Proteus anguinus

Erro al crear miniatura:

proteo (Proteus anguinus)

El proteo (Proteus anguinus) és una espècie de caudado troglobio present en certes coves d'Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina. Este estrany representant de la fauna europea és l'únic membre del gènero Proteus i una de les espècies de caudados que respira per mig de brànquias. Esta espècie té un gran semblat en Typhylomolge rathbuni i en Ambystoma mexicanum. Antany, es creïa que el proteo era la críes del dragó.

Anatomia

El cos del proteo és semblat al d'una serp, d'entre 20 i 30 cm de llongitut, en alguns eixemplars que alcancen fins a 40 cm. El cos és cilíndric, de gros uniforme, i segmentat en regates espayades regularment. La coa és relativament curta, lateralment aplanada, i rodejada per una aleta prima. Els membres són menuts i prims, en un número reduït de dits comparats en els de uns atres amfibis: les pates davanteres tenen tres dits en lloc dels quatre normals, i les atrasseres tenen dos dits en lloc de cinc. El seu cos està cobert per una capa de pell fina, que conté molt poc del pigment riboflavina, este ho produïxen en color groc, blanc o rosat. Els òrguens interns poden ser vists a través de la pell de l'abdomen. La similar pigmentació del proteo respecte a les persones de raça blanca és la causa de que siga conegut en algunes llengües com "peix humà". No obstant, la pell del proteo conserva la capacitat de produir melanina, per lo que quan és expost a llum, la seua pell es torna obscura, açò també pansa, a voltes, en les seues crío. El seu cap és periforme (forma de pera), el morro és aplanado dorsoventralmente. L'obertura de boca és menuda, en dents diminutes que formen un tamís per a retindre partícules més grans dins de la boca. Les finestres del nas són tan menudes que casi no són visibles, pero s'ubiquen lateralment prop del final del morro. Els ulls estan coberts per una capa de pell. El proteo respira en agallas externes que s'assemblen a plomes i que ixen des dels costats al final del seu cap. El color d'estes agallas és roig per la seua riquea en gots sanguíneus que extrauen oxigen de l'aigua en que habita. El proteo també té pulmons rudimentaris, pero el seu paper en la respiració és només accessori. Els sexes són molt similars, en machos que tenen una cloaca alguna cosa major que les femelles.

Òrguens sensorials

La evolució ha favorit en els animals que moren en coves, entre atres adaptacions, a desenrollar i millorar sistemes sensorials no visuals per a orientar-se i adaptar-se a hàbitats permanentment obscurs. El sistema sensorial del proteo també està adaptat a la vida en l'ambient subterràneu aquàtic. Incapaç d'usar la visió per a l'orientació, el proteo compensa en atres sentits, que estan més desenrollats que en amfibis que viuen sobre la superfície. Per a això conserva dimensions larvales, com un cos llarc i prim i un cap gran aplanada, i aixina és capaç d'estajar un número més gran de receptors sensorials.

Fotorreceptores

Els ulls del proteo permaneixen baix la dermis de la pell, aixina i tot poden percebre la llum, és possible trobar eixemplars jovenils que conserven els seus ulls al descobert. Les larves tenen ulls normals, pero a mida que alvança el desenroll es atrofian despuix de quatre mesos. La glándula pineal també té cèlules fotorreceptoras que, encara que atrofiadas, conserven el pigment visual com les cèlules fotorreceptoras de l'ull atrofiado. La glándula pineal en proteus posseïx, provablement, un cert control sobre els processos fisiològics. Els experiments del comportament varen revelar que la pell, en sí mateixa, és també sensible a la llum. La fotosensibilidad del tegumento és a causa del pigment melanopsina de les cèlules especialisades interiors cridades cromatóforos. Inmunoanálisis realisats recolzen l'existència de pigment fotosensible també en el tegumento de l'animal.

Els quimiorreceptores

La part davantera del cap dels proteos estaja receptors químics, mecànics i elèctrics. El proteo és capaç de detectar concentracions molt baixes de composts orgànics en l'aigua. Són millors en la detecció de la cantitat i de la calitat de l'assut per l'olor que els amfibis emparentats. El epiteli nassal, localisat en la superfície interna de la cavitat nassal i en el orgue de Jacobson, és més gros que en atres amfibis. Papiles gustativas estan en l'epiteli de la boca, la major part d'elles en el costat superior de la llengua i en l'entrada a les cavitats de les agallas. Les de la cavitat bucal s'utilisen per a la prova de l'aliment, els propencs a les agallas detecten, provablement, la composició química de l'aigua.

Mecano i electrorreceptores

L'epiteli sensorial del oït intern es diferencia molt específicament, permetent al proteo rebre sò per mig de les ones que es formen en l'aigua, aixina com vibracions de la terra. Els experiments etológicos indiquen que la millor sensibilitat auditiva de proteus està entre els 10 hertzios i els 15 000 hertzios. La llínea lateral suplix sensibilitat de l'oït intern detectant desplaçaments de l'aigua de baixa freqüència propencs.

Un nou tipo d'orgue sensorial, en forma d'ampolla, s'ha analisat en el cap de proteus, utilisant la microscopía de llum i la microscopía electrònica. Alguns experiments del comportament sugerixen que el proteo pot utilisar el camp magnètic terrestre per a orientar-se.

Ecologia i cicle vital

El desenroll embrionari dura 140 dies, i alcança la madurea sexual als 14 anys. Les larvas tenen l'aspecte de l'adult despuix de casi quatre mesos, la duració del desenroll està estretament relacionada en la temperatura de l'aigua. Els ous són fecundados en l'interior de la femella i esta té dos opcions. Una és la de colocar la seua nidada (de 12 a 70 ous) baix d'una pedra, la qual serà protegida per abdós progenitors. La segona opció consistix que la femella només fertilice dos ous i estos es desenrollen en l'interior de la seua mare, en a on naixeran i creixeran alimentant-se dels demés ous. En l'últim cas la mare donaria a llum críes prou més desenrollades que en el primer, encara que no existix una confirmació de la forma ovípara.

La femella posa fins a 70 ous, cada u d'uns 12 milímetros de diàmetro, i els coloca entre les roques, a on permaneixen baix la seua protecció. Els taperots tenen 2 centímetros de llarc quan eclosionan i viuen el primer més de la yema almagasenat en les cèlules del seu sistema digestiu.

L'animal no experimenta metamorfosis i conserva característiques larvales. Presenta un retart somàtic en l'estadi adult, no obstant posseïx madurea reproductiva, és dir, s'alcança la madurea reproductiva mentres que conserva la morfologia d'estat larval. En atres amfibis, la metamorfosis és regulada per l'hormona tirosina, excretada per la glándula tiroides.

El proteo res com una anguila en ondular el seu cos, assistit solament pels seus poc desenrollades cames. És un depredador, alimentant-se de menuts carrancs, caragols i, de tant en tant, insectes. No mastega el seu aliment, en el seu lloc ho engol sancer. El proteo és resistent a la fam a llarc determini, una adaptació al seu hàbitat subterràneu. Pot consumir cantitats grans d'aliment en una ingesta, i almagasenar els nutrients com a depòsits de lípits i glicógenos en el fege. Quan l'aliment és escàs, reduïx el seu activitat metabòlica, i pot també reabsorber els seus propis teixits en casos extrems. Els experiments controlats han demostrat que un proteo pot sobreviure fins a 10 anys sense aliment.

El proteo és gregario, i viu generalment baix de pedres o en clavills. Els machos sexualment actius són una excepció, establint i defenent els territoris en a on atrauen a femelles. L'escassea de l'aliment fa que lluitar siga energèticament costós, les trobades entre els machos impliquen solament exhibició. Açò és una adaptació del comportament a la vida subterrànea.

La reproducció s'ha observat solament en captiveri fins ara. Els machos sexualment madurs tenen cloaques unflades, un color més lluent de la pell, dos llínees en el costat de la coa, i aletes lleument encrespades. No s'ha observat cap d'estos canvis en les femelles. El mascle pot començar el corteig inclús sense la presència d'una femella. Perseguix a atres machos alluntant-los de l'àrea elegida, i pot llavors secretar una feromona per a atraure femelles. Quan la femella s'acosta, el mascle la circunda entorn i la aventa en la seua coa. Llavors comença a tocar el cos de la femella en la seua morro, i la femella li correspon tocant la seua cloaca, també, en la seua morro. En eixe punt, ell comença un moviment progressiu i convulsivo, i la femella ho seguix. Ell llavors deposita els espermatozoides, i els animals seguixen movent-se fins que la femella ho colpeja en la seua cloaca, despuix de lo que ella para. Els espermatozoides naden dins de la seua cloaca a on procuren fertilizar els ous. El ritual del corteig es pot repetir vàries voltes durant un parell d'hores.

La longevitat s'estima en fins a 58 anys. Alguns espècimen en captivitat, baix condicions semi-naturals, han vixcut fins a 70 anys.

Galeria

• 
• 
• Erro al crear miniatura:
• Erro al crear miniatura:
• Erro al crear miniatura:

Referències

Bibliografia

• (1974).L. Naturwissenschaften.(12 1pàgines=686–687)
• (2001).Cell Tissue Res.(303)

15–25.

• (2000).Ecosystems of the world: Subterranean Ecosystems.Elsevier.Ámsterdam:

135–157.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Proteus anguinus.
• Wikispecies té un artícul sobre Proteus anguinus.