Rambla de Albuñol

La rambla de Albuñol és una rambla del sur de la península ibèrica pertanyent a les Conques Mediterrànees Andaluses que discorre íntegrament pel surest de la província de Granada (Espanya). Té una llongitut aproximada de 18,2 km i una conca de 115,3 km², en forta pendent des de la seua capçalera fins al mar Mediterrànea, lo que li conferix un règim estacional i hipertorrencial durant episodis de pluja intensa. En el seu tram final desenrolla una chicoteta delta associada a la planura costera de la Rábita–El Pozuelo. En una divisió territorial de la comarca llitoral granadina empleada en un estudi sobre agricultura de regadiu, la rambla de Albuñol s'inclou en la denominada «Unitat Este» i se cita, junt en la rambla de Gualchos–Castell de Ferro, com un dels caixers principals d'eixe sector, les deltes del qual es consideren rellevants per a l'agricultura local.

Curse

La rambla naix en l'alvertent meridional de la serra de la Contraviesa, a cota mija-alta, i descendix en trams encaixats fins a la seua desembocadura en la plaja de la Rábita, en el mar Mediterrànea. El perfil llongitudinal concentra un fort desnivell —més de 1200–1300 m en poc més de 18 km—, en valls estretes i ales abruptes en capçalera i trams mijos, i un sector final en vegas i hortes tradicionals. Rep aportes de numerosos barrancs laterals; entre els caixers de la seua ret secundària es troba la rambla de Aldáyar (també coneguda com de les Angosturas), de característiques similars i confluència en el tram mig-baix, en les proximitats del núcleu de Albuñol. En l'entorn urbà i periurbano d'Albuñol i La Rábita existixen trams canalisats i defenses llongitudinals inventariades per la planificació hidrològica. En la caracterisació de la «Unitat Este» de la costa granadina s'ha senyalat, aixina mateix, una elevada densitat de caixers i l'existència de canalisacions puntuals en algunes rambles per a reduir el risc d'avingudes.

Obres d'encauzamiento i defensa del caixer (1973–present)

Despuix de la riada d'octubre de 1973, la llavors Confederació Hidrogràfica del Sur va impulsar un programa d'encauzamiento i defensa del tram urbà i de la desembocadura de la rambla. Eixe mateix cicle administratiu es varen licitar i varen adjudicar les obres del «tram final (La Rábita)», en els corresponents expedients d'expropiació per a la seua eixecució.

Rambla de Albuñol 1997 (vista des de la Tancada)

La tramitació va continuar en 1977 en la convocatòria d'actes prèvies a l'ocupació per al «tram de cap» i atres peces de l'expedient d'encauzamiento de la rambla de Albuñol i afluents (Aldáyar/Angosturas). En el marc estatal de l'época, el Consell de Ministres també va tractar eixe estiu diversos acorts per a la firma d'actes prèvies en obres d'encauzamiento en la província de Granada, entre elles les de la Rábita–Albuñol.

Des de llavors s'han succeït actuacions de manteniment i emergència. En 2015 l'Administració General de l'Estat va anunciar inversions per a reparar danys per temporals en vàries rambles de la Costa Granadina, inclosa la de Albuñol. En 2016 es varen eixecutar obres d'emergència específiques en Albuñol per a recompondre murs de l'encauzamiento i retirar arrastres, en un presupost de 974.050 €.

En l'entorn de la desembocadura, el Servici Provincial de Costes va tramitar en 2020 el proyecte «Acondicionament de la frontera marítima de Albuñol» (ref. 18-0242), somés a informació pública i posteriorment contractat. A això s'han sumat aportes d'arena i chicotetes reparacions en la plaja de la Rábita dins de les campanyes de recuperació de plages del llitoral granadí.

Diversos treballs tècnics i de divulgació subrallen que, despuix de l'encauzamiento, la vega baixa i el palmito aluvial han segut aprofitats de forma intensiva per a agricultura baix plàstic, a l'hora que es manté la necessitat de llabors periòdiques de conservació per la naturalea torrencial de la conca.

Aqüífers, hidrogeología i regadiu

La conca de la rambla de Albuñol combina dos aqüífers conectats entre sí: un carbonatado, en les calcàrees triásicas del complex alpujárride al nort del caixco urbà, i un atre aluvial associat al propi caixer. Esta relació explica les surgencias, els cabals que circulen baix el llit i els regadius tradicionals de la vall. En la «Unitat Este» s'han descrit ademés menuts aqüífers detrítics costers associats a les principals rambles i, per a la rambla de Albuñol, un acuífero calcáreo en recursos explotables (citats com a aptes per a usos agrícoles). En eixa mateixa caracterisació s'indica que l'abastiment d'aigua potable es vincula a un sifón que conduïx aigua per gravetat des de l'alvertent meridional de Serra Nevada.

Marque geològic

En el sector afloren materials del Complex Alpujárride disposts en mants de corriment, en predomini de metapelitas (micasquistos, filitas i quarsita) i intercalació locals en evaporitas (algeps). L'unitat de major transcendència hidrogeológica (mant de Lújar) constituïx un aqüífer regional per fisuración i karstificación de la seua série carbonatada triásica (calcàrees i dolomías), que aflora en finestres tectónicas, entre elles la de l'entorn de Albuñol, travessada per la rambla de Albuñol i la seua tributària Aldáyar, que confluïxen prop del núcleu urbà.

Síntesis hidrogeológica i calitat de l'aigua

L'aqüífer carbonatado està format per calcàrees i dolomías molt fracturades (gruixa propenques a 500 m i uns 20 km² d'aflorament). Descàrrega cap a la vall en manantiales com «El Riu», de caràcter termal (≈24–27 °C). S'han descrit valors alts de ferro i olor a sulfur d'hidrogen, i ensajos de bombeig en resposta ràpida, lo que indica una gran transmisividad i una conexió directa en l'aluvial.

En el tram mig s'han citat cabals mijos del manantial del Riu de l'orde de 60–90 l/s, i de la mina de Aldáyar de 30–60 l/s, associats al sistema mixt carbonatado–aluvial de la vall.

L'aqüífer aluvial ocupa el fondo de la vall (≈3 km², en esgambi mijos propencs a 200 m i gruixa decamétricos, majors cap al sector deltaico). Els seus graves i arenes, molt permeables, reben principalment aportes de l'aqüífer carbonatado i, en menor mida, de l'infiltració de les escorrentías. Part del cabal sobrer descàrrega a la mar pels aluvials costers.

En conjunt, els balanços de el IGME situen l'eixida anual de l'aqüífer carbonatado entorn a 8,6 hm³, en transferències a l'aluvial d'entre 2,6 i 6 hm³ segons sectors. El regadiu de l'aluvial ronda les 100 ha, en extracció estimades de 0,6–0,9 hm³/any i un excedent que alcança la mar (≈1,7–2 hm³/any).

L'evolució hidroquímica de l'aqüífer aluvial s'ha descrit com a resultat de la mescla en aportes amagats des de l'aqüífer carbonatado i del llavat de algeps: s'ha caracterisat una facies sulfatada càlcica en salinitat total de l'orde de 2,5 g/l. Atres síntesis descriuen aigües termals en mineralisació de l'orde de 2 g/l i facies sulfatada càlcic-magnésica en el sector de Albuñol.

En una revisió sobre infraestructures i regadiu en la «Unitat Este», se senyala el paper dels pous com a font destacada d'aigua de rec, en captació situades freqüentment en les proximitats o en el propi caixer de rambles com Aldáyar, Albuñol o Gualchos; el mateix treball indica que, des de la década de 1970, s'ha citat un aument de la pressió sobre les aigües subterrànees i una deterioració de la seua calitat, i menciona un proyecte per a dur aigua a la zona de Albuñol i mesclar-la en aigua de pous en la finalitat de millorar la seua calitat per a la producció hortofrutícola.

Intrusió marina i descàrrega subterrànea al llitoral

En la planura costera de la Rábita–El Pozuelo s'ha descrit una estratificació salina distinta segons sectors: en El Pozuelo l'aigua salada ocupa la major part de l'aqüífer en una làmina superficial d'aigua salobre i dolça, mentres que en La Rábita s'ha citat una capa d'aigua dolça d'uns 15 m, en aigua salobre fins al substrat. S'ha senyalat, aixina mateix, que la descàrrega subterrànea cap a la mar actua com a factor limitante de la penetració marina en el sector associat a la rambla de Albuñol. En guies hidrogeológicas s'ha indicat que el sector oriental cap al Pozuelo (en relació en la desembocadura de la rambla de Huarea) presenta major vulnerabilitat a la salinisació.

En el tram mig i baix subsistixen séquies històriques que deriven manantiales i escorrentías per a chicotetes vegas. La més citada és la séquia Altera, vinculada als regadius de la desembocadura: l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME) arreplega la seua modernisació com a proyecte i, en 2024, el Parlament andalús va incloure el «revestiment de la séquia Altera (1.ª fase)» junt a actuacions sobre manantiales de Albuñol. La planificació hidrològica també contempla encauzamiento i rectificacions del tram final (La Rábita) per la perillositat d'avingudes.

El regadiu actual es recolza també en captació subterrànees gestionades per comunitats de regantes (Sant Patricio, Font Salada, Pou de la Cenicilla, entre atres) i, des de finals de la década de 2010, algunes coordinen aportes del sistema Béznar–Rules per a reduir pressió sobre els aqüífers locals en periodos secs. En 2022 el BOJA va publicar la convocatòria per a constituir la Comunitat de Regantes Pou de les Moraillas (en formació). En 2024 es varen autorisar derivació temporals des d'un sondeig municipal per a complementar cabals concesionales de vàries comunitats de Albuñol (Pou de la Cenicilla, Sant Patricio i Els Sotillos).

La bibliografia recent sobre la vall subralla la relació entre este esquema hidrogeológico, l'encauzamiento del tram final i l'us agrícola intensiu de la vega baixa, aixina com la conveniència de mantindre llabors periòdiques de conservació per la naturalea torrencial de la conca.