Anar al contingut

RMS Queen Elizabeth

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
RMS Queen Elizabeth


Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.


El RMS Queen Elizabeth va ser un transatlàntic britànic operat per la companyia naviera Cunard Line. Junt al seu buc germà RMS prestava servici en la ruta de l'Atlàntic entre Southampton (Regne Unit) i Nova York (Estats Units), hacer en Cherburgo (França). El Queen Elizabeth va prestar servici postal per a la Royal Mail, permetent-li dur la designació Royal Mail Ship, com a part del servici semanal entre abdós països.

La seua construcció es va iniciar en 1936 en els drassanes navals de John Brown & Company en Clydebank (Escòcia), a on va ser designat com el caixco n.º 552.[1] Dos anys despuix, en setembre Plantilla:Fecha/de 1938, va ser botat i batejat en honor d'Isabel Bowes-Lió, la regna consorte del Regne Unit, coneguda posteriorment com la regna mare des de la mort del seu espós, el rei Jorge VI, en 1952.

En un disseny millorat de el RMS, el Queen Elizabeth era un barco llaugerament més gran, lo que li va conferir el títul del barco de passagers més gran del món llavors, un récort que mantindria durant 56 anys. Actualment, també manté la distinció com el major buc de reblones per tonellage brut.

Va entrar en servici en febrer Plantilla:Fecha/de 1941 com a barco de transport de tropes durant la Segona Guerra Mundial, i no va ser fins a octubre Plantilla:Fecha/de 1946 que va començar a servir com a transatlàntic de passagers, el seu comés original.

En el decliu en la popularitat de la ruta transatlàntica, abdós barcos varen ser reemplaçats per el RMS en 1969, un barco de menor tamany i més econòmic. El Queen Mary va ser retirat del servici el 9 de decembre de 1967, i va ser venut a la ciutat de Long Beach en Califòrnia (Estats Units), mentres que el Queen Elizabeth va ser venut successivament, i varis dels seus nous propietaris varen desenrollar plans infructuosos que no varen aplegar a materialisar-se. Finalment va ser venut a un empresari d'Hong Kong, Tung Chao Yung, qui pretenia convertir-ho en una universitat flotant. En 1972, mentres el buc estava sent reformat en Victoria Harbour, Hong Kong, es va incendiar en misterioses circumstàncies i va sossobrar per l'aigua bombejada en el seu interior per a intentar apagar l'incendi. En 1973, es va considerar que el seu derelicte constituïa una obstrucció a l'entrada del port, i va anar parcialment desmantellat en el propi lloc de l'afonament.[2]

Història

Dissenye i construcció

El Queen Elizabeth durant la seua construcció

El dia que el RMS va salpar en el seu viage inaugural, el president de la Cunard White Star Line, Sir Percy Bats, va informar als seus dissenyadors de que ya era hora de començar a dissenyar un segon buc.[3] El contracte oficial entre la companyia naviera i els financers del govern britànic es va firmar el 6 de octubre de 1936.[4]

El nou barco consistiria en un disseny millorat del Queen Mary,[5] en els suficients canvis, incloent una reducció en el número de calderes a 12 en lloc de les 24 del Queen Mary, gràcies a lo que els dissenyadors varen poder eliminar un fumeral i ampliar l'espai en coberta, aixina com el destinat a càrrega i passagers. Els dos fumerals restants eren autosoportadas i estaven ancorades internament per a proporcionar una impressió més rebujada en coberta. Ademés de que el caixco contava en un disseny més refinat, es va afegir un tercer ancora en la proa.[5] Tenia 4 metros més d'eslora que la seua barco bessó, i desplaçava prop de 4000 tonellades més que est.[6][4]

El Queen Elizabeth va ser construït en la dàrsena n.º 4 de la drassana de John Brown & Company, en Clydebank (Escòcia). Durant la seua construcció li'l coneixia únicament pel número assignat al seu caixco, 552.[7] Els interiors varen ser dissenyats per un equip d'artistes liderats per l'arquitecte George Grey Wornum.[8] Els plans de la Cunard White Star preveen que el barco fora botat en setembre de 1938, mentres que els treballs interiors es completarien de tal forma que poguera entrar en servici en la primavera de 1940.[4]

La regna Isabel, acompanyada de les seues filles Margarita i Isabel, varen assistir a la cerimònia de botadura, que va tindre lloc el 27 de setembre de 1938.[5] Posteriorment, el barco va ser enviat al moll per a finalisar la seua construcció i portar a terme el seu equipament interior.[4][5]

La Cunard White Star va anunciar que, per al 23 de agost de 1939, els reis realisarien un tour pel barco, incloent una visita a la sala de màquines. Ademés, també va anunciar que es tenia previst que el Queen Elizabeth realisara el seu viage inaugural el 24 de abril de 1940. No obstant, per l'esclat de la Segona Guerra Mundial, abdós events varen ser posposts i els plans de la companyia es varen vore alterats.[4]

El Queen Elizabeth va permanéixer en el moll de les drassanes a on estava sent completat, en els colors de la Cunard, fins al 2 de novembre de 1939, quan el Departament de Transport britànic va publicar una llicència especial per a certificar el seu estat de navegabilitat. El 29 de decembre d'eixe any, es varen provar els seus motors per primera volta, funcionant durant sèt hores en les hèlices desconectades per a vigilar les seues pressions i temperatures d'operació. Dos mesos més vesprada, la Cunard White Star va rebre una carta de Winston Churchill,[9] llavors Primer Lord del Almirantazgo, ordenant que el barco deixara Clydebank lo abans possible i "permanéixer llunt de les illes britàniques mentres l'orde estiguera en vigor".

Segona Guerra Mundial

Viage Inaugural

El Queen Elizabeth aproximant-se a Nova York

Al començ de la guerra, es va decidir que el Queen Elizabeth era tan vital per a l'esforç bèlic que es tenia que evitar que els espies alemans entorn a l'àrea de Clydebank seguiren els seus moviments i estigueren al tant de la seua ubicació.

Per això, es va elaborar un pla per a traslladar-ho a Southampton, a on seria completat.[9] Un atre factor que va motivar este pla era la necessitat de buidar el moll de les drassanes per a accelerar la terminació del barco de guerra HMS,[9] ya que solament el moll de John Brown podia acomodar les necessitats dels acorazar de la classe.

Un dels principals factors que llimitaven la data d'eixida secreta del Queen Elizabeth consistia que eixe any solament hi havia dos marees que permetrien un nivell d'aigua lo suficientment alt com per a que el buc poguera abandonar Clydebank,[9] una miqueta de lo que era conscient l'inteligència alemana. Una tripulació mínima de 400 membres varen ser assignats per al viage, sent la majoria d'ells traslladats des de el RMS en el pretext de que realisarien una curta travessia a Southampton a bordo del nou buc.[9] Es varen enviar peces a Southampton i es varen realisar preparatius per a posar al navío en dic sec en quant aplegara.[9] Els noms dels empleats de la drassana de Clydebank varen ser registrats en hotels locals de Southampton per a deixar un fals rastre d'informació i el capità John Townley va ser nomenat com el seu primer capità. Townley hi havia comandado prèviament l'Aquitània en un viage, i també varis barcos més chicotets de la Cunard Line en anterioritat. La tripulació del Queen Elizabeth, assignada apresuradament, va ser informada per un representant de la Cunard White Star Line de que feren les maletes per a realisar un viage en el que, possiblement, estarien fins a sis mesos fòra de les seues cases.[10]

A principis de març Plantilla:Fecha/de 1940, el Queen Elizabeth estava llest per al seu viage secret. Els seus colors de Cunard varen ser pintats per damunt en un color d'acorazar gris, i en el matí del 3 de març, va soltar silenciosament els seus amarres en el riu Clyde. Va eixir del riu i va navegar més allà de la costa, a on va ser rebut pel mensager del rei,[9] qui va presentar órdens sagellades directament al capità. Mentres esperaven al mensager, el barco va ser reabastecido. També es varen portar a terme ajusts en la seua brúixola i algunes proves finals als equips, abans partir cap al seu destí secret.

El capità Townley va descobrir que anava a dur al buc, encara no provat, directament a Nova York sense detindre's ni abandonar al pilot del port de Southampton, que havia embarcat en Clydebank, i mantenint un estricte silenci per ràdio. Més tart, eixe mateix dia, al temps en que devia aplegar a Southampton, la ciutat va ser bombardejada per la Luftwaffe.[9] El Queen Elizabeth zigzagueó a través de l'Atlàntic a una velocitat mija de 26 nucs, evitant aixina ser avistar pels ' alemans, i despuix d'una travessia que va durar sis dies, va aplegar en seguritat a Nova York, a on va ser amarrat junt al RMS i el SS. Est seria l'únic moment en que els tres principals transatlàntics del món es trobarien amarrats junts.[9]

A la seua arribada a Nova York, el capità Townley va rebre dos telegrames, un en felicitacions per part de la seua esposa, i l'atre de la reina Isabel, que també li felicitava per l'entrega exitosa del barco al que donava nom. El navío va permanéixer amarrat i vigilat per a impedir que ningú poguera accedir al seu interior sense un permís previ. Açò incloïa als oficials del port.[9] La Cunard White Star posteriorment va publicar unes declaracions en a on s'afirmava que per les circumstàncies, es considerava més segur que el buc fora traslladat a un lloc neutral i que durant el viage no havia dut ni càrrega ni passagers.

Transport de tropes

El Queen Elizabeth en el seu caixco pintat de gris durant la guerra, despuix de haver transportat tropes a Orient Mig en 1942

El Queen Elizabeth va deixar el port de Nova York el 13 de novembre de 1940 per a dirigir-se a Singapur, a on seria reconvertit en barco de tropes per a l'esforç bèlic.[4] Despuix de realisar escala en la colónia britànica de Trinitat i en Ciutat del Cap, va aplegar als molls navals de Singapur, a on se li varen instalar canons antiaèreus i el seu caixco va ser pintat de nou en negre, encara que el seu superestructura va permanéixer en color gris.

Ya assignat com a buc de transport de tropes, el barco va abandonar Singapur el 11 de febrer de 1941, i inicialment va transportar tropes australianes a varis teatres d'operació en Àsia i Àfrica.[11] A partir de 1942, el Queen Elizabeth i el RMS varen ser reasignados al Atlàntic Nort per al transport de tropes nortamericanes a Europa.[11]

Abdós bucs varen ser utilisats per a dita llabor durant el restant de la guerra. Les seues altes velocitats els permetien escapar dels submarins alemans, usualment permetent-los desplaçar-se sense comboi d'escolta.[10] Durant el seu servici en la guerra, el Queen Elizabeth va transportar més de 750 000 tropes i també va navegar prop de 500 000 milles.[4] Els seus capitans durant este periodo varen ser Townley, Ernest Fall, Cyril Gordon Illinsworth, Charles Ford, i James Bisset.

Carrera posterior

El Queen Elizabeth atracat en el port de Southampton, en agost Plantilla:Fecha/de 1960

Despuix del final de la guerra, el Queen Elizabeth va tornar a les drassanes de John Brown en Clydebank per a ser reacondicionado i convertit en transatlàntic.[4] Durant els seus sis anys de servici militar, no havia pogut realisar formalment les seues proves de navegació, que es varen dur finalment a veta. Baix el mando del comodoro James Bisset, el barco va viajar a l'Illa de Arran. A bordo es trobava la regna Isabel i les seues dos filles, les princeses Isabel i Margarita.[4] Durant les proves, la reina va agarrar el timó per un breu periodo, i les dos jóvens princeses varen medir el temps que li va dur al barco completar dos etapes, en cronómetros que els havien proporcionat per a l'ocasió. Bisset, capità del navío, tenia órdens estrictes del president de la Cunard, Sir Percy Bats, qui també es trobava a bordo per a assegurar-se de que no es realisaren més que les dos etapes programades a no més de 30 nucs, i evitar que se sobrepassara el récort de velocitat impost pel Queen Mary.[12] Les màquines del Queen Elizabeth varen permetre alcançar velocitats per damunt dels 32 nucs.[12]

Despuix d'estes proves, el Queen Elizabeth finalment va passar a formar part de la flota de la Cunard Line, (ya que, el 31 de decembre de 1949, la Cunard White Star Line es va dissoldre en acabant de que Cunard adquirira totes les accions de la companyia) i va començar a prestar servici regular en la ruta de l'Atlàntic, permetent a la companyia estrenar un servici semanal a Nova York en dos bucs.[13] A pesar de contar en especificacions similars a les del Queen Mary, el Queen Elizabeth mai va guanyar la Banda Blava, ya que Bats va ordenar que abdós bessons no competiren entre ells.[12]


En 1955, durant una revisió anual en Southampton, es va dotar al Queen Elizabeth d'estabilisadors baix el seu caixco per a suavisar el seu balancege en alta mar. Es varen afegir aixina mateix dos aletes laterals, a cada costat del caixco. Dites aletes eren retràctils per a permetre aforrar combustible quan la mar estava en calma i durant l'atraque.[14]

Durant la seua carrera, el buc embarrancó a les afores de Southampton el 14 de abril de 1947, sent lliberat al sendemà.[4] El 29 de juliol de 1959, va colisionar en el carguero American Hunter baix una densa boira en el port de Nova York, i el seu caixco va ser perforat per damunt de la seua llínea de flotació.[15]

El Queen Elizabeth arribant al port de Nova York, en 1965
El Queen Elizabeth en el dic Jorge V de Southampton, en 1966

Junt al RMS, i en competició en el SS, va dominar els viages de passagers per l'Atlàntic fins al seu decliu en l'introducció del avió a reacció a finals de 1950, el qual era més ràpit i econòmic.[10] Quan el número de passagers va començar a declinar, les operacions d'abdós transatlàntics varen deixar de ser rendables, pels seus alts costs d'operació. Per un breu temps, el Queen Elizabeth (ara baix el mando del comodoro Geoffrey Trippleton Marr) va intentar complir una doble funció per a guanyar rendabilitat; quan no es trobava en la seua habitual ruta transatlàntica, que ara alternava junt al barco francés SS, era destinat a realisar travessies entre Nova York i Nasáu.[4] Per a això, el buc va ser reacondicionado en 1965, remodelant la coberta Lido en la secció de popa, incrementant el número d'àrees en aire acondicionat i agregant una piscina a l'aire lliure. En totes estes millores, Cunard pretenia mantindre el barco en operació fins a per lo manco mediats de la década de 1970.[16] No obstant, l'estratègia no va tindre èxit, per l'alt cost del combustible necessari per al seu funcionament, al seu profunt calat (que li impedia accedir als ports de determinades illes) i al seu gran tamany, que li impedia usar el Canal de Panamà.

Cunard va retirar el Queen Mary en 1967, seguit pel Queen Elizabeth a l'any següent; i els va reemplaçar per un buc més chicotet i econòmic, el RMS, el qual va entrar al servici en 1969.

Últims anys

El Queen Elizabeth abandonant Nova York en el seu últim viage transoceànic, en octubre Plantilla:Fecha/de 1968

En 1968, la Cunard Line va vendre el Queen Elizabeth a un grup d'empresaris nortamericans d'una companyia anomenada The Queen Corporation (que pertanyia a Cunard en un 85%, i el 15% a dits empresaris).


La nova companyia pretenia operar el barco com a hotel flotant i atracció turística en Port Everglades, ubicat en Fort Lauderdale, Florida; de forma similar que l'us actual que se li dona al RMS en Long Beach, Califòrnia.[4] El buc, renomenat com Elizabeth, va aplegar inclús a obrir les seues portes als turistes abans que el Queen Mary (que va obrir en 1971). No obstant, el hotel no va tindre molt èxit pel clima del sur de Florida, que era més dur que el del sur de Califòrnia. Es va parlar llavors d'inundar la quilla per a que el barco descansara sobre el llit marí, pero este pla no va aplegar a materialisar-se. Perdent diners i despuix de vore's obligat a tancar en ser declarat com a perill d'incendi, va ser subastat en 1970 a la companyia hongkonesa Orient Overseas Line, propietat de l'empresari Tung Chao Yung.[4] El barco va ser rebatejat com Seawise University i, posteriorment, va ser remolcat fins a Victoria Harbour, en Hong Kong, a on l'Orient Overseas Line planejava convertir-ho en una universitat flotant.[4]

Durant els últims treballs de conversió, el buc va ser destruït per un incendi que va tindre lloc el 9 de giner de 1972.[4] Existix la sospita de que l'incendi va ser intencionat, ya que varis focs es varen iniciar simultàneament a lo llarc del barco.[17] El fet de que Tung haguera adquirit el navío per 3,5 millons de dólars i ho haguera assegurat per 8 millons, va permetre especular en la possibilitat de que l'operació haguera segut un frau per a cobrar el segur. Uns atres en canvi varen especular que el sinistre era el resultat del conflicte entre Tung, un nacionaliste chinenc, i els sindicats de les drassanes, dominats pels comunistes.[18]

El barco va ser destruït completament pel fòc, i l'aigua bombejada pels bombers que varen intentar salvar-ho de les flames varen fer que sossobrara. El derelicte es va afonar en les aigües poc profundes de l'entrada de Victoria Harbour,[19] i va ser desguazado entre 1974 i 1979. Les parts del caixco que no varen ser desmantellades es varen deixar en el fondo de la baïa. La quilla i les sales de màquines permaneixen en el llit marí, i l'àrea està indicada en les cartes de navegació de la zona per a evitar que els barcos naveguen allí. S'estima que prop d'un 40% del derelicte permaneix en dit lloc, que va quedar finalment sepultat durant la construcció d'una nova terminal per a contenidors a finals dels anys 1990.[20] La posició dels restants és: Coordenades no vàlides</noinclude>.[21]

El Seawise University despuix de l'incendi de 1972, en l'entrada del port de Hong Kong

Despuix de l'incendi, Tung va fer instalar una de les ancores del buc, aixina com les lletres "Q" i "I" del seu nom original, front a l'edifici d'oficines De l'Amo Fashion Center de Torrance, en Califòrnia, que pretenia que fora la sèu de la Seawise University,[22] a on permaneixen actualment.[23] Dos plaques del sistema antiincendios del buc varen ser recuperades posteriorment i es mostren al públic en l'Aberdeen Boat Club de Hong Kong. Els restants de la seua última ensenya varen ser també recuperats del màstil en 1972, i encara adornen el mur de la sèu de la comissaria marina de Hong Kong. Parker Pen Company va produir una edició especial de 5000 bolígrafs realisats en material recuperat del derelicte, que encara hui tenen valor coleccionable.[24]

Despuix de la desaparició del Queen Elizabeth, el SS es va convertir en el barco de passagers més gran del món a flotació.

El Queen Elizabeth en el cine

En 1959, el Queen Elizabeth va fer una aparició en la comèdia britànica The Mouse That Roared, gravada en Eastmancolor i protagonisada per Peter Sellers i Jean Seberg. L'argument se centra en una tropa de invasores europeus que creuen l'oceà Atlàntic en un remolcador. Durant la travessia, es creuen en el transatlàntic, que els avisa que la ciutat de Nova York està tancada per un simulacre d'atac aéreu. Els hòmens del chicotet pot responen llançant fleches als dos oficials que els parlen des del pont del buc.

El derelicte del Queen Elizabeth va aparéixer en la película de James Bond The Man with the Golden Gun (1974), a on s'utilisa com a quarter general encobert del MI6.[25][26] Els laboratoris de Q es troben entre les ruïnes del barco.

Ian Fleming va ambientar al clímax de la seua novela de 1956 Diamants per a l'eternitat a bordo del Queen Elizabeth. La película del mateix nom va amprar al SS per a la mateixa seqüència.[27]

Vore també

Referències

  1. ↑ "Big Liners Steel Frame Work Rises as Workers Speed Up" Popular Mechanics, Setembre de 1937, left-side pg 346, Books.google.com. Consultat el 17 de maig de 2012.
  2. ↑ «Classic Liners and Cruise Ships – Queen Elizabeth». Cruiseserver.net. Consultat el 17 de maig de 2012.
  3. ↑ RMS Queen Elizabeth from Victory to Valhalla. pp. 10
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 «Cunard Queen Elizabeth 1940 – 1972». Cunard.com. Archivat des de l'original, el 2 de giner de 2010. Consultat el 17 de maig de 2012.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Maxtone-Graham, John. The Only Way to Cross. New York: Collier Books, 1972, p. 355
  6. ↑ «Pathe newsreel from 1938 reporting on new ship build».
  7. ↑ RMS Queen Elizabeth, The Beautiful Lady. Janette McCutcheon, The History Press Ltd (8 de novembre de 2001)
  8. ↑ The Liverpool Post, 23 d'agost de 1937
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 Maxtone-Graham 1972, p. 358-60
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Floating Palaces. (1996) A&E. Documental per a TV. Narrat per Fritz Weaver
  11. ↑ 11,0 11,1 «Rms. Queen Elizabeth». Ayrshire Scotland. Archivat des de l'original, el 8 de giner de 2009. Consultat el 17 de maig de 2012.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 R.M.S. Queen Elizabeth
  13. ↑ Maxtone-Graham 1972, p. 396
  14. ↑ "Big Liner Sprouts Fins." Popular Science, Juny de 1955, pp. 122–124.
  15. ↑ "Liner Queen Elizabeth in Collision". The Times (54526). Londres. 30 de juliol de 1959. col A, p. 6.
  16. ↑ Maxtone-Graham 1972, p. 409
  17. ↑ «Arson Suspected as Blaze Destroys Queen Elizabeth». News.google.com (10 de giner de 1972). Consultat el 17 de maig de 2012.
  18. ↑ «On This Day: The Queen Elizabeth Mysteriously Sinks in a Hong Kong Harbor». Findingdulcinea.com. Archivat des de l'original, el 26 de febrer de 2012. Consultat el 17 de maig de 2012.
  19. ↑ «Queen Elizabeth». Chriscunard.com. Archivat des de l'original, el 20 d'abril de 2012. Consultat el 17 de maig de 2012.
  20. ↑ «Siga queen to lie below CT9». Consultat el 6 d'agost de 2011.
  21. ↑ «Providing Sufficient Water Depth for Kwai Tsing Container Basin and its Approach Channel Environmental Impact Assessment Report — Appendix 9.3 UK Hydrographic Office Data». Consultat el 6 d'agost de 2011.
  22. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 14 de juliol de 2014. Consultat el 7 de juliol de 2014.
  23. ↑ Whitlow, Z. i (14 de decembre de 2010). «The Captain's Table: The Queen Elizabeth in Torrance».
  24. ↑ «Modern Pens for Ix: The Parker 75 and 105 Limited Editions». Penhome.co.uk. Archivat des de l'original, el 8 de març de 2012. Consultat el 17 de maig de 2012.
  25. ↑ «RMS Queen Elizabeth». Consultat el 5 de març de 2015.
  26. ↑ Hann, Michael. «My favourite Bond film: The Man with the Golden Gun», 'The Guardian', 3 d'octubre de 2012. Consultat el 5 de març de 2015.
  27. ↑ CANBERRA - The James Bond Ship P&O Heritage. Consultat el 29 de juny de 2017.

Bibliografia

  • Maxtone-Graham, John (1972). The Only Way to Cross: The Golden Era of the Great Atlantic Express Liners (en en), Nova York: Collier Books. ISBN 0020960107.

Bibliografia adicional

  • Britton, Andrew (2013). RMS Queen Elizabeth, Stroud, Gloucestershire: The History Press. ISBN 9780752479514.
  • Butler, D.A. (2002). Warrior Queens: The Queen Mary and Queen Elizabeth in World War II, 1ª edició, Mechanicsburg: Stackpole Books.
  • Galbraith, R. (1988). Destiny's Daughter: The Tragedy of RMS Queen Elizabeth, Vermont: Trafalgar Square.
  • Harvey, Clive, 2008, R.M.S Queen Elizabeth The Ultimate Ship, Carmania Press London, ISBN 978-0-95436668-1
  • Maddocks, Melvin (1978). The Great Liners, Alexandria, Va.: Clave-Life Books. ISBN 0809426641.
  • Varisco, R. (2013). RMS Queen Elizabeth: Cunard's Big Beautiful Ship of Life, Gold Coast: Blurb Books.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=RMS_Queen_Elizabeth&oldid=1574221»