Anar al contingut

Pronunciació del grec antic en l'ensenyança

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El grec antic ha segut pronunciat de vàries maneres per els qui han estudiat lliteratura grega Antiga en distintes époques i llocs. Este artícul cobrix aquelles pronunciacions; la reconstrucció erudita moderna de la seua pronunciació antiga està coberta en fonologia grega antiga.

Món grec

Entre els parlants de grec modern, del  Imperi bizantí a la Grècia moderna, Chipre i la diàspora grega, els texts grecs de totes les époques s'han pronunciat sempre segons la pronunciació grega local contemporànea, lo que fa fàcil reconéixer les distintes paraules escrites d'igual o similar manera en distintes époques. Entre els filòlecs clàssics es coneix com  pronunciació reuchliniana, per  Johann Reuchlin.

No obstant, els texts grecs per a l'educació secundària reflectixen una descripció resumida de la pronunciació reconstruïda del grec antic.[1] Açò inclou diferenciació entre vocals curtes i llargues i entre els distints accents, pronunciació del spiritus asper com a /h/, de β, γ i δ com els oclusivos i dels diptongos com a tal, encara que a sovint no es fa cap referència a la pronunciació de θ, φ, i χ.

Iglésia ortodoxa oriental

Les facultats de teologia i les escoles relacionades en o pertanyents a l'Iglésia ortodoxa oriental varen usar la pronunciació grega moderna, seguint la tradició de l'Imperi bizantí.

Ensenyança Renaixentista

L'estudi del grec en Occident es va estendre considerablement durant el Renaixença, en particular despuix de la caiguda de Constantinopla en 1453, quan molts intelectuals grecs bizantino es varen traslladar a Europa occidental. En esta época els texts grecs eren universalment pronunciats segons la pronunciació migeval que sobreviu intacta fins a l'actualitat.

Al voltant de 1486 varis estudiosos notables, com Antonio de Nebrija, Girolamo Aleandro i Aldo Manucio, varen jujar que esta pronunciació no semblava concordar en les descripcions emanades pels antics gramàtics,i varen sugerir pronunciacions alternatives. Este treball va terminar en el diàlec d'Erasmo de Róterdam De rectes latini graecique sermones pronuntiatione (La pronunciació correcta de la llengua llatina i grega, 1528). El sistema propost en esta obra és cridat pronunciació Erasmiana.

La pronunciació descrita per Erasmo és molt similar a la considerada actualment per la majoria d'autoritats com la pronunciació autèntica de la Grècia clàssica (notablement el dialecte àtic del V). No obstant, el mateix Erasmo de fet no va usar esta pronunciació.[2]

Anglaterra

En 1540 John Cheke i Thomas Smith es varen convertir en Regius Professors de Cambridge. Varen propondre una pronunciació reconstruïda d'abdós, grec i llatí, que va ser similar a l'esquema d'Erasmo de Róterdam, a pesar de que va derivar independentment, i esta va acabar adoptada en l'acadèmia.

Poc despuix de les reformes de Cheke i Smith, l'idioma anglés va experimentar el gran desplaçament vocàlic que va canviar els valors fonètics assignats a les "vocals llargues" angleses en particular. Els mateixos canvis varen afectar la pronunciació anglesa de grec, la qual aixina devenia diferent de l'original grec antic, i també de grec quan era pronunciat en atres països occidentals.

Una atra peculiaritat de la pronunciació anglesa del grec antic va ocórrer a raïl del treball d'Isaac Vossius, qui va sostindre en un tractat anònim publicat que els accents escrits del grec no reflectien la pronunciació original. Ademés, Henninus (latinisació d'Heinrich «Henning») va publicar Dissertatio Paradoxa en la qual va afirmar que l'accentuació en el grec antic tenia que seguir els mateixos principis que en llatí. Este punt de vista és considerat ara universalment erròneu. És generalment acceptat que la sílaba accentuada en grec antic és l'única que du l'accent escrit, encara que la majoria de les autoritats consideren que este va ser un accent tonal, a diferència del accent intensiu del grec modern. La teoria d'Henninian ha afectat a la pronunciació ensenyada en els coleges en el Regne Unit i Països Baixos, a pesar de que ha segut rebujada en Estats Units i atres països.

És aixina com a la mitat del XIX, la pronunciació del grec Antic en els coleges britànics era prou diferent no solament del grec modern, sino també de la pronunciació reconstruïda de grec antic, i de la pronunciació utilisada en atres països. L'Associació Clàssica per tant va promulgar una pronunciació nova com descriu W. Sidney Allen en 1987, basada en la pronunciació antiga reconstruïda, la qual està ara generalment en us en les acadèmies britàniques.[3]

Els diptongos següents es pronuncien de modo semblat als diptongos italians escrits:

  • αυ = [au]
  • οι = [oi]
  • ει = [ei]
  • υι = [ɥi]
  • αι = [ai]

Notes


Referències

  1. ↑ Υπουργείο Εθνικής Παιδείας και Θρησκευμάτων, Παιδαγωγικό Ινστιτούτο (n. d.). pi-schools. gr/books/gymnasio/arxaia_a/math_1-19. pdf Αρχαία Ελληνική Γλώσσα Α' Γυμνασίου Βιβλίο Μαθητή (PDFPDF), Οργανισμός Εκδόσεως Διδακτικών Βιβλίων, pp. 18–19. ISBN 960-06-1898-4.
  2. ↑ Faulkner, John Alfred (1907). org/details/erasmusscholar00faul Erasmus: The Scholar, Cincinnati: Jennings and Graham, pp. 234–235.
  3. ↑ W. Sidney Allen (1987): Vox Graeca: the pronunciation of Classical Greek, Cambridge: University Press, (3rd edition, ISBN 0-521-33555-8) – especially Appendix A Section 1 "The pronunciation of Greek in England" and Section 2 "The oral accentuation of Greek".

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pronunciació_del_grec_antic_en_l%27ensenyança&oldid=1493652»