Rajos N

Fig. 6,7 de Prosper-René Blondlot: "Registre per fotografia de l'acció produïda pels rajos N en una chicoteta purna elèctrica". Nancy, 1904.

Els rajos N varen ser una forma hipotètica de radiació descrita pel físic francés Prosper-René Blondlot en 1903. Inicialment va ser confirmada per atres investigadors, pero posteriorment descartada com ilusoria.

Història

En 1903, el distinguit físic Prosper-René Blondlot (un dels huit físics corresponents de l'Acadèmia de Ciències de França), va anunciar el seu descobriment mentres treballava en l'Universitat de Nancy intentant polarisar rajos X. Va percebre canvis en la lluentor del centelleig elèctric localisat en l'entrehierro quan fotografiava un fes de rajos X, lo que posteriorment va atribuir a una nova forma de radiació, cridant-los rajos N per l'Universitat de Nancy. El propi Blondlot, Augustin Charpentier, Arsène d'Arsonval i aproximadament atres 120 científics en 300 artículs publicats varen afirmar que eren capaços de detectar rajos N emanant de la majoria de les substàncies, incloent el cos humà, en les peculiars excepcions de que no eren emeses per la fusta verda i alguns metals tractats. La majoria dels investigadors de l'época varen usar la llum percebuda d'una superfície fosforescente obscura com "detectors", encara que el canvi de lluentor era més un fenomen fisiològic que un canvi en el nivell d'allumenament. Els físics Gustave li Bon i P. Audollet junt en Carl Huter inclús varen afirmar haver-los descobert pel seu conte, duent a la comissió de l'Acadèmia Francesa de Ciències a decidir la prioritat.

El "descobriment" va suscitar l'interés internacional i molts físics varen treballar per a replicar els efectes. No obstant, notables físics com Lord Kelvin, William Crookes, Otto Lummer i Heinrich Rubens varen ser incapaços de reproduir el fenomen. Seguint el seu propi fracàs, auto-descrit com "pèrdua de tot el matí", el físic nortamericà Robert W. Wood, qui tenia la reputació de "refutador" de sinsentidos durant este periodo, va ser persuadit per la revista britànica Nature a viajar al laboratori de Blondlot en França per a investigar més. Wood va sugerir que deuria anar Rubens, ya que havia segut el més avergonyit quan el Kaiser Guillermo II d'Alemània li va demanar que repetira els experiments francesos, i despuix de dos semanes va tindre que informar del seu fracàs. No obstant, Rubens sentia que seria millor que fora Wood, ya que Blondlot havia segut molt educat en respondre moltes de les seues preguntes.

En una habitació obscura, Wood va llevar un prisma essencial de l'aparat en el que experimentaven, un prisma d'alumini (es creïa que amplificava els rajos N), i els experimentadores encara dien que observaven els rajos N. Wood també va reemplaçar a amagades un archivador metàlic per una estanteria de fusta, sent encara "observats" els rajos N. El seu informe de les investigacions varen ser publicades en Nature i en Physikalische Zeitschrift i varen sugerir que els rajos N eren un fenomen purament subjectiu, que els científics implicats havien registrat senyes que coincidien en les seues expectatives. En 1905, ningú fòra de Nancy creïa en els rajos N, encara que es notifica que el propi Blondlot encara estava convençut de la seua existència en 1926. Martin Gardner, fent referència al biógraf de Wood, William Seabrook, va atribuir la deterioració de la salut mental de Blondlot i la seua posterior mort a este escàndal, encara que no hi ha proves d'això.

Significat

L'incident és usat com a advertència entre els científics sobre els perills referents al biaix de l'experimentador. Més precisament, el patriotisme era la base d'este auto-enganye. França havia segut derrotada pels alemans en la guerra franc-prusiana en 1870 i despuix del descobriment dels rajos X per Wilhelm Röntgen la carrera estava en els nous descobriments.