó es definix com: «Disposició d'abandonar el dret d'un mateixa al resentiment, al juí negatiu o al comportament indiferent cap al que nos ha ferit de forma injusta, al mateix temps que es promouen qualitats inmerecidas com la compassió, la generositat i inclús l'amor cap a aquella persona».[10]

Entenent la reconciliació com un procés complex i multidimensional, des d'una perspectiva social i política, es pot concebre com una alternativa viable de transformació pacífica del conflicte en societats que han segut víctimes de violència extrema.

El terme és l'unió del prefixe «re» i el verp «conciliar», lo que nos indica que ve a ser tornar a un estat de conciliació. Este últim terme, segons el diccionari de la RAE, és «l'acció de compondre i ajustar els ànims dels que estaven oposts entre sí».[11] Per tant, és un procés o una acció que desemboca en una situació de concòrdia o d'acort entre diferents parts que per diverses circumstàncies s'havia fracturat.

El concepte reconciliació pot ser entés, llavors, com «un procés extremadament complex i multifactorial, realisat a llarc determini (que pot implicar inclús vàries generacions), que té moltes possibles vies metodològiques d'abordage i que, igualment, té un número important de vies terapèutiques multidimensionales».


Des d'un enfocament sociopolític, la reconciliació és un procés continu de reconstrucció de «teixit social» i d'institucions llegítimes i llegals constituïdes baix un orde democràtic estable. És entrar en un diàlec obert, per a fer front a la violència que es va fer present en una part de l'història d'un poble o una nació i proyectar en bases sòlides un futur viable per a tots els actors que intervenen en el conflicte.[12]

Este concepte és d'interés si s'analisa des de la correlació sociopolítica que ho relaciona en la consolidació de la democràcia com a modo d'ordenació de lo social. Els teòrics –com Byron Bland en la seua obra citada supra— dubten si és primer el procés de reconciliació com a fonament d'una societat democràtica o, al contrari, són necessaris uns mínims democràtics per a que es done dit procés – Bland aposta per lo segon—. Este autor assumix el conflicte com a procés en sí, sense considerar els orígens sino solament els efectes en la societat víctima. Les seues «teràpies», per això, aborden el tractament exclusiu dels efectes produïts.

Existix una mescla notòria entre resolució de conflictes socials i transició a la democràcia, com si només en este model sociopolític existira la possibilitat de «curació». Este últim extrem no està demostrat.

Mecanismes jurídics de reconciliació

Amnistia i mides de gràcia, aixina com les nocions de disculpa, perdó, reconciliació i dret es troben en un encreuament. Cal fer notar que una transició política no sempre va acompanyada de l'oportuna modificació jurídic-administrativa de l'Estat. Transició jurídica i organisativa són casi sempre dinàmiques diferenciades.

Comissions «de veres i Reconciliació»

Varen acompanyar als processos de transició senyalats. No són Tribunals, no impartixen Justícia, ni es componen de juges. Són òrguens delegats per llei en una doble missió:

Clarificar els fets i la determinar compensació a les víctimes; impulsar i facilitar processos de reconciliació.

Un resum crític nos mostra que sembla encara massa pronte l'intent d'evaluar, en caràcter general i profunditat, els resultats obtinguts a lo llarc de les tres últimes décades. Pel moment, potser s'impon procedir per mig d'un anàlisis case per cas en funció dels contexts històrics concrets.

Concepció democràtica de la reconciliació

Existixen a lo manco tres nocions distintes de reconciliació. Cada una d'elles es fonamenta en visions polítiques i ètica diferents sobre la pau, i té implicacions sumament diverses en la societat en la que pretén aplicar-se.

  1. Noció minimalista de la reconciliació. La reduïx a la tolerància obligada o per resignació. Esta noció, que defén la pau a costa de tot, creu que per a que existixca reconciliació n'hi ha prou en que cesse l'ocupació de les armes, encara que l'enemistat, el resentiment i la falta de reconeiximent de l'atre com ser humà digne i com a ciutadà en iguals drets permaneixquen sobre el terreny. Esta noció de reconciliació és conflictiva perque deixa de costat la rellevància que tenen la democràcia i l'eixercici actiu de la ciutadania per a un orde social i per a una pau durable.
  2. Noció maximalista o fonamentalista de la reconciliació. Sosté que la pau duradora no només depén de que els individus convixquen pacíficament i es reconeguen mútuament com a ciutadans en iguals drets i en capacitat per a resoldre les seues diferències a través de la discussió política, sino que també ho fa de que es perdonen els uns als atres, i demostren sentiments de simpatia, solidaritat, i inclús afecte per a en els atres, inclús en els seus verducs. Si ben alguns actors socials poden estar d'acort en esta forma comunitària de comprendre la reconciliació, en el nostre concepte, esta no resulta exigible als ciutadans ni ètica, ni política, ni jurídicament. En una democràcia saludable, els ciutadans deuen tindre sempre dret a disentir.
  1. Noció democràtica de reconciliació. Es basa en l'eixercici actiu de la ciutadania i en la reciprocitat democràtica com a requisits fonamentals per a una pau duradora. Esta concepció de reconciliació exigix el reconeiximent de tots com a ciutadans congèneres,[13] en dret a participar activament en les discussions polítiques, i també en dret a mantindre distàncies entre sí i a no estar d'acort els uns en els atres. En particular, esta concepció implica que tots els actors socials participen activament en la presa de decisions sobre el futur de la societat i que ho facen a pesar de tindre visions distintes o antagónicas. En esta forma de comprendre la reconciliació, els sentiments dels distints actors socials es posicionen en el centre de la discussió.[14]

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Entrada «reconciliació» en Word Reference». Consultat el 15 de setembre de 2012.
  3. ↑ F. Aureli i F. B. M.de Waal (eds.) , Natural Conflict Resolution, Berkeley: University of Califòrnia Press.
  4. ↑ Bland, B. (2003; 36) El conflicte despuix del conflicte: la política de reconciliació en Irlanda del Nort.
  5. ↑ «Entrada «reconciliació» en el DRAE». Consultat el 15 de setembre de 2012.
  6. ↑ Aureli et al. (2002 : 336).com
  7. ↑ «De l'assunció del passat a una cooperació futura», Desafius regionals i globals de la reconciliació. Conferència Internacional, Berlín 2005.
  8. ↑ PETRUCCI C.J. 2002 ; 343 - ApologIia en el Criminal Justícia ajuste
    Evidence for Including Apology as an Additional Component in the Llegal System.
  9. ↑ NORTH, J. 1998; The Ideal of Forgiveness: A Philosopher's Exploration.
  10. ↑ Human Development Study Group (HDSG).
  11. ↑ «Conciliació, Diccionari de la llengua espanyola».
  12. ↑ Maria A. Bo Cipagauta, 2006; La reconciliació com un procés soci- polític. Aproximacions teòriques.
  13. ↑ Del mateix gènero, d'un mateix orige o de la pròpia derivació. Diccionari de la llengua espanyola
  14. ↑ María Paula Saffon Rodrigo Uprimny. Cap a una concepció democràtica de la reconciliació.

Enllaços externs