Raï

El raï (en àrap: راي [rāi] ‘opinió’) és un gènero musical algerí, iniciat a principi de el XX en les afores d'Orà. S'assemble a atres gèneros com el "mawal" que el cantant es dirigix al seu mestre i senyor; o inclús en els "layali" en que es dirigix a la nit i al "ya 'ayn".

Portades d'àlbums de raï dels anys 80

Este gènero combina instruments tradicionals, sintetisadors, bateria electrònica i baix, adaptant aixina al gust actual les velles melodies. El primer festival raï es va celebrar en Orà en 1985. Davant l'entusiasme dels jóvens algerins, el govern va reconéixer oficialment el raï com a música nacional, una decisió calificada d'intolerable per certs grups islamistes, que varen aplegar inclús a assessinar a certs artistes de gènero, tals com Cheb Hasni (1968-1994).

Història

Etimologia

L'orige de la paraula raï ―que significa ‘opinió’, ‘semblar’ o ‘punt de vista’— es remontaria als temps en que el sheik (mestre), poeta de la tradició melhoun, repartia saber i consells en forma de poesies cantades en el dialecte local. No obstant, en el context de la protesta popular, el cantant es queixa de les seues pròpies desgràcies. Sense voler acusar a ningú, s'acusa a sí mateixa. Per a ser més exactes, es dirigix a la seua pròpia facultat de discernimiento, a la seua raï que, cedint als sentiments, li ha dut a prendre les males decisions. La vora comença aixina: Ya raï (‘¡Oh, discernimiento meu!’).

Inicis

Des dels anys vint, els mestres del raï tradicional oranés com Cheikh Khaldi, Cheikh Hamada o Cheikha Remitti, representen la cultura beduina tradicional. El seu repertori és doble. El registre oficial celebra la religió, l'amor i els valors morals en les festes dels sants de les tribus, les bodes o les circumcisió. El registre irreverent (una escapatoria als rigors de la moral islàmica) està prohibit i es canta principalment en els socs i les tavernes. Ballarines i músics ambulants parlen ahí de l'alcohol i els plaers humans. Esta dos formes constituïxen l'orige del raï modern.

En els anys 1930, es canta el wahrani, adaptació del melhoun en acompanyament de llaüt àrap, acordeón, banjo o piano. Esta música es fusiona en atres influències musicals àraps, aixina com espanyoles, franceses i llatinoamericanes. És aixina com cap als anys 1950, en Cheikha Remitti (Charak gataâ), esta música que, en un principi, reunix solament a uns quants cantants, acaba per estendre's despuix de l'independència per tota Argèlia. Els instruments tradicionals del raï (flauta, derbouka i bendir) s'acomoden a la guitarra elèctrica i la seua pedal wah wah com en el cas de Mohammed Zargui o de la trompeta i del saxofón en el cas de Bellemou Messaoud.

Popularisació

A finals dels 1970, els sintetisadorés i les caixes de ritmes fan la seua aparició i el raï s'impregna dels gèneros roc, pop, funk, reggae i disc especialment en Mohammed Maghni, pero també en Rachid Bava Ahmed i Fethi Bava Ahmed que desenrollen la producció de raï.

Solament a principis dels 1980 és quan el raï va a catapultar-se com a música nacional en l'arribada de nous cantants, els Chebs («jove», femení cheba): Cheb Hasni, Chaba Fadela (You Llaure Mine, 1988), Cheb Khaled (Kutche, 1989), Cheb Mami (Let Em Rai, 1990), Cheb Sahraoui, Cheba Zahouania, Cheb Kader (From Oren to Paris), Abdel Ali Slimani, Ahmed Saber, Hamid Bouchnak i els seus germans, etc. Existixen aixina mateix grups com Raïna Raï (Hagda, Zina), molt popular en Argèlia, que amplien la paleta de colors en atres gèneros musicals.

Internacionalisació

Aplegat a França a finals dels 80, el raï alcança la popularitat en els 90. Els artistes més coneguts en França són Cheb Khaled (Didi és un tema que va donar el regrés al món), Rachid Taha (apany de Ya Rayah, música chaâbi de Dahmane El Harrachi) i Faudel (Tellement n'brick). Cheb Mami és conegut internacionalment pel seu duo en Sting.

Davant tal èxit, compositors de diferents estils s'adherixen al moviment. (Jean-Jacques Goldman compon Aïcha per a Khaled) i moltes cançons s'interpreten en francés. El raï aprofita per a mesclar-se en atres estils com el rap, el reggae, el roc, o la música techno. Un eixemple d'este mestiçage musical i cultural ho representen el grup francoargelino Zebda (1985-2003) que, en un discurs compromés socialment i una mescla de raï, roc, reggae i música tradicional francesa, entre unes atres, varen tindre un impressionant èxit comercial. A mitan de 2004 sorgix una nova ona musical que conjuga raï i rhythm and blues, gràcies a la compilació Raï'n'B fever que va reunir grans noms dels dos gèneros musicals.

Des de 2001, en França, el Consell Superior de l'Audiovisual CSA ha reconegut el raï com a gènero musical de ple dret adjudicant-li dos freqüències de ràdio FM en la regió parisenca: 94.6 MHz i 91.5 MHz. Abdós emeten les 24 h.

Vore també

• Gènero musical
• Orà
• Orquesta nacional de Barbés

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Raï.
• La renovació del raï algerí (en espanyol)
• Rachid Taha: rockeando el kasbah
• Raï Algerien, en francés.
• (en francés) Raï, artícul de Mario Scolas, en el lloc web en Musique Arabe.