Principat de Mingrelia
El principat de Mingrelia (), també conegut com Odishi, va anar un Estat històric en Geòrgia governat per la Casa de Dadiani.
Establit com un principat independent en 1557 per Levan I Dadiani com un mtavari (príncip), encara que va funcionar de manera autònoma des de 1491. Va permanéixer independent fins a ser avasallado per l'Imperi otomà primer (1615) i l'Imperi rus despuix (1803).
El principat finalment va aplegar al seu fi quan el príncip Niko Dadiani va abdicar i va renunciar als seus drets sobre ell, sent abolit per l'Imperi rus en 1867. El príncip Niko va renunciar oficialment als seus drets al tro el 4 de giner de 1867 a canvi va ser recompensat en el títul de príncip (kniaz), un milló de rublos i una promoció militar, ademés de conservar els seus palaus en Zugdidi i Gordi. Ademés, la seua mare, germà (Andria Dadiani), i germana (Salomé Dadiani), varen rebre una pensió vitalícia cada u.[1]
Història
[editar | editar còdic]Context històric de Geòrgia
[editar | editar còdic]El Regne de Geòrgia havia segut un potent estat caucásico durant l'Edat Mija, pero va entrar en decadència despuix de les invasions mongolas de Geòrgia. Pese a una certa recuperació en el regnat de Jorge V el Lluent, els atacs de Tamerlán, fundador del Imperi timúrida, varen terminar de disminuir el poder centralisat de Geòrgia lo suficient per a que les dinasties rivals a la Bagrationi fragmentaren el país, sorgint els regnes de Kajetia, Kartli i Imericia, aixina com els principats independents, o semiindependientes segons el cas, d'Odishi (Mingrelia), Guria, Abjasia, Svaneti i Msjetia (o Samtsje-Satabago) sorgits despuix de la guerra del triumvirat georgià.
Inicis del Principat
[editar | editar còdic]Originalment, els potents ducados del Regne de Geòrgia Occidental de Mingrelia i Msjetia es varen convertir en els principats homònims, encara que també coneguts com Odishi o Samegrelo en el cas de Mingrelia; i Samtsje o Samtsje-Satabago en el cas de Msjetia. En 1490, any del final de la guerra, abdós ducados varen pertànyer al Regne d'Imericia, permaneixent com partix integrant del mateix a penes un any.
Entre 1491 i 1557, el principat va funcionar de manera autònoma si be es considerava part integral d'Imericia, l'autoritat de Kutaisi no eixercia poder sobre el principat.
En 1557, l'Imperi otomà convertix en vassall al Regne d'Imericia i, formalment als seus principats, encara que estos, en funcionar de manera autònoma, no cauen en esta condició.
En el cas de Mingrelia, coneguda com samegrelo pels Mingrelianos (o megrelianos) que ho habitaven, va anar el segon principat en més territori, ocupant els territoris entre els rius Anakopitskali (actual Psyrtsja, en Abjasia) fins al riu Tskhenistsqali. El seu territori era major que el principat supervivent actual, tenint en un orige la mitat del territori que després va ser el principat abjasio i que actualment forma Abjasia, aplegant fins a l'antiga colónia helena de Neos Athos i en moments casi fins al riu Bzipi.
Vasallo de l'Imperi otomà
[editar | editar còdic]Despuix d'anys en que l'administració imperial otomana no dona massa importància al tema dels principats occidentals georgiàs i els seus reticents Mtavaris. En 1578 mana una força per a ocupar la plaça de Sujumi, utilisada com a fort norteño en el seu control del Mar Negra.
Al començament del XVII, els Sharvashidze, príncips d'Abjasia, es declaren en rebelia del domini otomà d'Abjasia, lo que du a una campanya de control turca sobre la zona que acaba en l'independència de facto dels principats de Mingrelia i Guria en 1615.
En la nova situació baix el paraigües otomà, els principats georgiàs varen tornar a pugnar per una lluita de poder interna en Geòrgia que reunificase els territoris. Com a part d'això, el govern de León II Dadiani va aumentar les seues fronteres gràcies a les seues campanyes contra els abjasios i inclús va dirigir dos campanyes de saqueig contra Imericia, durant una de les quals va aplegar a cañonear les muralles de Kutaisi i a cegar a Mamuka d'Imericia, el príncip elegit per Imericia i Kartli com a candidat per a reunificar en la seua figura el regne de Geòrgia.
A la mort de León II, Mingrelia va caure ràpidament en una decadència pronunciada, rebelant-se molts nobles menors. La situació va ser tan insostenible que la Casa de Dadiani, governants del principat, va deure exiliar-se en Kajetia. El poder va ser ocupat per Katsia Chikovani, de la Casa de Chikovani (ducs de Lechjumi), no sent acceptada per la seua condició de cortesana i dòna, per lo que despuix d'un atre tumult nobiliaria, es va instalar en el poder al seu fill, Jorge IV Dadiani, que pertanyent també a la Casa de Chikovani, va canviar el seu llinage a Dadiani, acabant en la primera llínea Dadiani i fundant la segona llínea Dadiani de governants de Mingrelia, encara que a ell personalment se li coneixia com Jorge IV «Lipartiani» (), pel seu feu de Salipartiano.
Jorge IV no va tardar en inmiscuir a Mingrelia en les guerres intestinas georgianas, conseguint únicament acabar en l'alvanç dels príncips abjasios, si ben no va poder reprendre les terres fins al riu Galidzga conquistades per Sorek Sharvashidze en 1684. Sí va poder firmar una treua i aliança en els reis imericios, que veen en preocupació l'alvanç dels príncips abjasios, únics Mtavaris no cristians. Va ser depost pel seu propi fill, Katsia I, que va governar sis anys, ans que Jorge IV tornara al poder en 1710.
Durant el XVII, els dominis georgiàs seguirien pugnant entre ells, en el cas de Mingrelia especialment contra Abjasia i Imericia, al mateix temps que veen com els otomans absorbien paulatinament les regions meridionals, cada volta menys interessats en quines poder reunificaba a Geòrgia per a convertir-la en tributària i decidint dominar-la per complet. Aixina, veen com l'Eyalato de Mesjetia, antics principats de Msjetia i Ayaria fins a 1625, ya eren part formal i de facto de l'Imperi otomà i els seus atabegs depenien més dels desijos de Constantinopla.
Vasallo de l'Imperi rus
[editar | editar còdic]En els primers anys del XIX, la situació del territori georgià va canviar dràsticament. Des de la fragmentació del regne de Geòrgia a finals del XV, els estats successors havien estat en l'òrbita de l'Imperi otomà en el cas del Regne de Geòrgia Occidental; i en el cas dels regnes de Geòrgia Oriental (Kajetia i Kartli) havien estat en l'òrbita de la Pèrsia safávida llevat moments de decadència persa en els que els otomans havien intentat ampliar la seua òrbita.
En 1800, un nou actor va aplegar a la zona en l'Imperi rus, que va llançar el seu conquista russa del Caucas. Mingrelia i Imericia varen vore en l'Imperi rus un millor poder del que ser Estat tributari per rodalia cultural i religiosa. En 1802, el general rus Pável Tsitsiánov ratificaria l'anexió del Regne de Kartli-Kajetia orquestada en 1801, lo que desencadenaria dos anys despuix la primera guerra rus-persa. Per a Mingrelia, l'anexió russa de Geòrgia oriental va ser una oportunitat diplomàtica única en un moment delicat en el que els príncips fills de Katsia II s'intercanviaven en el poder en lluites internes periòdiques.[2] Grigol I, príncip per tercera volta en 1802, va encapçalar una missió diplomàtica en 1803 per a parlamentar en el general Tsitsiánov i oferir-li el tribut de Mingrelia per a l'Imperi rus. En acabant de que els diplomàtics russos s'asseguraren de la neutralitat otomana en l'assunt mingrelio (a penes 10 anys abans els otomans havien perdut Crimea i Özü en la Pau de Jassy), es va firmar el Tractat de Dadichala l'1 de decembre de 1803, convertint-se el Principat de Mingrelia en un estat tributari de l'Imperi rus.
Fi del Principat
[editar | editar còdic]Despuix del fi del govern de Grigol I, el Principat va trobar una pau relativa en els governs de León V (1804-1840) i David I (1840-1853).[3] Encara que varen ser anys immersos en guerres propenques (primera guerra rus-persa, octava guerra rus-turca i novena guerra rus-turca), no varen sofrir guerres intestinas ni tumults de calat.
A la prematura mort de David I, el seu fill, Niko Dadiani contava en 6 anys, per lo que la seua mare, la princesa Catalina Dadiani va ser nomenada regente en el beneplàcit del Sar. En els mateixos anys, tropes otomanes varen aplegar a Mingrelia durant la Guerra de Crimea, lo que va provocar un exili de la família gobernant a San Petersburgo. En la cort imperial, al jove príncip se li va impondre de tutor a un burócrata rus i a la regente se li varen facilitar espais en Tsárskoye Seló per a ser una privilegiada dama de la cort.
Per la presència de tropes otomanes i a una regirada llauradora. Es va fer firmar al príncip Niko I l'establiment d'una administració russa del principat de manera temporal en 1857.
En 1867, contant 20 anys el príncip Niko i sense haver governat mai el seu principat, se li conminó a firmar la seua abdicació formal i renunciar als seus drets sobre Mingrelia a canvi d'honors en l'aristocràcia russa, cosa que va acceptar. Donant fi llegal al principat que duya 10 anys sent de facto partix de la Governació de Kutaisi.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ The Columbia Encyclopedia, Sixth Edition - Mingrelia
- ↑ Laporte, 1795, p. 105.
- ↑ «Estudis de viages: La Rússia i els russos (V)».Museu de les Famílies.Madrit, Espanya:
- pp. 473-476.ISSN 2171-1453.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Laporte, Joseph de (1795). «La Mingrelia», El viager universal o Notícia del món antic i nou, Madrit, Espanya: Imprenta de Fermin de Villalpando, pp. 98-126.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Principado de Mingrelia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.