Proves de la relativitat general
No va haver proves observacionals fortes per a la Teoria de la relativitat general d'Einstein, fins a molt despuix de que esta fora introduïda en 1915. Els físics la varen acceptar perque donava una explicació consistent sobre les bestreta en el perihelio de Mercurio, predia la curvatura de la llum de les estreles de fondo en passar prop del Sol en direcció a la Terra, lo que es provaria en les imàgens de l'eclipse de Sol del 26 de maig de 1919, (causant un desplaçament en les posicions observades en coordenades celests de les seues estreles font en 1,7 segons d'arc, la cantitat predita per la teoria) i perque va ser capaç d'unificar la llei de gravitació universal de Newton, en la Relativitat Especial d'una manera conceptualment simple. A pesar de la proposta d'Einstein de les tres proves clàssiques (l'ajust de l'òrbita real de Mercurio a la TGR, la curvatura de la llum en passar prop del sol, i que la curvatura de l'espai creada per la presència de grans masses produïx lents gravitacionals), la teoria seguia sense tindre una prova contundent fins que es va desenrollar un programa observacional de precisió que es va iniciar en 1959, (en la proposta teòrica per a la construcció de la sonda Gravity Probe B). Este programa ha provat la teoria sistemàticament en camps gravitacionals dèbils i llimitant significativament les possibles desviacions de la teoria. Des de 1974 Hulse i Taylor han estudiat camps gravitacionals més forts en pulsares binaris. En estos ambients, a escales de sistemes solars típics, la relativitat general ha segut provada prou be.
En les escales superiors, com podria ser a escala galàctica o cosmológica, la relativitat general no ha segut subjecta encara a observacions "de precisió". Alguns han interpretat a la matèria obscura o l'energia obscura com la possible causa del fracàs de la teoria d'Einstein a grans distàncies, chicotetes acceleració, o chicotetes curvatura. De manera similar, els forts camps gravitacionals al voltant d'un forat negre, i especialment d'un forat negre súper massiu, que es pensa donen lloc als quásars.
Proves fortes de camp: pulsares binaris
Els púlsares són estreles de neutrons que giren ràpidament i emeten polsos regulars de radi a mida que giren. Com a tals, actuen com a rellonges que permeten un seguiment molt precís dels seus moviments orbitales. Les observacions de pulsares en òrbita al voltant d'atres estreles han demostrat recessions substancials de periapsis que no poden ser explicats clásicament pero poden ser explicats per mig de l'us de la relativitat general. Per eixemple, el pulsar binari Hulse-Taylor (PSR B1913+16), (un parell d'estreles de neutrons en el que una es detecta com un pulsar) té una precesió observada de més de 4° d'arc per any (òrbita per tanda de periastro de sol al voltant de 10−6 ). Esta precesió s'ha utilisat per a calcular les masses dels components.
De manera similar a la forma en que els àtoms i molècules emeten radiació electromagnètica, una massa gravitatoria que està en una vibració tipo cuadrupolo o d'orde superior, o és asimètric i en rotació, poden emetre ones gravitacionals. Estes ones gravitacionals es preveu que viagen a la velocitat de la llum. Per eixemple, els planetes orbitan al voltant del Sol perden constantment energia a través de radiació gravitatoria, pero este efecte és tan chicotet que és poc provable que s'observe en el futur propenc (La Terra irradia al voltant de 200 vats (vore les ones gravitacionals) de radiació gravitacional).
Les ones gravitacionals s'han detectat indirectament en el pulsar binari Hulse-Taylor (i en uns atres pulsares binaris)[2] El temps precís dels polsos demostra que les estreles orbitan solament aproximadament d'acort en les lleis de Kepler: en el temps poc a poc es mouen en espiral una cap a l'atra, lo que demostra la pèrdua d'energia en estret acort en l'energia predita radiada per les ones gravitacionals.[3] Pel descobriment del primer pulsar binari i la medició de la seua decaiguda orbital per l'emissió d'ones gravitacionals, Hulse i Taylor varen guanyar el Premi Nobel 1993 de Física .[4]
Un "pulsar doble" descobert en 2003, PSR J0737-3039, té una precesió periastro de 16.90 ° per any; a diferència del binari Hulse-Taylor, dos estreles de neutrons són detectats com púlsares, lo que permet una sincronisació perfecta dels dos membres del sistema. Per açò, l'òrbita apretada, el fet de que el sistema està casi de vora, i la molt baixa velocitat travessera del sistema com es veu des de la Terra, J0737-3039 oferix, en molt, el millor sistema per a proves de camp fort de la relativitat general conegut fins al moment. Es varen observar varis efectes relativistes distints, incloent la degradació orbital com en el sistema Hulse-Taylor. Despuix d'observar el sistema durant dos anys i mig, quatre proves independents de la relativitat general eren possibles, la més precisa (el retart de Shapiro) confirmant la predicció de la relativitat general a un 0,05% [5] (no obstant, el canvi periastro per òrbita és de sol 0,0013 % d'un círcul i per lo tant no és una prova d'orde superior de la relativitat).
En 2013, un equip internacional d'astrònoms va reportar noves senyes de l'observació d'un sistema pulsar i nana blanca PSR J0348+0432, en la que han segut capaces de medir un canvi en el periodo orbital de 8 millonèsimes de segon per any, i va confirmar prediccions de la relativitat general en un règim extrems camps gravitacionals mai abans provat; ,[6] pero encara hi ha algunes teories en competència que estarien d'acort en estes senyes .[7]
Corriment al roig gravitacional
Noves observacions durant maig de 2018 en el infrarroig portades a terme per mig del Very Large Telescope (VLT) situat en l'Observatori Europeu Austral (ESO) en Chile, varen permetre als astrònoms observar una de les estreles, cridada S2, que orbitan al voltant del centre galàctic de la Via Làctea mentres passava pel punt més propenc (periastro) al forat negre central (el seu periodo orbital és de 15 anys). En eixe punt S2 estava a una distància de menys de 20.000 millons de quilómetros (una miqueta més de 4 voltes la distància de Neptú al Sol) del forat negre i es movia a una velocitat superior a 25 millons de quilómetros per hora, casi un 3% de la velocitat de la llum. Les medicions del corriment al roig gravitacional varen mostrar total acort en els valors predits per la Relativitat General, comparada en les lleis de Newton i atres teories de la gravitació.[8]
Vore també
Referències
- ↑ «Einstein Was Right — Baix Far», ESO Press Release. Consultat el 30 d'abril de 2013.
- ↑ Stairs, Ingrid H.«Testing General Relativity with Pulsar Timing».Living Reviews in Relativity.6doi:10.12942/lrr-2003-5.
- ↑ Weisberg, J. M.; Taylor, J. H.; Fowler, L. A.(October 1981).«Gravitational waves from an orbiting pulsar».Scientific American.245: 74–82.doi:10.1038/scientificamerican1081-74.
- ↑ «Press Release: The Nobel Prize in Physics 1993». Nobel Prize (13 d'octubre de 1993). Consultat el 6 de maig de 2014.
- ↑ Kramer, M.; Stairs, I. H.; Manchester, R. N.; McLaughlin, M. A.(2006).«Tests of general relativity from timing the double pulsar».Science.314(5796): 97–102.doi:10.1126/science.1132305.
- ↑ Antoniadis, John(2013).«A Massive Pulsar in a Compact Relativistic Binary».Science.AAAS.340(6131): 1233232.doi:10.1126/science.1233232.
- ↑ «Massive double star is latest test for Einstein’s gravity theory». Ron Cowen. Nature (25 d'abril de 2013). Consultat el 7 de maig de 2013.
- ↑ «Confirmen la Relativitat d'Einstein en el forat negre supermasivo de la Via Làctea».
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pruebas de la relatividad general» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.