Anar al contingut

Quercus polymorpha

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
encino blanc (Quercus polymorpha)


El encino blanc, encino roure[1] o encino lancín (Quercus polymorpha) és una espècie arbòrea de la família de les fagàcees. Està classificada en la secció Quercus, que són els roures blancs d'Europa, Àsia i Amèrica del Nort.

Descripció

El encino roure és un arbre caducifolio, en una altura que varia de 12 a 20 metros d'altura, en copa ampla i redonejada.[2] El seu tronc presenta una corfa rugosa grisa o negriza.

És una espècie de ràpit creiximent. Les seues raïls són profundes; verticals o diagonals.

De fullage dens, els seus fulles són simples, alternes, ovadas, de base redona, de 4 a 15 centímetros de llarc i 3 a 8 cm d'ample; carixen d'una majoria de cerdes en els seus lòbuls, que solen ser redonejats.

El pecíol, de color pardo-rojós i engrossat en la base, varia d'1.5 a 3 centímetros de llongitut.[3]

Les flors es donen de març a maig en aments axilars, a on es poden apreciar vàries flors a lo llarc del raquis. Unisexuales, les masculines són de 3 a 4 cm de llarc i presenten 5 sàpia-hos connados a manera de tazón; les femenines d'1.5 a 3.5 cm de llarc i presenten un ovari diminut.

Tenen els estils curts; les bellotas maduren en 6 mesos (aprox. octubre) i tenen un sabor dolç i llaugerament amarc, de 2 a 3 cm de llarc, sola o en parells, pedúnculs de 0.5 a 3 cm de llarc, assentada sobre una cúpula escamada que cobrix mig frut.[4]

Distribució

Quercus polymorpha es distribuïx des d'Hondures fins al suroest de Texas[5] (EE. UU.) (a on rep el nom comú de Mexican White Oak). En Mèxic se li troba per tota la Serra Mare Oriental aixina com els estats mexicans de Michoacán i Jalisco.[6] És l'espècie de encino en major distribució geogràfica en Tamaulipas.

Preferix sols arcillosos i pedregosos en clima templat. Se li sol trobar en estat natural en altituts de De 400 a 2,500 metros sobre el nivell de la mar distribuïda en ales de cerros i cañadas; en el xara xerófilo submontano, bosc tropical subcaducifolio, i en boscs de pi i encino. .

Utilitat econòmica

Espècie usada per a llenya, postes, seges, parets, sostres i aperos de labranza (manceras; guies per a llaurat). Les bellotes es consumixen pel ganado o la fauna selvada. Les fulles i raïls s'utilisen per a propòsits medicinals. Important per a l'estabilisació de barrancas i control d'erosió. En ciutats del norest de Mèxic, se li utilisa com a arbre ornamental i d'ombra.

Taxonomia

Quercus polymorpha va ser descrita per Diederich Franz Leonhard von Schlechtendal i Adelbert von Chamisso i publicat en Linnaea 5(1): 78. 1830.[7]

Etimologia

Quercus: nom genèric del llatí que designava igualment al roure i a la carrasca.

polymorpha: epítet llatío que significa "en moltes formes".[8]

Sinonímia
  • Quercus germana var. lemmonii Trel.
  • Quercus guatimalensis A.DC.
  • Quercus petiolaris Benth.
  • Quercus polymorpha f. angustifolia C.H.Mull.
  • Quercus turbinata Liebm.
  • Quercus varians M.Martens & Galeotti[9][10]

Referències

  1. ↑ «Encino roure (Quercus polymorpha)». enciclovida.mx. Consultat el 2023-01-23.
  2. ↑ «ENCINO LANCÍN / Quercus polymorpha» (en castellà). ProNatura. Consultat el 24 de maig del 2024.
  3. ↑ «Encino Roure» (en castellà). Programa Permanent de Arborización. Consultat el 24 de maig del 2024.
  4. ↑ «Estudie preliminar del gènero Quercus (Fagaceae) en Tamaulipas, Mèxic» (en castellà). Acta Botànica Mexicana 120: 59-111. Scielo. Consultat el 24 de maig del 2024.
  5. ↑ Breedlove, D.I. 1986. Flora de Chiapas. Llistats Florísticos de Mèxic 4: i–v, 1 – 246.
  6. ↑ http://www.catalogueoflife.org/col/details/species/id/9723707 [1] archivat en Wayback Machine. Àrea de distribució de Quercus polymorpha
  7. ↑ «Quercus polymorpha». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 12 de juliol de 2014.
  8. ↑ En Epítets Botànics
  9. ↑ «Quercus polymorpha». The Plant List. Consultat el 13 de juliol de 2014.
  10. ↑ «Quercus polymorpha». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 13 de juliol de 2014.

Enllaços externs